na Totlò, sa mare, en Gròtil

Una xicarroneta qui diu que es diu Totlò Quehihà. Em trobava sol a casa, i tanmateix sentia uns sorollets part de baix. Ara sóc conscient d’una presència – quelcom més gros que cap ratolí. Per això m’he aixecat i he baixat a veure... Ara he albirats, per una fenella de la porta que bad amb molt de compte, uns dits que sense fer gens de soroll en tancaven una altra... He pujat a armar’m amb el primer que trob, molt neguitós. Tinc un paraigua a una mà, un ganivet a l’altra... Davall les escales amb prevenció rai. Vaig a cercar l’intrús... Al capdavall, a la sala de màquines, monejant amb tornavisos i cargols, hi descobreixc una xicoteta força espatotxí, gens esverada, qui em somriu com una bona minyona... Faig, bleixant un bé-de-déu: “–Uf, m’havies espantat.” Muscleja i el seu somriure s’eixampla i em sedueix. “–Què hi fas ací, com t’hi has ficada...?” “–La meua mare m’hi ha deixada... Ma dit que fes bondat, que ara tornava a arroplegar’m.” Diu que es diu Totlò Quehihà i em diu que sa mare li ha dit que ha de travessar (qui...?) tres etapes: minyonesa, jovenesa, maduresa... I que la primera etapa i si fa no fa la meitat de la segona les ha de passar (na Totlò) fent bondat amb mi, qui sóc prou de fiar, tot i que sóc a la darrera etapa, i és aquesta així mateix l’etapa que sa mare vol travessar amb prous garanties de reeixir la llonga i poixèvola comesa de travessar-la amb una certa dignitat. Que la tinc (na Totlò) per a la minyonesa i mitja jovenesa, i que la maduresa de sa mare i la meua hauran de coincidir a ésser travessades sense altres crosses que les sapiguem empescar’ns, reïficades enllà de l’aire fi de l’ofec terminal... No crec que ningú entengui gaire allò que na Totlò recita. Ni ella, ni sa mare, ni encara menys, bleda de manguis, el tit. La qüestió que ja hi som, harmònicament vivint ensems. Pujant sovint pels caminets mig apariats, mai del tot enllestits, sempre amb reparacions, afegitons, tapaforats a betzef, ciments frescs, bocins badats, relliscalls de caldéu, sots perillosos a cor-què-vols... Pujant sovint, doncs, i baixant, pels caminets a caire de penya-segat que menen de casa nostra a la civilització. Sort en tenim dels cartellets a la vora dels caminets – d’ací extreiem el bessó més feixuc i sucós de la nostra educació. Car duen els cartellets bones explicacions d’art i de paisatge – amb apunts molt saludablement científics, i amb cites estoiques, panteistes, paganes – amb no res doncs, del pec dogmatisme inhumà de les religions. Això s’agraeix enormement – tinc una minyoneta per pujar comcal, no com cap pallussa sense interès pel que hi ha. La noieta amb mi, doncs, bona parella fem, anar fent, esperant la seua mare qui mai no vindrà a reclamar-la. Sense sexe – ací la salen greument els mals pensats – mes, això també, amb una certa saludable i innòcua intimitat – per exemple, li abelleix, quan juguem al llit, refregar’s la carranxeta flairosa de pixumets a la meua cara i assenyaladament al promontori tou ans tendrumenc del meu nas. Al carrer anem ull viu, car tractem de trobar-hi sa mare, i així mateix per tots els altres mitjans legals i tanmateix adients – tot i així, mai percebuda enlloc, ni per les molt balderes sales de justícia ni per les enormes estacions de tren espargides pel món, ni, encara menys, als albergs de muntanya ni a les esteses esbiaixades de la neu. La beutat impressionant de la geomètrica geografia que des dels cims albirem, sovint ens fa amollar esgaldinys de joia, llas, tenyida adés-i-ara d’una certa recança pel fracàs a trobar la genitriu. Una guatlla de neu s’envola rere un avet i ens fa dentetes – tornem a dins, on, a la cuina, damunt els fogons, hi fa xup-xup el brou. Hi ha encara una “P” enganxada a la nevera – no sabem qui li ha deixada – algú qui tractava de fer una gracieta, mes ningú no n’ha fet gens de cas; massa enfeinats a xerrar entre naltres de matèries molt més interessants. Mes és cert que m’ho ha demanat de vegades, i li he dit que la lletra potser era l’inicial de ptarmigan – la perdiu blanca, la “guatlla de neu” dels deliciosos cartellets – i no pas l’inicial de prostituta per a insultar sa mare. Car què me’n dius de l’inspector de l’estat qui de tant en tant ve a ficar el nas en els nostres afers...? Fins i tot a ficar el nas al nostre llit – literalment a ensumar-hi, a analitzar-hi les secrecions, no fos cas que hi vinguessin gaire massa barrejades, gaire massa a parer seu. Somia segurament en una proverbial aixecada dels llençols que amaguen tota la merdegada (l’apocalipsi). L’apocalipsi que li resolgui el romanent. Car se’l veu cansat de la feina. L’inspector Gròtil. Qui altre hauria ficat la “P” a la nevera...? Un matí vam guaitar per la finestra i, de dalt estant, el veiérem bocaterrosa, tot estès a terra al jardí, el cap en un forat. Pensàrem que algú l’havia mort, o ell mateix, excavant amb les ungles com un talp s’havia extenuat i negat en els fums nocius o els gasos deleteris i en el fang negre. Mes aleshores ens n’adonàrem que aquell on hi tenia enfonsat el cap no era pas l’únic forat que havia fet, n’hi havia pertot darrere seu – com cràters d’espetarregosos meteorits. Ara es bellugà ell mateix. Estava furgant sota terra, recobrant antics tubs i canonades per a embaular’ls d’altres maneres. Era una feina segurament inútil, mes es veu que no se’n podia pas passar: calia que ullés sempre, per compte del govern, on s’enfilava cada piu que ragés encara que només fos una mica de rovell si fa no fot líquid. Abans de naltres, havia hagut de vigilar tres parelles d’homosexuals qui vivien plegats. Llurs caralls calia cada nit que sagnessin. Capolls safrà, ens va dir que volia, o hagués hagut de noure força el modus vivendi de tota aquella pobra gent. A estones mortes ens contava anècdotes inofensives. Ara, el veies empegueït, excusant-se de la tasca que li havia tocat a la vida: “–Sempre ficant el nas on no em demanen...” O bleixant com un sofert: “–Só massa vell per a fer de dona vella.” El tenim com un paràsit estatal, paparra que no et pots desencastar. Balafiant l’estona, esmorzant a qualsevol hora, ocupant la cuina, guaitant-hi un aparell de televisió petit... De trast en trast el convidem al menjador a l’hora de dinar – hi pot veure l’aparell gros. I dorm a fora, com un gos. Després, a la matinada, pot entrar, ha de fer un cop d’ull al nostre llit, no fos cas que haguéssim acomplerts els deures indeguts a l’estat, no volguts per l’estat que vetlla per la salut mental dels qui gosen consirar mica. Les seus rialletes de conill de bon matí, ell i els seus guants, fent-hi el borinot – ens està fent pujar la mosca al nas... Es veu, com he dit, que feia la mateixa feina quan era prospector de parelles homosexuals: quan les parelles havien acabats llurs deures estatals al llit, llurs sis caralls havien d’haver sagnats – els els aixecava una miqueta, ja destrempats, i en comprovava les esgarrapades de l’extra-ús, la sang eixarreïda, les restes de safrà fangós (que en deia), els carralls i romanalles ensofrades, ensafranides, a llurs loments, o faves, i a llurs carrolls. Un jorn m’alç de mala jeia, li fot un mastegot de mandró i el deix estabornit. Quan li torna l’esment, se’m plany: “–Renoi, quin gènit.” Bregàrem per l’espai vital. Plantifiquí pasquins, petits poemes a les parets de la cuina, a les portes: “–Ningú no t’espia – i en qui t’espiï tothora t’hi cagues – només li duus escorn – i si el tenies a l’abast el trepitjaves com cuca maligna.” Per exemple. Agredolç capvespre tardoral... S’ensopeix sota el gatsaule. Crec que té febre. Amb el peu el sacs. “– Gròtil, Gròtil!” Tinc por que no se’m mori, com un pòtol sense mendraig. –Com te trobes? –Gens comcaleret, Genís. Em torna a l’enteniment la gran tempesta que patia de ben menudet – l’huracà tot s’ho enduu, incloses les gàbies dels conills. I jo romanc tancat, i no m’hi poden treure, engalavernit a la fenella del tronc de l’arbre al bosc, el roure qui esgaripa perquè li caigui un llamp al cap, a la capçana, vull dir; car llamps cauen pertot... I me’n caurà un aviat. I això s’haurà acabat. Es culiva rere l’arbre a evacuar, té tot d’empremtes fastigoses al cos: esgarranys, plagues, fiblades de cuques, amples verdancs als malucs. Calia que li ho demanés abans no se’m morís. “–Quan escrigueres la “P” i l’afegires a la porta de la nevera, què hi volies dir...?” –Un dia era al pont gros, encertint-me que tothom complia en la reparació de la barana on no feia gaire una grua s’havia estimbada enduient-se sobre una bastida de treballadors que adobaven unes bigues de sota, quan qui veig passar a l’altra banda de pont...? La mare de na Totlò. Anava amb un vestit gris fosc molt elegant. Una dona d’una certa categoria, amb sabates negres de taló llarg. La vaig seguir fins als vestidors de l’estadi. Es barrejava familiarment amb els atletes de totes les nacions. Entrava a les cambres on es dutxaven, on es canviaven, on feien barrila si havien guanyats. On l’entrenador els escridassava pel malament que ho havien fet. Els atletes són cent per cent homosexuals – sobretot les femelles, qui ho són mil per mil, si vols. En aquell moment em va agafar caguera. Cerquí un canfelip. Mes tots eren ocupats. Vaig haver de sortir dels vestidors. Les olimpíades bullien llavors al bull més bullent. La cridòria era eixordadora. El personal als budells de l’estadi anava de bòlit. Em vaig treure l’insígnia d’inspector estatal per desallotjar un canfelip. Vaig trucar a una porta i alhora tot d’una la vaig esbatanar. La mare de la na Totlò s’hi eixonava la fufa. A la culcagada xona, aquella dona tan elegant, se li eixamenaven tota mena de cuquetes fiçoses. Amb els ormeigs molt esmolats de les seues ungles pescava de valent al molt poblat serrellet damunt el seu cony maragde, ple de verdet gens sa. Allò era un llatzeret per a tots els lletosos paràsits qui aritjolaven les carranxes de cada poble al món. Manyac, hi atansava la mà com qui l’atansa al cony de la petanca per tal de servir’s un pessic de pot per al paperet de fumar... La “P” vol dir afegitons als rosegons de les escorrialles i rerialles. Vol dir “paralipòmens”, és clar. –Paralipòmens...? Em malfiava que no volgués dir “pedòfil”, o “parvànime”, per a insultar’m només. –No, no. Paralipòmens. Com en En Xopi. “Parergs i paralipòmens” – exergs bromídics i didascàlics... On em semblava que hi havia l’historieta dels porcs espins. Potser la “P” volia dir “porc espí” i tot. Els porcs espins, atacats pel fred, s’arraïmen i llavors, és clar, per atansar’s massa, molt poixèvolament s’entrepunxen; per això ara se separen de valent, i llavors tornen a tindre fred; un fred de caldéu que s’escau de fer aleshores. Al capdavall cal que trobin un punt d’escalfor on la cabdal fredor individual pugui tanmateix surar... Massa a prop tot ens pruu; un neguit i una angúnia ens angoixen. Això comentava la meua “P” – em volia recordar cada vesprada (feta malbé rondant per la cuina esperant la nit on tampoc no cardaríeu, i l’endemà on hauria de bell nou d’ensumar i tastar els llençols) que el que em calia de totes totes era mantindre el nas allunyat de la merda. Que te n’arribi la catipèn ja n’hi ha prou. Tots tendim a recórrer el camí de la salvació de l’integritat del cos que (com un baló molt perforable, leri-leri que se’ns foradi irremissiblement) molt precàriament ens conté – tot camí que ens dugui a la permanència de l’integritat de la butllofa és fantàstica il·lusió – només som vius perquè som vius, no pas per cap altra causa – i, damunt, tothom vol produir la caca més preuada. El químic Joan de Rocatallada inventà el procés invers (i molt útil en casos de perill en presència de parvànimes brutals i agressius, ço que abunda a desdir), de convertir or i argent en sorra i pols – quan vaig ficar la mà a la fufa de la mare, una fufa claferta d’una gernació fervent, efervescent, vehement, rabiosa i esbojarrada, estrident com la de l’estadi, mes amb els ullals tuixegosos, i els fiblons i les urpes, i les llengües forcades, i els garfis i botris i xucladorets atacant a tort i a dret, al fons d’aquell parruf esvalotat i irredempt vaig tocar-hi un caparró... Fui jo mateix qui va batejar la teua poncella, aviat dona, i só qui (disfressat de dona elegant, amb vestit fosc i sabates altes) te la pongué, com bon pare cloca qui só, a la palla del teu niu, en pic vaig veure el bona persona qui érets, i xenòleg per molt vàlid sobrepuig, i só jo doncs en canvi qui tots aqueixos anys, sota l’estratagema dolç de l’inspectoriat bul, l’ha vigilada... Na Totlò Quehihà... Pare putatiu só de qui és filla de tots els pobles del món – llas, i llurs paràsits i sapròfits. Ara que l’espitx definitivament, fills meus, teniu doncs la meua benedicció. Au. Pregonament. I felicets que us vull. El vam sebollir en un d’aquells boigs clots amb què va traucar la pell bròfega de la terra on fem casa, burxents i espletaires, conradors, i d’on les runes de passades civilitzacions tractaven de capllevar com antenes d’insectes monstruosos, ara renaixents.