vellúries t’estridulen el trajecte (3)

vellúries t’estridulen el trajecte (3) 1. Primícies tothora És ben abellidor recordar plaent-s’hi petites esdevinences d’ahir, d’abans-d’ahir i de demà ocorregudes suara en el benésser. És ben abellidor d’anar en tren. És ben abellidor recobrar pans que d’altres troben massa vells i menjar-ne pessic a pessic potser com cap colom. És ben abellidor en bonhomia bromejar amb els amics ni que fos només per un quart d’hora. És ben abellidor sempre pertot el món de jeure amb la dona d’altri. És ben abellidor de pagar per la llet amb canvi, centimet a centimet i, damunt el taulell, errant-nos-en tant el vailet com el tit sense treure’n gaire al capdavall l’entrellat i dient doncs pse, tant se val al capdarrer no ve pas aitampoc d’un centiment, sobretot quan tornant pel caminet això de la llet: blanca memòria que s’enfonsa fins la gènesi. És prou abellidor a tota edat de zero a l’infinit de jugar amb aqueixa joguina (i que hom t’hi jugui per poc que puguis) gloriós invent que se’n diu sexe. És ben abellidor seure al Sol i compondre un poema afable tot saludant la gent qui entra i surt del cafè a la platja. 2. episòdic, entre trams així com qui roba de la taula de la cuina de tota una pila magnífica posada en plàtera dibuixada amb motius clàssics als marges... així com qui en roba (de la pila a la plàtera a la taula) el préssec més prohibit un préssec de campionat gairebé de decoració massa verd mes deliciosament vellutat... així com qui el roba d’esquitllèbit alhora que la sogra rep visites i segurament els el voldrà ensenyar voldrà presumir’n més tard, a l’hora dels llevants i t’esmunys a llur esquena, cap a l’excusat del replà a fer-hi (al presseguet verós) un mos molt elevat... així aquell qui d’estranquis llepa, vigilant-hi molt una fufella un conyarró massa verd deliciosament vellutat (llepolia torrada delitós xicalori d’entrecuix qui et crida amb insistència perquè en acabat d’un cop sobtat de maixella el roseguis ben rossegat) d’amagatotis de la sogra... d’amagatotis de la sogra (i de totes les sogres o bòfies de qui els ulls encarcarats penetren com fiblons de verins sense vaccins d’ençà que l’humà es torcé cap a la repressió i l’amargor) i ara enraona massa fort amb les visites rient sense solta ni volta perquè voldria escridassar’m... perquè voldria escridassar’m i les mateixes lleis ximpletes que perjudiquen tothom perjudiquen les sogres d’enveja i frustració ennuegades... escridassar’m quan se n’adona per la porta que es bada al replà què hi duus a les mans (conyarrí verós de cardinal mossada) i puges cap al terrat episòdic, entre trams... al terrat al terrat a estar-t’hi sol amb el préssec de campionat de qui l’aspror, l’agror, delitoses (sardanes orgiàstiques) et fan ballar encara les dents... amb el préssec amb el préssec amb el préssec de campionat, doncs per a tu tot sol per a tu tot sol mig mossegat a les mans lluent de l’encet recent regalimós demanant-te’n més demanant-te’n més. 3. deesses en flor per llàgrimes d’ànima arrossades que llargues les hores i fugissers els anys! (many moons to make an hour) amb una hora en tens prou i massa per a ficar-hi tota la teua vida de vell. s’escola cada lluna al buf de la marinada i amb quatre cacauets a la butxaca i un posat d’orangutà seus sol tan lluny com pots dels bancs del si-no-fos de les fortors dels pixums encomanadissos i de les banalitats i les excuses que et sorren massa a la bestreta i a l’estreta com taüt de plom. amb quatre cacauets posat d’orangutà esfondrat amb cara mig enriolada i “amb ulls de llop” menja’t les jovencelles caòtica temptació amb cames tan a prop i intocables tots els remeis cridanerament i bellament embolicats en figures de mareig. llur mel d’entrecuix aixarop de jovenesa font d’immortalitat que la crueltat et veda d’un estrany acunçament escanyador i, sobre, del tot desastrós. sempre te’n foties dels vells ara que n’ets te’n fots de tu mateix i et prenen girientorn per tocat del bolet potser un pèl perillós. copses llambregades de bòfies vocacionals. tots els goril·les mortridors tothora al saltador virtual del crim institucionalitzat. formiga esgarriada per les òrbites còsmiques “et mors d’una puta vegada!” criden els trepitjadors. aquest congreny et constreny i t’impedeix el bleix i et bandeix lluny de la font. tots els goril·les sense imaginació maligne boldró et salta al cap per a xemicar-te’l amb peus botats de marabunta esbojarrada. maligne boldró de mitgesmerdes sempre a l’aguait com pirates amb els ganivets de les lleis llencívoles entredents i les falornioses decències com simitarres. així s’organitza la societat d’un món per l’odi indòmit condemnat a l’anihilament. maligne boldró es forma ipsofacte cada maó i cada dau de pedra i cada llamborda en crea cap (maligne goril·la) en fresa espontània supèrflua i innombrable. se’t fotrien damunt a fer-lo trits, el teu esquelet qui deu servar tanmateix l’animeta més viva surant part dessobre d’aquest barral de merda on xauxinen els repressors. rosega un cacauet i descompta’t amb la lluna qui ara treu un nas mocós de vell rere un caire alzinat a dir: no hi sóc no hi sóc mai no hi fui, capsigrany només espiava falcó glaçat rere les cortinetes de la nit.