Homenatge a la vedet dels bons records

A honor d’En/Na Coccinel·la (1931-2006), qui dugué joia i trempança de la bona al món tanmateix esperançat dels quasi anihilats. Te’n recordes, Marçal, com trempàvem, com trempàvem davant la divinal Coccinel·la a l’escenari del New York entrant a Escudellers...? I com protestaves massa que no érets marieta, Marçal, amb la por que tenies que els marietes potser t’ullaven amb massa d’humit basqueig o verrinyós desig i, si t’acaçaven, o t’ho semblava, car tenies un culet d’atleta (i tots els atletes tothom sap com són d’ambigus i estranyets), corries com si qui t’empaités fos un monstre amb sang als ullals; corries esperitat, entrevingut per qualque dimoni burxegós, tu qui, com dic, Marçal, campió de saltar tanques (i un esport ben adient, avinent, aquest de saltar tanques, en aquella saó i en aquesta – temps de persecucions), tu qui érets doncs ben plantat i forçut, i, això encara millor, tenies un culet rodonet, i els dubtes i pessigolleigs de l’homosexualitat, quelcom no gaire definit, potser indefinible, tot plegat sotraguejaire rai, que al capdavall et portava doncs tan neguitós...? Te’n recordes com trempàvem davant na Coccinel·la, escultura de cos exemplar entre núvols i pirotècnies de colors, deessa mai més magnífica dels heretgets i pagans, i com ens quedàvem amb un pam de nas si al retruc darrer, com més estret ens servàvem l’aflat, na Coccinel·la esdevenia en Coccinel·la, i, més tard, les galtes al caliu, una mica pets, encara rèiem, pixant a la rònega cantonada, tornant a casa, Paral·lel amunt, i hi devíem emprenyar, amb no cap dret, els escarbats i els talla-robes, o pixàvem a les fosques damunt la gespa, sense cap dret tampoc “a emprenyar-hi les marietes”, com fa la cançó que ara na/en Coccinel·la deu cantar pel cel, car diu Le Monde ah, que s’ha morta/mort, i com encara, pixant-pixant, guaitaves un pèl garratibat cap a totes bandes, no fos cas que cap marieta dels de dues cames i gens alat, qualque bòfia de la secreta per a més anticor (tots marietes de tirat sàdic, com tothom sap), no t’hagués clissat, i com pixaves, Marçal, amb pixa encara mig tumefacta, tot i el destrempament sempre dubtós...? Te’n recordes d’altra banda que ens pensàvem, carallots, que quaranta anys envant, això del feixisme, doncs, ni fóra altre que mala memòria, i que, si ara tothom hi parlava català d’amagat, llavors tothom hi parlaria amb tot l’urc dels vaixells conqueridors...? I com se n’ha anat tot en orris perquè potser som una raça decadent, ja molt menys valents que els bascs i tot...? I ens hem enlletgits, com monstres amb pus a les dents, massa empeltats amb la sang podrida dels ronyosos invasors...? Saps què et dic...? Tant se val, totes aqueixes foteses dels anys de la picor, Marçal, que ara, llas!, ara som vidus, vídues, una miqueta més a fons, com qui ens clava amb crueltat el coltell cargolat de la vida rebregadament despesa a l’esquena, i pitja i cargola, amb el coltell eixut, eriçat, de la vida arronyacada, perquè ens moríssim encara més amargs. Se n’ha anada en/na Coccinel·la al paradís clapejat on van les coccinel·les, s’ha envolada vermellament i negreta cap als capaltards melangiosos de l’enyor on tot és núvol ambre i gloriós. El seu, entre flors i plomes, això fóra paradís, i no pas aqueixa merda fada i tova que encara ens volen vendre els escarransits cristians de malamort. Ni punta de comparació el seu paradís i el llur – car ella era la verge de les joioses latries i no pas la de les latrines irrespirables dels cristians.