quiasma entre cues

Qui, asmàtic, a la cruïlla Fet un embolic Entre altres automòbils – ous metàl·lics Malcovats, bullint de ràbia i odi. El meu, asmàtic, perdut a la cruïlla. Com eixir’n? A l’eix on tots els raigs hi punxen amb esquírria Entemats, quimèrics I on els cafès només hi són per al verí Covant-hi vells gargalls mefítics Conreus de molts de nics microbis. Qui hi fui, asmàtic Rondant sense repòs per l’encolla O fus on tots els dards Hi coincideixen – faç exposada: ulls travessats Per les rènegues arestes Llàgrimes de sang i llepadums d’escleròtica. I si mai n’ixes, perdut entre carrers Laberints d’angoixa. Erts dits, com rels de la mort Se m’arraparen als budells. Re no sura tret de l’arbre de la mort Qui em creix de la despulla Mentre camín, pels erms. De més jove tractí de córrer Amb peus llambrescs. En quiasma monumental Derelicte Per les masses incultes pres ja per canfelip I per indret d’angunioses perversions (Un edifici adés blanc i ara color nafrat de bròfec gos com fuig) Farcit de portes falses i de cambres cegues On viu que el rat hi viu i hi rau la malaltia M’equivoquí de porta. I de porta, i de porta, i de porta... Els qui hi caguen o hi fan d’altres orqueries Em llambregaren amb disgust I agafí al capdavall la porta errònia Qui em duia si fa no fa al punt D’eixida. Mentre els altres corredors qui sap ja on paraven. Ací se m’acabà l’empènyer. En acabat, entre les cares llargues (I de lluny en lluny sobtadament esbojarrades Intoxicades) A la cua Hi fui L’home afegit L’home enmig Sense fer-hi mai nosa L’home guionet Inconspicu, innocu, qui va Com tret d’unió no gaire ben collat Ballador, balder, gens exacte Un tret prou negligible Qui uneix lleugerament Els de davant als de darrere Home guionet qui Si mai manqués, això rai, un altre Desconegut Ocupava el mateix Indret si fa no fa. Home enmig sense fer nosa Tot fent cua Carregat de paciència. A la nit Les dones qui m’aritjolen i empenyoren el jardí Bel·licoses bontròs. Els homes s’amaguen – la llei vindria Si es tractés de baralles d’home Tothom hi sortia perdent. Els homes paràsits Fan llurs guerres a través d’infants i dones. Qui fui – qui sempre va perdre De trast en trast quelcom o altre. Podria un cop haver estat campió Tret que el soroll sobtat del terrabastall On tot s’ensorra Em desperta. Pugí orquídies i infants Vora la sèquia. Un vespre esperí en el maltemps La tornada d’un dels fillets – Esperí debades. Vaig dir’ls: I el meu...? Hom l’havia trobat a mancar llavòrens No sabien exactament on era. Esperant en un racó En casa d’altri – sempre en casa d’altri. Me n’esmunyí de nit A consirar en amagatalls selvàtics – Sol amb les bestioles qui pul·lulen pertot arreu Entre el podriment de les fustes – Corcs i insectes – Animalons verinosos i fiçosos. Ja era migdia Damunt la neu, després de lluitar amb un bastó Contra el gos “glaçat” Vaig vindre a guaitar-hi de dalt estant Bo i evitant els segments més inaccessibles (Àdhuc damunt d’on la canalla més ardida ve a relliscar-hi) Qui feia cua pel meu compte... Ningú no m’havia trobat a mancar.