Circells o cerres

Inutilitat de les estacions Fer-s’hi, rai; Tornar-se-n’hi, és el que costa. La closca de l’automòbil abandonada Entre els giravolts embussats. Oliós venedor de paquets oliosos, Cal esquivar’l, mes com? Et reapareix, com puges, a cada cantonada. Estació tòrrida, grasses regateres greixoses A les parets incandescents en la densa boira. Darrere, al clatell esmunyedís de la memòria, Versos escrits damunt l’estalzí greixós A les parets del garatge En honor de ton nadó. I ara? Meandres incandescent de les regateres A les parets greixoses de l’estació Boirosa. Meandres de regateres que escriurien Versos qui sap en quin llenguatge Inaprehensible. S’evadeix l’imatge del nadó, Com ara si amb esquís esdevenia el geni rabent De valls i comes – laberints de paisatge Inaprehensible. Un instant al Sol relluent a la neu, Entre pedruscall i varecs, I tucs amb neus perpètues, i flors I llangardaixos i rocs, els infants Corrien al voltant de les taules parades A l’aire lliure. Els entaulats enraonàvem en l’escalfor Del després dinar. De seguida, els infants seran casats I de seguida morts, com els qui entaulats N’enyoràvem amargament la jovenesa. Cal tornar, doncs – com sempre en acabat Dels comiats. De nit, entre fum i boira, Llong, Llong encordillament de sabates toves. Mentre les joves i els joves desconeguts Es despreocupen i es rabegen Densament en la gatzara, Les velles insisteixen en el va atapeïment De les maletes, que en acabat (Força d’hora més que no pas gaire tard) Els hauran d’ésser robades. Fotimers de fotudes futileses, Fútils fòtils – i milions de mitjons. Els folres de les maletes, com el cel mateix I l’atmosfera – vellut qui put a verdet, Vellut ratat, tacat, Ple de floridura merdosa i asfixiant. Truculents, et colpeixen Molt tangencialment Els retrets que s’entreadrecen. Ja s’ho fotran, com t’ho foteres. Sabates toves damunt els estalzins; Hi escriuen, de tornada, comiats Inaprehensibles. Sóc el pare qui es fleix llambrescament, Bon corredor, Va amb cota de malles molt lleugera, i armat, I és l’home del nen; és l’home amatent, És l’home dolç – i un si no és efeminat – Amb el nen dins el carretonet. En canvi, l’home del gos És masculí i cridaner i estossegós, I deu pudir a gos. La neu s’obria en estrets camins pregons. Automòbils ràpids a la carretera Desempallegada, molt més relliscosa Per la fosa induïda per la fricció. No ens hi atansem; anem cap al parc. L’home del gos hi discuteix de futbol; Tot i aferrissat culer dels Giants, Avui, l’endemà que perderen per un tacó, En diu grasses, coents facècies I l’altre – un passejant sense gos Ni infantó – se li’n riu Despreocupadament les gràcies (L’optimisme part defora, com la processó Et va part dedins – tarannà molt americà, oidà). Tots plegats xauxinant Al jardinet marcit i trepitjat Que volta tènuement el monument. Vehicles d’infants, andròmines oldanes, Llisquets damunt la neu glaçada... Fins que cap no se n’estimbarà Fins als pregons canons de neu On els automòbils hi rellisquen a velocitats Forassenyades. Com tornar a casa indemne Amb tot aquest sorrat De feixugues memòries, Tots aquests llibres obsolets qui jeuen Damunt la neu relluent i glaçada...? Ah, instantània mort, Érem suara repenjadets a la baraneta escassa I et deia, fill, que era perillós De fer-hi gaires equilibris (Mes tot el que és perillós encanta la mainada). A frec de precipici ens tremolaven les cames. Amb un darrer mareig, O amb una relliscadeta, O amb cap empenteta, Ja hi érem – daltabaix. Parapet avall, quin paperet! Ara hem baixats per les escaletes, I tombàvem els caps perquè sentíem Un barrabum, oi? Això: barrumbada va! Ah, doncs, com la neu S’esbalça, ah, com la neu s’esbalça I s’ho enduu tot, i s’ho enduu tot (les roques, els pins) Daltabaix, daltabaix. La neu cremada, la neu cremada part dessota Com cera de ciri. La baraneta, la plataformeta, l’indret Just on ens tremolaven les cametes, i potser Desitjàrem també d’estimbar’ns-hi... Com ara s’estimba, com ara s’estimba Amb la neu, tot l’enrenou, Amb terrabastall, les roques Els pins, les roques, els pins, daltabaix, daltabaix, En un Fum Llunyà De ciutat rosegada Per l’agra, rovelladora, boira.