cercant parions

Despariat dels desaparellats Hi ha, es veu, secretes dreceres pertot arreu meandres més o menys furtius que tanmateix gairebé tothom semblava conèixer. La gernació transita atapeïda i fumosa per baix. Ara, els qui s’estimen més soledat i un paisatge escarit o un aire rarificat o pau d’esperit i algun toll i alguna planteta i algun ocellet i alguna pedreta i poc soroll i anar pel dret s’enfilen pels costats... Estranyament desapareixen al cap estret de qualque carreró que hauries dit atzucac o cancell de qualque casalot sinistre on no t’hi aventuraves (ni mai calia) per res. Badant-badant, he anat darrere algú i m’he trobat tot enlairat. Damunt dels nostres caps sempre dominats pels símbols de l’enemic al replà del tuc de la carena rere on s’amagaven els esbarts i el Sol i els núvols i els avions de guerra dels criminals de sempre al govern... Em pensava que era propietat privada o del govern i m’ho havia tret del pensament com si no existís... I ara me n’adon que s’hi podia passar. Hi ha al capdamunt caminets de pedra el cel hi és tan a prop i llavors t’hi trobes al capdarrer de la drecera atrotinades botiguetes de descompte. Ho diré a les tietes de la meua dona per a guanyar’m llurs gràcies. I ara que hi som junts, elles hi tenen la mà trencada a escollir, collir i collar parells. Mes pel que fa a manguis malament rai què ho deu fer que no reïxi a ajuntar cap parell de mitjons de la mateixa mena? Quina incapacitat m’afligeix que no sàpigui trobar bons parells? Tot em surt desparellat i llavors, és clar, no m’ho volen vendre. “Cull els que collin si no collen no els cullis” m’alliçonen. Però ves, no en sé prou. Un parell que n’he trobats i m’han donat un paperet com ara un rebut perquè el portés a la caixa abans, tot fent cua, l’he estripat per la meitat per a escriure-hi uns versos desparionats i després m’han fet tornar-ho tot al cistell. He sortit al carrer sense mitjons nous amb uns versos rancs a la butxaca i amb les tietes exultant per la troballa. Tornar-hi no sé pas si hi tornaré mai més. Me n’estic cansant. Potser em quedaré fora mentre elles s’esbatussen a trobar parells guaitant-me, als tolls, vora els caminets de pedra com van els renocs i com enlluerna entre celles de cotó-fluix l’ull del Sol reflectit al mirall del toll. Car mitjons, rai.