Truites - 2 -

Truites (2) 4. Perquè el llogater o el propietari qui hi havia abans teu era un calçasses, ara amb quin disgust no et veus sorprès pels qui et travessen el predi...! Pler de mig tocats, capsdecony sense solta ni volta – gent palesament sense gaires esclats d’intel·ligència – i llavors les bandes d’enrenouaires força sovint agressius, destructors a la valenta, et passen pertot arreu, i tot t’ho trepitgen i violen. Si els vols aturar, cal ullar deçà dellà, cap a l’horitzó de les conseqüències, car hi ha més dies que llonganisses – una acció violenta sobretot, com fóra ara engegar’ls uns quants de trets que els esfereís de valent, o treure pit i cara, i potser agafar’n algun de sol davant els altres i etzibar-li una lliçó: arrapar’l pels collons i fer-lo xiular i vomitar, per exemple – aqueixes foren solucions d’avui, que demà, per mà de la fastigosa passió dita revenja, es tornaven bogeria de maldecap. Una acció pacificadora fóra pitjor: ningú no s’entén amb paraules, sobretot si tu només ets un i ells tants com volen. Com se te n’enfoten! L’acte bon-xicot et durà segurament a pitjor envaïment més endavant; de fet sens dubte força prest: si avui t’hi trepitjaven cinquanta, demà seran un regiment a trepitjar’t i fer’t malbé la casa. La bona solució és erigir una bona murada: doble murada, que els talli el camí d’empertostemps – que fotin marrada, que passin enjondre, que no et vinguin a emprenyar més – qui collons els demanava – que empudeguin, si volen, la casa d’altri. Doncs, surts en alta preança dels murs: – Ah per un mur prou alt que no poguéssim sentir’ls més – ni com puden! Car el nostre pulmó és Europa – no pas can pudent de ponent, d’on l’aire mort i nefast bufa. Cases contigues, sense murs, o amb els murs massa fluixos – veí et ve a fer malbé tot el que amb penes i afanys, després d’anys i panys de patir-hi, construïres – pus sobre el teu jardí empenyorat i trepitjat, els teus llibres emprats de paperot per a torcar culs, o per a fer-hi fogueretes de bogeria, els teus mobles estelles, els teus llits ronya i carronya, la teua família cadàvers o espectres encomanats. Quan el veí no sigui lladre ni anàrquic, ni comunista, ni escarransit, ni molt generós amb ço d’altri, com els maleïts capitalistes – quan el veí sigui pel cap baix tan endreçat i net, i il·lustrat i ateu, i estoic i admiratiu del tot, com naltres, llavors! Llavors aprimarem (no gaire) els murs. Aprimarem els murs quan posareu seny a ca vostra, dius als teus veïns massa tocats del bolet. Van vessats, sobreeixits de canalla – els marrecs sense educació ni esment t’ho vénen a toquejar ans a destruir tot – la vida és curta i no he arreglat re perquè vinguis a fotre-m’ho tot de creus! I si et diu la solidaritat, l’amicícia, l’espècie, la xuclem-hi tots ara que ací hi raja, li dius la figa la moma – perquè no hi xucles allí, paràsit – saps què, tip de falòrnies, murcià! * * * * * 5. Sentia als trens xerrar dos carallots bocamolls qui deien dels empenyoraires qui s’apropien de cases d’altri per a fer-ho malbé tot – i, ni que no fossin de ningú (les cases que envaeixen), encara foren de la vila, i la vila les podria posar a ús del públic – que l’únic que en treuen els infiltrats és el plaer de “cagar en ca d’altri” – prou són “els qui s’hi culiven” – “squat ready to shit” – cagar a ca d’altri versemblantment doncs un dels plaers més primitius i, en conseqüència, activitat que suscita un goig més apujat, animalístic. Les races dels rats i dels humans les mateixes pulsions de gaudi descordat – llur cervell esvinçat – sobrevivint ni que plogui merda: amb això mannà. Mes és evident que les cases s’han de tractar millor que com a canfelips. No; cagueu al camp! Femeu la terra, per comptes! Servíssiu per a quelcom altre que per a la deterioració del que hi roman més o menys prístin. Cada casa un temple de confort – i l’arquitecte qui la parí ésser molt colt – o si pus no, doncs respectat rai, car els qui tenim el luxe de viure sota teulat hauríem d’estar-hi agraïts d’allò pus. Això em duia a l’esment els anys de vaques magres. Mon amic l’arquitecte, els meus fills i jo li hem fet malbé el cotxe, això damunt el desori on hem mesa la casa que ens permet d’emprar. Li hem fosos o espatllats els de més dels llums de ca seua, perquè jugàvem com camàlics i els fèiem caure o perquè som gruixuts i barroers de mena i ens queien de les mans, o hi monejàvem a tall de manefles nassuts – la qüestió tot plegat que no sé com respondre-hi. “–T’hem espatllat el cotxe després que ens ho has pagat tot, l’estada, els dinars i sopars... I així t’ho paguem, i guaita com et deixem la casa, amb la meitat dels llums esguitarrats – n’estic avergonyit – saps què...? Vivim en fals. Visc en fals. Cal que em fiqui a fer diners sigui com sigui. Fins ara només he viscut somiant.” Massa bo, mon amic, respon somrient, em diu que ho deixi estar, que això rai, que prou ens en calen, prou ens calen somiadors. * * * * * 6. Ocells en gàbia, molt parlers... Cèl·lules se m’empastifen i em pasten... I esdevinc pàtria de cèl·lules qui treballem... Ensems... Abans la dissolució... En una solidaritat... D’individu – Aquest és el meu programa polític... I econòmic... Em mantinc viu... Ocells en gàbia, garlaires, garrulaires, xerramiques... Esbart qui giravolta enjòlit damunt el pinyol del niu... Com més pròxim m’ets, més te m’adius... I doncs, al contrari... Tot el que m’estreba cap a la dissolució... Tot el que em trenca... (O em trenca només els punts de referència...) Ja m’és enemic.