Silè Silent: hipotiposi aposiopètica

Silè Silent: hipotiposi aposiopètica A la llotja, i bevent-hi copa rere copa de whisky, els pilots d’avió Toribi Banyut i Rudi Queixals, abans no els cridin per a pujar a llurs avions, enraonen del luctuós cas esdevingut a llur company pilot Silè Silent, i lleument en commiseren. –Trist fat, no diguis... –Ara, rareta, ja ho era, la seua dona: un excés d’alcofoll als voltant dels ulls, i semblava que els pits se’ls feia servar per pius... –Has pilotat mai amb en Silent? Hores abans d’aterrar i ja esperant desesperant-se, servant-se entrecuixes la candeleta ben encesa... –Se l’estimava molt... I això que no era gran cosa... –Xica la nou més soroll mou... –Vaig voler anar a casa llur un vespre que passava part davant llur xalet. Una pudor d’all i de truita mal feta... Gens hospitalari el terreny per als vils invasors... Hi havia un senyal gros que hi deia: gos dolent, i, tu diràs, dic ja us ho fareu... –Patia dels músculs, es veu, esquerdes miòtiques, mioesquerdes... –Un luxe de metges i d’altres cervells científics, diuen... –L’incògnita a la balança, escàs coneixement de la malaltia, un cas com un cabàs, perplexitat a dolls... –Volia sentir’s “fresca” i fer olor de neta. Ho havia provat tot, rentats íntims, aerosols, pomades... –Sí, però una cosa és sentir’s fresc de trinca part de dins, i fer bona olor de part de fufa, bo i guanyant en confiança, sobretot pel que fa de portes de casa endins... –Havia feta de puta cara ans el Silent no s’hi enamorés... Als barris alts, hi era molt popular amb els burgesos més missaires... I doncs... –Qui sap les malalties genitals... Potser això una recrudescència de l’adquirit durant els anys de disbauxa... –No la fa gens confortable a l’hora de certs actes millor fets al dormitori... Vaginosi bacterial, infecció de la fufa, diuen que deguda a un desequilibri entre bacteris... –Productes femenins rai, pobra dona... Qui sap si l’excés de potingues i remeis no li produeix la malaltia nova... Car no n’hi ha pas sempre prou restablint els equilibris; els lactobacils, per exemple, deuen ajudar-hi, cosa natural, fufa endins, benifets palpables, com qui diu... –Ara, a tornajornals, una diarrea irritable, flatulència intolerant... Respirar-hi al voltant gairebé un martiri... –Cal un control agressiu, cal obrir de bat a bat els secrets de l’orgànic... –Això dels lactobacils, te’n calen múltiples exemplars perquè la vagina sigui prou saludable... Una vagina amical, amb flora i fongs i d’altres patògens entesos i bons companys... Xerrant com qui diu ells amb ells... –Això de la comunicació entre microbis quelcom crucial... –Com se’n diu, simbiòtics, sinergètics, sapròfits... –Les canaleres fal·lòpies i els ovaris, altrament... El llevat que hi creix descordadament... –... i una altra cosa és que els microorganismes virals et fotin a parir panteres l’espill mucocutani... Terboleses sospitoses que hi apareixen de trascantó... –Tot un espectre de com se’n diu... Un bé de déu inoït de deficiències: gams alternatius... –Psoriasi susceptible de fortificar’s amb la radiació o en pic exhibida al Sol i tot... –I re que n’inhibeixi l’esquerdament gradual... Tota re m’és nient... Ni nodriments ni ingredients receptats pels metges més inventius... –El Silent tanmateix mai no se li retirava, em sembla fins i tot com si..., que s’hi atansava sense por... –Totes aquelles pudors femenines concentrades, calia ésser valent... –...és que devia abellir-li d’ensumar-les... –Sembla un somni boig... Unes calces i mitges que calia llençar, car ni per milions de vegades que les rentessis recobraven l’olor comcal... –Si li deia que no s’hi fiqués tants de perfums i tot...! Que els perfums no garantien altre que el progrés de la malaltia, i a sobre que ell n’era altament al·lèrgic, és clar... –Teràpies rai... –Ella cridava, somicant: No m’havies mai hagut de rembre de les urpes de l’alcavot! M’has remuda per a mon detriment i per al de la societat! Ara tot redunda en perjudici dels salvadors...! Qui arriba a vella, mal negoci fot...! –Rucades així... Tens raó... –Són els caires fonamentals de la dona guerxada... Els caires guerxats de la dona fonamental... Els fonaments guerxats de la dona cairada... Ningú ja no adreces si doncs les rels... Com collons va allò de la bíblia...? –La col·lectiva culpabilitat perdura enllà de les brases sardòniques de les festes imperials... Quelcom a veure amb el Salamó... –O és a la literatura hel·lènica...? Les postil·les que apel·laven a la bona garrotada del començament, quan el minyó, i més encara la minyona... –Esteses amb el cul enlaire ben atupat per les avingudes senyorials... Com aquells esclaus creuclavats a la pel·lícula Espàrtac... Veieu com es paguen els crims inicials...? –Un cop puta, la puteria li surt pertot... No hi ha déu que ho aturi... Li cosireu la fufa... Tant se val... Prou cardarà per d’altres traus i descosits del cos, això rai... –Només et val l’amnèsia... Aquesta és la millor medecina... –Aquesta, i el whisky... –Salut... –Bo per al mal del queixals, ergo: moi; i per als banyuts, ergo: toi... –“Pel que fa al tit, trob, en pic tot compassat, / Que més val d’ésser banyut que traspassat.” Aquest és el vers del Molière, ningú no l’encertava millor... –El Silent me la tractava amb exquisidesa, amb esponges i claus d’ascendir que li clavava com allò de l’acupuntura... –Fins que la pobra dona ni caminar no podia... –Diu que quan van sortir de ca la metgessa només començava de clarejar... Si devien haver passada tota la nit, amb metgies i punyetes... –A la plaça de l’obelisc, on hi ha l’estació de tren principal, només s’hi veia qualque personatge escadusser, amb abric i capell anglès, i el paraigua a mig obrir i mig tancar, car tantost plovisquejava com se n’estava... –No gaire gent a aqueixes hores de la matinada, no... –Els carrer burells, humits... –Els busos tan escassos i mandrosos, amb els xofers adormits, que no arriben mai... –Es veu que baixaren del consultori ensems, la metgessa i la parella... –El Silent va dir adéu a la metgessa, la qual s’esperava el seu autobús a un arrest, mentre el Silent i la dona havien d’anar a un altre arrest, a l’altre bec d’avinguda, per tal d’agafar un altre bus que els portés a l’altre metge més important recomanat per la metgessa... –La dona, pots comptar, després de tantes hores encara menys, no podia caminar... –El Silent va tindre aquella bona idea... –Oimés vist que no hi havia gaire tràfec... –Va posar la dona d’esquena a terra i li va prendre les cames pels turmells i se la va endur arrossegant-la darrere seu... –Bon sistema per a dur-la dolçament fins a l’altre arrest d’autobús... Fent abstracció dels palters de gos... –De gos dolent i de gos bo... Ha-hà... –Tret que es veu que en arribar a l’arrest, el Silent se’n va adonar que la dona no respirava... –Sí, ves; entre les llambordes, les tapes, els clotets... –Els palters endurits per les eres geològiques... –El cap de la dona, doncs, copets rai... –I copets, i copets... –El pobre Silent desesperat... Hi havia una vella esperant l’autobús a l’arrest del Silent... Li diu a la vella: Em guarda la dona, ara vinc... –Es veu que va anar amunt i avall, a un arrest que hi havia una mica cap a l’esquerra, per si de cas s’hi trobava cap metge de casualitat... –No hi havia ningú, però... A aquelles hores, pots comptar... –Se’n va tornar doncs cap a l’arrest on hi havia deixada la metgessa... Però l’autobús d’ella ja havia degut passar... Tampoc no hi quedava ningú... –Tornant ara doncs cap a la dona... Que trist diu que estava...! L’he deguda matar sense voler, es retreia. I entre plors i llàgrimes recordava: Tants bons temps que vam tindre... Tants de bons temps...! –Havia deixada la dona amb la vella, però la vella no feia cap paper... –Massa de matí per a una vella... –Amb la dona estesa a un ampit o capterrera vora l’arrest... –L’he morta sense voler... El greu que em sap... I tants de bons temps, tant com rèiem i... Ell... –I ara alhora no la pot ressuscitar... Com s’ho pot fer...? No és pas cap metge, ell... –Pilot d’avió i a córrer, vós... –Corrent com un boig d’arrest en arrest, per veure no fos cas que s’hi esperés cap metge qui llavors la sabés ressuscitar... Amb allò de rebufar-li el buf al pit... –Gesta inútil, pobre home... –Creus que l’innocentiran...? –Home...! –Em sembla que ens criden... –Avió aturat no guanya nòlits... –Doncs som-hi... –Trip-trap, trip-trap...

Silè Silent: hipotiposi aposiopètica

Silè Silent: hipotiposi aposiopètica A la llotja, i bevent-hi copa rere copa de whisky, els pilots d’avió Toribi Banyut i Rudi Queixals, abans no els cridin per a pujar a llurs avions, enraonen del luctuós cas esdevingut a llur company pilot Silè Silent, i lleument en commiseren. –Trist fat, no diguis... –Ara, rareta, ja ho era, la seua dona: un excés d’alcofoll als voltant dels ulls, i semblava que els pits se’ls feia servar per pius... –Has pilotat mai amb en Silent? Hores abans d’aterrar i ja esperant desesperant-se, servant-se entrecuixes la candeleta ben encesa... –Se l’estimava molt... I això que no era gran cosa... –Xica la nou més soroll mou... –Vaig voler anar a casa llur un vespre que passava part davant llur xalet. Una pudor d’all i de truita mal feta... Gens hospitalari el terreny per als vils invasors... Hi havia un senyal gros que hi deia: gos dolent, i, tu diràs, dic ja us ho fareu... –Patia dels músculs, es veu, esquerdes miòtiques, mioesquerdes... –Un luxe de metges i d’altres cervells científics, diuen... –L’incògnita a la balança, escàs coneixement de la malaltia, un cas com un cabàs, perplexitat a dolls... –Volia sentir’s “fresca” i fer olor de neta. Ho havia provat tot, rentats íntims, aerosols, pomades... –Sí, però una cosa és sentir’s fresc de trinca part de dins, i fer bona olor de part de fufa, bo i guanyant en confiança, sobretot pel que fa de portes de casa endins... –Havia feta de puta cara ans el Silent no s’hi enamorés... Als barris alts, hi era molt popular amb els burgesos més missaires... I doncs... –Qui sap les malalties genitals... Potser això una recrudescència de l’adquirit durant els anys de disbauxa... –No la fa gens confortable a l’hora de certs actes millor fets al dormitori... Vaginosi bacterial, infecció de la fufa, diuen que deguda a un desequilibri entre bacteris... –Productes femenins rai, pobra dona... Qui sap si l’excés de potingues i remeis no li produeix la malaltia nova... Car no n’hi ha pas sempre prou restablint els equilibris; els lactobacils, per exemple, deuen ajudar-hi, cosa natural, fufa endins, benifets palpables, com qui diu... –Ara, a tornajornals, una diarrea irritable, flatulència intolerant... Respirar-hi al voltant gairebé un martiri... –Cal un control agressiu, cal obrir de bat a bat els secrets de l’orgànic... –Això dels lactobacils, te’n calen múltiples exemplars perquè la vagina sigui prou saludable... Una vagina amical, amb flora i fongs i d’altres patògens entesos i bons companys... Xerrant com qui diu ells amb ells... –Això de la comunicació entre microbis quelcom crucial... –Com se’n diu, simbiòtics, sinergètics, sapròfits... –Les canaleres fal·lòpies i els ovaris, altrament... El llevat que hi creix descordadament... –... i una altra cosa és que els microorganismes virals et fotin a parir panteres l’espill mucocutani... Terboleses sospitoses que hi apareixen de trascantó... –Tot un espectre de com se’n diu... Un bé de déu inoït de deficiències: gams alternatius... –Psoriasi susceptible de fortificar’s amb la radiació o en pic exhibida al Sol i tot... –I re que n’inhibeixi l’esquerdament gradual... Tota re m’és nient... Ni nodriments ni ingredients receptats pels metges més inventius... –El Silent tanmateix mai no se li retirava, em sembla fins i tot com si..., que s’hi atansava sense por... –Totes aquelles pudors femenines concentrades, calia ésser valent... –...és que devia abellir-li d’ensumar-les... –Sembla un somni boig... Unes calces i mitges que calia llençar, car ni per milions de vegades que les rentessis recobraven l’olor comcal... –Si li deia que no s’hi fiqués tants de perfums i tot...! Que els perfums no garantien altre que el progrés de la malaltia, i a sobre que ell n’era altament al·lèrgic, és clar... –Teràpies rai... –Ella cridava, somicant: No m’havies mai hagut de rembre de les urpes de l’alcavot! M’has remuda per a mon detriment i per al de la societat! Ara tot redunda en perjudici dels salvadors...! Qui arriba a vella, mal negoci fot...! –Rucades així... Tens raó... –Són els caires fonamentals de la dona guerxada... Els caires guerxats de la dona fonamental... Els fonaments guerxats de la dona cairada... Ningú ja no adreces si doncs les rels... Com collons va allò de la bíblia...? –La col·lectiva culpabilitat perdura enllà de les brases sardòniques de les festes imperials... Quelcom a veure amb el Salamó... –O és a la literatura hel·lènica...? Les postil·les que apel·laven a la bona garrotada del començament, quan el minyó, i més encara la minyona... –Esteses amb el cul enlaire ben atupat per les avingudes senyorials... Com aquells esclaus creuclavats a la pel·lícula Espàrtac... Veieu com es paguen els crims inicials...? –Un cop puta, la puteria li surt pertot... No hi ha déu que ho aturi... Li cosireu la fufa... Tant se val... Prou cardarà per d’altres traus i descosits del cos, això rai... –Només et val l’amnèsia... Aquesta és la millor medecina... –Aquesta, i el whisky... –Salut... –Bo per al mal del queixals, ergo: moi; i per als banyuts, ergo: toi... –“Pel que fa al tit, trob, en pic tot compassat, / Que més val d’ésser banyut que traspassat.” Aquest és el vers del Molière, ningú no l’encertava millor... –El Silent me la tractava amb exquisidesa, amb esponges i claus d’ascendir que li clavava com allò de l’acupuntura... –Fins que la pobra dona ni caminar no podia... –Diu que quan van sortir de ca la metgessa només començava de clarejar... Si devien haver passada tota la nit, amb metgies i punyetes... –A la plaça de l’obelisc, on hi ha l’estació de tren principal, només s’hi veia qualque personatge escadusser, amb abric i capell anglès, i el paraigua a mig obrir i mig tancar, car tantost plovisquejava com se n’estava... –No gaire gent a aqueixes hores de la matinada, no... –Els carrer burells, humits... –Els busos tan escassos i mandrosos, amb els xofers adormits, que no arriben mai... –Es veu que baixaren del consultori ensems, la metgessa i la parella... –El Silent va dir adéu a la metgessa, la qual s’esperava el seu autobús a un arrest, mentre el Silent i la dona havien d’anar a un altre arrest, a l’altre bec d’avinguda, per tal d’agafar un altre bus que els portés a l’altre metge més important recomanat per la metgessa... –La dona, pots comptar, després de tantes hores encara menys, no podia caminar... –El Silent va tindre aquella bona idea... –Oimés vist que no hi havia gaire tràfec... –Va posar la dona d’esquena a terra i li va prendre les cames pels turmells i se la va endur arrossegant-la darrere seu... –Bon sistema per a dur-la dolçament fins a l’altre arrest d’autobús... Fent abstracció dels palters de gos... –De gos dolent i de gos bo... Ha-hà... –Tret que es veu que en arribar a l’arrest, el Silent se’n va adonar que la dona no respirava... –Sí, ves; entre les llambordes, les tapes, els clotets... –Els palters endurits per les eres geològiques... –El cap de la dona, doncs, copets rai... –I copets, i copets... –El pobre Silent desesperat... Hi havia una vella esperant l’autobús a l’arrest del Silent... Li diu a la vella: Em guarda la dona, ara vinc... –Es veu que va anar amunt i avall, a un arrest que hi havia una mica cap a l’esquerra, per si de cas s’hi trobava cap metge de casualitat... –No hi havia ningú, però... A aquelles hores, pots comptar... –Se’n va tornar doncs cap a l’arrest on hi havia deixada la metgessa... Però l’autobús d’ella ja havia degut passar... Tampoc no hi quedava ningú... –Tornant ara doncs cap a la dona... Que trist diu que estava...! L’he deguda matar sense voler, es retreia. I entre plors i llàgrimes recordava: Tants bons temps que vam tindre... Tants de bons temps...! –Havia deixada la dona amb la vella, però la vella no feia cap paper... –Massa de matí per a una vella... –Amb la dona estesa a un ampit o capterrera vora l’arrest... –L’he morta sense voler... El greu que em sap... I tants de bons temps, tant com rèiem i... Ell... –I ara alhora no la pot ressuscitar... Com s’ho pot fer...? No és pas cap metge, ell... –Pilot d’avió i a córrer, vós... –Corrent com un boig d’arrest en arrest, per veure no fos cas que s’hi esperés cap metge qui llavors la sabés ressuscitar... Amb allò de rebufar-li el buf al pit... –Gesta inútil, pobre home... –Creus que l’innocentiran...? –Home...! –Em sembla que ens criden... –Avió aturat no guanya nòlits... –Doncs som-hi... –Trip-trap, trip-trap...

No s'hi val a burxar

No s’hi val a burxar – 48 – (Joan Didion, Play It As It Lays, 1970) Aquella primavera hi va haver al començament el marieta espars qui la duia a les festes casolanes. No és que li toqués mai cap marieta famós, d’aquells qui hom ja tenia emparaulats de mesos abans perquè escortés les dones separades de qualque director de nota; el seu sempre era un marieta de tercera i gràcies. D’antuvi fins i tot un pomell de la fauna marieta la consideraven un atot modest: l’apreciaven no sols pel fet que se’ls escoltés mentre monologaven a altes hores de la matinada del malament que es trobaven i doncs com es volien suïcidar, mes sobretot pel fet que els anys que havia feta de model ara li donaven aquella mica de coneixença dels detalls marginals que tan neguitosets els portava. Se n’entenia per exemple de sabates, i distingia exquisidament entre braçalets: entre l’autèntic, i el que es disfressava d’interessant, i el que només era xarona imitació. Així i tot, hom la copsava, l’enxampava en el defecte: la manca d’entusiasme era palesa; hi ficava una convicció naquis, que no feia del tot el pes, i al capdavall, se n’adonaven, que no hi parava prou compte en el que contaven, i es retreien, es recargolaven, i de sobte, sufocats, esdevenien condescendents i defensius ensems. Fins que si mai n’hi havia més d’un present s’entretocaven bo i aixecant intencionalment les celles i s’atiaven a esdevindre envers ella més sol·lícits. “Tresor”, deien, “no voldràs una altra copeta?” Ço que ella acceptava. I bevia doncs força, darrerement, a les vesprades, de fet perquè beure massa li impedia de somiar. “Endavant cap a la cambra de gas, senyores i senyors”, deia la veu amb ressò d’altaveu en els seus somnis, i era ella qui ratllava a la voreta dels noms dels infants qui passaven part davant seu, la canalleta a l’antecambra verda; en recollia els anellets i els afiblalls, i els desava en una cistelleta de vímets primets. Segons les instruccions que tenia, anava dient, fluixet, alguna parauleta de conhort als infants qui somicaven o volien tirar’s enrere, car al capdavall prou eren tots plegats enmig d’un procediment ben humanitari.

Silè Silent assassina la dona

Silè Silent assassina la dona Si et cases amb una nimfòmana, això t’espera: hores incessants d’anar fregant-li les obertures. De massa fregar-li els punts estratègics, mig l’esborres; i un cop hi ets, per què no enllestir la feina...? Calia d’antuvi matar-li els bacteris qui se li rabejaven entre les descàrregues vaginals; me li esguardava seriosament la figa: la font del moc pudent semblava patir amb boca desdentegada... Com es diu aquell pintor qui pintà aquell crit. En Munc. En Munc devia tindre una dona nimfòmana, i aquell crit era el crit del parruf mai satisfet, angoixadament atret per la mort del parruf encès en foguera d’esporguies. La dona, com dic, una certa vergonya la feia fotre’m una guitza perquè deixés d’esguardar-me-li la figa. No te m’atansis tant, em deia, el teu alè m’esgarrifa. L’intimitat física atia certes químiques corporals que exacerben llavors les secrecions. Embarassada dolorosament, amb l’autoestima per terra, amb l’ànima escandallant-li els inferns de l’autoodi fins i tot, la dona se m’irritava, se m’empoixevolia fins a l’estridència. Vaig guaitar l’enciclopèdia a l’internot. (Abans, quan allò era petit es deia internet, mes ara és qui-sap-lo gros i hem decidit de dir-li’n molt més escaientment amb l’augmentatiu, no pas el diminutiu. Per a diminutiu ja en tenim prou amb el carallet.) Li dic: Ja he feta l’estrènua cerca; he descobert que tens gardnerel·la o vaginosi (a betzef vagits de nosa) bacterial, i que la pudor de peix gens fresc et ve dels bacteris qui al moc tèrbol cridaires xipollegen. Li dic: Que a l’internot hi trobaré segurament remei: tutia, lletovari, ruà, giripiga, antídot, resolis, quelcom. Te’m capfiquis, ca, no pas. Els símptomes s’alleugen també amb càpsules, mes la millor capseta dels miracles per a una nimfòmana segurament ha d’aparèixer en forma de bisbe. Em diu: Xiquet, el melic em bull; la rel íntima de la figa irradia tanta d’escalfor que tot se’m torna nucli radioactiu, i l’ou bategós de drac que el cos em cova vol esclatar, i tot supura i m’és pruïja vaginal, i vermellor i irritació, i butllofa i tocadura. Sembla que tant el forat del cul com el de la xona em siguin un parell d’ullsdepoll enrabiats, i l’èczema dels voltants un martiri lent enviat per un déu encara més malparit que no el normal. Li dic que paciència: que el remei és leri-leri. Juraré que casar’s amb qualque nimfòmana és el súmmum del patir. Els dits, que ja tenia prou adolorits de fer-li fregues incessants als indrets cabdals, ara se’m tornaven artrítics bo i cercant a la teranyina de l’internot que en diuen, obsedidament pitjant al teclat amb dèria de pianista condemnat als orcs dels músics tocats del bolet. Escèptic rai, vaig tanmateix encomanar un bisbe que em prometien especial. Deia l’anunci que era un bisbe fet a propòsit per a les nimfòmanes més marejadores. Deia l’anuncia, doncs: Marits, si n’esteu fins als collons de rascar conys, aquesta és la vostra Solució Darrera. (“Solució Darrera” molt subratllat i escortat per dues calaveres furients i coruscants.) Era un bisbe fet de goma o cautxú, com els de més, però es veu que aqueixa goma era de debò especial: era una goma d’esborrar. D’esborrar carn. Em trobava una mica inhibit: massa balafiar hores i calers. Però en aquell instant la dona eixarrancada al llit em va tornar a interrompre, literalment a rompre’m una miqueta més per dins: agafaré tota mena de càncers de budells – tan tensos i agredits que me’ls té sempre amb les seues exigències de fregar-li a tothora els aparells, i enferritjadament i aferrissada. –Silè, véns o no véns? Silè Silent, ací ara mateix! Silè, el forn s’encén. El forn cremarà, sortirà tota la fornada aflamada i hi haurà en acabat renou pertot el carrer! Se t’enduran denunciat que fas patir tothom! Com qui neix prematurament disparat, vaig eixir del prenys de tant de greuge acumulat encara, carallot de mi, tastant l’arsènic de les ametlles lloques, folles, bordes, i el malgust dels peixos malassaonats amb salses podrides de tantes de receptes fallides com havia emprades fins ara (això de l’internot en va ple, de fórmules falses), i, fotent un cop de cap, em vaig comprar el caríssim bisbe esborraire. La seua figa era la cirereta roent al pastís fastigós: semblava un tomàquet ultramadur, coent i cru, i descarregava olímpicament pudors. Ah, naixença però! L’esmicolament il·lustrador aquell capvespre, i l’endemà... I l’altre... Sense solta ni volta la meua ànima massa escarnida fins ara, ara a corre-cuita tornava a ésser, es deixondia, ressuscitava com a la primavera l’ametller. Els qui menyspreen amb perplexitat l’internot no saben el que foten. Els hauria volgut de testimonis confosos del meu tàcit assassinat. Disfressada de mitja rialla, com aquella gata moixa de la llegenda, la meua dona ja no lluitava ni agonitzava. Agraïda, em beneïa amb els ulls endolcits. Se n’anà al cel feliç. I els meus dits batalladors ara al capdarrer descansen. Han hagut de manxar molt amb el bisbe d’esborrar. Mes què hi fotrem, una nimfòmana demana més orgasmes com més en té; com més en sofreix, més impel·lida es veu a sofrir’n. I li’n donava doncs incessantment, i l’un després de l’altre l’anava esborrant, com ara si era una dona dibuixada; fins que n’esborrí la rialleta i tot. I ara ningú ni se’n recorda amb qui era casat. Ni si n’era. I ja no em casaré més, furtiu, no fos cas que em toqués una altra nimfòmana. Els meus ossos no són pas de goma, llas. Tant de manxar, se m’anquilosaven temps ha. I si mai se m’aixeca alguna fantasma de la por, això rai... L’amenaç: Amb aquest bisbe t’esborraré. I cal veure com fuig. Amb el llençol mig escaguissat entre les cames.

Silè Silent assassina la dona

Silè Silent assassina la dona Si et cases amb una nimfòmana, això t’espera: hores incessants d’anar fregant-li les obertures. De massa fregar-li els punts estratègics, mig l’esborres; i un cop hi ets, per què no enllestir la feina...? Calia d’antuvi matar-li els bacteris qui se li rabejaven entre les descàrregues vaginals; me li esguardava seriosament la figa: la font del moc pudent semblava patir amb boca desdentegada... Com es diu aquell pintor qui pintà aquell crit. En Munc. En Munc devia tindre una dona nimfòmana, i aquell crit era el crit del parruf mai satisfet, angoixadament atret per la mort del parruf encès en foguera d’esporguies. La dona, com dic, una certa vergonya la feia fotre’m una guitza perquè deixés d’esguardar-me-li la figa. No te m’atansis tant, em deia, el teu alè m’esgarrifa. L’intimitat física atia certes químiques corporals que exacerben llavors les secrecions. Embarassada dolorosament, amb l’autoestima per terra, amb l’ànima escandallant-li els inferns de l’autoodi fins i tot, la dona se m’irritava, se m’empoixevolia fins a l’estridència. Vaig guaitar l’enciclopèdia a l’internot. (Abans, quan allò era petit es deia internet, mes ara és qui-sap-lo gros i hem decidit de dir-li’n molt més escaientment amb l’augmentatiu, no pas el diminutiu. Per a diminutiu ja en tenim prou amb el carallet.) Li dic: Ja he feta l’estrènua cerca; he descobert que tens gardnerel·la o vaginosi (a betzef vagits de nosa) bacterial, i que la pudor de peix gens fresc et ve dels bacteris qui al moc tèrbol cridaires xipollegen. Li dic: Que a l’internot hi trobaré segurament remei: tutia, lletovari, ruà, giripiga, antídot, resolis, quelcom. Te’m capfiquis, ca, no pas. Els símptomes s’alleugen també amb càpsules, mes la millor capseta dels miracles per a una nimfòmana segurament ha d’aparèixer en forma de bisbe. Em diu: Xiquet, el melic em bull; la rel íntima de la figa irradia tanta d’escalfor que tot se’m torna nucli radioactiu, i l’ou bategós de drac que el cos em cova vol esclatar, i tot supura i m’és pruïja vaginal, i vermellor i irritació, i butllofa i tocadura. Sembla que tant el forat del cul com el de la xona em siguin un parell d’ullsdepoll enrabiats, i l’èczema dels voltants un martiri lent enviat per un déu encara més malparit que no el normal. Li dic que paciència: que el remei és leri-leri. Juraré que casar’s amb qualque nimfòmana és el súmmum del patir. Els dits, que ja tenia prou adolorits de fer-li fregues incessants als indrets cabdals, ara se’m tornaven artrítics bo i cercant a la teranyina de l’internot que en diuen, obsedidament pitjant al teclat amb dèria de pianista condemnat als orcs dels músics tocats del bolet. Escèptic rai, vaig tanmateix encomanar un bisbe que em prometien especial. Deia l’anunci que era un bisbe fet a propòsit per a les nimfòmanes més marejadores. Deia l’anuncia, doncs: Marits, si n’esteu fins als collons de rascar conys, aquesta és la vostra Solució Darrera. (“Solució Darrera” molt subratllat i escortat per dues calaveres furients i coruscants.) Era un bisbe fet de goma o cautxú, com els de més, però es veu que aqueixa goma era de debò especial: era una goma d’esborrar. D’esborrar carn. Em trobava una mica inhibit: massa balafiar hores i calers. Però en aquell instant la dona eixarrancada al llit em va tornar a interrompre, literalment a rompre’m una miqueta més per dins: agafaré tota mena de càncers de budells – tan tensos i agredits que me’ls té sempre amb les seues exigències de fregar-li a tothora els aparells, i enferritjadament i aferrissada. –Silè, véns o no véns? Silè Silent, ací ara mateix! Silè, el forn s’encén. El forn cremarà, sortirà tota la fornada aflamada i hi haurà en acabat renou pertot el carrer! Se t’enduran denunciat que fas patir tothom! Com qui neix prematurament disparat, vaig eixir del prenys de tant de greuge acumulat encara, carallot de mi, tastant l’arsènic de les ametlles lloques, folles, bordes, i el malgust dels peixos malassaonats amb salses podrides de tantes de receptes fallides com havia emprades fins ara (això de l’internot en va ple, de fórmules falses), i, fotent un cop de cap, em vaig comprar el caríssim bisbe esborraire. La seua figa era la cirereta roent al pastís fastigós: semblava un tomàquet ultramadur, coent i cru, i descarregava olímpicament pudors. Ah, naixença però! L’esmicolament il·lustrador aquell capvespre, i l’endemà... I l’altre... Sense solta ni volta la meua ànima massa escarnida fins ara, ara a corre-cuita tornava a ésser, es deixondia, ressuscitava com a la primavera l’ametller. Els qui menyspreen amb perplexitat l’internot no saben el que foten. Els hauria volgut de testimonis confosos del meu tàcit assassinat. Disfressada de mitja rialla, com aquella gata moixa de la llegenda, la meua dona ja no lluitava ni agonitzava. Agraïda, em beneïa amb els ulls endolcits. Se n’anà al cel feliç. I els meus dits batalladors ara al capdarrer descansen. Han hagut de manxar molt amb el bisbe d’esborrar. Mes què hi fotrem, una nimfòmana demana més orgasmes com més en té; com més en sofreix, més impel·lida es veu a sofrir’n. I li’n donava doncs incessantment, i l’un després de l’altre l’anava esborrant, com ara si era una dona dibuixada; fins que n’esborrí la rialleta i tot. I ara ningú ni se’n recorda amb qui era casat. Ni si n’era. I ja no em casaré més, furtiu, no fos cas que em toqués una altra nimfòmana. Els meus ossos no són pas de goma, llas. Tant de manxar, se m’anquilosaven temps ha. I si mai se m’aixeca alguna fantasma de la por, això rai... L’amenaç: Amb aquest bisbe t’esborraré. I cal veure com fuig. Amb el llençol mig escaguissat entre les cames.

Truites - nou -

Truites (9) 25. En pic afiliat a societat secreta, que en teoria et permetria de cardar’t a doll dones bones, trobes que els dos cops que t’hi arribes, el violat al capdavall ets tu. Les dones qui hi ha són lletges, grasses, pudents: incardables – un fàstic on ni t’atanses, fuig! En canvi, alguns d’ells... Hi ha l’actor forçudet qui primer t’acarona baronívolament, i a poc a poc, ell i els seus dos amics t’han agafat ferm i, sense deixar de somriure ara i adés, et forcen a plantar ben endalt el cul i et carden per torns – molt amicalment, això sí. Dos cops seguits que el gens plaent escunç t’esdevé. Et promets que no hi tornaràs mai més. * * * * * 26. Sortíem al vespre tots plegats de la feina i de les fàbriques i ens encaminàvem cap a les boques del metro. A l’hivern ja era tot fosc de nit. Sota un dels fanals hi venia loteria el vell del defecte. Ara era “el vell del defecte”, mes fins no feia gaire, diguem-ne fins aquests darrers cinc anys belleu, li’n dèiem “l’home (no el vell) del defecte”. Fa uns quinze anys o així, quan en devia tindre uns cinquanta-tants, una llúpia li va créixer a la rel del nas, entre les celles: era la llúpia una mena de doble ouet, com ara si fos la closca d’un cacauet de carn porprada, lívida a l’indret on feia panxeta. En acabat el cacauet de doble panxa es tornà iridescent – i al capdavall de tant de batec en desclogué una rateta burella fosca, muda, sense boca, car es nodreix, com el nas mateix, de l’aliment que li porta la sang de l’home amb el defecte. Si la rateta no tenia bona, tenia el nasset i els mostatxets, i els ullets i les orelletes, i la cueta i les potetes, d’una rateta de veritat. I tantost va aprendre de pujar i baixar per la rampa del nas de l’home defectuós, codonys xiquets, amb quin deler no s’hi esmerçà...! Li puja i baixa ara pel nas, aquest vespre on hem sortits tots plegats i anem a bon pas, i els de més tot xerrant, cap al traus desdentegats dels metros. Vaig sentir un xicotet que son pare portava de la maneta dir en català: “Aquest home té un ratolí al nas...!” Com es va posar el vell del defecte! S’enfurismà qui-sap-lo, car tothom sempre fèiem veure que la rateta qui li viatjava amunt i avall de la tarota era belleu no gran cosa, diguem-ne un gra una mica desproporcionat. No sabia que l’home entengués català. Però potser la paraula “ratolí” és una d’aquelles paraules catalanes internacionals, enteses i compreses gairebé arreu de l’univers. Passant cap a la meua boca, vaig mormolar cap al pare del xicotet que parés compte amb el que deia el minyó. “Xst. Té l’il·lusió que la rateta no és altre que un gra rebec qui s’engreixa i aprima segons li ve.” El pare estava content de trobar’s un altre català per aquells encontorns tan llunyans i em va abraçar amb efusió. El xicotet em guaitava no gaire convençut. Que parli català no garanteix que digui cap veritat, semblava dir, però què em sé; potser no hi veia gaire bé de nits; potser les brosses o les lleganyes el feien guaitar de gairell; potser era guenyo, pobret. El pare llavors va dir al seu fill: “Ja has sentit el senyor, Elviret. Has de vigilar amb la gent tarada. A ningú no li abelleix gens que li diguin al nas les veritats, i menys encara les veritats del nas. Ningú no es flaira ni es vol flairar la realitat: tothom en té prou amb el vernís, i amb la fantasia i amb el cresp nuncupatiu... Ningú no aima gaire gratar gaire a fons.” Les pagodes rovellades de rerefons eren com cistells residuals on s’enxarxaven els testimonis invenuts dels visionaris. Trontollaven, a frec d’espatllar’s, si els massa visionaris cridaven als quatre llops d’allò més descarnat o (oh, horror!) del descarnat del tot. Exactament com trotollava la teua pròpia estructura (priàpic esquelet) si el llongmetratge que els ulls et projectaven al cervell es despullava de carregadures i anava al dret. S’havia girada una empopada i tots caminàvem més de pressa cap als soterranis on el trens burells foscs se’ns enduien encara més lluny. El pare del minyonet va deure veure qualque visió. Va dir: “Esgarrapa’m els ulls, Elviret.” Era veritat que a l’aparador del marxant d’art, guardat per dos batllius amb porra bategosa, on s’esmorteeix el llum de tres o quatre watts i a córrer, una exposició de taüts que suposaven ensenyar l’evolució de les societats catalanes segons els artistes catalans qui les han anades representant – amb llurs dibuixos i llenços, i tapissos i relleus i aiguaforts dins els taüts tancats hermèticament – ens xocava per la seua nuesa. Per a desarmar la tensa situació em vaig treure tres o quatre pistrincs de la butxaca i els vaig lliurar a l’infant, fent veure que havíem gosats messions sobre quelcom o altre, i ell doncs havia guanyat. “Bé, doncs, Elviret; sembla que tot el que vares barriscar que s’escunçava aquest dia l’altre dia va passant el vistiplau de la realitat; així que, guaita, ací tens els patacons promesos, fa?” Com còdols o palets damunt el cresp, només el llambrec que escallimpa a llur damunt, la voluda treballadora desfilàvem, i no trobàvem mai re estrany. Vaig dir als dos conterranis: “Podríem ésser pedres tots plegats, baixant pel mateix pendís, tarter, torrent, panar; no fot?” Al cel, la constel·lació del Pistoler era al zenit de la seua el·lipse. * * * * * 27. Per a anar a pixar fora, deixí enrere els conys de les dones qui discutien entre ells sobre qui feia millor (i pitjor) flaire, i vaig sortir de la tenda on ens atendàvem que passés la tempesta. Potser aquest món on els conys discuteixen amb tanta d’esquírria sobre les pudors o les fragàncies, potser, com va dir n’Aldous Huxley (i després d’ell tant de llosc cientologista), potser aquest món és l’infern d’un altre planeta més educat. Agafen els tocats del bolet i com abans els anglesos enviaven la gent pobra a Austràlia, potser els d’aquell planeta educat varen trametre tots els boigs i malèfics a allò (a això, llas) que en diem la terra. El cel era lleig, com sempre. Els agalius encar més fastigosos que ja no solien ésser. Volia anar-me’n solet, sense aturall, per les mítiques muntanyes, esvelt i clandestí com quan era jove, mes em mancaven certs bagatges als quals ja estava massa acostumat. Torní a ficar’m a la tenda; els conys ara discutien (eren molt més civilitzats els conys dels anys enjoiellats d’en Diderot) dels penis vertebrats i del joc, o poc joc, que donen les vèrtebres doncs en els penis així afaiçonats. Vaig dir: “Dispensin, conys. Tanmateix, que em foti enmig, no vol dir pas que ho hagi volgut. Només és que haig de passar-hi per fer cap al meu lloc al racó.” Cap cony no em va fer cap cas. Mai te’n fan: són massa teòrics per a fixar’s en re concret. Deia aleshores un cony: “El merescut qualificatiu per a un penis així estès – amb cada os sostingut pel bec de l’os de baix i de dalt, com l’espinada d’un peix – és el d’un ‘penis raspa’, i, més polidament, d’un ‘penis costellut’.” Una abassegadora ventegada intervingué. Ras i curt, la tenda se l’endugué; les dones, enfredorides, s’abaixaren les faldilles, ço que emmudí els repatanis conys. Mentalment retia homenatge a la tronada. Era el flequer qui maurava amb il·lusió una coca de xorrèstic, amb ous i crancs inclosos, i l’engegava forn endins com assenyalen els cànons, i la titllava de “bona coca de mal temps”, com qui commemora els segles de festeig ans la comesa del mossec que sovint s’enduu el darrer rebuig a l’infern d’un altre planeta. Vaig sentir llavors piular un cony del fons del faldillam de la meua veïna: “M’hi jugaria que penses en arengs...” La muntanya en pudia tota. I belleu el planeta sencer.

14 dones caient

Catorze dones braves A això ens avinguérem: a reunir els fragments de la peça clau que ens permetria de refer el trencaclosques. El dubte ens aombrava fins ara mateix. Ausades, fins suara feia un instant, ens rebutjàvem mútuament cada idea que vingués d’altri, ens titllàvem de bufanúvols, pitjor: d’àvoles enverinadores, i de la tenaç arbitrarietat que tenallava la contrincant; de maleixamús, ens vessàvem de fel càustica i en llençàvem capellans; algunes mans arrugades s’havien aixecades i tot, mes ningú ja no es podia permetre recomençar la batalla... Les ànimes inharmòniques massa estòlides, i mancades de braó. Érem catorze dones velles, les supervivents, totes vestides de fètids cassigalls, totes malaltes de malalties a la pell. Amb quina sorpresa al capdavall del viatge, en pic travessats guals plens de sangasses i carnussos, i farnats mig rosegats per bèsties massa tipes, ens vam trobar amb aquells esborronadors quadres d’infants glaçats pels glaços de dalt al puig. Amb quin delit tanmateix la companyia no en féu un tec d’aquells d’antiga masia, on en acabat de qualque matança ritual (de porc generalment) hom feia bullir aquelles calderes fragants. Com en tots els sistemes totèmics, el xocant era veure-hi algú angoixat, ficant-se belleu al cos de la víctima, i ara anant amunt i avall, cap-cota i ull-boja, i, si li demanàveu si sabia on era el saquet de la sal, us parlava del poder intolerable de la mort, o s’incorporava sinistra, com qualque creixement cancerós, i amb esperit de monopoli us deia que per què hi voldríem més de sal si ja no ens moríem totes de set. No pas llavors; les catorze ens havíem ficades a cuinar i alhora a fer tastets d’allò molt saborós que bullia a l’olla. Les pudors vaginals s’havien esvaïdes rere les oloretes dels infants a mig coure. És clar que ningú no pretenia, discretament, que allò que còiem fos altre que qualque ocell groc trobat en qualque gàbia passada per alt pels qui fugiren i moriren més avall – i les dents llavors hi eren becs, i els pèls plomes. El trencaclosques no sabíem que fos res d’essencial fins que ja n’havíem cremat un bon bocí. Era (ens pensàrem d’antuvi) l’imatge d’un cavall amb tres vits molt llongs i dobles que catorze o potser tretze o dotze donzelles munyien per tal d’aprofitar’n la llet: els sémens, les lleterades. Era un quadre fascinant: una dotzena de minyones daneses munyint el nòrdic cavall diví qui colcà ferotgement damunt molts de mons mítics. El ventijol aixecant-los els quatre vels carets que les embolicaven, i traint doncs que, sota els vels translúcids, hi anaven totalment nues – i a tothom se’ns hauria feta la boca aigua, tret que teníem tanta de gana que no pensàvem aleshores en altre que en cruspir’ns aquella tendra canalleta que la glacera havia enxampada. Els diaris antics – els fulls que en trobàrem i que empràrem per a començar el foc – duien les darreres fotografies d’abans de la catàstrofe: riuades i riuades de cotxes que intentaven de fugir la metròpoli. I el vent. El vent esverat, inaturable. El vent dels esclats. Encara en feia ara, gèlid. El vent aixecà tota aquella polseguera. Dinamarca sencera un desert de pols portada pels vents. Si hi furgaves, sota la pols no hi trobaves altre que més pols, més negra com més furgaves, més grassa, més mesclada amb estalzí. No havíem pas perdut temps a assajar de llegir-hi (als bocins de diaris) aquells vans diagnòstics col·lectius i d’altres receptes prepòsteres i anàlisis idònies per al ressorgiment de la civilització en acabat de la catàstrofe, ni a desxifrar-hi aquells gràfics plens d’esperons si fa no fa geomètrics que, en acabat de molt tràgica suor, ens haurien de tornar a atraçar i a dur al ridícul dels coets incòlumement remesos a llurs soterranis armats i a llurs tremolenques tremuges. Érem a maig i semblava desembre. Tipes del tec (hauríem dit totalment tabú abans de la catàstrofe, mes “gravissimi sunt morsus irritatae necessitatis”, i en acabat dels espetecs i les ventades tot havia canviat), ens havíem posades a jeure (juntetes per amor a l’escalfor). Esperàvem amb candeletes que mai es fongués aquell pal·li de pols a l’estratosfera per tal que tornés a treure el Solell el nas vermell. Ambtant, havíem de rosegar el temps i sobreviure encara. A tothom li fa gràcia conèixer el capdavall de cada història ni que sigui la pròpia i la de les veïnes, i encara més la de casa seua, i encara més la del seu món. Aleshores ens n’adonàrem. O a alguna li passà pel cap. Aquell trencaclosques era de casualitat el gràfic que dissenyava l’indret on romania un dels satèl·lits que ens hauria pogudes salvar. Ens mancava la peça clau, ens en mancaven fragments. Allò que crèiem ésser un cavall amb tres gegantins caralls munyits per una dotzena de minyones lleugeres de roba, en realitat eren muntanyes, i mines i corredors i magatzems subterranis, i portelles per on calia passar per tal d’accedir al satèl·lit tot ple de teques i amenitats – i amb el qual hom rodava al voltant del món fet malbé, damunt el vel de pols radioactiva, esperant que tot s’esvaís i la verdor reenverdís el paisatge. Els avantatges de treballar totes ensems eren palesos. Ineluctablement, cada fragment (o quaix) fou trobat. Després de tants de traumes, triomfàvem. Devers el darrer dia (qui sap si era jorn o nit, car tot era sempre burell i com ara un pèl fosforescent), el trencaclosques el vam tindre si fa no fa complet. Els repugnants escopòfils de l’estat ens havien espiades tots aquest anys; ara naltres n’espiàvem el document més cabdal. Rient i fent xivarri, ens posàrem a cercar l’indret. Vàrem trobar l’entrada a la mina. Laberint per dins de vast formiguer sense formigues. No n’havia cap per a esclafar. No pas que no estiguéssim disposades a fer-ho. I sense manies. Car per a sobreviure prou cal sàpiguer fer de tot. Na Cal·líop Vel·leïtats havia enfonsat un clau rovellat al cap de qui l’havia violada – aquell clau era un clau de dos pams. El cap de l’estuprador romangué clavat a la roca. Na Llet Roent amb una simitarra tallà tres caps. La senyoreta Or Masclell, l’ambidextra, en acabat d’haver oferts els seus favors a l’home qui la dugué fins al peu de la muntanya amb el seu vehicle tot-terreny, l’estimbà riallerament, amb un cop de cul, clàssicament fotent veure que es trobava per terra un trèvol de quatre fulles. Jo mateixa... Mes deixem-ho córrer, la qüestió que el satèl·lit era un fal·lus inclinat ben adientment devers el cul pudibundament velat del Solell. S’engegà perfectament. Rentàrem els parracs al safareig. Jugàrem al subhastat. Tastàrem tots els platets. Cantàrem a cor-què-vols. El firmament era negre i estelat – ah, la glòria de la “creació” i el goig de l’èxit de la campanya! Ens havíem lliurades, gens sorrudes, al vaivé dels pols d’atracció. Farcidetes de llepolies, adés constretes per les necessitats, ara ens descordàvem. Nues, engrapàvem cobejosament els continguts de tantes de bossetes exquisides. De les publicacions n’escartejàvem les més reveladores. Ah, maleïts cappares de la pàtria, com s’ho tenien tot amagat! Agraïts pels crim comesos, s’autocongratulaven. “Que tot s’acomplís sense gaires més inconvenients, quina victòria dels escollits damunt les masses”, es deien, lleugerament escardalencs, amb pinyols de col·legial carrinclonet, els qui escrigueren els vils documents. I es juraven a un paradís ara introbable. Car on recony era aquella altra lluna artificial...? Naltres el que volíem era que la broma s’esvaís i que la terra tornés a ésser prou feraç, factible doncs d’allotjar la més variada població. I naltres catorze llavors les mítiques absolutes deesses de la darrera fornada. Entronitzades pel que romangués d’època terràqüia. Na Zabet Llenya es guaitava les perennes bombolles al toll – gran metàfora per a la construcció i la destrucció cossera dels mons – quan, com qualque passerell de llivell pipioli o menys, es posà a plorar (com qui diu) i a plànyer’s que cap de les catorze velles no teníem ni cascalls ni cassanelles, ni – com se’n diu en llenguatge de metge...? – collons! A les antanes de la terra vàrem veure per les finestres del coet unes llums com ara d’espelmes greus d’enterrament. A poc a poc, les alifares minvaren. Els jocs també. Un ambient perniciós s’instal·là. La gelosia pels atifells del mascle ens duia a la broixa lluita i a l’àrid calumni. Aquell camí de sirga sempre idèntic: aquell orbitar sense solta ni volta – i de paisatge re altre que mut guaret sense una llitja ni marieta ni esquirol ni cargolet – allò ens alterava el capteny, ens el feia bisbètic, amb raons que brollaven de ni ci ni de ça, amb catralls que ens sobreeixien dels becs com ara si qui parlés fos una becgroc i no pas de bon bec crescut del tot. Quin empatoll de depressives velles disputaires! L’única solució a l’angoixa d’aquest món tot xop d’angoixa (que els dic), fóra veure, amb els ulls del magí, aquest món, aquesta terra, no pas com cap ésser angoixat, sedec de significat, mes de veure’l xop com cony doncs assedegat – cony gegantí i delerós de burxamenta, cony on cascú de naltres hi fot de puça, de puceta qui amb el seu virotet minúscul es carda incessantment el cony xop qui la terra xopa de fet (només cal badar els ulls) ja és. Car l’ésser humà (no sé pas els altres, tot i que em sembla que també) és fet només per a cardar – on l’angoixa en aquella avinentesa es fon – com el foc de l’angoixa pel xop del cony s’apaga, feliç. N’Aristòtila em féu costat. Va dir: “Ens hi estavellem com fal·lus qui nolieja vital barreja. I tornarà a concebre...!” La terra vista doncs com ara qualque mena d’aristotèlica “conyonia”: totes hi vivim, harmòniques, al cony – esplugaires o espeleòlegues entrant-hi una mica – les més ardides o eixelebrades, en batiscafs anant encara una mica més a fons – unes poques volant amb ales eixalades, mes gairebé totes bo i raent al cresp tebi i flairós, entre el pèls de la vegetació. Tanta de santa i tants d’èxtasis per déu o crist o luter o calví, o l’església o la mosquea, o la mare qui ens va parir – res que no hauria guarit un bon virot – o fins i tot un bon ciri, com fèiem les altres monges menys carallots (vaig afegir). La filibustera Montllà – filibustera: amiga del buster: els “busters” (paraula que ve de “bust”) eren uns sostenidors que ja portaven els pits incorporats als caus serva-pits. Objecte perfecte per a les transvestides, o per a les qui tendíem, volenteres, cap a la llibertat transgenèrica – va intervindre. “N’Epícteta” – va dir – “mana de no canviar mai de personalitat davant la jutgessa i el jutjat – dins teu fes el que vulguis, mes de cara enfora, presenta una ninot on les dadespelcul qui et jutgen es puguin agafar – les qui jutgen són sempre unes dadespelcul, car qui, qui no en fos una, gosaria jutjar ningú? – tant se val, creguis el que creguis, decideix quin paper vols fer i recorda-te’n quin paper has de fer des del primer moment; car si canvies de corda, ja t’has penjada. Davant l’autoritat cal fer sempre la ninot. Estudia’t la jutgessa. Si és fluixa, fes-te la forta. Si és forta (com és normal, una pobre gamarussa repressora), fes-te la fluixa. Si mai et fa la guitza, i, més tard pots, d’amagat torna-li el maljoc. Esclafa-la si veus que val la pena esclafar una fastigosa cuca repel·lent com ella. En tot cas, el que compta és el que duus dins, el defora és sempre decoració que pots a lloure substituir – com els busters, no et fot?” Amb allò, totes fotérem cara d’entendre’ns. No pas per no re; només per a tirar envant. Na Lloba Tòfona, estrafent belleu n’Heràclita, saltà: “Tot és metamorfosi, vós. La peona esdevé bisbessa; la bisbessa, elefanta; l’elefanta, patgessa espadatxina, de qui els mandrets d’esbiaix són sovint letals... En aquesta illa enjòlita entre el no re infinit i la terra eixorca cascuna de naltres és l’equilibrista, en les altes palmeres de les antenes que es vinclen fàcilment...” Na Lívia-Drusil·la Leery-Clerc (dels Clercs de Perpinyà, emigrats a Dinamarca al segle divuit) va fer cap amb la tetera, va dir: “Si vols te, en tens.” Per una de les finestretes interiors de la cambreta (com ara de rònec hotelet), ens n'havíem adonades que al terrabastall, entre pisos i pisos de ferralla, hi podies fugir, en polsegueres i dejeccions de rats i muricecs, fins al vessat net i verdós d’un paisatge interior: camí secret que més tard empraríem sovint (ens prometíem) per tal d’allotjar i enllepolir gent de muntanya massa poc adepta al nostre evangeli, hebefrènica, catatònica, escandalitzada per la catàstrofe, i ara doncs gens engrescada al sobreviure... Ens plaíem a aesmar’ns figures i figueres, forfets i butlles, i alfacs i cercapous, i infants nous de trinca relliscant pels mamperlans, culejant pels entornpeus, endinyant-li, escac per roc, cap traveta a cap velleta, o, amb virotet virolat, tolent cars poncellatges a les noves minyonetes. El meu home s’havia dit Hug Capet de Conyet. N’Hug es disposava a eixir, habitud quotidiana de després dinar. Solitari i sense cap altra feina, esmerçava el jorn sencer distret a somiar tètriques truites a la seua cambra, vasta peça al primer pis, on les finestres s’abocaven a l’esmorteït moll, tothora plorós d’humitat, del canal, al llarg de les aigües estantisses del qual s’emmirallava ca nostra. Llavors el sorprengué l’esclat. L’home de n’Eiximena Sense havia estat un home sense ossos, brut i pelut com un ós, gelat i gelós. Es deia Salvaire Delit, ós sens os, home gelós, borni xinès, clàssic gabiós, sempre citant na Francesca Eiximèn, xinesa. Na Pedrola. Na Mau Zap. Molts de clàssics qui sempre oblidarem. “L’ió d’Io oí l’oi; or? i on? a Orió.” Componíem poemes i ens adormíem mig gates. L’etzigori recomençava l’endemà – o a l’hora on totes més o menys ens llevàvem. Per les finestres d’aquell supositori promissori on hi fèiem de paràsites, com qui filustra els arcans per les del panòptic colpidor, cada serf s’estremeix si amb zel casual amb filferros electrificats li enrampem les fístules causals als esfínters trombó! Som les hereues de l’Standard Oil i de tots els criminals negocis – tot i que sabem que caçar és assassinar molt volpellament de lluny, ens ho permetem rai. Matem a desori, mentim pels descosits. Som les governants. Qui altre ens fotria mica d’ombra? Projectils en diàleg – escíbals i virots gegantins volen devers la terra. Som pioneres, franques, lesbianes, nobilíssimes, divines, deesses, som les eukatafronetes, som les viltingudetes, som les menyspreable, som la riota, què més voldríem...? Deliciós. Feble refilet de sulfit qui és peta finet com el bromur d’un bolet a mig podrir. Pfuit. Pfuit, vós! I tot coet fa figa. Només sóc viva eu, i això doncs amb prou feines per a dir bora bora... Bora nit.

En lloses dates

En lloses, dates que et fan obrir els ulls Aquell veí meu inscrivia lloses, Portava ulleres per a salvar’s de noses; La pols dels marbres feia plorar els ulls De qui s’atansava a guaitar’n les dates. Un ràpid càlcul et robava envant, Cap a l’instant on migren les sabates Pou avall, pregon, en sords aldarulls De dates als trulls: cràters que l’atlant Del teu enteniment pena a combatre. Per l’estimball d’esportellades closes S’ensorra tot – padellassos, poms, proses, Dades, retrats: l’atrotinat teatre Del titella colgat, de qui, com grates La pols, veus que en tens les mateixes dates.

Aprenem d’etzibar espasa

Clatellotejat fora del remogut gibrellet on es rabegen i xauxinen els vius [Fragment del Kasidah d’en Haji El-Hitxmakaaní] Dolç enyor del dies joves Entre brises i entre ones Quan ensems al riu banyàvem; Meravelloses estones. Riallers, mai no ens pensàvem Que pogués finir la joia, Mes ja un cos esmorteït Enllà la mort l’acomboia. Balls i cançons continuaven En aquesta nostra vora Mentre l’altra, fosca, s’ompl Més i més dels qui són fora. El riu del temps ens separa Fins que sols un es morfon, Tothom altri a l’altra riba Del desert letal s’hi fon. El corrent del jovent, dorm; El de l’home fet, s’afua; Fins que prop el forat últim, Com follament s’acorrua! Tots patim de doble mort: De veure morir tothom, I de veure’ns morts: això Ens esborra fins el nom. Tot el que fórem: Badocs Mesclats entre vius i morts, Ara follejant, ara amb Pors que ens bleguen i fan torts. Tantost aprenem, damnats, La lliçó, i cal plegar El llibre i llençar’ns avall, Al femer del cuc arcà. Aprenem d’etzibar espasa I ja ens fa figa el puny, O aprenem d’escriure I se’ns perd l’idea lluny. I aprenem d’estimar, De compartir’ns amb qui ens vol, I ja s’enfosqueix el pit, Trontolla el cor i es dissol. Tantost ens sentim prou savis Dalt l’esclet turó guaitant Com s’organitzen els astres, Com les coses van sirgant... Quan, menat pel fat sobtat, Ve el sec cavaller en camell, I amb el seu barrot tot màgic Ens fot fora del gibrell.

Invitation to the blues

Invitació per a patir – cantat per na Holly Cole Amb davantal i espàtula la tens davant les caixes Repassant els lliuraments d’ahir, I els rebuts i les rebaixes; et puja un neguit salvatgí I et sembla tota una invitació per a patir. Ets sents gallet i alhora incert, i ella fa tanta patxoca Rere la caixa del magatzem, i et quedes com una soca Pensant si deu tindre company, o si li abelleix de sortir, I et dius que ara el que et cal és la paciència d’un saurí. T’acaba de dir: “Com voleu els ous: al plat, o barrejats?” Dius: “Tant se val, com me’ls féu seran d’allò més acceptats.” I ella potser pensa: més val anar a pams; L’home fa cara de trobar’s entre estacions, Les sabates polsegoses, de retorn de massa invitacions. Els ulls se t’hi encasten, has demanada una altra tassa, I et vessa el cafè amb aquella gràcia, I com bromeja amb els clients, i ara diu a algú: “Doncs no! El meu marit era una màquina atrotinada, i costa de pair Tant d’esperit de vi, i el somni sols s’eixoriveix així: Amb una nova invitació per a patir.” Mes és cert que tenia drut, qui a part de drut jugava brut: Et donava un cadillac rosat i un acompte al banc, Mes t’abandonava de jorns per dones més comcals, I sols et ve de nit, trompa i brut, ja no et diu ni bèstia què hi fots aquí, I ell i l’altra t’ho prenen tot, cotxe i acompte, I et deixen una invitació per a patir. I ara tu et dius: Potser sóc un il·lús, ja tenia tiquet Per a l’autobús, però l’he tornat; vull quedar’m aquí; Tinc cambra a la dispesa; diuen que lloguen a l’empresa, O despatxaré benzina... I sobretot ací puc vindre a sopar-hi cada nit; Ho he anat sospesant, ja ho tinc decidit: Acceptaré la teua invitació per a patir.

somni somiat

Et diré adéu [Lament d’en Poe girat p’en Gratulls] Et diré adéu Et diré adéu amb un bes als ulls I mentre els passeig entre els esculls Et confessaré que me n’adon, Que no s’erren pas en aquest món Els qui diuen que sols somni som. La fe m’omplia de gom a gom, Ara em trob buit, Com ara duit A caire de foscor. A frec de la buidor, Veig tots fondre’s els meus jorns En les nits de sons pregons. No som altre doncs que somni Fos endins d’un altre somni...? Què hi faig sol doncs en aquesta platja Que el vent a la revolta encoratja? M’hi mantinc, bufetejat; A la mà serv un grapat De sorra que se m’escola: Poca cosa, i s’esmicola Gra a gra cap al pregon. Haig de plorar com veig com se’m fon Entre els dits el poc cabal de vida: Cada gra per l’onada que envida Sense pietat i constant Cruspit com qui diu somiant. Somiant, doncs, com qui somia que viu I és, com tot, somni dins somni d’estiu.

Truites -- 8 --

Truites (8) 22. Et veig cianòtic, estès a la fosca molla del carrer, i al coll el pols absent diu que ets mort. Quin heroi no fores, tanmateix! Surares en la misèria d’aquell barri maleït, i surares incòlume entre tant de gàngster nerviós amb el dit tothora al gallet. Hi surares, dics, perquè érets un espècimen sense por – i sobre t’agafaven aquells ràbies quan menys era de preveure, i alhora érets dels qui pitjor maltractava les dones, i les dones allò t’ho agraïen, i aleshores els érets encara més generós amb aquell virot teu tan gros. I me’n record que érets temut pertot, i que estava esmeperdudament enamorat de tu. Tenies molt d’agraït (a part d’entre les dones) de banda dels mascles també, car n’hi havia qui havies tinguts a la teua mercè i tanmateix els estalviaves, tombaves l’esquena i no els mataves quan haguessis pogut fer-ho perfectament – o al contrari, mataves aquells qui els tenien a llur mercè, i els mataves amb una bestialitat suprema – ah sublimitat de l’estossinament...! Bastonejares un cop un cap fins que no en romangué os collat a os (i sembla prou que al cap en tenim un fotimer), en foteres un trencaclosques irresolt, i com se’n diu, insoluble, hè! I ara me n’aniré llisquent com el rat, mes sempre et duré al cor, no pas cianòtic com ara, ans rosat i groc en les penombres dels anys heroics. * * * * * 23. Ja era a les vellúries i tenia sovint al·lucinacions de gegantins animals i de màquines cuirassades que no sabia pas que haguessin existits o que poguessin mai existir – pouava potser al cabal de coses vistes i intuïdes per l’espècie, però no pas per l’individu – pàgines essencials al capdavall massa llargues i complexes, de polifacètics enllaços que mai no escatiria de fer collar, pobre de mi. Vivia ara dues vides paral·leles que s’emmirallaven perfectament – amb una n’hauria potser tingut prou...? Caminava sobre l’herba i alfarrassava d’esquitllentes les deixalles dels descampats, perdut en cabòries, i de sobte em tornaven a l’esment els dies heroics on era petit i em perdia en les aventures dels herois de les llibretes d’historietes de ninots – i guaitava les deixalles com ecos de mons possibles, sense adonar-me’n que l’única heroïcitat que hi ha és de somiar en les truites de l’heroïcitat aventurera mentre camines a través dels camps amb les herbes despentinades, les males herbes enrabiades i, entremig, esbarriades, les deixalles dels mons dels altres – els altres, travessats sense adonar-se’n qui sap per quines aventures més heroiques, d’on en llencen els testimonis: els premis, els parracs, les relíquies, damunt les ruïnes del món que se’ls en va, se’ls esquitlla mentre passen esbojarradament fotent l’heroi, i s’amunteguen les noves ruïnes damunt les ruïnes del món d’abans, i del d’abans, i el d’abans... * * * * * 24. Tinc un cervell que s’excita sol i parteix com un fusell i em cavalca el cos com el rossí que li sóc. I em fereix amb els ferros i esperons del seu desig de descobrir i estacar amb mèdols i vedrunes nous horitzons – ja fos enlluernadors i exaltants, ja fos feixucs i foscs. On vas, cervell, hi vinc; mes amb un cos qui més es ressent com més anem. Escapa-te’m en ànima, cervell, i torna-m’ho a dir tot perquè el darrer aflat m’ho dugui escrit on els estels són ara foscs. Fosc en fosc, text llegit pels ulls de qui ja ha travessat cada horitzó.

esquena-rompudet, noliejant 60 tones

Seixanta anys té el gamarús Seixanta anys fotent lo mec I cap suc de re no en trec. Sóc tan tòtil com abans; A la mort, com més m’hi atans, Més em sap greu del que tinc; Si ara no tingués ni cinc Tampoc no perdria res, Fugiria sense haver après El dolor de perdre-ho tot. No cal l’ull clínic d’un xot Ni el barrisc del borinot: Com més omplies el bot Més durament t’enfonsaves. Tantes de ciències xuclaves, El cervell et fa de sorra, Per què el bot del cos s’ensorra. Viu molt millor el ruc qui és ruc Que no el ruc que d’ésser ruc Diu que prou pot deixar d’ésser. Tot tort i el que és tort adreça Amb l’ull clínic d’una peça I entre les ciències es bressa... Fins que cau de cul pel trau De l’hamaca per on cau Com qui diu d’un espetec. Seixanta anys fotent lo mec Que se’n van per l’eixidiu De la foscor sense ull viu. Ullcluc el ruc a la sínia Poc sirga pensant-se en línia, Com m’he cregut com un ruc Seixanta anys que crec que puc. Que puc anar dret em crec, I anava rodant, i cec. Caic, i obr els ulls, i renec: Seixanta anys fotent lo mec! Dalt es fonen les clarors, Dalt hi roden els voltors. Té un forat l’hamaca on rac, Sota, on m’esmuny, hi ha el brac: Il·lusòria realitat, L’únic ver n’és el forat. Seixanta anys fotent lo mec I s’hi escolen sense frec. Et perds per la línia eterna Del forat de la cisterna. Bona nit per sempre pus, Seixanta anys fotent l’estruç.

2 cigarrets a la fosca

Dos cigarrets a la fosca [Lletra de P.F. Webster, melodia d’en Lew Pollack, mes cantat sobretot per l’incomparable Alberta Hunter] Dos cigarrets a la fosca Dos, dos cigarrets a la fosca I un llumí que s’encén i osca la foscor. Caplleven per la clivella Els trets de qui m’és parella. Dues, dues siluetes retallades Per la somorta claror D’una finestra llosca. Tan a prop i tan remots Com filagarses de somni Trenades per l’atzar. Allí es reunien en secret I qui em fou amant sents que li diu, mormolant: “És a tu a qui vull, és a tu a qui vull.” Dos, dos cigarrets a la fosca I jo tombant l’esquena com qui tomba el full. Només recances, només retrets, I a la foscor dos cigarrets.

Comiat al pare

Comiat al pare [W. Shakespeare, La Tempesta] Comiat al pare Ton pare s’enfonsava aigües avall, Escurces l’escandall ans de tocar’l. Les lluors de perles són els seus ulls, És tot transformat de coralls i esculls. És el fill nou de l’oceà fetal, Reneix incessant vist per rars miralls.

en Marcial de qui les opinions es respecten

(La dona d’aquell exuberant català de Roma, en Marcial, se li queixa que per què se n’ha d’anar ell de nits a cardar’s jovencells quan ella mateixa posseeix un trau del cul que hom podria emprar per tal d’obtindre la mateixa glòria que no cardant ell els trauets dels tendres al·lotells. En Marcial li diu que el forat del cul d’una dona, llas, és una mena de segon cony, massa balder, no pas un estretall tan estret i deliciós com el culet d’un jovencell.) “Em pescava quan era dolçament cardant amb els minyons Aquell collons de donota, i em diu que guaiti: Que també un botó de sés ella rumbeja. La dona d’en Jou Mateix així se li queixava, diuen les bíblies d’adés. Mes quin cas en fotia en Jou? No cap! Car amb el seu minyó Continuava cardant. Hèrcules fotia el mateix, i no és pas Que a la seua dona li manqués un segon esfínter més baix. I doncs, exemples rai, a les bíblies d’adés; en Febus Rere la xicotella, i tanmateix s’abeura al cul d’un minyó. N’Aquil·les no es pot cardar la llunyana Briseis, això rai, Doncs, car amb en Patrocle hi surt guanyant. Fotries bé De no comparar gaire el que tens amb allò que els mascles tenen, Muller. Tu el que tens és un cony de parell de conys, i res més.”