(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

divendres

D’errats i de rats (3)











D’errats i de rats (3)








1. Gaudeix-ne com un boig








li dic al meu fill

i ara a la dona qui esfereïda

no sap on escarransir’s

guaita la rata

guaita la rata

davall el llit

enorme ratassa, jotfot!



mes ara surten dessota el llit

els animalons

la mare i dos infants

són llargueruts i no en sé el nom

més alts que no les fures

de pell neta i escalfadora

de color beix, el ventre blanc

net, molt tofut

són allò que en diuen mosteles?



no són pas rabiüts

tot i que amb les meues sorollades

els tinc ben astorats

aculats a un racó

i m’ensenyen les dents

de boquetes sense bromera.



mossega-me-la, mostela!

aücava com un ruc

voluble i erroni

fugisser i precoç, vull dir procaç, qui s’exhaureix

braent.



i em penjava la xil·la com un esquer procaç

vull dir salaç

i em solaçava, vull dir m’hi rabejava

en carallot solaç.



gaudeix-ne pler

prou pots

mostela

i les petites, foteu-hi també un mos

si podeu!



ei, ei

fotografieu-les, fotografieu-les

(cridava)

fotografieu’ns-e mentre toregem!



o porteu-me un cistell

cap per avall

que els caçaré.






___________________________________________





2. cau amunt






amb llengua de picot

n’Elisend

em llepava el cul

amunt amunt

per al capdavall barrejar-m’hi

cada sinapsi al cervell.



tot hi és ara reescrit

no en trec l’entrellat

enlloc.



això dels orgasmes

més que no pas petita mort

esconillament dels paràmetres

vull dir paradigmes

vull dir vedrunes

tant se val

se t’hi intercalen bordons

d’enjondre

quin mareig

ja hi som

sant tornem-hi

aquest Elisend

i la seua llengua de picot

esquer pengívol

per al rat qui hi tinc

al meló.







______________________________________________________

< br>



3. tot el que passa pel cap









per les pols llunàtiques

al seu nou clotet

la més lleu espora espera

vivent per l’eternitat.



pels sutges dels mons volats

la petja de l’inconegut

s’hi estotja ans estatja.



per les cendres del meu cap

tot el que hi passa

– i sovint és mínim

– entitat de passatge – morta naixent

– batec d’ala de breu insecte efímer

hi jaqueix ensems

l’empremta i l’empenta del seu pas

s’atraci on s’atraci, dret.



només el mínim s’hi val

i com més gros més bast

com més vast més dissolut

com més diluït més perdut

per les galàxies

qui mai no s’embagaran.



vist el no-vist

(quan el vist és tan lleig)

el reveig en el rabeig.



a les fosques...

em serv amb dues mans els collons

ulls clucs...

em serv amb dues mans els collons

sense ulls...

em serv amb dues mans els collons

sense mans...

em serv amb dues mans els collons

sense collons...

em serv

amb dues mans

els collons.



per què doncs aquest excés de sentiment

per què doncs aquest balafi de carn...?



per què em caldrien ulls ni d’altres senys

si els signes em neixen

de la sang

qui les hormones abriven...



i els somnis mateixos

em reviuen

i em fan reveure l’invisible...?



els peus de gat de l’hivern

m’entren el cor

i tot hi és neu i blanc impol·lut

com mur on la projecció

és la vida mateixa – hiperreal.



el no-vist altre que sense senys

aquest és l’únic tros bo

d’allò que deu passar-hi

eteri com batec d’ala de mínim efímer.



en passar-hi, jaqueix de debò

solc

damunt les cendres de l’existència.



aup que escateixc

amb delectança, encantat

com roc impàvid

pels elements bufetejat.



no hi ha brossa

no, per la rampa rellisquent

res a escombrar-hi.



brossa no n’hi ha

tot el que passa pel cap

val aitant

i, com més subtil la brossa, més val.
















Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

estona fa i dèiem quelcom d'altre

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós