Truites -- 8 --

Truites (8) 22. Et veig cianòtic, estès a la fosca molla del carrer, i al coll el pols absent diu que ets mort. Quin heroi no fores, tanmateix! Surares en la misèria d’aquell barri maleït, i surares incòlume entre tant de gàngster nerviós amb el dit tothora al gallet. Hi surares, dics, perquè érets un espècimen sense por – i sobre t’agafaven aquells ràbies quan menys era de preveure, i alhora érets dels qui pitjor maltractava les dones, i les dones allò t’ho agraïen, i aleshores els érets encara més generós amb aquell virot teu tan gros. I me’n record que érets temut pertot, i que estava esmeperdudament enamorat de tu. Tenies molt d’agraït (a part d’entre les dones) de banda dels mascles també, car n’hi havia qui havies tinguts a la teua mercè i tanmateix els estalviaves, tombaves l’esquena i no els mataves quan haguessis pogut fer-ho perfectament – o al contrari, mataves aquells qui els tenien a llur mercè, i els mataves amb una bestialitat suprema – ah sublimitat de l’estossinament...! Bastonejares un cop un cap fins que no en romangué os collat a os (i sembla prou que al cap en tenim un fotimer), en foteres un trencaclosques irresolt, i com se’n diu, insoluble, hè! I ara me n’aniré llisquent com el rat, mes sempre et duré al cor, no pas cianòtic com ara, ans rosat i groc en les penombres dels anys heroics. * * * * * 23. Ja era a les vellúries i tenia sovint al·lucinacions de gegantins animals i de màquines cuirassades que no sabia pas que haguessin existits o que poguessin mai existir – pouava potser al cabal de coses vistes i intuïdes per l’espècie, però no pas per l’individu – pàgines essencials al capdavall massa llargues i complexes, de polifacètics enllaços que mai no escatiria de fer collar, pobre de mi. Vivia ara dues vides paral·leles que s’emmirallaven perfectament – amb una n’hauria potser tingut prou...? Caminava sobre l’herba i alfarrassava d’esquitllentes les deixalles dels descampats, perdut en cabòries, i de sobte em tornaven a l’esment els dies heroics on era petit i em perdia en les aventures dels herois de les llibretes d’historietes de ninots – i guaitava les deixalles com ecos de mons possibles, sense adonar-me’n que l’única heroïcitat que hi ha és de somiar en les truites de l’heroïcitat aventurera mentre camines a través dels camps amb les herbes despentinades, les males herbes enrabiades i, entremig, esbarriades, les deixalles dels mons dels altres – els altres, travessats sense adonar-se’n qui sap per quines aventures més heroiques, d’on en llencen els testimonis: els premis, els parracs, les relíquies, damunt les ruïnes del món que se’ls en va, se’ls esquitlla mentre passen esbojarradament fotent l’heroi, i s’amunteguen les noves ruïnes damunt les ruïnes del món d’abans, i del d’abans, i el d’abans... * * * * * 24. Tinc un cervell que s’excita sol i parteix com un fusell i em cavalca el cos com el rossí que li sóc. I em fereix amb els ferros i esperons del seu desig de descobrir i estacar amb mèdols i vedrunes nous horitzons – ja fos enlluernadors i exaltants, ja fos feixucs i foscs. On vas, cervell, hi vinc; mes amb un cos qui més es ressent com més anem. Escapa-te’m en ànima, cervell, i torna-m’ho a dir tot perquè el darrer aflat m’ho dugui escrit on els estels són ara foscs. Fosc en fosc, text llegit pels ulls de qui ja ha travessat cada horitzó.