Culs nous en finestra al darrer mas

Culs nous en finestra al darrer mas Hi havia dues serps al soterrani, n’hi havia una de petiteta, llefiscosa, nua. N’hi havia una altra de coriàcia, groga, llarguíssima, feia unes vint passes tot plegat, llonga com era, i era grasseta, ben nodrida, morta. En guaitàvem admirats la ferramenta; amb un burxó en destriàvem o esbrinàvem entre ullals i canins, o el que sigui, queixals i dents que fiblessin i fessin mal rai. En acabat, estrebant-la part la cua, la llençàvem fora. Amb la petita fèiem el mateix, fastiguejats, portant-la al bressol d’una pala i deixant-la lluny entre els matolls, que s’espavilés fora de casa. Molt més difícil era desempallegar’s dels “amicals” veïns – sempre fotent el nas on ningú no els demanava – “–sí que compreu carn!” – s’admiraven, perquè en volien bocí d’arròs, per a nodrir llurs bèsties, i les nostres que es fotessin doncs. “–Part en vull, part en vull!” – cridaven quan en feien saltar paquets amb un bastó, ja d’ençà de la porta del cotxe mateix, com si la bossa del boquer se’ns hagués esbotzada mentre caminàvem destrempadament cap a casa i els paquets empaquetats amb paper de maeller ens haguessin caiguts part terra. Lladres de merda. Molt somriure i molt fotre’t part darrere. Ens vam haver de vendre d’amagatotis, d’estranquis gairebé, la casa. Fugírem de nit per a no veure’ls més. Arribats al camp, un gat salvatge ens va saltar prop. Amb el diari que duia el vaig calmar: amb els fulls erts li gratí cap i espinada. El mesquer només volia fer coneixença. No era gens repropiós. Devia haver-hi pler de rates de sèquia i de talps i de rabassos i d’esquirols pels feraços voltants..., teca doncs rai. Sabia potser que érem ell i el tit i de la mateixa jeia indòmita. Qui ens va rebre encara millor foren els sembrats: totes aquelles plantes blaves que la marinada feia onejar: magnífiques per a tintar qualsevol cosa (ja no dic tela ni teixit) d’aquell blau tan pregon, d’aquell blau de cel molt blau i mar molt blava, on correm, embriacs de joia, en paisatge doncs sense horitzó, car tant la terra blava com la mar blava com el cel blau són blaus d’un mateix blau... Oírem llavors jeremiades que venien del çaplà. No sabíem si pujar. Ara, pel fet que el mas on anàvem era buit, i totes les mans del mas hi mancaven, deduírem que els carrinclons qui es planyien allà amunt eren els nostres fàmuls. Devien ésser gent de nàquisses facultats mentals. Prou, car es veu que era qualque festa religiosa i hi celebraven qui sap la merdegada. Doncs au, cap al calm fent cametes. Els vam veure de lluny: cavant fosses pels ventegosos rasos. Disfressat de camaleó em vaig avençar. Dic: “–Escosiré què.” Mes un guardià em sorprèn. No sé què collons s’empatollava, parlava en un llenguatge oldà. Molia amb les dents les paraulotes. –Què mols! – l’increpí. El mans m’ensenyà les mans: hi duia els trofeus si fa no fot herculis de dos garrots plens de grops. Aixecà els dos garrots com si volia descarregar-me’ls damunt. –No saps que sóc el nou mestre del mas, capdecony! – i alhora m’havia tret el revòlver. S’agenollà de cop sobte. M’explicà, tremolant: “–Tots vivim comunalment i tots matem comunalment, inclosa la canalla. La canalla claferta de salut, rossa i rosada i somrient. Canalla qui barregem fins qui no sabem quina és la nostra exactament, car tota la nostra comunitat fot la mateixa cara – l’ortodoxament aprovada – la bemparida, l’angèlica, l’agradívola. I en canvi les víctimes, cavà vós que lletges! Cares de maleïda víctima: grisa, malalta, bruta, pudent, esquelètica, vergonyosa, després que l’hem botxinejada pel cap baix una setmana molt colta i sagrada.” –I doncs tota aquesta cerimònia al camp-sa? Qui sacrifiqueu avui? –Només hi fem barrila en la salut de les herbes i els Solells, amb el porró i el selló a la vora i la botifarra i les llesques de fogasses. –T’he manat que em diguis qui sacrifiqueu. No fos cas que en acabat no el trobem a mancar. No vull sentir a parlar de les amors celadòniques (molt finetes) que només ens pertanyen, exclusives per a nostra classe d’ens superiors. No te m’empatollis amb participacions de nicis. Sempre hi haurà llivells. I el llivell més gros entre els il·lustrats i els bruts de cervell, fangós ans emboirat. Per exemple, prou sé que les vostres amors, en canvi, de celadòniques molla, ans són transmutacions instantànies i ventisses d’odis salvatges. Les nostres, carallot, demanen cortesanes d’alta volada, amb cares enfarinadetes amb polseguimets d’arròs molt trit, i amb lleons ensinistrats qui al rerefons toquen arpes harmoniosos rai, amb urpes delicades... Mes eh! Que balafii mots per a un carbassot gent esclarit com el teu! Qui escabetxeu, capeixes...? –Passa de ramat les filles qui té el bruixot, marededéu, no sé quantes, seixantes, norantes o milantes; al cortiol escombrat hom les met en reguitzell i llavors cal cerndre-les sense sarcasmes ni devessalls de renecs. Hom els toca bracets i cuixes i vagines, hom n’alfarrassa el gruix, la textura, la gerdor..., per a triar la més convenient per a passar-la per la pedra, i... –Ja en tinc prou. Vinc a salvar-la. –Heu fet collons tard, mestre. Ara, si voleu us deixarem rostar’n una costella... Li guaití un instant les berruguetes cucades que solcaven la seua carota. Em feia pessigolles l’índex al gallet. –El bruixot, ja el veureu, és (són?) tres germans fastigosos, comunistes a la força, car entre els tres només tenen una dent, un ull i un pipí – l’un porta la dent, l’altre l’ull, el tercer el vit de cardar-hi, de cardar’s cada femella, filla o no pas, tant se val... El bruixot s’ha... Els tres s’han d’entendre per força; si no, malament rai. S’enganxen en triangle, les tres esquenes equilàteres. Lloada sempre sia, al fons de mon cor, la gelosia – ésser trinitat, això hagués volgut tota ma vida, i no pas ésser únic com só. Tantost sent el so de les mandolines, com ballaré, si el meu pinyol essencial (kokoro, en japonès) només pot ballar sol-i-vern...? Augmenta el so qui eixorda fins que el creixent esdevé ditiràmbic i la dansaire, exhaurida, s’esbalça, somorta, per terra. Ja sé que qui balla sol, balla com vol, i peta i rota i fa el que... Mes l’essència dansarina em ve baldera, balla minúscula en embolcall aitan folgat – ah, ésser tres! – xifra alçaprem de l’ànima rebeca! Cada diàleg que tinc en el meu fur massa ample, dislocat i sull, en el meu si desert, és un diàleg escapçat, sense ningú qui el contesti ni hi fiqui el granet alat de l’esperit columbí ans hieràtic. Encara petoneja les brèndoles que tapen el pou on el presoner maleït, mig escapçat i tot, agònic hi rau. –Quin presoner? –El dimoni cavalca a l’arquet d’un violí, digué en Falstaff. I tenia raó. Car, quan sents la cobla tocar i la tenora refilar, i el tamborí tamborinar, la teua ànima ballarina instintivament i folla cerca parella com un altre tennista bord. Què us diré, patró? Qui que no sigui únic no ho ha sofert...? Hum, ja ho dic bé? Tant se val. La qüestió: amb empelts i unts s’atansa el fleuma a tothom bo i tractant de subornar un prospectiu jugador qui vulgui amb ell jugar-hi, mes els qui no el poden ni veure, per únic, li malmeten la raqueta, l’hi encolomen recte amunt. Mestre, n’oíssiu els gemecs, sobretot els sords i muts i ocults. Tots els efeminats volent cardar-se-li llavors aquell trau eixamplat, i de limfes i sangotes fet llisquent i faitís, amanós. Rifat, encara et pengen la llufa de talòs del ram. Vius d’ençà d’aleshores amb l’esglai que qualsevol mascle no et vulgui de cop-descuit prendre pel cul. –Quin tarannà més grollerot veig que serves, betzol. I apama, sobre, que, si fossis tres, encara pitjor, més val sol que mal acompanyat; amb tants, molta fressa i poca endreça, carallot. –Em dic Nunó Sanç, no pas carallot. –Doncs te’n vas a la merda, Nunó. Si sol ja ets ruc, aesma’t triplement! I li dius al capatàs que quan torneu, vull el sofà gegantí de baix de tot mogut a la corralina. D’ara ençà qui tingui ganes de barrila i d’ultratge i de noure l’ambient que ho faci amb els porcs. –Hoc, mestre – féu el primitiu, tornant-se’n, desmanegat, mes tot fimbradís, presumida – amb caminar de cuereta – bellugant el cul. Així s’enfonsés en les brees, preguí mentalment. Torní amb els meus a la cruïlla, on el jull bategava harmoniós com un drapaire pels laberints cassigallosos de la follia, parracs de molts de colorets que sempre lliguen, on hom hi ensuma tothora paradís ni que hom s’estigui a mig ofegar dins el pou de la comuna. –He parlat amb l’uixer – els comuniquí –. Ens garanteix que farà fondre malvins i rostirà castanyes i que rebrem de tot el servei mantes lloances i que demà ens amanirà el lleure amb estels de volar, papagalls, milotxes i altres volades de coloms. Així que... Totes ens ponen. Cansats de veure culs arnats i antics a les finestres atrotinadotes de la vila ens n’anàrem a veure’n de nous i gerds al camp de les lluentors. I en vèiem, jotfot!

Culs nous en finestra al darrer mas

Culs nous en finestra al darrer mas Hi havia dues serps al soterrani, n’hi havia una de petiteta, llefiscosa, nua. N’hi havia una altra de coriàcia, groga, llarguíssima, feia unes vint passes tot plegat, llonga com era, i era grasseta, ben nodrida, morta. En guaitàvem admirats la ferramenta; amb un burxó en destriàvem o esbrinàvem entre ullals i canins, o el que sigui, queixals i dents que fiblessin i fessin mal rai. En acabat, estrebant-la part la cua, la llençàvem fora. Amb la petita fèiem el mateix, fastiguejats, portant-la al bressol d’una pala i deixant-la lluny entre els matolls, que s’espavilés fora de casa. Molt més difícil era desempallegar’s dels “amicals” veïns – sempre fotent el nas on ningú no els demanava – “–sí que compreu carn!” – s’admiraven, perquè en volien bocí d’arròs, per a nodrir llurs bèsties, i les nostres que es fotessin doncs. “–Part en vull, part en vull!” – cridaven quan en feien saltar paquets amb un bastó, ja d’ençà de la porta del cotxe mateix, com si la bossa del boquer se’ns hagués esbotzada mentre caminàvem destrempadament cap a casa i els paquets empaquetats amb paper de maeller ens haguessin caiguts part terra. Lladres de merda. Molt somriure i molt fotre’t part darrere. Ens vam haver de vendre d’amagatotis, d’estranquis gairebé, la casa. Fugírem de nit per a no veure’ls més. Arribats al camp, un gat salvatge ens va saltar prop. Amb el diari que duia el vaig calmar: amb els fulls erts li gratí cap i espinada. El mesquer només volia fer coneixença. No era gens repropiós. Devia haver-hi pler de rates de sèquia i de talps i de rabassos i d’esquirols pels feraços voltants..., teca doncs rai. Sabia potser que érem ell i el tit i de la mateixa jeia indòmita. Qui ens va rebre encara millor foren els sembrats: totes aquelles plantes blaves que la marinada feia onejar: magnífiques per a tintar qualsevol cosa (ja no dic tela ni teixit) d’aquell blau tan pregon, d’aquell blau de cel molt blau i mar molt blava, on correm, embriacs de joia, en paisatge doncs sense horitzó, car tant la terra blava com la mar blava com el cel blau són blaus d’un mateix blau... Oírem llavors jeremiades que venien del çaplà. No sabíem si pujar. Ara, pel fet que el mas on anàvem era buit, i totes les mans del mas hi mancaven, deduírem que els carrinclons qui es planyien allà amunt eren els nostres fàmuls. Devien ésser gent de nàquisses facultats mentals. Prou, car es veu que era qualque festa religiosa i hi celebraven qui sap la merdegada. Doncs au, cap al calm fent cametes. Els vam veure de lluny: cavant fosses pels ventegosos rasos. Disfressat de camaleó em vaig avençar. Dic: “–Escosiré què.” Mes un guardià em sorprèn. No sé què collons s’empatollava, parlava en un llenguatge oldà. Molia amb les dents les paraulotes. –Què mols! – l’increpí. El mans m’ensenyà les mans: hi duia els trofeus si fa no fot herculis de dos garrots plens de grops. Aixecà els dos garrots com si volia descarregar-me’ls damunt. –No saps que sóc el nou mestre del mas, capdecony! – i alhora m’havia tret el revòlver. S’agenollà de cop sobte. M’explicà, tremolant: “–Tots vivim comunalment i tots matem comunalment, inclosa la canalla. La canalla claferta de salut, rossa i rosada i somrient. Canalla qui barregem fins qui no sabem quina és la nostra exactament, car tota la nostra comunitat fot la mateixa cara – l’ortodoxament aprovada – la bemparida, l’angèlica, l’agradívola. I en canvi les víctimes, cavà vós que lletges! Cares de maleïda víctima: grisa, malalta, bruta, pudent, esquelètica, vergonyosa, després que l’hem botxinejada pel cap baix una setmana molt colta i sagrada.” –I doncs tota aquesta cerimònia al camp-sa? Qui sacrifiqueu avui? –Només hi fem barrila en la salut de les herbes i els Solells, amb el porró i el selló a la vora i la botifarra i les llesques de fogasses. –T’he manat que em diguis qui sacrifiqueu. No fos cas que en acabat no el trobem a mancar. No vull sentir a parlar de les amors celadòniques (molt finetes) que només ens pertanyen, exclusives per a nostra classe d’ens superiors. No te m’empatollis amb participacions de nicis. Sempre hi haurà llivells. I el llivell més gros entre els il·lustrats i els bruts de cervell, fangós ans emboirat. Per exemple, prou sé que les vostres amors, en canvi, de celadòniques molla, ans són transmutacions instantànies i ventisses d’odis salvatges. Les nostres, carallot, demanen cortesanes d’alta volada, amb cares enfarinadetes amb polseguimets d’arròs molt trit, i amb lleons ensinistrats qui al rerefons toquen arpes harmoniosos rai, amb urpes delicades... Mes eh! Que balafii mots per a un carbassot gent esclarit com el teu! Qui escabetxeu, capeixes...? –Passa de ramat les filles qui té el bruixot, marededéu, no sé quantes, seixantes, norantes o milantes; al cortiol escombrat hom les met en reguitzell i llavors cal cerndre-les sense sarcasmes ni devessalls de renecs. Hom els toca bracets i cuixes i vagines, hom n’alfarrassa el gruix, la textura, la gerdor..., per a triar la més convenient per a passar-la per la pedra, i... –Ja en tinc prou. Vinc a salvar-la. –Heu fet collons tard, mestre. Ara, si voleu us deixarem rostar’n una costella... Li guaití un instant les berruguetes cucades que solcaven la seua carota. Em feia pessigolles l’índex al gallet. –El bruixot, ja el veureu, és (són?) tres germans fastigosos, comunistes a la força, car entre els tres només tenen una dent, un ull i un pipí – l’un porta la dent, l’altre l’ull, el tercer el vit de cardar-hi, de cardar’s cada femella, filla o no pas, tant se val... El bruixot s’ha... Els tres s’han d’entendre per força; si no, malament rai. S’enganxen en triangle, les tres esquenes equilàteres. Lloada sempre sia, al fons de mon cor, la gelosia – ésser trinitat, això hagués volgut tota ma vida, i no pas ésser únic com só. Tantost sent el so de les mandolines, com ballaré, si el meu pinyol essencial (kokoro, en japonès) només pot ballar sol-i-vern...? Augmenta el so qui eixorda fins que el creixent esdevé ditiràmbic i la dansaire, exhaurida, s’esbalça, somorta, per terra. Ja sé que qui balla sol, balla com vol, i peta i rota i fa el que... Mes l’essència dansarina em ve baldera, balla minúscula en embolcall aitan folgat – ah, ésser tres! – xifra alçaprem de l’ànima rebeca! Cada diàleg que tinc en el meu fur massa ample, dislocat i sull, en el meu si desert, és un diàleg escapçat, sense ningú qui el contesti ni hi fiqui el granet alat de l’esperit columbí ans hieràtic. Encara petoneja les brèndoles que tapen el pou on el presoner maleït, mig escapçat i tot, agònic hi rau. –Quin presoner? –El dimoni cavalca a l’arquet d’un violí, digué en Falstaff. I tenia raó. Car, quan sents la cobla tocar i la tenora refilar, i el tamborí tamborinar, la teua ànima ballarina instintivament i folla cerca parella com un altre tennista bord. Què us diré, patró? Qui que no sigui únic no ho ha sofert...? Hum, ja ho dic bé? Tant se val. La qüestió: amb empelts i unts s’atansa el fleuma a tothom bo i tractant de subornar un prospectiu jugador qui vulgui amb ell jugar-hi, mes els qui no el poden ni veure, per únic, li malmeten la raqueta, l’hi encolomen recte amunt. Mestre, n’oíssiu els gemecs, sobretot els sords i muts i ocults. Tots els efeminats volent cardar-se-li llavors aquell trau eixamplat, i de limfes i sangotes fet llisquent i faitís, amanós. Rifat, encara et pengen la llufa de talòs del ram. Vius d’ençà d’aleshores amb l’esglai que qualsevol mascle no et vulgui de cop-descuit prendre pel cul. –Quin tarannà més grollerot veig que serves, betzol. I apama, sobre, que, si fossis tres, encara pitjor, més val sol que mal acompanyat; amb tants, molta fressa i poca endreça, carallot. –Em dic Nunó Sanç, no pas carallot. –Doncs te’n vas a la merda, Nunó. Si sol ja ets ruc, aesma’t triplement! I li dius al capatàs que quan torneu, vull el sofà gegantí de baix de tot mogut a la corralina. D’ara ençà qui tingui ganes de barrila i d’ultratge i de noure l’ambient que ho faci amb els porcs. –Hoc, mestre – féu el primitiu, tornant-se’n, desmanegat, mes tot fimbradís, presumida – amb caminar de cuereta – bellugant el cul. Així s’enfonsés en les brees, preguí mentalment. Torní amb els meus a la cruïlla, on el jull bategava harmoniós com un drapaire pels laberints cassigallosos de la follia, parracs de molts de colorets que sempre lliguen, on hom hi ensuma tothora paradís ni que hom s’estigui a mig ofegar dins el pou de la comuna. –He parlat amb l’uixer – els comuniquí –. Ens garanteix que farà fondre malvins i rostirà castanyes i que rebrem de tot el servei mantes lloances i que demà ens amanirà el lleure amb estels de volar, papagalls, milotxes i altres volades de coloms. Així que... Totes ens ponen. Cansats de veure culs arnats i antics a les finestres atrotinadotes de la vila ens n’anàrem a veure’n de nous i gerds al camp de les lluentors. I en vèiem, jotfot!

Truites - 2 -

Truites (2) 4. Perquè el llogater o el propietari qui hi havia abans teu era un calçasses, ara amb quin disgust no et veus sorprès pels qui et travessen el predi...! Pler de mig tocats, capsdecony sense solta ni volta – gent palesament sense gaires esclats d’intel·ligència – i llavors les bandes d’enrenouaires força sovint agressius, destructors a la valenta, et passen pertot arreu, i tot t’ho trepitgen i violen. Si els vols aturar, cal ullar deçà dellà, cap a l’horitzó de les conseqüències, car hi ha més dies que llonganisses – una acció violenta sobretot, com fóra ara engegar’ls uns quants de trets que els esfereís de valent, o treure pit i cara, i potser agafar’n algun de sol davant els altres i etzibar-li una lliçó: arrapar’l pels collons i fer-lo xiular i vomitar, per exemple – aqueixes foren solucions d’avui, que demà, per mà de la fastigosa passió dita revenja, es tornaven bogeria de maldecap. Una acció pacificadora fóra pitjor: ningú no s’entén amb paraules, sobretot si tu només ets un i ells tants com volen. Com se te n’enfoten! L’acte bon-xicot et durà segurament a pitjor envaïment més endavant; de fet sens dubte força prest: si avui t’hi trepitjaven cinquanta, demà seran un regiment a trepitjar’t i fer’t malbé la casa. La bona solució és erigir una bona murada: doble murada, que els talli el camí d’empertostemps – que fotin marrada, que passin enjondre, que no et vinguin a emprenyar més – qui collons els demanava – que empudeguin, si volen, la casa d’altri. Doncs, surts en alta preança dels murs: – Ah per un mur prou alt que no poguéssim sentir’ls més – ni com puden! Car el nostre pulmó és Europa – no pas can pudent de ponent, d’on l’aire mort i nefast bufa. Cases contigues, sense murs, o amb els murs massa fluixos – veí et ve a fer malbé tot el que amb penes i afanys, després d’anys i panys de patir-hi, construïres – pus sobre el teu jardí empenyorat i trepitjat, els teus llibres emprats de paperot per a torcar culs, o per a fer-hi fogueretes de bogeria, els teus mobles estelles, els teus llits ronya i carronya, la teua família cadàvers o espectres encomanats. Quan el veí no sigui lladre ni anàrquic, ni comunista, ni escarransit, ni molt generós amb ço d’altri, com els maleïts capitalistes – quan el veí sigui pel cap baix tan endreçat i net, i il·lustrat i ateu, i estoic i admiratiu del tot, com naltres, llavors! Llavors aprimarem (no gaire) els murs. Aprimarem els murs quan posareu seny a ca vostra, dius als teus veïns massa tocats del bolet. Van vessats, sobreeixits de canalla – els marrecs sense educació ni esment t’ho vénen a toquejar ans a destruir tot – la vida és curta i no he arreglat re perquè vinguis a fotre-m’ho tot de creus! I si et diu la solidaritat, l’amicícia, l’espècie, la xuclem-hi tots ara que ací hi raja, li dius la figa la moma – perquè no hi xucles allí, paràsit – saps què, tip de falòrnies, murcià! * * * * * 5. Sentia als trens xerrar dos carallots bocamolls qui deien dels empenyoraires qui s’apropien de cases d’altri per a fer-ho malbé tot – i, ni que no fossin de ningú (les cases que envaeixen), encara foren de la vila, i la vila les podria posar a ús del públic – que l’únic que en treuen els infiltrats és el plaer de “cagar en ca d’altri” – prou són “els qui s’hi culiven” – “squat ready to shit” – cagar a ca d’altri versemblantment doncs un dels plaers més primitius i, en conseqüència, activitat que suscita un goig més apujat, animalístic. Les races dels rats i dels humans les mateixes pulsions de gaudi descordat – llur cervell esvinçat – sobrevivint ni que plogui merda: amb això mannà. Mes és evident que les cases s’han de tractar millor que com a canfelips. No; cagueu al camp! Femeu la terra, per comptes! Servíssiu per a quelcom altre que per a la deterioració del que hi roman més o menys prístin. Cada casa un temple de confort – i l’arquitecte qui la parí ésser molt colt – o si pus no, doncs respectat rai, car els qui tenim el luxe de viure sota teulat hauríem d’estar-hi agraïts d’allò pus. Això em duia a l’esment els anys de vaques magres. Mon amic l’arquitecte, els meus fills i jo li hem fet malbé el cotxe, això damunt el desori on hem mesa la casa que ens permet d’emprar. Li hem fosos o espatllats els de més dels llums de ca seua, perquè jugàvem com camàlics i els fèiem caure o perquè som gruixuts i barroers de mena i ens queien de les mans, o hi monejàvem a tall de manefles nassuts – la qüestió tot plegat que no sé com respondre-hi. “–T’hem espatllat el cotxe després que ens ho has pagat tot, l’estada, els dinars i sopars... I així t’ho paguem, i guaita com et deixem la casa, amb la meitat dels llums esguitarrats – n’estic avergonyit – saps què...? Vivim en fals. Visc en fals. Cal que em fiqui a fer diners sigui com sigui. Fins ara només he viscut somiant.” Massa bo, mon amic, respon somrient, em diu que ho deixi estar, que això rai, que prou ens en calen, prou ens calen somiadors. * * * * * 6. Ocells en gàbia, molt parlers... Cèl·lules se m’empastifen i em pasten... I esdevinc pàtria de cèl·lules qui treballem... Ensems... Abans la dissolució... En una solidaritat... D’individu – Aquest és el meu programa polític... I econòmic... Em mantinc viu... Ocells en gàbia, garlaires, garrulaires, xerramiques... Esbart qui giravolta enjòlit damunt el pinyol del niu... Com més pròxim m’ets, més te m’adius... I doncs, al contrari... Tot el que m’estreba cap a la dissolució... Tot el que em trenca... (O em trenca només els punts de referència...) Ja m’és enemic.

quiasma entre cues

Qui, asmàtic, a la cruïlla Fet un embolic Entre altres automòbils – ous metàl·lics Malcovats, bullint de ràbia i odi. El meu, asmàtic, perdut a la cruïlla. Com eixir’n? A l’eix on tots els raigs hi punxen amb esquírria Entemats, quimèrics I on els cafès només hi són per al verí Covant-hi vells gargalls mefítics Conreus de molts de nics microbis. Qui hi fui, asmàtic Rondant sense repòs per l’encolla O fus on tots els dards Hi coincideixen – faç exposada: ulls travessats Per les rènegues arestes Llàgrimes de sang i llepadums d’escleròtica. I si mai n’ixes, perdut entre carrers Laberints d’angoixa. Erts dits, com rels de la mort Se m’arraparen als budells. Re no sura tret de l’arbre de la mort Qui em creix de la despulla Mentre camín, pels erms. De més jove tractí de córrer Amb peus llambrescs. En quiasma monumental Derelicte Per les masses incultes pres ja per canfelip I per indret d’angunioses perversions (Un edifici adés blanc i ara color nafrat de bròfec gos com fuig) Farcit de portes falses i de cambres cegues On viu que el rat hi viu i hi rau la malaltia M’equivoquí de porta. I de porta, i de porta, i de porta... Els qui hi caguen o hi fan d’altres orqueries Em llambregaren amb disgust I agafí al capdavall la porta errònia Qui em duia si fa no fa al punt D’eixida. Mentre els altres corredors qui sap ja on paraven. Ací se m’acabà l’empènyer. En acabat, entre les cares llargues (I de lluny en lluny sobtadament esbojarrades Intoxicades) A la cua Hi fui L’home afegit L’home enmig Sense fer-hi mai nosa L’home guionet Inconspicu, innocu, qui va Com tret d’unió no gaire ben collat Ballador, balder, gens exacte Un tret prou negligible Qui uneix lleugerament Els de davant als de darrere Home guionet qui Si mai manqués, això rai, un altre Desconegut Ocupava el mateix Indret si fa no fa. Home enmig sense fer nosa Tot fent cua Carregat de paciència. A la nit Les dones qui m’aritjolen i empenyoren el jardí Bel·licoses bontròs. Els homes s’amaguen – la llei vindria Si es tractés de baralles d’home Tothom hi sortia perdent. Els homes paràsits Fan llurs guerres a través d’infants i dones. Qui fui – qui sempre va perdre De trast en trast quelcom o altre. Podria un cop haver estat campió Tret que el soroll sobtat del terrabastall On tot s’ensorra Em desperta. Pugí orquídies i infants Vora la sèquia. Un vespre esperí en el maltemps La tornada d’un dels fillets – Esperí debades. Vaig dir’ls: I el meu...? Hom l’havia trobat a mancar llavòrens No sabien exactament on era. Esperant en un racó En casa d’altri – sempre en casa d’altri. Me n’esmunyí de nit A consirar en amagatalls selvàtics – Sol amb les bestioles qui pul·lulen pertot arreu Entre el podriment de les fustes – Corcs i insectes – Animalons verinosos i fiçosos. Ja era migdia Damunt la neu, després de lluitar amb un bastó Contra el gos “glaçat” Vaig vindre a guaitar-hi de dalt estant Bo i evitant els segments més inaccessibles (Àdhuc damunt d’on la canalla més ardida ve a relliscar-hi) Qui feia cua pel meu compte... Ningú no m’havia trobat a mancar.

Exposats

Exposats (o això rai que molt més lleigs ens hem de veure) S’ha trencada i ensorrada la façana del museu. Llibres venerables i quadres sublims ara a l’intempèrie i ningú no pensa ni pensaments a rescatar’n ja cap. Tothom amb l’ull jagut damunt la neu per veure si hi caplleva o hi fa mica llobada cap cua de crostó o fulla de col. Tots els rics han emigrats cap a la zona benestant sense quadres sense llibres sense neus. Home a peu, hi ets i t’hi estàs com a les onze ço és, com un pegat tot lleig com si hi véns només a fregar comunes. I tens encara els ulls clavats a terra per veure si t’hi trobes cap pistrinc escalabornat. Rere el níquel, ratat, el coure. Rere la façana, el quadre. Rere la llosa, podrint-te.

Truites - 1-

Truites 0. “–No hi ha cànons que guiïn la crítica d’un somni... Desconeixem les lleis que batlleixen la terra dels somnis.” Carles Xai, ço és, Charles Lamb. * * * * * 1. Ens volen coixinets recanviables a l’engranatge de la màquina de l’estat; mes no, només som insectes d’estrany vesper, d’estrany merder, insectes estranyament ossats, amb ossos blancs estranyament, descordadament, cordats. * * * * * 2. Quan, tal com era programat, cagallons uniformats mataren de copdescuit el president dels gossos, el sotspresident dels gossos – qui era independentista – ho tenia tot a punt – distribuí armes al poble qui volia la llibertat i col·locà als indrets de comandament de les forces armades sota seu homes de plena confiança i degudament assabentats del pla d’independència. Quan al sebolliment del malastruc president dels gossos hi acudiren, amb cara de prunes agres, certs altius i ignorants dignitaris cagallons, força alzinats pel que feia a llur grau de poder agressiu – caps de govern, d’exèrcit, de catedral, i merdegades així – el cap de la força gossa intervingué – els cagallons molt enlairats foren engarjolats de cop i volta en ergàstuls secrets; encontinent les fronteres de la terra gossa foren totes ocupades pels rengs dels armats; i el poble fidel en armes s’aixecà en suport tantost el president gos proclamà l’independència, mentre tenia a la puta garjola els cagallons massa pudents. I tot hi anà d’allò més fi. * * * * * 3. Car sóc un sobirà magnànim, tot el que volen els ho aller. Tots els qui gosen, vénen a demanar-me favors, i llavors caminen per un corredor, i cauen en un foradet. Em vénen els carrinclons armats, molt uniformadets i emmedalladets, i volen més guerretes, i més paradetes i flautetes i trombons, i més poder i més matar, i més préstecs i més deutes per a l’estat per a la compra d’aparellets inútils, bombetes, avionets, merdegadetes així, i els dic: –Passeu, nois, passeu... D’un en un cauen al foradet. Quan els tinc tots reunits, armats cascú fins al clatell, els faig endurar un senyalet de no res de l’immensa gana com han feta endurar a tantes de poblacions que envaïren i “conqueriren” sense solta ni volta. Ara quan els tinc ben afamegats, ara doncs els penj del trebol, fora d’abast, un pa amb un cordillet, i els dic, per un megàfon, que el qui guanyi es menjarà el pa. El qui quedi dret de tots tindrà l’honor molt militar de fotre’s el pa eixut. Mes per això s’han d’entrematar, car això és el que volien: matar; i doncs ací ho tenen, que no...? I ara qui em ve...? Ah, la pudorota! Els capellans de tota sotanota... –Passeu, passeu, i catacrac, al pou. Aquests els tinc als ergàstuls penjats cap per avall. Depenent de llur religió – la merdegadeta de superstició amb la qual enganyaven el públic – tindran el llibre de les falòrnies preferit. Aquest diu bíblia, l’altre corà, l’altre moroni, l’altre torah... Bestiades rai. Cadascú, hom (uns estiracordetes qui també rebran o els haurem d’adreçar quan la justícia imperi), hom els met forat del cul avall el llibre “sagrat” de llur elecció... Ara a cop de pets, cap per avall, cascú s’ho ha de fer per a “salvar’s”: ha d’anar fent pujar, disparat, el llibre de les falòrnies per ell molt colt fins que toqui el sostre, un sostre cada cop més allunyat – com el cel que prometien. Així és com ells tractaren la gent, dient-los que no calia fer res per l’igualtat ni la justícia en aquest món, car al cel els esperava l’altre, on tota truita era capgirada per a molta joia perenne, i rucades semblants d’anar omplint la butxaca i el pap sense fotre altre que riure-se’n dels desgraciats. Ara et vénen molt mudadets els grans milionaris, els grans negociants, els grans empresaris aitan superiorets, pobrissons. Volen que apugis encara més les taxes sobre els espletats, que els collis una mica més, car prou cal que els privilegiats qui “donen feina” als altres siguin encara millor tractats... Aqueixos, et cauen al pou, i què fas? Els treus els ulls; els tols les orelles, els llavis, la llengua, el nas; els arranes mans i peus; els arrenques els molt orgullosets òrgans de reproducció, i els trenques les dents, i els alliberes: –Au, a pastar fang, ara, nois – exactament com heu volguda la gent tots aquests anys. Vénen els beneits, els infeliços i irritats, els molt fanocs i devots, i colltorts i caragirats, i natalistes i necessitats d’esclaus, i de carn de canó, i et diuen que volen que no permetis ni un afoll per causes de salut física ni mental, que volen que maltractis la mare qui no vol un fetus paràsit, i cauen al forat, i els fiques ben embotit cul amunt (i si és dona cony amunt) un gosset rabiós, i llavors els cuses el trau, car al capdavall així és com ells volien que continuessin d’ésser destruïdes (i com en realitat es senten) les qui les rosega un fetus que no volen, és com si duen al paltruu un maleïda bestiola rabiüda. I els qui volen que institueixis la pena de mort, i que la facis més i més fanàtica i devoradora, aqueixos que caiguin pel foradet i, au, i tant, de seguida tenen dret a tot el que demanen, car sóc com he dit un sobirà magnànim, i sobretot els dretans de merda qui tant s’escridassen per conservar els humils ben aixafats, i per això demanen tantes merdegadetes, com ara guerretes, i supersticions acollonidores, i misèries, i l’exhibició contínua de llurs privilegis (que tothom hi badi, altrament on és la gràcia!), i banderetes, i tancs i monuments, i floretes als fusells dels terroristes d’estat – aqueixos doncs qui volen tant de control i tanta de mort, amb argolles als peus a un racó de l’ergàstul cadascú s’ha d’anar arrencant un bocí de pell cada dia si vol menjar i arribar a demà – que és si fa no com han de “viure” els qui condemnen: així esperen que passi cada dia, tancats, sense cap esperança, amb un llum amb ulls i un soroll que mai no s’extingeix, i només pensant en la solució d’ésser assassinats al capdavall, no quan a ells els convingui, ans quan als botxins qui així els condemnaven els passi pels ous.

dudú-dudú-duad...d...d...d!

Banyes pòstumes i tot Què hi farem M’he mort, m’han dut al crematori Llavors, sortint del crematori La dona s’ha ficada l’urneta a l’aixella I de bracet amb un antic drut qui la consolava De valent, dient-li (no crec pas que de riure) Mots gentils com ara: pobrissona vidueta Tots prou rai que t’hem d’acomboiar Que aquest mal tràngol no t’aclapari I així anar fent, se n’han anats al piset d’ell A cardar. Com a les tantes de la matinada feia cap a casa (La casa on ja no hi sóc sinó ombra i trist record) Ha pujada (la dona) de dret a la sala de banys Amb sota el braç l’urneta de les meues cendres Que bona dona com sempre ha estada No s’ha oblidada pas al faldar de la saleta Del seu mascle fort. No gaires dies abans de morir’m Me’n record ara que li havia dit You know, cinders, I mean ashes Are very good for washin’ the clothes. Ho ha fet sempre, coindeta rai. Tornant de cardar, sigui l’hora que sigui Es fica a la sala de banys I neteja les calcetes plenes de lleterada De secrecions – i, de cops, de taquetes de sang De llepissets de merda... Doncs ahir que em cremaven igual Ha ficades les calcetes totes llordetes Al fons de la banyera Hi ha vessada aigua tèbia tirant a calda I s’ha posada a rentar-les ben rentades Amb les cendres Amb les cendres Amb les cendres del seu malaguanyat Marit. Com ha destapada la bunera M’he enfugit canonada avall Al duad per on damunt davall baixem Entre estranyes bromeretes Tots els morts – banyuts i banyats.

mots de tren

Oriola – Alacant – Oriola Fent catacrecs pels mèdols S’enfila, ullprès, el tren tardoral. Amarinat per fidelíssims locals, Entre ganyols i prous enrenous De l’acer trencant pardines, Parla el tren (i sempre!) “el pus bell catalanesc del món”. I si dic re, diu el tren: “quec! quec! quec! quec!” I si em moc, diu el tren: “puc! puc! puc! puc!” Trec fum, i fum el tren: “tuc! tuc! tuc! tuc!” Faig foc, i fa el tren: “groc! groc! groc! groc!” Em duc a lloc, i reb l’esbronc: “lluc! lluc! lluc! lluc!” Sotrac de sot “on the track” i diu el tren: “troc, trac, truc, tric, trec!” Caic, i fot: “trenc! trenc! trenc! trenc!” I fot: “crac, crac! crec, crec! cric, cric! croc, croc! cruc, cruc!” Tot blanc de por, jo qui só bru, Sí, amb flanc tot cru, del gros batzac, Ara que dic que em fa tot mal, fot ell: “a frec! a frec! a frec! a frec!” A frec de taüt, em veig mig mort, i fa: “corc! corc! corc! corc!” Tot llarg al sac, i doncs que diu: “truc! truc! truc! truc!” M’aixec com solc, i diu el tren: “plac! plac! plac! plac!” Sens cap clerc, dic, ni altre folc de porcs, Me’n plac, i vaig al gra, i ell fa, amb mant tro: “toc! toc! toc! toc!” Dic: si tinc sort...!, i es branda el tren: “urc! urc! urc! urc!” I afig: “trop! trop! trop! trop!” Vaig tort i lleig i xorc, i fot: “xorc, xorc! lleig, lleig! tort, tort!” M’adreç, colc dret, i fa: “bon prou, ben fet! ben fet, bon prou!” M’assec, i diu el tren: “cloc, cloc! cloc, cloc! cloc, cloc!” M’acluc, doncs, i fum: “non-non! non-non! non-non! non-non!” I ronc, i fa, ben ronc: “drac! drac! drac! drac!” En ple mal son, em diu: “molc! molc! molc! molc!” Em pruu un cuïc, i diu el tren: “trec! trec! trec! trec!” Em trec del son, i fa: “clac! clac! clac! clac!” Ull entorn, i el tren em diu: “circ! circ! circ! circ!” Si bec adés, em diu: “broc! broc! broc! broc!” I: “suc! suc! suc! suc!” I: “glop! glop! glop! glop!” Pel rot d’en acabat, em fa: “grop! grop! grop! grop!” Faig un mos, i el tren em diu: “tec! tec! tec! tec!” I: “drap! drap! drap! drap!” I: “nyam-nyam! nyam-nyam! nyam-nyam! nyam-nyam!” Em pet, i em repta el tren: “noc! noc! noc! noc! brut, brut! brut, brut!” Bah, com si el noc gens. Me’n ric, i fot el tren: “ruc! ruc! ruc! ruc!” Si llig ara, el tren em diu: “llec! llec! llec! llec!” Si pix a raig, se’n fot: “cuc! cuc! cuc! cuc!” M’ajec, i jocós es jacta que és: “jóc! jóc! jóc! jóc!” Si m’hi fonc, fa el tren: “floc! floc! floc! floc...!” Fins que fem cap. Fa el tren: “hi som..., hi som..., hi som...” Hi som, i fa: “hem fet cap..., hem fet cap...” I fa: “nyec..., nyic..., nyoc..., nyac...c...c... Xoòoo, xooòooo... Xooooòoooooooo.”

Gens abstracte - (vermeeresc)

Lleu casolà barceloní (quadre
concret)








La veig a l’altra cambra,

Asseguda al sofà dins la llum groga, càlida.

Duu una brusa rosa viu

En forma de pètals concèntrics,

Cada mena de flor cosida part la voreta

A les sis altres que la volten.



Fan bot els seus dos pitets entre les roses,

Paisatge deliciós amb dos turonets suaus.



Duu els bruns braços nus, el bru coll nu;

Sota els lluents cabells jacints,

A la cara colrada, els ulls negres,

Amb un blanc d’ulls esclatant-li de blancor,

I uns llavis vermells i lluents com la sang

Que bull al coll del brau llavorer,

O al coll del corser o estelló, més robusts i vigorosos,

Nafrats adés per mossada amorosa.



En aquesta cambra més fosqueta

Sóc a l’enceradet bo i ensenyat fórmules matemàtiques

A llur fill més grandet.

Llur filla mitjana és amb ells.

Ell parla de mi.

–Et dic que hi és – que fa, amb veu esperançada.

I ella: –Vols dir...?



I ara vénen amb llur fill petit en un cabasset.

Ella em veu i li pugen els colorets a les galtes.

Rojor sobre colror – beutat sucosa.

Sap que me la vull tornar a cardar

Llongament i fervent, com ahir.



Dic: –I què fa el petit...?

N’és de debò, petit; massa.

Quan el prenc, se m’esmuny.

És un cuc blanc, un viró, una larva amb espinada.

Tou i relliscós com un verm. I ara se m’esmuny

Verament com un cuc.

Abans no se m’estavelli amb un catacroc a terra,

Per sort, entre son pare i jo el salvem.

Li ve d’un dit que el crani no li hagués

Espetegat damunt l’escaquer de les rajoles

Que en domèstic escorç s’acuncen fins a la cuina.



S’escola l’esglai, i tots plegats bleixem,

Alleujats, i hi afegim qualque rialleta neguitosa.



Ella m’ulla, ulls humits, boca humida,

Cony humit, forat del cul bategós,

Mugrons eixorivits sota les roses,

Un coll vigorós i robust, bru, colrat,

Que demana més mossades, i xucls...



La fit intensament, la meua boca sense dir res

Diu: –Aquesta nit...



Llur minyó m’estreba la màniga.

Sóc el seu heroi – vol que tornem a la llorsarda,

A guixar-hi axiomes, teoremes, enigmes rai,

I que l’hi descobreixi doncs

Tant de bé de déu de tanta de fórmula

Meravellosament viva, és clar, matemàtica.

na Totlò, sa mare, en Gròtil

Una xicarroneta qui diu que es diu Totlò Quehihà. Em trobava sol a casa, i tanmateix sentia uns sorollets part de baix. Ara sóc conscient d’una presència – quelcom més gros que cap ratolí. Per això m’he aixecat i he baixat a veure... Ara he albirats, per una fenella de la porta que bad amb molt de compte, uns dits que sense fer gens de soroll en tancaven una altra... He pujat a armar’m amb el primer que trob, molt neguitós. Tinc un paraigua a una mà, un ganivet a l’altra... Davall les escales amb prevenció rai. Vaig a cercar l’intrús... Al capdavall, a la sala de màquines, monejant amb tornavisos i cargols, hi descobreixc una xicoteta força espatotxí, gens esverada, qui em somriu com una bona minyona... Faig, bleixant un bé-de-déu: “–Uf, m’havies espantat.” Muscleja i el seu somriure s’eixampla i em sedueix. “–Què hi fas ací, com t’hi has ficada...?” “–La meua mare m’hi ha deixada... Ma dit que fes bondat, que ara tornava a arroplegar’m.” Diu que es diu Totlò Quehihà i em diu que sa mare li ha dit que ha de travessar (qui...?) tres etapes: minyonesa, jovenesa, maduresa... I que la primera etapa i si fa no fa la meitat de la segona les ha de passar (na Totlò) fent bondat amb mi, qui sóc prou de fiar, tot i que sóc a la darrera etapa, i és aquesta així mateix l’etapa que sa mare vol travessar amb prous garanties de reeixir la llonga i poixèvola comesa de travessar-la amb una certa dignitat. Que la tinc (na Totlò) per a la minyonesa i mitja jovenesa, i que la maduresa de sa mare i la meua hauran de coincidir a ésser travessades sense altres crosses que les sapiguem empescar’ns, reïficades enllà de l’aire fi de l’ofec terminal... No crec que ningú entengui gaire allò que na Totlò recita. Ni ella, ni sa mare, ni encara menys, bleda de manguis, el tit. La qüestió que ja hi som, harmònicament vivint ensems. Pujant sovint pels caminets mig apariats, mai del tot enllestits, sempre amb reparacions, afegitons, tapaforats a betzef, ciments frescs, bocins badats, relliscalls de caldéu, sots perillosos a cor-què-vols... Pujant sovint, doncs, i baixant, pels caminets a caire de penya-segat que menen de casa nostra a la civilització. Sort en tenim dels cartellets a la vora dels caminets – d’ací extreiem el bessó més feixuc i sucós de la nostra educació. Car duen els cartellets bones explicacions d’art i de paisatge – amb apunts molt saludablement científics, i amb cites estoiques, panteistes, paganes – amb no res doncs, del pec dogmatisme inhumà de les religions. Això s’agraeix enormement – tinc una minyoneta per pujar comcal, no com cap pallussa sense interès pel que hi ha. La noieta amb mi, doncs, bona parella fem, anar fent, esperant la seua mare qui mai no vindrà a reclamar-la. Sense sexe – ací la salen greument els mals pensats – mes, això també, amb una certa saludable i innòcua intimitat – per exemple, li abelleix, quan juguem al llit, refregar’s la carranxeta flairosa de pixumets a la meua cara i assenyaladament al promontori tou ans tendrumenc del meu nas. Al carrer anem ull viu, car tractem de trobar-hi sa mare, i així mateix per tots els altres mitjans legals i tanmateix adients – tot i així, mai percebuda enlloc, ni per les molt balderes sales de justícia ni per les enormes estacions de tren espargides pel món, ni, encara menys, als albergs de muntanya ni a les esteses esbiaixades de la neu. La beutat impressionant de la geomètrica geografia que des dels cims albirem, sovint ens fa amollar esgaldinys de joia, llas, tenyida adés-i-ara d’una certa recança pel fracàs a trobar la genitriu. Una guatlla de neu s’envola rere un avet i ens fa dentetes – tornem a dins, on, a la cuina, damunt els fogons, hi fa xup-xup el brou. Hi ha encara una “P” enganxada a la nevera – no sabem qui li ha deixada – algú qui tractava de fer una gracieta, mes ningú no n’ha fet gens de cas; massa enfeinats a xerrar entre naltres de matèries molt més interessants. Mes és cert que m’ho ha demanat de vegades, i li he dit que la lletra potser era l’inicial de ptarmigan – la perdiu blanca, la “guatlla de neu” dels deliciosos cartellets – i no pas l’inicial de prostituta per a insultar sa mare. Car què me’n dius de l’inspector de l’estat qui de tant en tant ve a ficar el nas en els nostres afers...? Fins i tot a ficar el nas al nostre llit – literalment a ensumar-hi, a analitzar-hi les secrecions, no fos cas que hi vinguessin gaire massa barrejades, gaire massa a parer seu. Somia segurament en una proverbial aixecada dels llençols que amaguen tota la merdegada (l’apocalipsi). L’apocalipsi que li resolgui el romanent. Car se’l veu cansat de la feina. L’inspector Gròtil. Qui altre hauria ficat la “P” a la nevera...? Un matí vam guaitar per la finestra i, de dalt estant, el veiérem bocaterrosa, tot estès a terra al jardí, el cap en un forat. Pensàrem que algú l’havia mort, o ell mateix, excavant amb les ungles com un talp s’havia extenuat i negat en els fums nocius o els gasos deleteris i en el fang negre. Mes aleshores ens n’adonàrem que aquell on hi tenia enfonsat el cap no era pas l’únic forat que havia fet, n’hi havia pertot darrere seu – com cràters d’espetarregosos meteorits. Ara es bellugà ell mateix. Estava furgant sota terra, recobrant antics tubs i canonades per a embaular’ls d’altres maneres. Era una feina segurament inútil, mes es veu que no se’n podia pas passar: calia que ullés sempre, per compte del govern, on s’enfilava cada piu que ragés encara que només fos una mica de rovell si fa no fot líquid. Abans de naltres, havia hagut de vigilar tres parelles d’homosexuals qui vivien plegats. Llurs caralls calia cada nit que sagnessin. Capolls safrà, ens va dir que volia, o hagués hagut de noure força el modus vivendi de tota aquella pobra gent. A estones mortes ens contava anècdotes inofensives. Ara, el veies empegueït, excusant-se de la tasca que li havia tocat a la vida: “–Sempre ficant el nas on no em demanen...” O bleixant com un sofert: “–Só massa vell per a fer de dona vella.” El tenim com un paràsit estatal, paparra que no et pots desencastar. Balafiant l’estona, esmorzant a qualsevol hora, ocupant la cuina, guaitant-hi un aparell de televisió petit... De trast en trast el convidem al menjador a l’hora de dinar – hi pot veure l’aparell gros. I dorm a fora, com un gos. Després, a la matinada, pot entrar, ha de fer un cop d’ull al nostre llit, no fos cas que haguéssim acomplerts els deures indeguts a l’estat, no volguts per l’estat que vetlla per la salut mental dels qui gosen consirar mica. Les seus rialletes de conill de bon matí, ell i els seus guants, fent-hi el borinot – ens està fent pujar la mosca al nas... Es veu, com he dit, que feia la mateixa feina quan era prospector de parelles homosexuals: quan les parelles havien acabats llurs deures estatals al llit, llurs sis caralls havien d’haver sagnats – els els aixecava una miqueta, ja destrempats, i en comprovava les esgarrapades de l’extra-ús, la sang eixarreïda, les restes de safrà fangós (que en deia), els carralls i romanalles ensofrades, ensafranides, a llurs loments, o faves, i a llurs carrolls. Un jorn m’alç de mala jeia, li fot un mastegot de mandró i el deix estabornit. Quan li torna l’esment, se’m plany: “–Renoi, quin gènit.” Bregàrem per l’espai vital. Plantifiquí pasquins, petits poemes a les parets de la cuina, a les portes: “–Ningú no t’espia – i en qui t’espiï tothora t’hi cagues – només li duus escorn – i si el tenies a l’abast el trepitjaves com cuca maligna.” Per exemple. Agredolç capvespre tardoral... S’ensopeix sota el gatsaule. Crec que té febre. Amb el peu el sacs. “– Gròtil, Gròtil!” Tinc por que no se’m mori, com un pòtol sense mendraig. –Com te trobes? –Gens comcaleret, Genís. Em torna a l’enteniment la gran tempesta que patia de ben menudet – l’huracà tot s’ho enduu, incloses les gàbies dels conills. I jo romanc tancat, i no m’hi poden treure, engalavernit a la fenella del tronc de l’arbre al bosc, el roure qui esgaripa perquè li caigui un llamp al cap, a la capçana, vull dir; car llamps cauen pertot... I me’n caurà un aviat. I això s’haurà acabat. Es culiva rere l’arbre a evacuar, té tot d’empremtes fastigoses al cos: esgarranys, plagues, fiblades de cuques, amples verdancs als malucs. Calia que li ho demanés abans no se’m morís. “–Quan escrigueres la “P” i l’afegires a la porta de la nevera, què hi volies dir...?” –Un dia era al pont gros, encertint-me que tothom complia en la reparació de la barana on no feia gaire una grua s’havia estimbada enduient-se sobre una bastida de treballadors que adobaven unes bigues de sota, quan qui veig passar a l’altra banda de pont...? La mare de na Totlò. Anava amb un vestit gris fosc molt elegant. Una dona d’una certa categoria, amb sabates negres de taló llarg. La vaig seguir fins als vestidors de l’estadi. Es barrejava familiarment amb els atletes de totes les nacions. Entrava a les cambres on es dutxaven, on es canviaven, on feien barrila si havien guanyats. On l’entrenador els escridassava pel malament que ho havien fet. Els atletes són cent per cent homosexuals – sobretot les femelles, qui ho són mil per mil, si vols. En aquell moment em va agafar caguera. Cerquí un canfelip. Mes tots eren ocupats. Vaig haver de sortir dels vestidors. Les olimpíades bullien llavors al bull més bullent. La cridòria era eixordadora. El personal als budells de l’estadi anava de bòlit. Em vaig treure l’insígnia d’inspector estatal per desallotjar un canfelip. Vaig trucar a una porta i alhora tot d’una la vaig esbatanar. La mare de la na Totlò s’hi eixonava la fufa. A la culcagada xona, aquella dona tan elegant, se li eixamenaven tota mena de cuquetes fiçoses. Amb els ormeigs molt esmolats de les seues ungles pescava de valent al molt poblat serrellet damunt el seu cony maragde, ple de verdet gens sa. Allò era un llatzeret per a tots els lletosos paràsits qui aritjolaven les carranxes de cada poble al món. Manyac, hi atansava la mà com qui l’atansa al cony de la petanca per tal de servir’s un pessic de pot per al paperet de fumar... La “P” vol dir afegitons als rosegons de les escorrialles i rerialles. Vol dir “paralipòmens”, és clar. –Paralipòmens...? Em malfiava que no volgués dir “pedòfil”, o “parvànime”, per a insultar’m només. –No, no. Paralipòmens. Com en En Xopi. “Parergs i paralipòmens” – exergs bromídics i didascàlics... On em semblava que hi havia l’historieta dels porcs espins. Potser la “P” volia dir “porc espí” i tot. Els porcs espins, atacats pel fred, s’arraïmen i llavors, és clar, per atansar’s massa, molt poixèvolament s’entrepunxen; per això ara se separen de valent, i llavors tornen a tindre fred; un fred de caldéu que s’escau de fer aleshores. Al capdavall cal que trobin un punt d’escalfor on la cabdal fredor individual pugui tanmateix surar... Massa a prop tot ens pruu; un neguit i una angúnia ens angoixen. Això comentava la meua “P” – em volia recordar cada vesprada (feta malbé rondant per la cuina esperant la nit on tampoc no cardaríeu, i l’endemà on hauria de bell nou d’ensumar i tastar els llençols) que el que em calia de totes totes era mantindre el nas allunyat de la merda. Que te n’arribi la catipèn ja n’hi ha prou. Tots tendim a recórrer el camí de la salvació de l’integritat del cos que (com un baló molt perforable, leri-leri que se’ns foradi irremissiblement) molt precàriament ens conté – tot camí que ens dugui a la permanència de l’integritat de la butllofa és fantàstica il·lusió – només som vius perquè som vius, no pas per cap altra causa – i, damunt, tothom vol produir la caca més preuada. El químic Joan de Rocatallada inventà el procés invers (i molt útil en casos de perill en presència de parvànimes brutals i agressius, ço que abunda a desdir), de convertir or i argent en sorra i pols – quan vaig ficar la mà a la fufa de la mare, una fufa claferta d’una gernació fervent, efervescent, vehement, rabiosa i esbojarrada, estrident com la de l’estadi, mes amb els ullals tuixegosos, i els fiblons i les urpes, i les llengües forcades, i els garfis i botris i xucladorets atacant a tort i a dret, al fons d’aquell parruf esvalotat i irredempt vaig tocar-hi un caparró... Fui jo mateix qui va batejar la teua poncella, aviat dona, i só qui (disfressat de dona elegant, amb vestit fosc i sabates altes) te la pongué, com bon pare cloca qui só, a la palla del teu niu, en pic vaig veure el bona persona qui érets, i xenòleg per molt vàlid sobrepuig, i só jo doncs en canvi qui tots aqueixos anys, sota l’estratagema dolç de l’inspectoriat bul, l’ha vigilada... Na Totlò Quehihà... Pare putatiu só de qui és filla de tots els pobles del món – llas, i llurs paràsits i sapròfits. Ara que l’espitx definitivament, fills meus, teniu doncs la meua benedicció. Au. Pregonament. I felicets que us vull. El vam sebollir en un d’aquells boigs clots amb què va traucar la pell bròfega de la terra on fem casa, burxents i espletaires, conradors, i d’on les runes de passades civilitzacions tractaven de capllevar com antenes d’insectes monstruosos, ara renaixents.

Això és crueltat --- Què vol dir ésser honest?

Això és crueltat

Això és crueltat – t’esclafeixes, mig ennuegat, entre rialles, car cal morir rient – te’n fots de tots aqueixos maleïts desgraciats qui encara han de patir tots aqueixos anys per a morir plorant.

Què vol dir ésser honest?

Què vol dir ésser honest si et mors de gana? Honest ve d’honor – i honor és el gambuix que el vanitós duu per barret; gambuix o barret que l’humiliat es veu obligat a coldre, amb tot el respecte. Per definició doncs, cap humiliat pot ésser honest. Cap humiliat pot rebre honors; al contrari, en té prou rebent i prou.

--més a prop de la pedra--

Davant l’horror de viure, com més empedreït millor. Només als pobles febles els calen déus. Carrincló espectacle d’entronitzat gegant en temple grec. Veus Lincoln i et deixa fred. Els ingenus patriotes del voltant mentalment els planys. Pujaves ranc per les escales, no sliding down banisters. Qui pogués, relliscar pels passamans. Ara ecoics els respectuosos ruminatius hoplites t’inspiren rebuig. Vas a la vora, al costat, on hi ha els pixadors. T’has guaitat a l’espill amb la lluminària que mai no tens a casa. El de casa, asclat i fosc, i no l’il·lumina sinó una finestra mig opaca. T’esfereeix el propi vult, de mig mort, rosegat pel càncer. Breu angoixa instantània. En acabat, muscleig. A les vitrines, un life mask d’en Lincoln. Foteu la mateixa cara! Això ja no et descoratja. Fots la mateixa cara que un déu. Una cara de mig mort sense gaire categoria. D’aquesta màsquera en vida en tregueren el ficte vult de l’ídol. L’escultor la masegà fins a fer’n el model. Amb escarpre i maceta els constructors construïren l’imatge a coldre. “Els sis germans Piccirilli en 28 blocs de marbre de Geòrgia.” Els sis germans de pitxirril·li, dius! Els sis germans de fireta, de ferro colat, de secà, de bot-i-fora... Això és massa divertit. Com tant de militar marieta, guaitant-se les ungles mentre enraonen. D’empedreït a empedreïts, a l’altre cap de pont. Davant l’horror de viure, com més empedreït millor. Amb unes poques còmiques camàndules ens acontentem. He carved his signature of courage... No impious footsteps on, of your grave, the herbage... Poesia d’impotent. I damunt tanta de tomba els meus – els meus trepigs impius. Els meus trepigs de déu sense templet. Cansat, cap a la fosa, somrient sota el nasset.

empedreïdament cleptòfob

De fora vénen a treure’ns-hi Trèiem fustots, rocs, foteses, vellures De casa, només per netejar-la, per fer’n Eventualment una de tota nova. Xirois, els meus se’n van de matinada. Carreguem el vehicle amb el que els cal Per a les vacances... Jo romanc darrere Com aquell qui diu guardant la casa. Ara hi rond, com els cavalls qui al paradís M’hi esperen… I qui no ha somiades eugues Rondant per un prat del cel sense límits? Mes qui se’ls esperava…? No som dels qui sotgen Amb urc ni desfici; just dels qui acaronen L’estona i ullen amb goig el llenç nou Així esbrinant a quin quadrant de la paleta Suca el Solell més competent quan pinta Ara el paisatge... De sobte, doncs, amb un cert Terrabastall entren els forts i durs, oïbles Dolents, i m’hi segresten, a la casa Que els xiula de robar’ns... Lladres assassins. Si encara no m’han mortrit és pel fet que Volen segurament que els sigui ham i esquer Que els meus enxampin cap endins, tantost tornats I així fer’n acop ensems... Ningú a criticar’ls L’avara presa. Mes ara els haig d’occir I amb mitjans tan brutals com els llurs, tot aprofitant L’espera i que en conec els topants... Alcohols, Maces, esventregaments, dementre que El poble ras, bonjan i amic de xarangues Abaix de res sap adonar-se’n... La casa Ara envaïda per molta de gent de fora, D’on és més fàcil garrotejar i ganivetejar Els qui hi festegen baixada la guàrdia, Tret que alhora tract de saludar tothom Perquè el ras embadocat no s’enfurismi Ni ens torni en acabat a fotre riu avall Quan tot torni al comcal... I, a més, m’hi agrada Veure-hi tantes de dones i minyones, tret que Ara, feina feta, cal eixir de l’invasió... Trob una porta insospitada, i ara ve El caminar per galeries subterrànies, Gens fressades, oblidades, amb tot De polseguera i teranyines fins que M’arrib fins a la casa del costat... El bubianès qui s’asseu a l’escala em diu Que tampoc no tenia pas sospita que les dues cases Comuniquessin... I em fa de fer-m’hi, desmenjat, Per a tornar’s a endormiscar repenjat a la mangala, Només obrint l’ull de lluny a lluny... Per a ullar les minyonetes qui juguen al pati. Als esglaons, empaquetats, en embolcalls Sense estripar, els llibres, col·leccions Senceres que, si a ell gens no li diuen pas res, Veig que l’adreça que nogensmenys duien d’antuvi Era la de ca nostra, i a mi m’interessen D’allò més, jotfot, i tant... D’on, aitantost sigui Possible de tornar, me’ls hi enduré, A la casa, abans no la fem nova i tot, Ara amb tots els meus astrugament de retorn. Car qui, avesat que el robin, i doncs empedreïdament Cleptòfob, tantost el laberint s’esborra Com el riu per l’aspre oceà, fóra prou foll que A manès no restableix l’equidistància...?

Homenatge a la vedet dels bons records

A honor d’En/Na Coccinel·la (1931-2006), qui dugué joia i trempança de la bona al món tanmateix esperançat dels quasi anihilats. Te’n recordes, Marçal, com trempàvem, com trempàvem davant la divinal Coccinel·la a l’escenari del New York entrant a Escudellers...? I com protestaves massa que no érets marieta, Marçal, amb la por que tenies que els marietes potser t’ullaven amb massa d’humit basqueig o verrinyós desig i, si t’acaçaven, o t’ho semblava, car tenies un culet d’atleta (i tots els atletes tothom sap com són d’ambigus i estranyets), corries com si qui t’empaités fos un monstre amb sang als ullals; corries esperitat, entrevingut per qualque dimoni burxegós, tu qui, com dic, Marçal, campió de saltar tanques (i un esport ben adient, avinent, aquest de saltar tanques, en aquella saó i en aquesta – temps de persecucions), tu qui érets doncs ben plantat i forçut, i, això encara millor, tenies un culet rodonet, i els dubtes i pessigolleigs de l’homosexualitat, quelcom no gaire definit, potser indefinible, tot plegat sotraguejaire rai, que al capdavall et portava doncs tan neguitós...? Te’n recordes com trempàvem davant na Coccinel·la, escultura de cos exemplar entre núvols i pirotècnies de colors, deessa mai més magnífica dels heretgets i pagans, i com ens quedàvem amb un pam de nas si al retruc darrer, com més estret ens servàvem l’aflat, na Coccinel·la esdevenia en Coccinel·la, i, més tard, les galtes al caliu, una mica pets, encara rèiem, pixant a la rònega cantonada, tornant a casa, Paral·lel amunt, i hi devíem emprenyar, amb no cap dret, els escarbats i els talla-robes, o pixàvem a les fosques damunt la gespa, sense cap dret tampoc “a emprenyar-hi les marietes”, com fa la cançó que ara na/en Coccinel·la deu cantar pel cel, car diu Le Monde ah, que s’ha morta/mort, i com encara, pixant-pixant, guaitaves un pèl garratibat cap a totes bandes, no fos cas que cap marieta dels de dues cames i gens alat, qualque bòfia de la secreta per a més anticor (tots marietes de tirat sàdic, com tothom sap), no t’hagués clissat, i com pixaves, Marçal, amb pixa encara mig tumefacta, tot i el destrempament sempre dubtós...? Te’n recordes d’altra banda que ens pensàvem, carallots, que quaranta anys envant, això del feixisme, doncs, ni fóra altre que mala memòria, i que, si ara tothom hi parlava català d’amagat, llavors tothom hi parlaria amb tot l’urc dels vaixells conqueridors...? I com se n’ha anat tot en orris perquè potser som una raça decadent, ja molt menys valents que els bascs i tot...? I ens hem enlletgits, com monstres amb pus a les dents, massa empeltats amb la sang podrida dels ronyosos invasors...? Saps què et dic...? Tant se val, totes aqueixes foteses dels anys de la picor, Marçal, que ara, llas!, ara som vidus, vídues, una miqueta més a fons, com qui ens clava amb crueltat el coltell cargolat de la vida rebregadament despesa a l’esquena, i pitja i cargola, amb el coltell eixut, eriçat, de la vida arronyacada, perquè ens moríssim encara més amargs. Se n’ha anada en/na Coccinel·la al paradís clapejat on van les coccinel·les, s’ha envolada vermellament i negreta cap als capaltards melangiosos de l’enyor on tot és núvol ambre i gloriós. El seu, entre flors i plomes, això fóra paradís, i no pas aqueixa merda fada i tova que encara ens volen vendre els escarransits cristians de malamort. Ni punta de comparació el seu paradís i el llur – car ella era la verge de les joioses latries i no pas la de les latrines irrespirables dels cristians.

Malencònics cons de foscor pregona: embuts cap al forat

Reguitzell melangiós na Didion t’hi fa pensar: dificultat d’acceptar la mort (d’algú tan proper com qui ens ha acompanyada la vida), dificultat d’acceptar’n la mort, perquè la pensem com un greuge, quelcom dolent, lleig, comès contra naltres (comès per qui...? pel mort mateix...? pels fats...? per les vapors interplanetàries qui com espectres gens astrucs adquireixen ulls i goles fosques...?) un crim, potser, àdhuc, una maltempsada, un cop baix, una atzagaiada, un tort molt lleig, tort, quan l’altre es mor, un ultratge contra naltres – contra naltres, contra naltres, malaguanyats, no pas contra el mort, el qual, estort de tot mal, angoixa i cabòria, ell, rai, és clar. arramba’t a port, acotxa els pals, desa eixàrcies i velam. til·les i orxates, carcèruls a covar – famosa brouada, xufles a esprémer – i enfredorir ben fresc. endreçúries a escatir. ton pliu a acomplir. vingui o no a tomb, tos mots a exprimir. damunt l’àbac, l’ídol – a coldre. arbitratge dels esclavatges – cal trampejar-s’ho. tombes un toro d’un cop de puny – neguitosa heroïcitat. amb urpes escansòries (prou serveixen per a escalar) t’enfiles on, contubernial, hi ha la gentalla qui vetlla l’espectre qui has esdevingut. finestra avall, carrers corcats, cucats per cucs, per corcs, per gent. ningú no t’hi trobava a mancar ningú no t’hi trobarà a mancar. el món no és pas més naquis sense el teu pes gens important. fes-t’hi, doncs, de dol. truca al capdemort, i entra-hi, malaguanyat, a la foscor. tots neixem morts. la finestra és massa breu per a guaitar la vida. el paisatge de la vida va de mort a mort en un esbufec d’aire roent, podrit. se’t tanca la finestra tantost se t’obre. (i més val.) el viatge s’acaba com qui diu abans de començar. els senyals dels trànsits desapresos ràpidament. les sueques serioses, lletges, qui es panseixen en un tres i no res. (et tu, Utte...?) (un truc curt, nu.) les gracietes que sonen buides, les riallotes balmades, quan el dia enllesteix. el teu passaport denegat. cal tornar doncs a empaquetar el mateix desori. més valdria cremar-ho tot. espadat avall, carcassa qui es podreix. de dol, de gairell, com cagalló esgarriat pel cec, budell atzucac. ja no et trobaràs altre que, amb molta de sort, fet pedra, copròlit, rudiments, quelcom lúgubre, record de mort.

D’errats i de rats (3)

D’errats i de rats (3) 1. Gaudeix-ne com un boig li dic al meu fill i ara a la dona qui esfereïda no sap on escarransir’s guaita la rata guaita la rata davall el llit enorme ratassa, jotfot! mes ara surten dessota el llit els animalons la mare i dos infants són llargueruts i no en sé el nom més alts que no les fures de pell neta i escalfadora de color beix, el ventre blanc net, molt tofut són allò que en diuen mosteles? no són pas rabiüts tot i que amb les meues sorollades els tinc ben astorats aculats a un racó i m’ensenyen les dents de boquetes sense bromera. mossega-me-la, mostela! aücava com un ruc voluble i erroni fugisser i precoç, vull dir procaç, qui s’exhaureix braent. i em penjava la xil·la com un esquer procaç vull dir salaç i em solaçava, vull dir m’hi rabejava en carallot solaç. gaudeix-ne pler prou pots mostela i les petites, foteu-hi també un mos si podeu! ei, ei fotografieu-les, fotografieu-les (cridava) fotografieu’ns-e mentre toregem! o porteu-me un cistell cap per avall que els caçaré. ___________________________________________ 2. cau amunt amb llengua de picot n’Elisend em llepava el cul amunt amunt per al capdavall barrejar-m’hi cada sinapsi al cervell. tot hi és ara reescrit no en trec l’entrellat enlloc. això dels orgasmes més que no pas petita mort esconillament dels paràmetres vull dir paradigmes vull dir vedrunes tant se val se t’hi intercalen bordons d’enjondre quin mareig ja hi som sant tornem-hi aquest Elisend i la seua llengua de picot esquer pengívol per al rat qui hi tinc al meló. ______________________________________________________ < br> 3. tot el que passa pel cap per les pols llunàtiques al seu nou clotet la més lleu espora espera vivent per l’eternitat. pels sutges dels mons volats la petja de l’inconegut s’hi estotja ans estatja. per les cendres del meu cap tot el que hi passa – i sovint és mínim – entitat de passatge – morta naixent – batec d’ala de breu insecte efímer hi jaqueix ensems l’empremta i l’empenta del seu pas s’atraci on s’atraci, dret. només el mínim s’hi val i com més gros més bast com més vast més dissolut com més diluït més perdut per les galàxies qui mai no s’embagaran. vist el no-vist (quan el vist és tan lleig) el reveig en el rabeig. a les fosques... em serv amb dues mans els collons ulls clucs... em serv amb dues mans els collons sense ulls... em serv amb dues mans els collons sense mans... em serv amb dues mans els collons sense collons... em serv amb dues mans els collons. per què doncs aquest excés de sentiment per què doncs aquest balafi de carn...? per què em caldrien ulls ni d’altres senys si els signes em neixen de la sang qui les hormones abriven... i els somnis mateixos em reviuen i em fan reveure l’invisible...? els peus de gat de l’hivern m’entren el cor i tot hi és neu i blanc impol·lut com mur on la projecció és la vida mateixa – hiperreal. el no-vist altre que sense senys aquest és l’únic tros bo d’allò que deu passar-hi eteri com batec d’ala de mínim efímer. en passar-hi, jaqueix de debò solc damunt les cendres de l’existència. aup que escateixc amb delectança, encantat com roc impàvid pels elements bufetejat. no hi ha brossa no, per la rampa rellisquent res a escombrar-hi. brossa no n’hi ha tot el que passa pel cap val aitant i, com més subtil la brossa, més val.

L’inerme el migparteixen de cop-sobte

L’inerme el migparteixen de cop-sobte







L’armat va armat,

Tu vas inerme.



Se t’atansarà

I tractaràs de llegir’n la fesomia,

I abans no hauràs

Escatit

Amb quina jeia no s’aixecava

Ja t’haurà migpartit

Amb el seu sabre molt esmolat de reglament,

Car “aqueixes eren les seues ordres”,

Fos quina fos

La cara que

Fotés

Mentre

Se

T’atansava.




Te l’etziba de mandró,

I, d’on de tu n’hi havia un,

Ara n’hi ha dos.



Bona cada meitat per a rostir

Mesellament damunt graelles,

Com boc

Sorprès

Mentre

Peixia,

I el maeller

L’estaborneix

I l’obre

En acabat

En canal.

Fugaç finestrella

Fugaç finestrella a l’ésser








Aquesta fóra la fórmula:



Viure en un sol dia

Que circumval·la la nimietat de l’univers.



Viu ràpidament:

Quan ho hagis vist tot,

Tanca la finestra – que més tard el temps

No t’arni ni et rosegui una ànima roent.



L’angoixa d’haver-ho vist tot

I haver-ho doncs de reveure

I ja no voler deixar-ho de reveure:

Hàbit lleig,

Hàbit brut del viure.



Se’t repeteix, se’t repeteix,

I tanmateix prou ho has de sabre:

Com més dies vius, més te n’adones:

Cada dia es col·lapsa en un:

El dia on et mors.



I que hagis viscudes vint-i-quatre hores,

O sis-centes o set-centes mil,

A fi de comptes és el mateix:

Se’t trenca l’hàbit.

Fascinació amb el peó

Fascinació amb el peó —He perduda l’il·lusió…, quin desori m’envaeix…, i aumon cap al·licient..., si quelcom m’engresqués…, per cap estimulant no pas empès…, i l’enveja que em corroeix…, groc de puta enveja… — li deia, si fa no fa — i això com es guareix…? —Atès que cal morir, prou val més fer-ho per cap causa que no pas per no cap —va respondre’m, el doctor Tibèrit, mes aquesta ja la sabia. Llavors em va guaitar amb ull rebregats de vell fastiguejat—. I a aquell el castigares durament, i …, vull dir, de dies seguits… —Carallot de comunista, ja ho saps. Sempre insistint que no s’hi arriba mai... Que cal patir generació rere generació abans el llostre gloriós no apunti per a banyar-ho tot de llum rosàcia permanent… La felicitat inalterable a la terra… I jo dient-li que sí, que ara hi érem a tocar de mà… Que ara tocava l’autocrítica… Que quan manessin ells també els criticaria… Que al poder tothom s’hi podreix… I ell “—Què dius!” Tot escandalitzat, dogmàtic, amb els ulls il·luminats de l’il·luminat. “—Nosaltres no!” Dient-me que un cop s’arriba a la fita desitjada per l’humanitat de germanor universal, ja s’ha acabat. I jo al contrari, que mai no s’acabava res, que els criticaria tant a ells com als feixistes; i ell odiós: “—Et matarem, et matarem! I tots els teus!” Exactament com els feixistes. Un home totalment desencaminat. La por més grossa que tinc…, perdre tots els familiars…, quina culpa tenen ells de les meues manies polítiques…? Li vaig fotre un cop al cap amb un maó que hi havia… Va caure rodó… Me l’enduguí amagat al cotxe… —Sí, ja m’ho has dit… L’alineament d’un intel·lectual amb un sistema polític sovint esdevé criminal… —Sí, però què és un intel·lectual…? Qualsevol datpelcul se’n pot fer anomenar. Te’n recordes que el feixisme castelladre no tenia intel·lectuals. Encara no en té ara. Agafen qualsevol bocí de merda, estil Ortega, o Unamuno, i els fan passar per la gran cosa… I llavors tots els greus professors d’universitat, gentota sense cap categoria, repetint-ne les bajanades infinitament. A la nit, per la ràdio, dient que no hi ha millor manera de pujar un infant que a cops de corretja. Mon pare sentint-ho mentre bufa i fa ampolles — ja t’he dit que era vidriaire. A les nits, al taller, amb les fornals roents. Trempant flascons vulgats, més que res. Mes més tard..., dalt al pis... Qui rep els cops de corretja proclamats pels intel·lectuals feixistes…? Mon pare s’hi ficava amb totes les de la llei… La ràbia em rosegava, i a ell, mentre em destruïa el cos, i jo volia llibertat, volia potser morir per esdevindre ànima alliberada… —Tenies un pare cruel… —Com tots els altres a l’època, cal suposar, sobretot si no són gaire vius; massa influïts per l’ambient brutal del règim. —D’ell et ve la teua crueltat… No tant del seu exemple com de la reacció del teu cos a tant de càstig… Allò de trobar la violència com ara la cosa més normal… Allò que feres amb el pobre comunista… —Quan… Quan el vaig treure del portamaletes del darrere… Com qui extreu qualque petxina de la closca, vull dir, l’animaló de la cloïssa, quan el desarmes, nu, i vols cruspir-te’l… Més que més que, amb el bony immens al cap, semblava que hi havia covada una perla… Em va vindre un acudit… L’un demana: “—Com acabaria una cloïssa que es fes puta…?” “—Ben tocada de la closca, és clar.” —M’has dit que va sortir cantant… —Una mica més tard… Quan l’havia instal·lat a la cambreta fosca del soterrani. Deia: “—Visca el pa, visca el vi, visca la mare qui em va parir; visca el vi, visca el pa, visca la mare qui em va cagar…” —No pas cants comunistes. —Home, no, ja et dic. —Et va dir que posseïa un secret letal… —No me’l volia dir fins que el deslligués… No el podia deslligar, no el podia deixar fugir cap als seus… Ja saps com m’havia barallat a Liverpool amb aquell del National Front feixista qui em tractava de wop i de paki i li vaig dir: “—Doncs t’equivoques, pedaç, que jo a casa meua també sóc del Front Nacional!” —D’alliberament catalònic contra el feixisme castellà, amb en Valls, en Cucurull… —Però ell no s’ho podia imaginar, que amb el mateix nom hi haguessin dues organitzacions polítiques totalment oposades, i allò durant un instant el va deixar amb un pam de nas, destarotat, vaig aprofitar aquell moment per enfonsar-li l’ampolla trencada enmig del costellam. Se’n va anar corrents rajant sang pertot arreu… Vaig haver d’emigrar de Liverpool, no fos cas... —I el secret letal per a l’espècie humana…? —L’hi vaig extreure a garrotades, ves. Em diu: “—Aviat, en un mes, un any, deu anys, trenta anys…, t’hauràs mort, i això serà per sempre, per sempre, per sempre… Aquest és el secret. Ets carn d’extinció eterna… Es pensava que aquella bajanada m’havia de dur a can Pigem…” —Can Pigem...? —Sí, ja ho sé que a casa teua diuen a sant Boi… Però els de Lleida en dèiem a can Pigem. Ma mare sempre escridassant-me: “—Pararàs a can Pigem!” I ho va endevinar. —Ah, sí…? —Però no pas per qüestions metafísques, com el comunista presoner..., per qüestions de ràbia sobtada, ja ho saps… —Te n’adones que per als creients el missatge letal, el secret destructor de l’humanitat… Allò de l’eternitat, l’inacabament etern de l’ésser sempre el mateix tu, el mateix tu, el mateix tu…. Sense fi, mai… Te n’adones que encara és pitjor que no ésser re, re, re… Mai…? —Li vaig fotre un mastegot! Dic: “—Això és un secret…? Això és merda, marrec!” Ma mare m’ho havia dit de petitet… La vaig qüestionar quan matava un pollastre… “—I ara, li vaig demanar…?” “—Ara el courem” — va dir. “—No, però vull dir, on és el pollastre, la seua ànima…?” “—La seua ànima…? Mort és mort” — em va dir, fotent-se’n, rialleta de conill. “—Tant se val un pollastre com un hipopòtam com un home…” I després em va fer gràcia, molt més endavant, de llegir, a Xicago, en en Ben Jonson, a “L’Alquimista”, un qui diu: “—No hi ha al món ateus més convençuts que els cuiners…” És clar, i que tots els maellers i espellamules, i els autopsiaires i els qui treballen als escorxadors… —I els botxins. Això t’inspirà per a fer-te’n…? —Inspirà…? Jo em vaig apuntar per a anar de mercenari a Rodèsia, i una mica més tard a Biafra, no pas per cap inspiració… Tenia divuit anys, volia sortir d’aquell forat… Que matéssim tants d’aborígens, ho fèiem amb esperit d’emulació… Com qui practica un esport… —I quan s’acabaren els mercenaris… T’oferiren terres al Brasil… —Les regalava el ministeri d’agricultura per a qui volia instal·lar’s entre els indis salvatges… De fet, em volia apuntar amb el Xe Guevara, però vaig fer tard. Ni sabia on parava quan vaig llegir que l’havien mort a Bolívia… De primer em pensava, com tothom, que allò era una foto trucada… Semblava el crist del Mantegna… Dic: “—El fotògraf s’ha inspirat en Mantegna… Amb això sol ja es veu que està trucat…” Però no; era mort. Els capatassos brasilers encara se’n fotrien ara, del meu paper de ruc, si fossin vius, qui sap. —I la Trava...? —La Trava vivia en la casota més lletja que et puguis imaginar. Era feta de llaunes i canyes i vidrots, tota d’angles, d’on en tornaves pertot arreu encetat. En aquella cabanota només hi anàvem perquè la Trava es deixava cardar de franc… Com tot bon castís lleidatà, nat al Conyeret, sabíem que les xiquetes s’hi prostitueixen des dels tres anys (l’any del seny). Mes allò era una dona, una adulta, veus què vull dir...? Amb pèls al cony. —Una mata negra i pollosa, i greixosa, com un fregall d’aigüera de cuina, ca? —Èccoli... I amb cabres i pegadella. I alhora ara pensava en el seu espectre, i passava de: “la vella es llufa” a: “la vela fa llufa”, i doncs a: el vaixell fa figa... Tornant de Sudàfrica, els tràngols... —Sí, ja m’has dites els teues feinades a les mines, a Hoopstadt, a Bloefontein, aquells vòrtexs de mareig, aquells ennuecs indesencastables... —Sempre fent’s-hi el valent, antics legionaris... El titella aquell sempre escurant-se les dents amb el fibló letal d’un estevet... Mes tornant, a l’alçada d’un d’aquells arxipèlags... De bell nou l’atac d’inconseqüència... Com als hospitals, als aeroports, sempre la mateixa nit esllenegosa de l’ànima arnada — i tu sense agafatall enlloc. Mort per sempre, sempre, sempre.... I ara...? Perdut al caos de l’univers. Qui hi sóc, bo i esperant, qui hi sóc…? Què hi vull...?Què hi valc, a l’horitzó confús…? Res. O en tot cas no hi sóc sinó el defecte (pensant en tot el muntatge altrament insensitiu), hi sóc el nyap. —El fuà: la natura implícita teua, amb la qual neixes, manera d’ésser que t’és natural, essencial, pròpia... El teu fuà és així: el d’una ampolla buida. —Un fiasco, comprenc. No siguis tan diplomàtic. Ampollota: fiasco. I més venint d’un pare vidriaire... —Cristaller. —Que collons de cristaller, vidriaire i amb prou feines. —Què diria ara si vegés que al cap i a la fi li ha sortit un fill seminiverbius, un lletraferit...? Un “heretget”, en termes de sa mare, la mare de ton pare. Die häresie gegen jene wahrheit. L’heretgia, permòdol de tot el teu firmament clos, cul de paella foradat vist del fons de les tenebres, per la tarja d’un ergàstul, a ca la Trava, des de la cova de la bruixa... Com en Vincenç Ferrer, ja com Anaximandre mateix... Pretty bleak. Els estels com ara mosques voladores, desferres que es passegen per l’iris esfereït... —Rere les tenebres, només hi ha més tenebres. No hi ha cap Solell ni cap deuarra rere els cortinatges d’horror que és el cel amb núvols i galàxies. —El comunista malmès... El vau tancar a la cova de ca la Trava... —Saps les meues intimitats, mes no pas totes. Festejava amb una marcolfeta del Conyeret, la Loli Arbequí, d’Almatret, qui feia créixer un ginkgo a ca seua, a la finestra d’un piset de davant el seminari. Era força ximpleta, mes plena d’alambor, i sempre deia “estigui bonet” i “bufó” i “dugues”, per presumir, com si fos de Barçalona. Me la vaig trobar a la cruïlla, esbojarrada, de nervis confluents en carxofa (amb el cor el seu melic), feta un paper rebregat, recitant el pare carabasser. Una mosca balba amb faldilles de capellà i barret de guàrdia feixista, com tornava del Conyeret de fer-s’hi clients, li recordà “—...el tronc de nadal, el caganer, la mona de pasqua, les fogueres de sant joan i que en català no ens moquem amb mocador, que fent setze, i que per això es mereixia setze coltellades...” Que “—Una puta catalana, això no s’era mai enlloc vist! Com aniríem al cel en bloc com a poble escollit...!” Merdegades d’aqueixes. La vaig dur a la gota de la llet. La van apedaçar. Va sobreviure. La vaig acompanyar tota la nit. L’endemà. L’altre. Ningú altre no va vindre a veure-la, com si ningú no la trobés a mancar. —Moltes de meuques, la família les rebutjava – com si mai més no fossin, o com si mai no fossin hagudes, gens, ni per començar... Les prèdiques feixistes a la ràdio... —Quan va poder xerrar, m’ho va contar. Qui era, on treballava... Vaig anar al Conyeret a avisar la “patrona”... Em tracten com a un fill. No els dic re de la Trava. La Trava no treballava sindicada... La Loli li tocava fer el dinar la setmana passada. “—Doncs aquesta el faré jo”, vaig dir. A l’hora de dinar, tothom emprenyat – el meu dinar, ningú no sembla voldre’n… La “patrona” és tan ruc! En anar-li a netejar el plat perquè s’hi posi quelcom d’altre que li vingui més de gust…, trob tant de menjar amuntegat al safareig, tot fent-se malbé. El safareig és a l’eixida, al balcó, de fet, i és allí on renten els plats. “—Tot això no passava pas quan jo manava!” —els dic, assumint-me Loli, i volent dir, és clar, “quan jo cuinava”. Mes s’ho prenen amb equanimitat. Veuen que serv qualque fons d’autoritat. I em passaré hores i hores rentant, i endreçant, i aprofitant el xorrèstec aprofitable, ficant-ho a la nevera tot ben acunçadet… Podríem sobreviure mesos i mesos amb tot el recobrat que elles (i els vomitius arlots) balafiaven i malaguanyaven – pastissos amb prou feines començats, plens de bocins de xocolata, panses, nous… Tot bo. —Ja veig que la Loli, per ésser’n quítia, t’havia de fer un favor gros com aquell, que et desés el comunista ben desat. —Tenia un armari de doble fons; el carallot amb el trep el vam enfonyar ben enfonyat. Li donàvem aixarops amb un tubet, i li buidàvem cada dia l’orinal. S’hi va estar tres setmanes, potser dues i mitja... —Tornant de Barçalona, on hi havia anat per qüestions del sonso articlet que escrivia per a la premsa clandestina, a veure si em pagaven ni que fos per a sobreviure... En tren de netes intimitats, pas part davant l’home de la seguretat — el seu cau de llum mai extingible… Em fa signe que tot va bé... Com si ell i jo ens entenguéssim, de conxorxa si fa no fot política, tot i que treballa doncs en una organització que depèn de l’enemic – els trens, focus d’aixarnegaó desbocada. Em deixa passar al vagó interdit: quin desori: n’hi ha qui caguen a terra, n’hi ha qui es moren en estireganyades agonies, n’hi ha qui se la pelen amb goig… N’hi ha qui hi semblen decoracions rònegues, com ara enribetats als seients, mans i peus clavats i reblats. Vull dir, semblen borles carrinclones de seient per a ric. Car tots són molt vells... Parracs, sacs d’ossos... Sap l’home de la seguretat que escriuré d’estranquis sobre aquest bescunç oïble...? S’afetgegaven els vells... Amb quina fredor ens entenem, i sense un mot, l’home de la seguretat i jo. I part dedins el vagó dels damnats, estrany, potser drogats, car cap signe de rebequeria no hi veus entre els sagnosos mal-reblats. En aquell instant, escaientment, un dels matalassers, un guàrdia feixista, llord, revingut, amb verdancs a la panxa que li sobreïx dels pantalons descordats, entra a rompre cares... Queixals que volen... Cassigalls llefiscosos que s’encasten als vidres pintats de negre... Vells qui reben de valent... La seua polla qui pon fora del ponedor… Em diu, fent-me la guerxina: “—Veus? Un altre signe que l’estic irremissiblement dinyant...” I s’estreba una miqueta el pixot i se li queda a la mà... Només tres o quatre gotes de sang greixosa gotegen dels dos bocins trencats... —Potser era un pixot de per riure... —En acabat, en l’enyor i la melangia, confegia el meu article, quan el torturador se m’assegué al costat; pudia a feixista… Una fortor insuportable. I em va començar a enraonar en castelladre. Feixista i castelladre sempre va junt. Em demanava si vindria amb ells a festejar amb la gent tan putejada a l’arribada... Amb quin aplom entom trontolls i sotracs... Sabia el maleït castelladre que passaríem per aquest tram recentment sabotejat, i volia veure com m’esparverava...? No m’havia esparverat gaire (o almenys no creia haver-ho ensenyat gaire) davant els xurriaquejats i el gruix i la fiçançó de les xurriaques... “—Poema.” Vaig dir “poema” ficant el nas a allò que sense cap altre gargot escrivia, com ara enmig de feina d’inspiració, amb no prou temps de fer-la petar... Mon llibre publicat a aquesta col·lecció on els ignorats tornem a poder dir la nostra, rescatats de les ombres dels llimbs. Al cap d’anys i panys de súpliques al desert, el poeta s’espandeix com la flor de la saviesa... Se me’n va anar de la vora fastiguejat, el monstre – carronya castelladra – no en tenen mai prou – volent encarronyir’ns durant 300 anys de reguitzell. I més si els deixàvem. De sota el seient del davant eixí un japonès. Allò em va esverar una mica. “—Xst (em diu), amic, resistència.” Era en Szasza Urologos, un anarquista amb nom si fa no fa hongarès. Volia alliberar un dels vells, un antic patriota. Diu: “—Aquell qui duu un barnús florejat amb tulipes i té una estella de banús clavada a mig muscle esquerre...” Dic: “—Sí, noi; hi és.” Diu: “—Si entretens el monstre, m’enfilaré part defora el vagó i esbotzaré una finestra i el llençaré a un indret indicat on l’herba és tova i hi ha sorra i els bandolers l’esperen... —Els bandolers més tardans, quina esperança no ens duien. Quants de naltres no foren empesos a la bona via per llur constant fermesa — no tant influïts com encertits en la bonesa del fet… —Doncs aquella dona del camió; de bon matí, quan puja a la cabina, s’està una estona arreglant-hi papers, encertint-se, com dius, de l’itinerari, amb una cama alçada, el peu descansant al marxapeu – guaitant-li d’on sóc, cuixa amunt, me n’adon que va sense calces – ens ensenya el cony…, no gaire pelut, ben cuidat…, deliciós, la boca aigua… Justament havia salvat el meu company japonès de qualque robatori escalatori fallit, llas; els ortells escansoris li feren figa i caigué a la via... —Me’n vas parlar ahir. —Ara, ell i jo, arrepapats al cotxe, veient el cony de la gens tocatardana camionera; l’hongarès, vull dir, el japonès, se la pela –lleterada immensa, tu, inexhaurible… Me n’agafa un fàstic immens... La Loli ja no la tocaré més. Aviat m’agafa tírria, perquè no me la card. Diu: “—Ja et pots endur aquell. Partim peres.” Car es creu que l’avorreixc, que és veritat, com totes les dones amb pèls a la fufa, d’ençà de l’incident amb la camionera... M’he passada la setmana demanant qui coneix un especialista... No n’hi ha prou amb corregir el món internacionalista, cal corregir’s un mateix... Per xo m’han enviat a cal metge, a casa teua, Tibèrit. —Quan t’he vist pensava que érets anèmic; m’has vingut amb aquella cara esblaïmada... I quequejaves feblement... T’he dit, amb simpatia: “—Et traurem viu d’aquest tràngol.” —Era una sala d’espera despullada; em deia “urubú, urubú, urubú...” repetidament, tot tremolant... Urpit pels vidrets del fred... Perquè volia calmar’m... Amb aquella mantra apresa a Sudàfrica... De fet, una excusa per a no tirar’m daltabaix de la finestra... Pensava: tots aquests doctors – banda de fàmuls als quals hom s’ha de saber adreçar i no esperar’n pas gaire reacció, tret sisvol entre els de rangs inferiors, qui els veus amunt i avall, enfeinats com formigues... —Escòria onírica, company. Els metges som el bàlsam de l’humanitat. L’únic: que els qui pateixen tot ho veuen pel cantó sinistre. Si mai es refan, no pas per casualitat, ans pels nostres científics quefers, ens veuen com dimonis infernals burxant-los les nafres, amb estellicons atiant-los les umflaós, amb... —Sempre es foten els savis... “—Hum-hum...” – com si el farsant en conegués cap (de remei, de tractament, de diagnòstic), quan en realitat no en coneix ni un... —Com cerndre entre el xurriburri lleig...? Deixondeix-te, no baixem tots ensems duad avall... Només hi baixeu els llecs... Els metges anem a la mort no pas enduts damunt davall per enrabiats torrents plens de merda i corrupció i malalties... Hi anem fent el mort tranquil·lament, i amb opis i pètals i perfums... Per què et penses que sabem tant de química...? —Ara que dius llec... Així és com esdevinc el comunista fet malbé... Ixc tot nou com Afrodita de les tenebres, entre els rocs vora la ratlla de l’aigua negra, oceànica. Apareixc a la ciutat, ujat missatger, amb bastó i tot – molt de caminar, portant la bona nova de la meua doctrina d’igualtat solidària humanística total. Entr a la botiga i em vol la negreta eficaç vendre’m doncs unes sabates especials per a caminants, i a bon preu. Les va a cercar ben lluny, per una galeria que surt a una eixida assolellada, i continua en una altra galeria que s’enfonsa als magatzems de molt endarrere, inaccessible per al llec en sabates com jo. Tret que, quan torna, el parell de sabates que em vol encolomar són palesament de dona. Dic: “—Ep! Avisa’m quan en tinguis d’home, no val a confondre, ja aniré passant, i llavors me les vendràs, dona.” Em respon: “—Doncs no sabia pas que eren per a tu; no podrien haver sigudes per a una de les teues drudetes...?” Això del comunisme rutlla collonut amb les negretes. Mutu penetrar’ns de ninetes. Entesa perfecta. Ara sortim junts. —Encara no entenc com has esdevingut el comunista malmès. —Pensava que t’ho havia també contat ahir – li dic, amb un cert escarn a la veu i amb un somriure tort. —No vull plomar cap grua amb tu; avui em veus com a contrincant...? Quan només som plegats per a esbrinar com resoldre l’embolic on t’has fotut... No nou gens, ans al contrari, una mica de confrontació dialogada entre pacient i terapeuta, si hem de rembre intacte l’ou de l’esdevenidor, mes, si ens barallem massa fort, malament rai; tindrem una empastifada a la vora d’on xauxina, amatent, l’atuell... —Mon pare, enverinat pels predicadors nocturns a la ràdio, em crema els llibres i m’estripa totes les llibretes amb els ninots... Les fornals de coure vidre se’n riuen infernalment cada vegada que s’engoleixen tanta de ciència... Ma mare i jo, mai no ens és llegut de llegir res. I en canvi, ell, mon pare, l’enverinat, té un llibre celat a l’enfony secret… —Quin llibre...? Això pot ésser significatiu. —En realitat en té dos, de llibres. Un al prestatge de l’entrada del taller, ben palès, per cada vegada que foti un cop d’ull un bòfia, un parell de bòfies, o un escamot d’inspecció... Tots aquells castelladres oficals a demanar propines i unts... El llibre és el “Reglament de la guàrdia feixista” – gu àrdia setrill, o civil, es deien. S’hi explicava pler de falòrnies, història i merdes d’aqueixes, i màximes, i llavors instruccions: amb llistes de quins graus de tortura calia aplicar a clandestins, a dissidents, a subversius, o a gent faduga qui s’esquia solsament de passar per llur indret d’influència, maleïts terroristes uniformats... —I l’altre...? —Eh...? —I l’altre volum, el volum amagat...? —Tots els llibres cremats – cap que en trobi, al foc – sí, i tanmateix amagat en calaix, el del Chessman... —Un altre jugador d’escacs...? —No, aquell famós “criminal”... Mes... Ah..., allò encara era més bo que el que llegíem d’esquitllèbit jo i ma mare... Tot i que no crec que sigui la qualitat... Quina altra fascinació tenia mon pare per aquell home, de qui la paraula era el seu missal…? Empedreït vidriaire, torrat pel foc, avesat a l’infern, i devia trobar un messies en en Chessman. En Chessman era un individualista enamorat dels automòbils, valent, emprenedor, agut... Amb il·lusió de bisbetó pitof es llença a l’adoració dels automòbils. Sap com funcionen del dret i de cap per avall. I, per les nits, amb una lot vermella, fa de bòfia – assalta algunes parelles qui carden en certs automòbils que ell considera templets, capelletes sacres. Davant aquell sacrilegi es veu que obliga alguna de les noies – vestals pol·luïdes – de llepar-li el pixot. I llavors espanta – com fotria qualsevol altre bòfia mal untat – la parelleta cardaire, i au, ell rai, a emprar l’automòbil... Un heroi de mon pare qui em dóna l’idea... L’endemà del disgust amb la Loli, qui vol que la desembarassi del comunista desat a casa seua, vaig fer els possibles per a comprar’m un cotxe. Ja n’havia tingut un treballant a Iguaçú... —Cert; me’n record que ho deies... —Doncs de descompte, de tercera o quarta mà, relluent com un llampec, n’he vist, caminant, caminant, fent de missatger de la bona nova comunista, n’he vist un per vendre davant un mas. Quan hi faig cap, han buidada la piscina, la noia de la casa no vol saber re, em tracta a baqueta, fa morros, em diu osta i arruix, com si sóc un altre mormó, i diu que “—odia tots els homes”… Car els “homes” de la casa li buidaven la piscina enmig de l’estiu; perquè volen jugar-hi a beisbol… Ve el padrí del mas, el propietari, un metge ric, l’inventor de l’orgasme Cirerel·li... —Ah, de debò? Encara era viu en Cirerel·li...? El seu orgasme es veu que el descobrí genialment un vespre, on, pels fonolls de l’hivernacle ullprès, va comprendre que la mística llevada de llençols secrets (l’apocalipsi) hauria per força de fer fortoreta d’anís. Va concebre el fal·lus com una mena de gnom pleonèxic (cobejós) i la vulva la relacionà amb els petets (o viules) de violí. Amb aquest varengatge singular imaginà harmonies fetes amb esclats de bombolles de gripau i de bromeres de verí alquímic. En creà una pomadeta que l’home ha de fregar a les crestes del cony mentre les acarona, mentre la dona ha de mormolar les melodies creades pels esclats; es veu que les arestes del cony esdevenen roents, que refulgeix la punta del vit, i que els sexes, sense mai realment tocar’s, esclaten en erupcions de goig pràcticament insostenible – molta de gent carallot se n’ha morta d’ofec, escridassant-se, trametent als forats foscs del gens ferm firmament llurs “—reïres, i oidàs, i iopaès” – darreres paraules de la raça ara extingida dels humans – l’únic que s’hi sent ara farà milers d’anys, en el futur. —Sí; doncs era un vellot desdibuixat, rònec, embafat – no hi hauria estat pas de més al vagó dels condemnats, aquell Cirerel·li teu carregat d’ostes... Amb el cotxe vell, que ara és doncs meu, vaig de nit al pis de la Loli, vaig de cap al forat contubernial, engrap l’avortí, li premc la gola que no aviï gaires garranyeus i, quan perd el coneixement, me l’enduc arrossegant-lo abaix, fent un cert xivarri, fent veure que m’enduc un altre galifardeu, company meu, trompa com jo – molt més trompa, de fet, desmaiat, i jo cantant esberlat, amb un ennuec de caldéu... Quan som rere el seminari, a la paret fosca, silentment l’emboteixc al vehicle... És que llegint en Chessman (tan bé que li hauria vingut un canvi d’identitat, pobre minyó!), em vaig empescar un bon conte. Algú qui va per les carreteres amb el seu cotxe. Va descartant autoestopistes fins que en troba un si fa no fa del seu gàlib. El duu envant fins que en un indret solitari, enmig de les praderies, fa veure que té un pneumàtic fotut... Atura, i baixa, i l’autoestopista, agraït, vol ajudar... Quan el fa acotar’s li trenca el crani amb un cop de gat. Ràpidament, canvia la seua roba amb la del mort, fica tots els seus papers ben palesos en un jaqueta que sobreviurà el foc, car s’envolarà “de casualitat” quan llençarà el cotxe per un penya-segat... I ara amb l’identitat de l’autoestopista farà autoestop. Algú s’aturarà per a dur’l a la ciutat vinent, tret que tindrà un pneumàtic petat i quan voldrà ajudar la bona ànima, aquesta bona ànima li trencarà el crani amb un cop de gat, i li prendrà els papers, etc... —Molt “Twilight Zone”, ja ho veig. —Tret que en aquest cas no hi hauria cap mena de repetició. M’enduc el comunista fet malbé fins a un indret solitari en aquell moment de serra la Llena i, en pic he canviat els papers, posant-me-li els meus, i desfigurant-me-li prou la cara, estimb el vehicle que es rebenti i, si pot, s’encengui. I me’n tornc fet ell, amb un bastó caminant, i predicant ensems la bona nova. No sóc tan escarransit com ell, mes tant se val. Em sembla que s’havia fet comunista per l’escarransiment del seu cos; amb allò de l’igualtat, es pensava, amb el comunisme, que tothom hauria doncs d’ésser escarransit com ell. És la malaltia dels dogmàtics: els jacobins, els xarnecs..., tothom ha d’ésser com ell, peti qui peti, la malaltia de les monges creients, tot la mateixa merda. Quan era a Barçalona, un pic vaig trobar feina fent de torsimany a un parell d’aquells enviats especials a qui els mormons fan córrer món obligatòriament – és llur servei militar, com qui diu – a fer-hi deixebles, adeptes, enfalorniats. A Barçalona, els tenia astorats – aquells carallots es trobaven doncs que, traduint el nom de la gent a certes barriades d’invasors, tothom s’hi deia de la mateixa manera. Maleïts dogmàtics. En Xarrupacagallons ací; ah, no, els Endrapamerda, hi viuen; i, al costat, hi ha els Tastaxerris, llavors els Xuclacaques al fons…, els Xuclacagallons, hum, no sé pas on viuen… Car... Tots els del cagalló al capdamunt del nom es diuen igual, amb la f al final. Dogmàtics de merda – buròcrates, estiracordetes de l’eixuta, i au, servint mort fins a la mort. —Ja em diràs demà com et prova això d’haver esdevingut el comunista mort. Per avui ja hem fet – es va aixecar, encara rosegant cacauets. —Sóc molt amable, tot i que no m’ocup sinó de mi – tinc intenció de fer una gran edició de diari amb els millors dels filòsofs d’ara (i això pot incloure els entrenadors de futbol) com a únics comentaristes. El record corprenedor d’aquest projecte m’ha dut a l’esment l’incommensurable Ecs-èh-vi-eh Quí-ho-gat – com en deien d’en Xavier Cugat a Xicago – ei, com feia sirgar tots aquells irrisoris xarneguets! – ell sol, el rei del xa-xa-xà! Un rei català al món. I recorda: som als anys cinquanta, on cada català és un vençut, i doncs suspecte de tot crim! —Comprenc, comprenc, m’ho has dit d’ençà que comencem... —Recorda, et dic; els catalans som els negrets, en aquesta història, i els xarnecs – es a dir, la bòfia, els comissaris dels feixisme, i, és clar, els maleïts merdacaners del tripijoc adjacent – els xarnecs, sí, en aquesta història, són els brutals racistes. La violència de la societat crea els violents, ens ensenya sant Caryl. —Qui...? —Me n’he apresos bocins de cor. Al calaix tancat que obr amb rossinyol. El secret de mon pare. El llibre d’en Chessman, la seua fascinació chessmaniana – llegint-lo d’estranquis, a instants on el sé bufant flascons, trob que així em puc introduir furtivament a l’antre psicològic de mon pare, a qui, amb aquest avantatge, desfaig. I potser això em resumeix: la vida ideal que pessigollejava el jo reprimit de mon pare, jo sé dur-la a la pràctica. Liverpool, Biafra, Brasil, Xicago, Bloefontein – ningú no em fleix – més que més havent après dels errors d’en Caryl. L’error únic és que la bòfia t’atrapi. Fins i tot, a ell, atrapat i entrampat per la bòfia també feixista a Amèrica (on no pas?), la fosca obstinació de sant diabòlic el salva de cada maltempsada, i gairebé de la definitiva. Vénen els botxins, i bonanit – és clar, que l’eixuta ve amb moltes de disfresses, i la de botxí no n’és sinó una; encara hauria estat bonic d’esquitllar-se’n. Car tot és injustícia. Ésser nat és injustícia; si hi hagués cap culpable, és clar. Extreient diamants a Bloefontein, la regatera de benzina, les urpes del foc, embolicat en gran flassada, els guàrdies s’estimen més matar’t a trets que no que vingui cap ambulància i puguis escapolir’t mig cremat mes amb qualque diamant als budells. Lluent pinyol que coves i de qui el pampallugueig al paltruu, entre els tendrums arnats, relluu als raigs xeix i tot. Tu resisteixes el fum embolicat en la mortalla. T’han de prendre per mort, per mòmia. Millor, t’han de prendre per absent, per menjat pel foc, per xo et colgues a la mateixa terra, un forat que el foc tapa, segella amb escaguixosa lava. I ara hi guareixes, entaforat a l’indret estret, com quan érets un comunista malmès atapeït al doble fons d’un armari de marcolfa. I hi guareixes ràpidament – les arestes de la roca tanmateix porosa et dibuixen texts a la pell coberta d’estalzí si tremoles amb el fred de la febre roent; texts decisius, i molt entretinguts; sóc el fraró, el corc no del llegum, de la muntanya... T’hi passes setmanes, xuclant rovellat regalim que sua del tub de la claveguera que et passa part de sobre. —Com t’havies fet ric amb els diamants robats, quan ixes de les mines com talp llunyà, gairebé prehistòric... —Ja sé que t’ho vaig dir ahir... —Tant hi fa, un terapeuta està acostumat a les repeticions... —Torna-hi amb el terapeuta... Un altre arroplegat com jo relegat al banc del si-no-fos. Ni sabies que era viu. Ens havíem conegut a Barçalona, els anys de resistència comunista. Quan esdevinc l’altre (car allò de recacejar l’ADN de la gent encara no existeix, i, si doncs troben un cadàver amb els meus papers i la cara disfigurada, doncs endavant, mort); esdevingut l’altre, pens que és lògic, he de trobar el meu comissari, no fos cas que se’m guerxés l’ortodòxia. Cal explicar-li la meua absència, que no es malfiï i em faci liquidar per suspecte. Entre els vençuts les divisions, rai. Això és el que fa que costi tant de sortir-se’n. Li dic: “—Afeccionats a matalasser feixista m’ataconen, atac sobtat i anònim quan tinc la temeritat de parlar en català en indret prohibit. M’arrossec fins al Conyeret on puteta de bon cor (també n’hi ha!) en contuberni misteriós em dóna alberg per a la llarga convalescència.” I que em digui doncs quines altres comeses he d’acomplir car vull fer força mèrits, vull que el vespre relluent de la germandat s’estableixi i matini d’una puta vegada. Tu hi érets, a aquesta cèl·lula. —Vols dir...? —Si més no d’una faisó subsidària. Això és el férem junts, fa quaranta o cinquanta anys – vaig vindre al teu consultori i em vas canviar els papers. Hi tenies un malalt qui no podia perdre la feina – hi estava molt ben plantat, infiltrat entre els merdacaners amb accés directe a la direcció de l’empresa. Em vas canviar la cara i el posat, i em vas donar el seu nom, i em vas instruir exactament què havia de fer entre els obrers. Vaig esdevindre el substitut de l’infiltrat... —Ara que ho dius... —Més tard em vaig fer passar per mort. Sóc jo qui et va robar els papers que tenies entre els cedularis. Tenies identitats de molta de gent qui se t’havia morta a taula, o d’amics cirurgians, no ho sé. Tenies un cedulari ple de “malalts” ja sebollits de temps. Vaig pelar un trinxeraire qui me n’havia feta una de molt grossa. Fotia una cara d’onocoet, de mig ruc mig porc. Era molt de la creu. Sempre deia: “—Ai, quina creu de portar!” I a la mínima que badaves et fotia espetegar la creu al cap. Tenia la mania de fotre barrada a qui li girés l’esquena. Com jo hi era axiòmat (el qui té l’autoritat), al taller dels obrers, em tenia un esquírria particular. I em prenia a sobre per castelladre, per racista brutal. Al seu enteniment, ja no comptava; descomptat com a víctima — abans de matar-la ja ni existeix, al teu enteniment; així pensen els torturadors — és com si treballes damunt un cos ja mort, descomptat, cap culpabilitat pot seguir-se’n; després de torturar, tornes com si no re, tan cofoi o tan indiferent, com sempre, i te’n vas de putes, o amb la dona i la família, o a cagar tranquil·lament; car no ha passat re; allò no era una persona, era una cosa sobre la qual aplicaves la teua traça de torturador… Se’n va a cal ferrovellaire, hi pren un ferro d’espanyar. M’espera a la cantonada. És a frec d’adoperar’l quan vaig sentir espetegar el seu glop de saliva a la gola. La seua gola, el meu ganivet. Instintiu. El mort era ell. Li vaig posar els meus papers damunt, els papers que m’havies donat tu, els de l’infiltrat, i li vaig trencar la cara amb un maó. Això del comunisme clandestí no em provava. Vaig enfilar de dret i, caminant, pelegrí molt devot, a pleret, fins cap a passat Andorra. —Érets més malparit que no em pensava fins ara... —Perquè era mort no em vas reconèixer el primer cop que em vas reveure... —Quan...? —Tornat a Barçalona, ara fa sis mesos. Érets a la terrassa, sol, senyorívol, un retirat si fa no fa distingit (un exmetge, vós) qui hi xarrupa un cafetó... He passat part davant teu... Caminava sol, damunt les neus assolellades, vora la costa, venint-hi de lluny, trobant-hi troballes – antigues terrisses de naufraigs – que tanmateix sempre lleix al mateix lloc. Qui ets tu per a tocar res...? Ets boira en bossa qui periclita a cada pas… —Era l’hivern passat, doncs. —Un “amic” meu és a la terrassa, no em reconeix perquè fa anys que sóc mort. No l’avisaré pas, em dic. Poc tinc ganes de xerrar del mateix... Del que parlàrem fa quaranta o cinquanta anys... De fet, pse, allò que pots parlar amb altri és molt limitat – amb una xerrada n’hi ha prou: tothom és virtualment monotemàtic. El seu tema, el sents un cop, ja l’has sentit per sempre. Uns treballadors qui feien obres a l’escullera, m’avisen que tinc els baixos dels pantalons tot xops, que afagaré una pulmonia que se m’endurà a la cangrí del no tornar-hi. Els somric. Sempre he somrigut als inferiors. He entrat al museu a eixugar-m’hi al canfelip. Tantost m’han clissat m’han expulsat. Sempre em treuen dels museus. Massa viu, encara. Museus, ecs, qui vol estar-s’hi. Balç de les peudebancades. Amb tot de gent encarcarada, estufada, de gusts tan xaronots, robant la terra de substància. —I ara ets qui...? Et prens per qui...? Quin pseudònim, vull dir, quina identitat, quina intimitat... —Una bossa plena de boira si fa no fa mefítica, a frec d’esclat, ja t’ho he degut dir. Ens repetim. La conversa s’estronca. Monotemàtics. Monomaniàtics, tots plegats. Sempre volia escriure com en Caryl. Molt narcís i superior, ell; fosca imitació, jo. Llegint el llibre genial. Me n’aprenc bocins de cor. Mon pare batut per la lògica amagada que ell es desa al cor – jo dient-me: sé el que penses, gamarús, ninot. Mes... Escrivint, mai no li arribaria a la sola de les sabates. Allò que sempre he escrit, merda. Algun poema, una inspiració sobtada, urgent; altrament, re. Per això m’he hagut de dedicar a altre. Insatisfet, insatisfet; pregonament insatisfet. La Loli escridassant-se que l’he traïda. Una meucarreta indesitjada, que em fa fàstic per culpa del japonès i la seua inhexaurible lleterada. Allò em fa virtuós, fanoc, beat, pur, purità, decent, verge, ètic, cristià, moro, jueu, monja xarnega, tota la merda hipòcrita. Fot uns crits perillosos. El comunista, tant d’udol i d’avalot i d’enrenou, hom (qualque veí capellanufista, ètic, burocràtic, moral, cristià, virtuós..., és a dir, feixista) podria cridar la bòfia i descobrir’ns-el. “Then the swearing whore subsided, rendered speechless by the immensity of her own righteous indignation.” En Caryl ho diu perfectament, com tu no ho sabries mai dir. Per això tiraràs cap a d’altres bandes, tasques, designis, dissenys... Eixut, estopenc, corretjós, adust, penjoll tossut, amunt, amunt, envant, envant, sense profilàctic. —Has bellugat malament el peó; només va d’esbiaix quan mata. —Exacte. Escac i mat. —Què dius...? —Les regles del meu joc. La meua vida és un joc, les regles del qual sóc jo qui les dicta. El poeta no veu el mateix paisatge que veu l’altra gent. On tu i els altres hi veieu l’ennuegador verd anàrquic, nosaltres, els elets, els pocs feliços, hi veiem la perfecció natural del rosa lletós. Cada oceà i cada esbarzer que delimita cada territori exacte és lletós rosa refulgent. Només qui ho veu així, tot ben retallat, harmònic, els arbres castanya lluent i els prats pàl·lids, pot ésser poeta. Només qui... Cada arbre és de roig fosc roent de rosa roja marcida, i tota la resta és verd pàl·lid, molt pàl·lid, molt pàl·lid... Els poetes podem parlar amb els obrers obtusets dient-los que tant se val, que no fa mal, que poden torturar’t una miqueta més, que res no és res, una bossa de boira i prou, hom és autocontingut fins que s’esbotza i envant, ah, i els fills sempre un èxit... O pots enraonar molt sàviament amb els sofisticats, de feines si fa no fa intel·lectuals, i dir-los romancets de la vora del foc, que “—L’esperit sempre és de fusta i gegantí, i va de pressa, amb perill doncs que et xemiqui el crani d’un cop d’esclop enjòlit; de pressa amunt i avall, esperitat, i sempre duu un barret de bruixa, és l’harpia, la guardaclaus del castell, la bòfia qui guarda les claus de les caixes dels calers, i qui com descobreix que l’heroi ha preses les claus de l’escriny, les claus de la porta del castell del misteri, ai, l’escarafall espiritual, ai, l’ogre, el propietari, com ho sabrà! I per força que s’hagi d’enfurismar molt poderosament, tant que tot ho destruirà, ai, correm, correm...” Mes correu enlloc, car sempre sou observats pels bisbes, pels supervisors... —Encara parlem d’escacs...? —“La funció social dels bisbes (els supervisors) és ben fàcil, són el catalític pel qual el rebel de molts de noms ara atrapat de ço d’elleix (de la seua persona o bossa de boira) – ja prou autodestructiu per l’odi que el rosega – pot reeixir a autodespatxar’s. Et burxen i burxen, els bisbes dels dalts, fins que ràpidament rebentes, boira dins la boira, i doncs, t’has mort, o t’han mort, perquè hi sobres: no produeixes prou per a llur inexhaurible aviditat.” —Qui ha dit això...? —Un altre campió – li dic al pseudoterapeuta, abans no el deixi amb un pam de nas. Car haig d’inventar ben aviat un nou cadàver, o despulla, o muda, o pell abandonada, o cos sencer – sempre l’exúvia avantdarrera... —Vides –que faci en Tibèrit, arronsant-se, menfotista, mentre, lluny, enjondre, m’aesm que ho diu, que ho deu dir, perquè s’hi escau, què altre...?—. Totdéu un circ, espellant, espellofant, espellifant cebes – activitat angoixosa, häutung der zwiebeln, com deia aquell – vuit cebes ja sense llivells i, dins, res, vuit personalitats reduïdes a zero, pitjor: al buit del vuit jagut, agonitzant, de l’infinit...