Cruïlles i llacunes

Arbitrarietat dels caminets Corrent per llargues avingudes plujoses, nocturnes, a la percaça de taxis. Retroballes efusives d’estació abans els trens no divergeixin. Salutació angoixada de veí o de conegut amb greuges envers tercers; esbufegat dendròleg qui s’exclama sobre les harmonies dels arbres, sobre la naquissitat o la profusió dels individus, i llurs massa (o no prou) promiscus veïnatges. Entrada victoriosa de museu. Vida rural per tetraèdriques eres, arbitrari esbarriament de viaranys polsegosos pels camps..., i, en escorç, propers, els emmirallats. Els repetits, colls i braços colrats; si només ens veieu d’esquena, mentre avencem devers aquell punt fugisser, àdhuc fonedís, a l’horitzó, qui ens reconeix...? Cassigalls d’ecos de rialles, de tusts amicals a les esquenes. Els paisatges, quadres si fa no fa panoràmics, on, d’esquena, per caminets polsegosos o herbats – o lluents corredors de museu – eixos paral·làctics en perspectives un pèl a la biorxa – hi som gradualment disminuïts, fins que ens fonem (com llepets superflus de pinzellet) en la pintura.