Truites - 1-

Truites 0. “–No hi ha cànons que guiïn la crítica d’un somni... Desconeixem les lleis que batlleixen la terra dels somnis.” Carles Xai, ço és, Charles Lamb. * * * * * 1. Ens volen coixinets recanviables a l’engranatge de la màquina de l’estat; mes no, només som insectes d’estrany vesper, d’estrany merder, insectes estranyament ossats, amb ossos blancs estranyament, descordadament, cordats. * * * * * 2. Quan, tal com era programat, cagallons uniformats mataren de copdescuit el president dels gossos, el sotspresident dels gossos – qui era independentista – ho tenia tot a punt – distribuí armes al poble qui volia la llibertat i col·locà als indrets de comandament de les forces armades sota seu homes de plena confiança i degudament assabentats del pla d’independència. Quan al sebolliment del malastruc president dels gossos hi acudiren, amb cara de prunes agres, certs altius i ignorants dignitaris cagallons, força alzinats pel que feia a llur grau de poder agressiu – caps de govern, d’exèrcit, de catedral, i merdegades així – el cap de la força gossa intervingué – els cagallons molt enlairats foren engarjolats de cop i volta en ergàstuls secrets; encontinent les fronteres de la terra gossa foren totes ocupades pels rengs dels armats; i el poble fidel en armes s’aixecà en suport tantost el president gos proclamà l’independència, mentre tenia a la puta garjola els cagallons massa pudents. I tot hi anà d’allò més fi. * * * * * 3. Car sóc un sobirà magnànim, tot el que volen els ho aller. Tots els qui gosen, vénen a demanar-me favors, i llavors caminen per un corredor, i cauen en un foradet. Em vénen els carrinclons armats, molt uniformadets i emmedalladets, i volen més guerretes, i més paradetes i flautetes i trombons, i més poder i més matar, i més préstecs i més deutes per a l’estat per a la compra d’aparellets inútils, bombetes, avionets, merdegadetes així, i els dic: –Passeu, nois, passeu... D’un en un cauen al foradet. Quan els tinc tots reunits, armats cascú fins al clatell, els faig endurar un senyalet de no res de l’immensa gana com han feta endurar a tantes de poblacions que envaïren i “conqueriren” sense solta ni volta. Ara quan els tinc ben afamegats, ara doncs els penj del trebol, fora d’abast, un pa amb un cordillet, i els dic, per un megàfon, que el qui guanyi es menjarà el pa. El qui quedi dret de tots tindrà l’honor molt militar de fotre’s el pa eixut. Mes per això s’han d’entrematar, car això és el que volien: matar; i doncs ací ho tenen, que no...? I ara qui em ve...? Ah, la pudorota! Els capellans de tota sotanota... –Passeu, passeu, i catacrac, al pou. Aquests els tinc als ergàstuls penjats cap per avall. Depenent de llur religió – la merdegadeta de superstició amb la qual enganyaven el públic – tindran el llibre de les falòrnies preferit. Aquest diu bíblia, l’altre corà, l’altre moroni, l’altre torah... Bestiades rai. Cadascú, hom (uns estiracordetes qui també rebran o els haurem d’adreçar quan la justícia imperi), hom els met forat del cul avall el llibre “sagrat” de llur elecció... Ara a cop de pets, cap per avall, cascú s’ho ha de fer per a “salvar’s”: ha d’anar fent pujar, disparat, el llibre de les falòrnies per ell molt colt fins que toqui el sostre, un sostre cada cop més allunyat – com el cel que prometien. Així és com ells tractaren la gent, dient-los que no calia fer res per l’igualtat ni la justícia en aquest món, car al cel els esperava l’altre, on tota truita era capgirada per a molta joia perenne, i rucades semblants d’anar omplint la butxaca i el pap sense fotre altre que riure-se’n dels desgraciats. Ara et vénen molt mudadets els grans milionaris, els grans negociants, els grans empresaris aitan superiorets, pobrissons. Volen que apugis encara més les taxes sobre els espletats, que els collis una mica més, car prou cal que els privilegiats qui “donen feina” als altres siguin encara millor tractats... Aqueixos, et cauen al pou, i què fas? Els treus els ulls; els tols les orelles, els llavis, la llengua, el nas; els arranes mans i peus; els arrenques els molt orgullosets òrgans de reproducció, i els trenques les dents, i els alliberes: –Au, a pastar fang, ara, nois – exactament com heu volguda la gent tots aquests anys. Vénen els beneits, els infeliços i irritats, els molt fanocs i devots, i colltorts i caragirats, i natalistes i necessitats d’esclaus, i de carn de canó, i et diuen que volen que no permetis ni un afoll per causes de salut física ni mental, que volen que maltractis la mare qui no vol un fetus paràsit, i cauen al forat, i els fiques ben embotit cul amunt (i si és dona cony amunt) un gosset rabiós, i llavors els cuses el trau, car al capdavall així és com ells volien que continuessin d’ésser destruïdes (i com en realitat es senten) les qui les rosega un fetus que no volen, és com si duen al paltruu un maleïda bestiola rabiüda. I els qui volen que institueixis la pena de mort, i que la facis més i més fanàtica i devoradora, aqueixos que caiguin pel foradet i, au, i tant, de seguida tenen dret a tot el que demanen, car sóc com he dit un sobirà magnànim, i sobretot els dretans de merda qui tant s’escridassen per conservar els humils ben aixafats, i per això demanen tantes merdegadetes, com ara guerretes, i supersticions acollonidores, i misèries, i l’exhibició contínua de llurs privilegis (que tothom hi badi, altrament on és la gràcia!), i banderetes, i tancs i monuments, i floretes als fusells dels terroristes d’estat – aqueixos doncs qui volen tant de control i tanta de mort, amb argolles als peus a un racó de l’ergàstul cadascú s’ha d’anar arrencant un bocí de pell cada dia si vol menjar i arribar a demà – que és si fa no com han de “viure” els qui condemnen: així esperen que passi cada dia, tancats, sense cap esperança, amb un llum amb ulls i un soroll que mai no s’extingeix, i només pensant en la solució d’ésser assassinats al capdavall, no quan a ells els convingui, ans quan als botxins qui així els condemnaven els passi pels ous.