--més a prop de la pedra--

Davant l’horror de viure, com més empedreït millor. Només als pobles febles els calen déus. Carrincló espectacle d’entronitzat gegant en temple grec. Veus Lincoln i et deixa fred. Els ingenus patriotes del voltant mentalment els planys. Pujaves ranc per les escales, no sliding down banisters. Qui pogués, relliscar pels passamans. Ara ecoics els respectuosos ruminatius hoplites t’inspiren rebuig. Vas a la vora, al costat, on hi ha els pixadors. T’has guaitat a l’espill amb la lluminària que mai no tens a casa. El de casa, asclat i fosc, i no l’il·lumina sinó una finestra mig opaca. T’esfereeix el propi vult, de mig mort, rosegat pel càncer. Breu angoixa instantània. En acabat, muscleig. A les vitrines, un life mask d’en Lincoln. Foteu la mateixa cara! Això ja no et descoratja. Fots la mateixa cara que un déu. Una cara de mig mort sense gaire categoria. D’aquesta màsquera en vida en tregueren el ficte vult de l’ídol. L’escultor la masegà fins a fer’n el model. Amb escarpre i maceta els constructors construïren l’imatge a coldre. “Els sis germans Piccirilli en 28 blocs de marbre de Geòrgia.” Els sis germans de pitxirril·li, dius! Els sis germans de fireta, de ferro colat, de secà, de bot-i-fora... Això és massa divertit. Com tant de militar marieta, guaitant-se les ungles mentre enraonen. D’empedreït a empedreïts, a l’altre cap de pont. Davant l’horror de viure, com més empedreït millor. Amb unes poques còmiques camàndules ens acontentem. He carved his signature of courage... No impious footsteps on, of your grave, the herbage... Poesia d’impotent. I damunt tanta de tomba els meus – els meus trepigs impius. Els meus trepigs de déu sense templet. Cansat, cap a la fosa, somrient sota el nasset.