Truites -- 30 --

Truites (30) 88. “Per la llet de mos cascalls”, sentia renegar algú qui intentava (això em pensava) d’obrir una caixa forta fort oculta. Acèrrimes sentors (creia que) caçava amb el nas ensumós. Em deia: dinamita, o qualque explosiu més poderós. Hi haurà (em prometia) un enrenou i una pèrdua com qui diu celestialment vaginal de pedruscall, com la roina ruïnosa que cau a horabaixa vora les cales. Calia admetre (em convencia) que qualque patètic retrògrade, encar cregut que els diners efectuen la felicitat, s’esdernegava remugós a esventrar qualque caixa de ferro molt fort per tal de treure-hi el contigut molt valuós. Qui festes es faci a la bestreta perquè serà tost més ric, ja el planyc (que mentalment em sermonejava), car, pobrissó, així com els viatges no il·lustren ningú (qui se’n va de viatge ruc no en torna pas mai cavall), així mateix qui pobre pateix, no pas per ric deixarà de patir – malalt amb doblers, de fet, encar fa més pena que no pas ésser’n pelat. I qui per diners es migri prou és palès que malalt ja para. Un feix de bitllets o un grapat de joiells eixits per desarrelament contumaç de caixa d’altri, i aterrats màgicament a les pròpies butxaques, mai, altre que en els romanços sense suc ni bruc, no atorgaran lluent llinatge al pagerol, ni al jovencell exasperant i suós millors símptomes de beutat. Aquell exabrupte, doncs, havia encetats ressons crònics pels caus polsegosos del meu crani malplè. La síndrome de la peudebancada etzibada a la babalà m’afligia com la ferotge tempesta palesada pels déus del martiri cada nit de gualpurga on colen els vius els sepulcres dels qui se n’anaven de vacances a l’altre món; vacances també horroroses com les vacances de sempre, si hom jutjava pel fet que dels sepulcres que hom venia a coldre només se n’aixecaven planys i complantes, i pudors de cucs horroritzats, i, si algú gosava ficar-hi el nas, de les penombres i els clar-obscurs conflictius una tovallola de platja plena de sorra i gargalls en sorgia a esborrar aquell nas com qui l’enfonsa a ensumar-hi conys al gorg que les aloges teixeixen amb llurs baves de vellarres repugnants, mantingudes a l’entrevida per especial concessió del règim maligne i en guardó (això juraria) per haver viscuda (mentre eren mig vivents del tot), revera, una vida de mort. Tant se val. M’havia quedat tot sol als soterranis dels magatzems, era de nit, una gran pluja a l’horabaixa havia inundats els soterranis, i ara m’hi havien deixat a treure’n l’aigua amb cassoletes i baietes. Ah, imperant ruixada que tothom desconjumina, treu de polleguera i duu al mareig; així, aprofitant el caos, ara aixoplugats al sisè fonament, es veu que dos dels afermats als magatzems s’havien al capdavall abraçats en assemblea, com se’n diu?, carnosa, ah sí, carnal. Els vaig veure, jo amagadot rere unes capses altes. Volia fondre’m de magnanimitat. La meua màniga sempre ampla, poc em calen encara més apologies per ma vida, tan benèfica per a tothom, i fins i tot per als éssers inexistents qui sempre duc tanmateix a l’esment, justament perquè aquesta fou llur victòria: pas néixer, vós, i per això col·lectivament que els trobi tan excel·lents. Eren (els dos marietes qui s’enculaven d’amagatotis) en Jordà Paltruu i en Virtuós Papeete, reconeguts concupiscents. Gens discret, amb baietes i esponges i tovalloles a la mà, em vaig plantar prop d’on eren. “Em pensava – mes pensar fa de brètols – que part d’ací baix era l’únic masc..., vull dir, era l’únic no-dona, just un obscur articulista d’encar més obscures revistetes, just tot pensant-se’n de bones mentre treballa...” Que els dic, a llurs cares d’espantats. Espantats fins que se n’adonen qui sóc. Pudgy, quirky, embarking in never succint gasconades; boterudet, tocadet del bolet, sempre empatollant-se en tediosos galeigs; els sóc, com dic, llur company d’orquestra lleugera. Hi som cinc, en aqueixa orquestreta d’afeccionats qui tanmateix es guanyen, tocant als funerals, de trast en trast qualque pistrinc. En Jordà i en Virtuós hi són els dos clarinets; en Filibert Rius i Nagasaki, de Perpinyà, hi porta el ritme amb el tamborí i hi toca també el flabiol; llavors hi som dos trompetes – jo hi sóc el segon (i la segona) trompeta – el primer trompeta i cap del conjunt, en Kismet Ruà, truà roí, ens fa sirgar de valent. Quan en Filibert, el tamborinaire-flabiolaire, no és troba prou bé, portem el ritme fent-nos espetegar els elàstics damunt els pits. Toquem, com dic, als funerals selectes i assortits. Som, hò, els farauts de la victòria marcial, per part del mort, al cel. Em diuen, en Jordà i en Virtuós, estroncats llurs plaers enmig de l’oblic manxeig, que foti el camp, que els estic torrant els collons. Que si els empipava massa, parlarien amb en Kismet i em fotrien fora del conjunt. D’on que me n’anés, cuita-corrents i moixoni, a continuar recollint aigua, amb la llengua i tot. Collons, és que de tot arreu em treuen. Enlloc m’hi volen. Pertot hi sóc de massa. * * * * * 89. Havia sentit a parlar a la botiga d’aquell pati a l’hostal allunyat on es manegaven aquells aplecs nocturns plens de lluminària, musica i mam, i píndoles, on tothom hi anava a cardar. Tothom amb tothom i prou. Parelletes geloses i carrinclones, que se n’abstinguin. A la porta em rebutgen, com era, ai, de preveure. Só naquis, que en diuen, no faig la mesura, no. “You are not invited to the fucking party.” “What...?” –que els dic als de la porta, amb cara de màrtir. “Don’t qualify. Your wife does...” –aquell li suca els dits al taboll – la troben prou bona i sucosa, la meua dona. A mi han barriscat que òbviament el meu carallet no compta – borinots, si sabessin que trempant se m’empetiteix encara més! – com dic, no em puc mai ficar enlloc on l’acció s’escunci. Destinat, pel físic, a l’escopofília, el frotisme, les perversions, la marginalitat, l’exhibicionisme autoflagel·lant (all those little girls singing carols and having to endure the curious excrescence on the bum’s crotch, the crazy bum, half concealed in an absent neighbor’s entrance...) Que deman: “Not even as a silent witness...?” “A silent witness, what the fuck’s that...?” “Just an unobtrusive nobody, the forgotten inconspicuous creep...” – pledeig, mentre la meua dona ja és dins, probablement ja boquint i querant amb totdéu i tot. Em diuen que me’n vagi a la merda, i que no els emprenyi més. “I was (els dic) in another marvelous play written by the great B.L. Gratulls, and...” Els volia contar com en aquella altra peça mestra de teatre del fenomenalment bo B.L. Gratulls fins i tot hi havia fet de “presència inútil, de l’home aquiescent: un personatge extra, figurant superflu, farida inquietant, repel·lent custodi espectral”, sempre present a cada escena de l’obra... A cada escena sempre allí, com un estaquirot. Sempre, hi passi el que hi passi... I mai no hi diu res – només, en qualsevol ocasió on s’escau que hom hi assevera quelcom amb prou fermesa, o quan hi ha qualque discussió, l’home inútil només fa signe de fer sí o de fer no, tothora fent costat a qui més crida o qui més autoritat té – ell és l’immensa majoria concentrada en un cuc fastigós, diminut, camuflat, vagament percebut, inconspicu, gens vist..., sempre servil i a un raconet, ombra de malaverany, llepacrestes bavoset... “In that miraculous play, I am the fucking psycho sycophant, the loathful worm, the obsequious shit...” –hi faig, en aquella altra obra miraculosa (que els dic), de cagalló llagoter... Un pudent parrac de memòria de malson, la meua presència inútil, sigui on sigui, ubic, tant si els personatges són al canfelip, com al llit cardant-hi, com a llur llit de mort. Tant se val, avariciosament allí. “Greedy ghoul.” Hi sóc l’oblidat – no hi compt per a re. Confós al safrà dels cortinatges del rerefons. I tothom a la peça (com al món) a la feina. Tothom rere el lucre (after lucre), la neboda rep la dot (niece gets dowry), sense escrúpols, l’oncle hi és mortrit (murdered is the uncle, and no scruples about it), el poca-vergonya qui venia despulles i pells (the glib one who used to sell moltings and pelts), s’amorra a la veta mare (stuffs his snout into the motherlode)... L’obra és boníssima, ja dic. –Moixoni, tu sempre moixoni –m’havia dit el director–. Et vestirem de fustany, seràs sempre un desmanegat animacle, un pillet ni plaent ni repulsiu, sempre donant la raó, amb ganyotes d’idiota, al qui porti la batuta. Un no-ningú, un no-ningú. Volia dir: “Sissenyor...”, però ja amb el dit a la boca em deia l’assistent d’aixantar la mui, de muts i a la gàbia, de moixoni, moixoni... El director ja m’ignoraria d’empertostemps. Hi sap un dels protagonistes que el fill de la seua dona és mort en accident, però prou s’ho estalvia durant més d’una setmana, on la dona rau doncs a les escapces..., i ell se n’aprofita per a cardar-hi cada instant, perquè sap que en pic la dona se n’assabenti (per boca d’altri..., la bòfia..., els veïns..., els diaris..., els jutges...), de tanta de tristor ja no voldrà cardar mai més. “Ah, quina setmana i mitja mística de goig agònic intens...!” –s’exclama, radiant, aquell podrit protagonista, i jo hi he de fer cara de content, i fer qualque botet no gaire distraient d’alegrança, i aviar qualque ursa de murri ruc, i donar-li doncs sempre la raó. És nit freda de nadal nevat; mentre les xicotelles canten nadales davant la porta d’una casa, ran d’un cancell veí, aquell protagonista maniàtic i flac, delerós, se’ls exhibeix el pirulinet tot trempadet, i elles continuen cantant i guaitant-li com ell els exhibeix més i més nu el carallet... I jo darrere, a un raconet encara més fosc, he d’aplaudir la proesa. Sempre surt el protagonista més còmic amb la fórmula: “D’abord j’ai cru que c’étais de la merde, après je me suis aperçu que...” i després en diu una de “collonuda”, com ara: “D’antuvi em pensava que allò era un bocí de merda, llavors me n’adonava que...” era la meua cara al mirall. “D’abord j’ai cru que c’étais de la merde, après je me suis aperçu que...” era un altre discurs dels polítics al televisor. “D’abord j’ai cru que c’étais de la merde, après je me suis aperçu que...” era el dinar que em donaven a can xarnec “...et j’ai regretté que cela ne le fut pas.” I cada cop havia de fer les mateixes cares de tastaolletes eixelebrat i de fastiguejat colló. Un mim tothora nociu d’allò més. Com al segle dotzè na Castellosa li diu al seu gint rapidor: “Les dones tenim en cau tresorer una ferideta que ens duu a neguit de mort si cap cavaller no ens la guareix. I ara, descomptant com fotesa tot el greuge i el mal que em fèieu, us diem, no solament eu, ans la família sencera, i molt especialment el meu home, us diem, ardit cavaller rapidor, mercès, mercès, mercès...”, així una de les protagonistes, ferotgement violades, i jo no gaire lluny, fent que té raó, té tota la raó. Té tota la raó. Ah, i durant les batalles, i els espellaments, escorxaments, esquarteraments, mutilacions, passades pels tortors... Sempre el tit, a darrer pla, fent costat als més violents, i doncs, als guanyadors. I la justícia hom se la passa pels ous arnats o ja pel trau cagat, és clar, és clar, és clar..., notfot, és clar. Tot això explicant-ho rere un arbre gruixudet. Cridà un dels salvatges de la porta: “Scram, I’ll whack you one yet...!” –fins que decidien d’atiar’m a la cua el gossos. D’on que encara en corri ara. * * * * * 90. Aquell xiquet, el plançó guerxat de l’hamadríade encarregada de la secció de cosmètics, na Medea Llúpia, sí, en Díl·linger Sarbatana, quin peça, maleït...! Amb la seua càmera i els seus trucatges havia preses fotos falses de tothom. [Al tit el té cardant amb un (i una) hermafrodita – la gran cosa, on és el gran pecat? – com si els hermafrodites no fóssim de déu!] Em sembla que aviat tindrà un “accident”, li caurà de les lleixes més altes un microones massiu empès per un ratolí ebri... Qui sap. Si badava gaire, potser em queia a mi – no pas que me’l mereixqui menys. Esclafat, segurament faig més patxoca. Una calcomania del tit per als temps pòstums i les ara somrients generacions de ca la Tònia alliberada: ah, sendemans que exulten! Accidents, hum... En Filibert veig que li’n prepara pels soterranis... Dispèptic, amb irades colobres per budells, el flabiolaire-tamborinaire Filibert de Perpinyà, a cada cruïlla on els paquets feixucs, les capses massives, les caixes reblades, s’apilen i apilen, la seua vindicta acarona, amb embalums mesos de leri-leri, amb precàries disjuncions, amb híbrids amuntecs, amb deutes rabentment vencents al sacrosant equilibri de la pesantor claferta d’inexorívoles lleis de repaïda merda... És que les fotos que en Díl·linger imputa a en Filibert són més punyentment feridores. El trobes donant pel sés a mant nadó..., aitambé escanyant a quatre mans (a dues mans i a dos peus goril·lins) quatre velles escarransides ensems..., i pitjor i més greu i més penat i ja, llas, de matar’t allí mateix: el mostren, d’ençà de tots els angles i repetidament, bo i espellant, o només occint amb un tret al clatell, qualque altre bòfia maleït. Ah, la bòfia, t’atracen a lloc perdut, t’hi enxampen, i, per tortors i d’altres instruments de mort, et van triturant si els tocaves el pèl, o només el voraviu a cap dels llurs! Màfia assassina, armada, permesa – aquest és el pitjor invent del món: llogar els més malparits, datspelcul i violents del món, la púrria més fastigosa, i donar’ls uniforme i arma, i vantar’ls pels descosits (i s’ho creuen, no pas per no res són els més pecs dels pseudohumans) i llavors atorgar’ls permís per a matar tothom, tret dels rics. Amb això ja en tindríem prou per a col·legir que, si hi havia cap déu, havia d’ésser més maligne que no un bòfia i tot. En Filibert era al parc i havia untat el balonaire perquè a cadascun dels globus que umflés amb heli hi fiqués un paperet que hi deia: “Et vols casar amb mi, Ignàsia?”, i en Díl·linger d’amagatotis el fotografiava. Eren a un banc del parc assolellat en Filibert i l’Ignàsia i va passar el balonaire venent globus de colors. En Filibert el crida i li’n compra un de tot vermell. El dóna a l’Ignàsia, qui riu. Amb l’anell, fent-se el matusser, en Filibert fa esclatar el globus. S’esglaia l’Ignàsia, mes quelcom li cau a la falda, un paperet doblegat; se n’adona, llavors subtilment entretocada, que dins el globus hi havia hagut un paperet rosa plegadet. Féu l’Ignàsia: “Look, Filibert!” –What, my lovely? –Look, they carry fortune cookies, those balloons. –They do...? –féu en Filibert, amb cara de fava. Crida, doncs, tot entusiasta, l’home dels balons. “I’ll buy them all!” Declara. I amb una punta de cigarret, el cigarret del balonaire, els fa esclatar tots: cada missatge és una declaració d’amor... I tothom al parc contents, i encara més aquell nyèbit d’en Díl·linger inic i collerat. Tot hi és carn i passions brutals, sense treva ni lleure, a les seues fotos del poètic escunç del parc, tot hi és vessar llàgrimes a barrals, verm rossegador, escopòfil, amb rares pruïges a la punta la fava tan petit i tot, maleït Díl·linger – pensa el de Perpinyà, i ja veu el marrec acerb menjat pels cucs al nínxol fètid. Qui esbrinarà l’enigma de la mort per “accident” d’en Díl·linger...? Serà un esbrinacrims d’aquells simbiòtics, on et bomba i xucla bo i bombant-te’n i amollant-te’n ell mateix de bones...? O serà l’eixut de qui el diagnòstic desil·lusiona sempre per massa lògic de merda...? O ho farà, com gairebé cent per cent, qui s’erra i la caga per sistema, i encoloma el crim a qui menys l’ha comès...? Em carregaran el mort a mi...? Segur! Per això em va caure al cap el microones. Més em valia una concussió i quatre dies al llit, més mogut que mai, i doncs pelant-me-la tostemps amb l’excusa que encara hi sóc menys tot que no hi era abans, i així alhora assolir seriosament d’encapçalar el full del noticiari intern dels magatzems, cosa que no feia mai amb els meus poemes que ells posaven escapçats quan tenien un buit que no volien omplir, per estètica de contrapès, amb cap altre dibuixet xaró, i alhora m’arronsaré mentalment de muscles pensant-me tan bon noi i humil, tot i que al fur intern em reconec salvador d’un matrimoni aitan prenyat de prometences (més catalanets exiliats, petites llavors amb què omplirem la terra amb la bona gent soferta)... [Aquesta frase darrera m’ix un pèl ranca, mes cal allevar el nyap al trep.] Tant se val. Com mon altre tòtem, n’Apollinaire, vaig sortir al carrer amb el cap tot embenat. El cop al cap m’havia oberts els ulls. Hum, tot aquell abús urbà! Ara que era de baixa per a la feina als magatzems on tampoc no em pagaven, esdevinguí el fenomen qui escombra les voreres, gens enfellonit, sempre polit i obsequiós, i desencastant amb les ungles els xiclets enganxifats i els cagallons de gos fent-los esfumar’s amb rasclet i taloja, i portant el ritme amb els elàstics que m’espeteguen al costellam, i amb els dies de llit fet un espectre falb, ja no pas safrà, esdevingut com dic el fenomen qui obstaculitza i nou el fluix, el contratemps amb qui, si hom hi coincideix, aprofita per a fotre-li una puntada al cul perquè se li fotia enmig. Cinc setmanes s’escolaven en aqueixa plaent activitat, el gruix existencial de la qual mai no em durà cap altra recança que the bitter twirls that by dint of their shady sulks my brain’s multiplied lips suffered... Cap altra recança que el record que duc fins a la mort de llurs llavis cargolats en el disgust per la presència empudegosa i xeringaire del pària ombrívol... Simpàticament, se m’escarransia i rebregava el cervell. Ah, en canvi, com enyoraré mos rols de no-ningú... On, facis el que facis, l’autor ha ordenat que no seràs mai percebut. Pintat de safrà, com als fons els cortinatges, tu un referent més dels referents que ningú realment no copsa; elidit, així m’acompleixc, així m’afegeixc a l’elenc dels de més dels qui, ves, visquérem, ventissos i amb prou feines ensumats, com els miasmes a la brisa.

Duad '01 (2)

Duad ‘o1 (2) (Memòries de l’inviscut – dos) En Jung visita en somnis el museu d’en Morfeu. Diu: “Sóc a ca meua, i trob que, com més avall vaig, cap als pisos de sota, i llavors cap als cellers, els mobles es van fent de centúries precedents, són més antics, d’èpoques més endarrerides com més avall davall: som als anys dels romans, als anys fins i tot prehistòrics (algun moble mesopotàmic, algun gerro escalabornat...)” Exacte, vós. Car els somnis els pouem així mateix de l’altre pou: el de l’història – tant l’escrita, com la mitològica, com la “perduda” pels culs ombrívols de l’alba de l’ésser. Pels cellers més arraconats de l’amagat hi rauen els malsons. La penombra nitosa, o la subterraneïtat del museu, causen la manca de colors vius als somnis profunds – el blanc hi és viu, el negre de camins hi lluu; altrament però tot hi són grisors i colors somorts – verd fosc, castanya fosc, groc fosc; adu, quan hi lluu el Solell, és un Solell de somnis, ço és, somiat, i doncs passat pel barutell de l’espai del temps: imaginat – vague record d’antigor. Els colors es panseixen lluny del present – perquè no són essència, només accident, sobretot els vius – els somorts són els únics encar amb prou vitalitat – els vius floreixen al present, i doncs, tantost se n’allunyen, es marceixen. Poues a la memòria i els colors llampants gens no llampeguen: guaita-te’ls com es migraven i esdevenien mats. Car allò que compta, allò que deixa empremta al palimpsest de l’ésser, és l’acció i l’emoció que hi desvetlla. Recorda la teua vida d’insecte, o de pintor: la flor només viu en el present; quan l’oblides i la reveus, si mai et torna a l’esment, ha perduda la coloraina de l’engany. Quan el cervell et desvarieja, els cercles infinits, els arranjaments geomètrics de l’eternitat, són exclusivament en blanc i negre; només els esclats efímers són claferts de colors – això t’ho diu un migranyós i un depressiu [manifestacions de la mateixa vida al·lucinada] qui ho veu adés-i-ara durant més de cinquanta anys. I hi incloc els fosfès. Els colors dels somnis, com els sèpies de les velles fotos, són sovint (diria que sempre entre els molt malalts i els moribunds) els colors de les merdes. Però per què...? Casualitat dels subproductes...? Massa proximitat amb la duad: la torrentada que duu tots els cadàvers i llurs cagades, a la vora de la qual el moribund vol guaitar’s, Narcís agonitzant...? I tanmateix! Tornant a recordar el somni d’abans-d’ahir, veig que hi havien colors – no pas com als somnis d’anit – on els caquis dels soldats i els helicòpters, i adu els personatges il·luminats a les finestres on els militars s’enduien tothom, res, pel fet que érem a la nit, no hi lluïa cap color viu. Som-hi. Ix en Morfeu, de darrere la tàpia on vivia na Maricarme (l’altra), ix tot de sobte, al capdavall del pati de la casa pairal. –D’on sortiu? –que li demanem [som jo i dos dels meus germans, en J. i en P. – en M. no hi és, potser perquè alhora que en J. i en P., els dos qui m’acompanyen són també els dos meus fills grans, en Llibert i en Lluc – els tres hi som crescuts i forts, “plens de vigoria”, m’apunta el somni mateix]. –Oh, he feta una galeria subterrània –ens respon en Morfeu, tranquil i somrient; i ens indica en un moviment com la mina deu córrer part dessota la tàpia, pels forats de la qual, culivat i amorrat als foradets, tants de jorns em passí espiant les dones: la mare i les tietes de la Maricarme (sovint sense calces quan es rentaven els peus en gibrell o es vinclaven a l’hortet), i ella, ben petita, banyant-se al safareig. Afegeix en Morfeu que ens voldria comprar aquell bocí de corral nostre per tal d’eixamplar el seu territori, el seu pati. Diu: “Guaiteu” – i de darrere la tàpia, ara obrint-ne una bona escletxa, o adu una porta, hom pot veure-hi les particions d’obra que hi ha anat fent. –Per a la canalla –diu. Res d’espectacular, alguns esglaons d’obra per a jugar-hi a coudineta i joquets semblants, de xiqueta, amb cadiretes i taulellets damunt els esglaons, i algunes cambretes endevinades davall, cobertes amb teuladetes de fibra de vidre verd clar. Els tres germans li diem que ho consultarem amb els pares [qui, doncs, són vius, pare i mare, “i amb plenes facultats”, em col·legeix el somni mateix]. Llavors, doncs, aquella part per a mi tan privada del corral, on em passí, creixent, tantes d’estones espiant (i molt més encara només tractant d’espiar), d’espiar-hi sexe – i que, abans no se’m despertés la dèria, havia estat de debò corral, amb ponedors, d’on remia de petit ous, i amb sorollós aviram qui hi gambava, i amb gàbies de conills repenjades a les parets, i que més tard, quan ja m’havia emancipat i doncs no ullferia ni entrevenia, llampat, aquell racó, es convertí en corralina fastigosa quan els escorredors de les quadres del costat [aquestes separades no pas per cap envà amb traus, mes amb un mur amb tots els ets i uts] tanmateix s’embussaren i la merda dels bous i vaques se sobreeixí, i el nostre bec de pati s’inundà com dic amb la merda inaturable del bestiar (aquelles quadres eren de passatge, però eren sovint plenes de ramats vinguts d’enjondre i duts allí, vora l’estació de mercaderies, esperant a dur’ls als vagons per a emmenar’ls qui sap on, probablement a llunyans escorxadors) – una merda líquida, més o menys filtrada per la superfície de la terra tan negra per on havia d’emergir. Mentrestant mon germà P. m’assenyala el cirerer (de fet inexistent altre que en el somni, i és el somni mateix qui suggereix que potser fui jo qui l’hi plantí) [al lloc on de fet hi havia haguda la gegantina figuera (de figues excel·lents) de l’altra veïna (la vella), amb tot el brancam que vessava damunt l’altra tàpia, gairebé tocant, més ençà de l’eixida de casa nostra, amb les parres (de bons raïms plens de vespes qui eren com raigs de Solell)]... Doncs bé, aquest és el cas: el cirerer és sec, evidentment mort, tot i que té les cireres (vermelles de diferents tonalitats les de més) a lloc. Com és “a lloc”, al lloc que li correspon, un ocell groc plantat a una de les branques. Tanmateix, en P., amb un bastó llarg (amb una llecadora, segurament) només li cal tustar una mica damunt l’ocell per a demostrar’m que també és mort: cau sec, com fet de terrissa, o potser empallat, i alhora cauen algunes cireres, que hom diria encerades – semblen una mica vives, mes hom les sap mortes – s’estimben sense soroll. Tot l’arbre i el que hi té és mort. Tant se val, ara li volem fer veure a en Morfeu – ço és, al veí desconegut qui ens visita, tot d’una tranquil·lament emergit d’un forat amb bona porta i cobert de terra negra, un forat que teníem al terra del nostre pati, i ni ho sabíem – li volem assenyalar que, tot i que ens compri aquest bocí nostre, encara fóra molt millor per a ell si podia així mateix fer-se amb la part de la vora, ara vedada pel mur, per la paret comcal. Un mur a través del qual ni es podia espiar ni hagués pas mai valguda la pena de fer-ho. Tanmateix, sense cap esforç, naturalment, hi obrim una porta, justament al mur de gruixuts maons que adés ens separava de les pudents quadres a hores d’ara esvaïdes. I ara, oh, victòria! Hi ha, per comptes de les quadrotes, una eixida arran de terra – prou ampla, triangular, tota voltada de portes vidrades i triomfalment assolellada – dins s’hi respira benaurança i bonhomia – “ací sí que hi estaria bé la canalla!” Enllà de les vidrieres, hi ha el camp, i adu ja una intuïció de l’aigua – per aventura, net, el riu. Llas, això no ens pertany (ni li ho podem doncs vendre), i en Morfeu se n’entristeix – potser per ell – sap que no l’obtindrà tan fàcilment com el nostre bec orb i tancat de pati miserable – o potser s’entristia per naltres – tan a prop i tanmateix mai no en gaudírem – o qui sap, belleu encara s’entristeix que puguem pensar que podria voler-ho, quan en tindria prou amb el fet que naltres (els nostres pares) accedíssim a vendre-li el trosset que vol. Ça com lla, rere les vidrieres, la prometença. Un bon bocí de camp amb arbres alterosos, pollancres, sembla, i herbes altes, i un jorn plàcid i ple de Sol. Aquell, és clar, era el territori on a l’estiu (devia tindre cap als dotze anys) les meravelloses dones – mares i filles – sortien de la fàbrica del costat a l’hora de dinar, a descansar, a fer la migdiadeta, abans de tornar-hi a omplir llaunes de conserves – de préssec, sobretot, i pera. Es deportaven, es cruspien els dinars desembolicats; llavors, per boldrons, de vegades només mare i filla, s’asseien i s’ajupien i s’endormiscaven una estoneta, i jo, adelerat, rere els matolls, vora la sèquia, amb els espiadimonis, els cavalls de faves, els sabaterets, les sanguinyoles, les granotes, els cucs, les rates d’aigua, els espiava les cuixes tan blanques i sedoses – paradís enderiat, qui hi tornava! – camp silvestre i feraç, amb la fortoreta de la quadra al meu costat. També hi record els codonys, tan aspres, i els verns i els vímets vora la sèquia, i els ballarucs eixarmats, i l’herba tofuda, les flors atapeïdes, els matolls poblats, el ritme brunzidor de les cuques, els llangardaixos, les sargantilles, els cargolins, tant d’escarbat sagrat... – tots plegats espiàvem, beneïts. Dead-on, Morfeu: amb quin rebost de consols no m’empares – i m’hi deses les millors mossades perquè me’n serveixi quan més em calen, ara que m’estic morint! I ah, si alguna d’elles vingués cap on sóc a culivar’s per a fer un pipí! No em tornaria a morir del cor? [Tant se val – somni doncs on alguns colors treuen el nas – inconfusible – el verd lletós de les teuladetes, el vermell viu de les cireres, el groc viu del moixó... Car no pas tots els somnis són nocturns, encara que en temps “real” s’esdevinguin a la nit – i, és clar, podries dormir de jorns, com pare gairebé tota la seua vida – pastisser (flequer) d’antanyasses, on et passaves la nit pencant.] Què hi vols (què m’hi vols), Morfeu? Comprar’m part (en part; part de mi)? Per què fer-ne? Si augmentes la teua part dins meu, la meua pròpia es redueix... Hum, no en trec la bugada pas més neta. [Notes de color: Pel fet que el color no és pas essencial per al desenrotllament i la comprensió del somni, només te n’adones de quelcom acolorit quan el somni mateix t’ho indica, o, pel fet que ho tens present bo i somiant (pel fet d’haver-t’ho prèviament advertit: “me n’haig d’adonar si somii en colors.”) Llavors ho veus, entretocat pel somni mateix (“fixa-t’hi!”): ah, moixó groc, suc d’un color verdós de caca, blancor molt lluent d’un plàstic embolicador... Són les anotacions les que et provoquen la visió acolorida, car, si sents el nom del color, i doncs hi penses, el veus. Els nivells del somni, llavors, són més d’un. El somni mateix, l’anotació al somni, i la teua presència “superior” bo i observant tot el muntatge.]

Duad (1)

Duad (1) (Memòries de l’inviscut – u) Això no és altre que un mínim, cusc quest per tal de cerndre-hi en Morfeu... Has de començar, és clar, per allò que en saps... Llas, es redueix a mitologia molt elemental. Tot i que en Morfeu és de fet l’únic déu qui encara goses d’invocar... [No pas d’altres, te n’adones, mes cascú se sap les pessigolles, o: but no accounting for individual tastes, com diu aquell.] En Morfeu, doncs: déu (o guia) dels somnis – i tanmateix això és el que li prega i demana el lat poeta Estellés al seu poema dedicat a la veneçolana Jackeley (1974), demana: “Un son perllongat... “i sense somnis”” – ! [Em sembla que vas errat d’osques. Això ho demanes a son pare (son pare d’en Morfeu, no fotem), carallot. I sense somnis, per què...? Vet ací el teu desesper i la xerrameca baldera i vaga — massa poc que somies, badoc!)] Tot i que és l’únic a qui, forces nits, ans d’adormir’t, li pregues, recollit, que et deixi entrar cancell d’ivori seu endins..., la collita al capdavall aquests darrers dies és tanmateix ben minsa. En Morfeu és fill d’en Son (n’Hypnos) i nebot d’en Mort (en Thànatos)... [Això és feixugament prenyat: hi veus el parentiu compartit... El somni, el son, la mort — cascun participa dels altres. La bona nova que n’extreus és que, si la mort pren palesament del llarg son, què pren del somni...? Què hi véns a raure, Morfeu, company dels somnis, pels territoris eixorcs de la mort? Hi pintes gaire? Baldament fos cert! Aqueixa és la pensada, l’associació que els avis avials lliguen a llurs enteniments – en el somni (que s’esdevé quan som a casa del pare, en Son), visitem sovint indrets que ja pertanyen a l’oncle, en Mort, indrets on els morts (els estadants a can Mort) hi fan doncs estada, i sabem qui són, i on són, i com s’hi escarrabillen.] En Morfeu té un palau (o magatzem) dels somnis amb dues portes. La porta d’ivori — hi entres (o ells n’ixen) i t’hi trobes (o te’n vénen) somnis divertits, somnis que et metaMorfosen a d’altres realitats molt més xiroies, tot comptat i debatut. Per l’altra porta, la de banya — feta doncs de les banyes de no sé pas quina bèstia sacrificada — els somnis, llas, són profètics, simbòlics, oraculars, d’aquells que cal doncs interpretar [de tots aqueixos, és clar, te’n fots com d’un clau]. Els somnis que vols són els tintats d’ivori, els ivoriats. [Els altres, dius, us els podeu confitar, torsimanys de la falòrnia, estiracordetes de l’estrafolla estrangulaire. Ni claus ni esclaus devers cap esclariment més o menys còsmic no vull pas que no em puguin ja prou vindre per via de consciència, de raonament, d’intel·ligència.] Els somnis que desitges, doncs, són els de fantasia, on l’esperit frueix i es renova. [Es veu que els fets que el magatzem de somnis sigui moblat amb dues portes — i que de més a més aqueixes portes siguin del que són — depenen de dos jocs de paraules. Ivori en grec es diu elephas – i engalipar (algú) es diu eliphairo- – doncs per ací passen els somnis engalipadors (per l’ivori dels ullals). Banya és kera, i el verb karanoo- vol dir acomplir’s, escunçar’s, realitzar’s (quelcom) — doncs, els somnis que hi passen, per les banyes ceballudes, cal que per fas o per nefas s’esdevinguin.] Quan somies aqueixes tendres i fresques delícies de perfecció – noietes deesses de 14, 15 anys, qui, a desgrat de tots els inconvenients societals, es volen tanmateix casar amb tu i dolçament posar a la teua disposició llurs meravelloses casetes vora les ones de la costa viva... – qui han d’ésser doncs sinó les muses...? Les muses qui et visiten – les muses delicadetes qui s’amusen a visitar’t, i així tant t’amusen, en un dolç pessigolleig dels sentits, i, en bonacenc somieig, muses, tu, musard, qui prou pots, així files, bo i destriant-ne les plaïbles, solacívoles amuses (amuses: feines que et roseguen el temps del treball, és a dir, t’allargassen benignes el temps que de debò a ton lloure et pertany) – les muses, doncs, qui, del palau d’en Morfeu, es dignen d’acompanyar’t durant un tram beneït només perquè s’escau que totes dues entitats, elles i tu [tu més feixuc, carregat d’un cos qui a poc a poc claudica], aneu bontròs cap al mateix indret – per les dreceres sensacionals de l’art – cap al record del benésser acomplit – de somni en somni – bo i visitant calms paisatges d’entrevida on el gaudi és permès: car qui somia crea, i qui crea gaudeix. Al palau d’en Morfeu, les muses, hò, hi viuen. Quan t’acompanyen, llavors tot hi és net i delitós. Nom, doncs, del palau d’en Morfeu: pel fet que hi habiten les muses, Museu. Al palau hi vivim les tres senyoretes delicioses: na Melete, na Mneme, na Aoide... [Dedicació, Recordació, Expressió.] Na Melete t’acompanya de bracet entre les roques i els matolls, i els esbarzers i els clots de l’estudi, t’ajuda a esmerçar-t’hi de valent, et fa ensumar les herbes, conèixer els pinyons, tastar les cireretes, reconèixer les cuques i cucs, distingir els ocells, admirar els minerals... Na Mneme et mostra l’estesa de l’oceà qui panteixa sense atur, ujat i fruent, delerós i enyorós – i al seu espill hi retrobaràs les sensacions d’adés. Hi remembres allò sabut – i insabut, és a dir, recordat de l’entrevida, de l’inviscut, de l’estona de lleure lliure a l’univers, quan fóres per inferns, per llimbs, per paradisos... La musa qui es diu Aoide et fa dir-ho – recitar-ho, cantar-ho, ficar-ho en net. Bona noia, t’esperona. Et diu: “Ho veus, ja ho ets! Ja ho tens. Ho sabies!” Et diu: “Som a la casa vora les ones i ens gaudim ensems. Tu vell, jo jove de cos fresc i llaminer. Perquè junts ens toquem en esperit qui es concretitza. Plenitud doncs del goig de tindre’s mútuament...!” En Periandre diu, famosament: Melete to pan – esmerça’t en el tot – (a)dóna’t al panorama sencer – ço és, pren en consideració la totalitat qui t’existeix – això inclou no pas solament tots els éssers qui (en el moment) puguin implicar-s’hi, ans també l’ésser mateix [l’ésser, el dimoni de la vida, qui en envair’t et fa sol] [la condició que en embolcallar’t et produeix a la vida (en oposició a la manca de condició que et produiria a l’entrevida)], ço és, doncs, atura’t a considerar tot allò circumspectable en cada cas esdevingut, ço és, mai no facis abstracció de l’acompanyament possible de la musa, ni viltinguis doncs com a brutícia de l’inconscient el teu pas (sovint sacre) pel Museu. N’hi ha qui es migren per sàpiguer de segur si somien. Txuang Tzu, xinès del segle IV ans l’era d’ara, diuen que va somiar que era una papallona. En acabat, despert, es demanava això: “–I si sóc de fet una papallona qui es somia home...?” Que somiïs que sou a punt de trasllat – a frec d’anar-vos-en de la vella casa pairal, i tanmateix t’hi atansis i te n’adonis que no duus damunt la clau, i tanmateix en aquell instant ton pare t’obri (ton pare, traspassat ja fa un bontròs de temps)... I que ton pare mateix t’expliqui que acabava d’enllestir d’empaquetar quelcom... És aquest un somni distret o un somni profètic...? Ton pare tot esperant-te a l’altra banda (ara que et saps i et sap malalt) per a guiar-t’hi una miqueta, una estoneta d’introducció al propvinent...? O només ton pare vist de bell nou, en una llum tanmateix distesa, i ell tot tranquil i amable (car ja no pateix!)...? Car per aventura tots els somnis són distrets. I alhora tots profètics si els estudies prou acuradament, i llavors n’extreus la lliçó que millor et convingui. (Per això hi som, les muses, musant amablement al rerefons.) L’estudies, el re-recordes, el remastegues com pinyolet no gens codolenc, l’expresses..., bo i donant-li el tombant que pus et roti, t’acontenti. Si et reveus com a l’home del cementiri (de dol). Sempre el desolador esquinç arquetípic de l’infant sebollit... Dementre que, rere la finestra, tot reviu – les flors i els cucs; i els sexes i els assassins; i els pianos i les claus, i els ocells grocs... Dintre, ni esme. O no gaire, no. Massa medicat. Analitzant amb l’analista, el metge Eduí Lluent, quan apareix, amb bata neta – analitzant, dic, un teu llibre de poemes que t’has endut al sanatori per a revisar’l, si mai en tens prou briu... Aleshores, si doncs s’escau que no tens cap somni o cap por sobtada per a contar-li, massa desfet, o al contrari, una mica més xiroi del normal, n’agafeu, de la tria, un poema, hò, i aneu fent... No gaire lluny. Les llàgrimes de la llunyana salut d’antany sovint t’impedeixen de fer via gaire lluny... Cap dels teus cinc fills, i encara el pobret qui és mort (i no pots pensar-hi sense esbalçar’t), no saben on ets. La dona confia que aquest mes d’aïllament i tractament amable en aquest paisatge plaïble t’adreçarà, t’acunçarà per dins — car deus tindre (“tothom” consira) un cervell massa tronat, i desolat... “Opacitat del vidre” – aquest és un altre dels títols de la llibreta... Hi pensaves guaitant per la finestra. Mes te n’adones que potser ho llegeixes malament, que allò que hi havies volgut dir era: “Opacitat del viure.” Tens altre a fotre?... I don’t think so... Transcriu doncs la llibreta de l’estiu de la depressió encara més grossa... O cures deixar-hi l’ànima... Fugir cap al tot... D’on véns... On no érets ni viu ni artista... Repassa la llibreta atapeïda, plena de gargots de lletra ràpida... Només et cal llençar’n..., només cal ja no fer cap cas de tot allò que ja ni entens... No val la pena perdre-hi l’estona desxifrant-ho... Bontròs ja deu vindre implícit en el que sobreviu... Hò, aprofitem belleu el romanent. El romanent veja’m què hi diu... En aquell estat (tanmateix d’espiritualitat apaivagadora, convençut que et mors i que ets ja gairebé eteri), qui sap per on t’embranques... És cert que transitòriament (és clar!) et trobes altre, ara, en pic t’has tornat a arrapar a la vida..., i la matèria se t’ha tornat a fer seua... Qui t’enyores...? Te n’enyores...? Sí, car cada estat d’ànim enyora l’altre. Un dolçament, l’altre amb pena. L’espiritual recorda el material amb perdó a mans besades i un somriuret comprensiu. El material aspira a l’imponderabilitat, la finor enjòlita de l’angèlic... Només deprimit entens certs texts... L’exegesi de certs texts et duu a la catarsi de la sublimació. Deixes enrere el cos mort. L’ànima et parla de continu a ritme de batec de sang: “Catric-catrac, allibera’m del sac...” – fa la sang perquè l’ànima qui l’atia se’n vol estòrcer, d’eix sac boterut i mòrbid — el cos. Quan el cos sent la mort, ve la depressió. De vegades, és clar, en Morfeu pot triar de visitar’t elleix a manès – per comptes de tu haver d’anar al seu magatzem, o les seues visions eixir a embolcallar’t – ell (en persona, quite) en missió atènyer’t... En Morfeu, si t’envaeix, pot representar qualsevol mena de persona – coneguda, desconeguda, amistosa, enemiga, composta... Germans d’en Morfeu: n’Icel i en Fantàs (en Phantasos). Si t’envaeixen, et representen... el primer tota mena d’animal: ocells, rèptils, batracis, carnívors, dracs, farts predadors..., el segon paisatges — carrerons coneguts, muntanyes, estanys, boscs, llocs fantàstics, entremons... [A la faula d’en Ceïcs i n’Halciona, en Morfeu s’apareix a la dona, li ret visita un cop l’home ja ha perit naufragat. En Morfeu encarna en Ceïcs i fa veure a Halciona que ja no tornarà perquè, com veu pel seu aspecte d’ofegat, l’oceà l’ha reclamat. Ara, li demana, això sí, que guaiti la costa, no fos cas que el seu cadàver aparegués, i així el podria recobrar i allavòrens el podria així mateix sebollir comcal. D’això es tracta. Per comptes de què, quan n’Halciona el percep, massa desolada, s’aboca elleixa a ofegar’s – on els déus se’n compadeixen i els transformen ambdós en blauets – ocell valent i deliciós, goig per als ulls i que et duu memòries felices d’assolellada jovenesa – i sobre, els déus, decreten, en honor a la pietat amorosa de n’Halciona, els proverbials 14 dies de calma, set abans i set després de cada solstici d’hivern.] Bo i enraonant de les muses qui viuen al magatzem dels somnis, sembla gairebé lloc comú l’acceptança del somni com a poema — i encara molt més, és clar, la del poema com a somni. Quan llegeixes El vaixell ebri, d’en Rimbaud, tens l’impressió sovint que somies. I Coleridge diu que va somiar pràcticament sencer el de L’ancià mariner. [Segons Wordsworth, l’origen arquetípic de La rima de l’ancià mariner rau en un somni, no pas d’en Coleridge mateix (contràriament al somni del Kubla Khan i al malson de Christabel que sí que s’hi originen), ans en el somni d’un amic qui l’hi contà i que ell arreglà i eixamplà a pler. (Tu mateix has integrats de cops parracs de somnis de la teua dona o dels fills en el conte que contaves aquell dia.) D’on es desprèn l’idea que els somnis raguin per elleixos (hi xauxinin dolçament o s’hi rabegin) en qualque oceà fantàstic perdut per l’eteri. Oceà accessible només per a qui s’hi transporta. Per a qui sap transportar-s’hi. I, doncs, cert que, en pic atraçat a l’indret on qualque somni particular rau a l’onírica estesa oceànica, el traçut poeta sàpigui reaccedir-hi.] En català encara més collonut que el que conec surava entre paraules d’eufonia tan delitosa que deliqüescent m’hi tornava, glorificat en tebi oceà paradisíac. Trans-monstrificació simbiòtica – hi sóc balena qui s’hi desfà – estic totalment endeutat amb els meus heroics avantpassats, qui crearen doncs aquest idioma just perfecte, on el meu “esperma” també s’hi deixata ans afegeix. Per a en Jung, els complexos [ara personificats en algú – conegut o desconegut] apareixen sovint als somnis. En aquest cas, Morfeu, qui (com diu el seu nom) és qui es canvia de forma [si fa no fa humana], és també el complex [de fet, els complexos, tots els complexos – definits com bocins de psique autònoms i pus tost enemics (tot i que sovint ignorats) a la generalitat de la psique conscient]. Dius: “Morfeu, si et plau visita’m, mes fes-ho pel caire bo; no vinguis pas a trair’m. Vine’m, en canvi a il·luminar’m. Et conec, i doncs, disfressat i tot, sé que em duus noves del fet que quelcom no rutlla prou bé, que en qualque indret dels desplegament estratègic del meu cavil·lar hi ha un nyap que cal doncs esmenar – un escamot qui caldria netejar – una embosta d’idees poixèvoles que irriten els voltants i adu la totalitat – caldria orejar-les, ço és, treure-les al Sol i exposar-les pel que són: elements de disgregació, rovell d’una segona personalitat, creixença sediciosa, repatània recrescència que ens durà a la confusió i doncs a la desfeta.” La part amagada del conscient: l’amagat. Tothom té amagat; més: tothom n’ha de tindre si doncs no vol ésser un ximplet – hi emmagatzemes els secrets (importants o ridículs, tant se val), i de vegades els somnis te’ls recorden – “ei, encara hi som, encara som ací, ben desadets”. L’amagat és el palau d’en Morfeu. [El que hem d’amagar – hè! – sovint tan irrisori. Una cultura sense mentides ni fanoqueries se’n fotria tal panxot: colossal. Bells amors vedats i corromputs en pecats pels maleïts trepitjaires d’ànima. Hi ha tantes de vanes i malignes lleis que de cops diries que els morts d’esperit t’ho prohibeixen tot, o almenys tot el que fotria la vida menys feixuga i dolenta, només per tírria i enveja d’allò que és viu i autònom, i això perquè arreu s’emparen de les regnes del poder els mateixos titelles rònecs i podrits del puritanisme i la repressió, i sobretot l’hipocresia: et volen encarrilat treballador amb aclucalls i boç perquè als privilegiats – qui paguen els mesquins saigs togats i armats qui dicten i forcen les lleis – res no els posi en perill de perdre els privilegis per què les lleis més estrictes i doncs inútils han estades doncs fetes.] És clar, tot allò que existeix fora de la nostra consciència (inclòs el conscient i l’amagat) és molt més, moltíssim més, que no pas allò que hi pot existir dins. Per a en Jung, l’amagat té dos compartiments – el personal, on hi deses manies pròpies; i el col·lectiu, on s’hi desen fortes impressions de la raça humana – és a dir, al magatzem d’en Morfeu, part d’allò que en pots extreure ho has ficat tu mateix, part ja ho tens proveït per la natura: arribes al món, prou pots, amb els prestatges del rebost on poues mig farcits: són productes que tothom amb dos dits de cervell també pot abastar amb una mica de traça, car els fixos estatgers, i allò que contenen, són idèntics per herència comuna.

29 truites, doncs

Truites (29) 85. Vora les baranes del Segre, passejàvem amb la meua dona, quan qui ens ve a trobar, ah, amb el cor fent-me un salt d’il·lusió (non sum dignus!)... If he isn’t mestre Nazarius Konstant, el gran escriptor! És un ex-amant de la meua dona; quan cardaven molt efusivament ell devia tindre uns cinquanta-nou anys, ella era a mitjans vint, vint-i-tres o així; jo no havia fets els trenta, i anava molt embadalit amb les emasculants ans esterilitzants lletres que s’escrivien – car quina enveja: qui pogués escriure així! – mes això amanit amb l’orgull i la vanitat que la meua dona es fes (s’entengués) tanmateix amb aital prodigi de formositat i habilitat! – i llavors, encara m’embadalia més amb els esclats de descordat verriny en llargs viatges que prenien, ocasionalment, quan als dos, i sobretot a ell, les condicions de la fama i la feina els ho permetien, i els encontres eròtics on s’enfangaven, amb barreges estranyes per viles exòtiques plenes de merdes i sangs – ah, tafoi, llavors, com fotien tronar i ploure a dos o tres continents ensems! –Mestre Nazarius Konstant! –que me li inclín, sempre respectuós amb un superior de les lletres– tan honorats...! Però quin cas vols que em faci? Cap; mai no me n’ha fet. Doncs com si no hi sóc, s’adreça a la dona. Es portaven més de trenta-cinc anys, ara deu vorejar els vuitanta, això si no els ha depassats [aquests escriptors bons de vegades es conserven collonuts, cal tindre en compte que l’únic que fan bellugar (a part les sessions d’adulteri assidu, molt sa) és el cervell, i una mica els dits; això de no cansar’s, com dic, conserva molt]. S’adreça a la dona i li diu: “Encara ets a cada eròtic meu somni, deliciosa; ningú no em deixava fer-li tantes de cardades estranyes i a indrets tan bestials, com ara a les clavegueres de Rio i de Nagasaki, a les voretes cocodrilenques del Nil, i quan érets prenyada de vuit mesos i mig, i quan ens menjàrem un ronyó cancerós fregit...” Allò és tan enllaminidor d’oir..., ultra trempar, plorava (jo) d’emoció. La dona en canvi no en feia gaire cas. –Nazari, no puc –que li torna a dir–. No puc. Molt vigorós quan se la cardava i jo encara no havia fet els trenta, i sabia que (ell) era molt més homenàs físicament i no cal dir lúbrica, com se’n diu, cardística, trempística, arreçònica, pruent... I per això em plaia que m’honorés de fotre-se’m la dona. I ara encara (ell) era un gegant, una mica tremolós i una mica fluix de vista, això també. Mes m’hauria estès per terra perquè emprés la meua minsa pelleringa si volia travessar un carrer massa ple de merda o sang de revolució. –Doncs té –va dir ell. I li va oferir un paquet gros com una capsa de sabates del cinquanta cap amunt tot embolicat en paper d’embolicar mat i falb. Ah, aquelles eren les lletres que s’intercanviaren plenes de sublims idees literàries i d’entretocs moguts i calents! –No! –vaig cridar automàticament, tantost vaig copsar de cua d’ull que en Konstant monejava per la butxaca i no se la pelava pas (com deia que se la pelava sempre en les seues velleses pensant en la meua dona i els traus novells i vells, i escaients i no gens, que li traucava adés als anys de la vigoria esclatant). Esclatant, esclatant... (Havia pensat.) Aquest home és un altre suïcida esclatant. Ah, somni maleït de les lletres encantades! No! I la dona me l’enduc damunt la barana de les vores del Segre, avall, mentre les lletres efectivament esclaten i s’enduen en pols i cendres el vell casanova rebutjat. [Se l’enduen (les lletres empaquetades amb dinamita que ell acciona amb maquineta de remot control) en pols i cendres i qualque escarandaix espars amb què escriuré son epitafi a les parets dels pixadors adjunts a la mosquea on imprequem amb desfici i fàstic, com energumens ultrats, perquè l’impotència i la repressió ens abassega i asfixia.] Li trenquí a la dona una cama (i em fiu, bah, un trep més al xorc crani ja prou ple d’ascles). El gran Konstant se suïcidava (wouldn’t you know?) amb les lletres explosives... La meua dona es quedà enguixada i sense un altre ex-amant (els ex-amants sempre amaneixen els records) amb qui trobar’s algun vespre per a sopar i amargament i dolça remembrar. Naltres, els epígons, pitjor: ens quedàvem sense les lletres fenomenals. Es perd tant de bo al món amb els maleïts anys! Quan s’adormirà l’espai en un temps que s’estireganyi fins a l’infinit on tot el bo pugui ésser al capdavall llegit...! [Va dir, savi, en Xopi: “Llibres rai, poguéssim adquirir el temps per a llegir’ls alhora que els adquirim!”] * * * * * 86. Vaig eixir de la mosquea mentre tothom encar aücaven llurs imprecacions; em vaig cordar les espardenyes cuita-corrents perquè m’havia agafada caguera. En ésser allà mateix al costat, a l’altre “templet” (el de les latrines), malament rai, tanmateix, amb les rajoletes plenes de ditades de merda i el terra fet un femer liqüescent; dic: doncs pas que en sé. Tot se m’estronca. Poc puc cagar on tot ja és ple de merda. I dic: on cagaré, on cagaré? El tros era a cinc o sis llegües. No hi havia pels voltants cap tàpia baldera, ni raconet escaient, cap indret prou en avinença per a la bona feina acurada que volia fer. Vaig haver de tornar al templet sollat de les latrines adjuntes. Letal, hi destil·la la meua mala llet instal·lada al paltruu més ocult. De viu en viu hi batega la malvestat oscil·lant de tant de magma mormolat a desgrat i mentint. Afegim-hi les cròniques monstruoses escrites amb ditades de merda a les parets de rajoletes regalimoses i supurants..., i et sorprèn en acabat qualque poema meravellós. Ah, revera, actualment com cagues de gust i festejant i inspirat, reconeixent els déus de la creació...! Algú (un poeta cagaire) escriu amb cagallons fumejants (com qui serva micròfons d’evangèlica propaganda, o guixos de sever professor honoris causa si pus no, o ja escarandaixos de sútia d’ous o concrecions diamantins) (no guixa doncs blanc, ni escarandaixa negre, ans escriu amb cagallons fumejants, com dic, lletres de color d’uniforme d’armat, de color de merda, nogensmenys sobre matèries més etèries impossívol), escriu, escriu cuinats desfermats i tanmateix comptats peu a peu, de consistències sòlides d’allò més. S’encimbella dalt els núvols de la seua inspiració i quilla amb els seus clarions pudents adu el trebol: capella sixtina dels poemes més durs i alats. Ah si la meua merda pogués atansar’s tan sols fos un pelet a les excel·lències del cagaire qui d’estranquis, en presència de ningú, crea aquest nou món que copiaré a mos qüerns secrets per a delectança ans estintolament de les meues estones fosques, desesperades, que cada jorn i cada nit sovintegen pus! * * * * * 87. Diu n’Apollinaire que n’Adam era hermafrodita i cardava amb tots els animals del paradís – inclosos, doncs, taurons, garotes, meduses, eriçons i porcs espins, i vídues negres, i escurçons i escorpins, i mambes i mosquits..., fins que el pobre va trobar’s aquella cosa tova i bonyeguda que en diuen dona, amb qui cardà una estoneta, fins que, suposem, se’n va ujar (as who wouldn’t, baby!), com ara tots els adamites qui continuem de cardar’ns altri – assenyaladament mules guites, burgeses gallines, esquifides granotes, barbats cabrits... Fui sorprès, doncs, cardant-me una nina de drap amb esponges per dins, una nineta amb cara de mandril i cul de babuí. Vaig témer un instant per ma vida. Què em faran ara? Encara tenia present (i me’n resseguia amb dits tremolosos les escares) els rudes mastegots rebuts per voler espiar la meua dona cardant feia uns quants d’anys amb un home fet i dret – “repel·lent fastigós, espiant com hom se li carda la dona!” – “i pelant-se-la sobre! Osta, fuig-me, arruix, merdós!” I com me n’anava soliu a llepar’m en un racó les nafres de lletraferit arraulit. Per sort, qui em sorprenia aquesta vegada eren tres noietes de conys impúbers – són les tres gràcies com a l’origen eren, entre els vuit i els onze anys – es posen a rumiar – obtenen el veredicte – em diuen: “Beu-te d’un sol glop tots els fulls del calendari.” I vaig haver doncs de cremar pàgines d’escrits sencers, ço que era com ara cremar els anys que emprí a escriure-les, car eren totes plenes de pecats. I em mori ara a l’edat que em mori, em moriré jove, car tots aquells anys d’escrits cremats m’han estats pispats – és ara com si no els vivia. I ara visc abrasit entre teranyines, i rod, ca, trot, amb el cap mig boig pels llords safareigs on els brètols ens neguem, arrauxats, massa sedecs de justícia. Vaig córrer cap a les latrines. Cagant i cardant llets (no pas totjorns alhora) – he fet altre mai...? Amb un cagalló als dits se m’apareix el poeta. “Ja et tinc”, que li dic, tractant de vèncer l’esglai que se m’arrapa a coll i cor. Mes només n’agafí la merda, amb què escrivia a les rajoletes feses de les parets el... Poema dels pixadors on de trascantó el monstre ix Destí manifest de qui descobreix el monstre. La lluita a tot estrop del córrer amunt i avall Per heure la veritat, vet ací que al capdavall Ho trobes. Els avalots enrere, les rovellades, carbonitzades, Ruïnes, on el plugim de mocs s’aixafa. Ets el nan foraster que amb els epítets Fa miracles. Colpidor, agre, amb guspireigs de lli, L’estranya mistificació de qui els poemes T’esterrossen, li xiula el bleix, té aspecte De llangardaix. No saps com posar-t’hi, voldries Més lloc als colzes, espernegaves I els olècranons sempre et col·lidien Amb els massius, gegantins, queixals D’acer de la bèstia qui en el son pregon Roncava. Entre els autòctons i llurs enderrocs, Foraster, tramuntaves les carenes, Passaves les ratlles, els agressors Gosaven profilàctiques escombrades De metralladores. No t’és permès d’atansar’t a guix ni a escarandaix; T’ha de bastar, ah pertinença abassegadora, L’aliè gruix d’un cagalló d’altri, Dels qui pateixen de patologies rares, Dels escanyats i d’altres entenimentats, Dels pusil·lànims, dels qui s’esllangueixen Amb els pebrots massa polits. Al·lucinat paisatge de les merdes arnades Que baixen a embats a encapçalar En aglutinant, repel·lent, escuma Cadascun dels sotasignats. Cal que les xifres persistisquen, Et dius, amb execrable accent, que fructifiquen, Que traspuen, en trepidant, delictiu, Trepig, en èpiques aberracions Que il·lustraran les dècades. L’assetjament còsmic de l’oxigen naquis, Amb quina complaença te’n vantes, Nan foraster, et fa pujar al pancraci A tibar-hi mots en tirallongues Lliurades a les més o menys reeixides Adhesivitats de les connectivitats, De les conjuntivitis. Encoratjat ans engreixat pels adés caiguts, Així et nodreixes en l’ascensió si fa no fot Sacra a les muntanyes regalades De merda. Ofegor de cicle tancat, posam fi a la gaubança Del gaudir, mig solsits, on els remeis del remeier S’estronquen, per migrat finançament, Mai garantit. I ara via fora, que per això vas de sella, Ixes a cambra com déu mana en merda Estranya, perquè copses el monstre ultralleig Qui sorgeix, ferotge, d’on que de por Prou t’escagassis... Sorprès per d’altres fidels qui venien a escossar-hi [no fos cas que em confonguessin pel blasfem gènit (sempre hi ha el perill!] deixí, com sempre, infinit, el poema de la por que et fa que et caguis cada cop que hi penses.

28 truites

Truites (28) 82. Conta el lama Lo Drö que disfressat de cucut es va retirar el penitent Zacaries Mur, com de sobte se n’adonà que s’havia fet vell, i justament a l’instant on havia ja pujats tots els “seus” fills (dels quals, perquè era cuguç cap no era genèticament “seu”, la seua dona Minerva cardant amb d’altri pels descosits i sempre sense que li calgués demanar cap mena de permís, car qui manava era ella), desfet, desconfit, doncs, una altra pelleringa (car tantost has pujats els teus fills ets una carcassa qui tothom vilté), i tanmateix en pau amb ell mateix, conformat, es va retirar, conta Lo Drö, al bosc en Zacaries Mur, disfressat naturalment de cucut – i justament allí el trobí, disfressat jo, com sempre, de mimètic lloro, o “parroquier” (com d’anys que m’ha plagut ans llegut pus d’anomenar l’organisme amb l’intel·ligència més vivaç encara fins ara no creat pels fats dels àtoms vius en aquest humil planeta apellat terra, on ens belluguem com espectres, condemnats a l’oblit). –Ens alat a qui els fats alleraven la facultat d’enraonar –record que en Zacaries em va dir, com bé reporta el bon lama–, entendries belleu els mots que et diu aquest cucut qui só...? “Cu-guç, cu-guç, cu-guç...” Comprens? Fiu signe que hò, i tant, que pla li’l capia, capa matís de paraula, i doncs s’animà i em digué que ara m’explanaria el dharma. I que, en aprendre’l, comprendria fil per randa l’enganyifa del viure eixelebrat. –Ja em diràs, bon cucut, el sacre camí de la coneixença de les coses, que tinc, això rai, les orelles ben netes amb aigüeta de la font de les bardisses i esgardissos on vaig a gratar’m de vegades l’espinada i a enfilar-hi renegades xinxes i paparres qui se m’arrapen si mai sóc “en societat”. En Zacaries content com un gínjol. I va començar a dir’m que calia fugir de l’enrenou del món, on tot hi és desfici d’adquisició i poixèvoles pessigolles als culs d’embut, d’on se’n desprenen incomptívoles malalties ensems corporals i anímiques. –Cal que prenguis aixopluc al templet dels tres joiells (o perles de saviesa), on pots conrear-hi, amb meditació profunda, la virtut, i doncs amb privacions purgar-hi tota malesa i contagi. I després, nu i esclet, vés-te’n a comunicar, cusc i tàcit, la nova als altres ens alats, dels quals coneixes, estic segur, cada parla, car sé que ets poeta, tu. Vaig fer que hò i tant, hò i tant, amb parrups de parroquier qui molt entén, i és tanmateix humil i doncs poc xerraire. –“Res no roman mica, tot és ventís i impermanent, la mort inevitable.” Aquest és el mantra; que tothom se l’escolti i perdi el puta neguit. El bo no dura, mes tampoc el dolent. Així que això rai – ves-te eina dels fats i que tot et corri com damunt el torrent l’insignificant aiguat que tot s’ho empassa. Fiu de bell nou hò, hò, i me n’aní volant. Perxat damunt una branca palmària em fiquí a rumiar pel meu compte. Hum, hum... (vaig fer). Sentia llunyans els “cucuts” del pobre moribund Zacaries, qui escrigué aquells patracols o mammotrectes “històrics” plens de repetides banalitats. I això contí, amb veu de parroquier, a les altres trenta espècies d’ocells més o menys garlaires... –Un pare de família s’arma i fa les pitjors feines (soroll, mort, fum, pol·lució, desbost) per tal de mantindre uns fills. Disposats a malviure en mines i verins. A cometre els pitjors crims. Guerres, conquestes, conversions. Llas! Tenim empeltada als gèns una indesencastable afecció (sovint adu un boig basqueig) pel sacrifici... Plegar-s’hi és de merdisser puput, qui es plega a pondre ans a covar en femer, o de mosca vironera qui es plega a pondre en carronya, perquè els fats els ho manen. –Els pares els veus posseïts, com tothom, per llurs possessions – i el que posseeixen de més escanyador encar són els fills qui cada pare ha de nodrir (amb tot) perquè no se li morin o suïcidin. I per això hi ha pares soldat, o bòfia, o botxí o carnífex. Mesquitaire, estiracordetes, merdacaner. Assassins, jutges, legisladors, polítics. Tota la púrria del món. –Aquesta fóra una més gran victòria: Resistir a les empentes dels gèns malignes, qui ens voldrien morts tantost ja no “servim” – quan l’únic a qui hem de servir és a naltres mateixos. Tot altre esquema és enganyifa. Els contí oimés un ximple “eiximpli” si fa no fot lul·lià; vaig dir: “Santedat de l’espermatozou: –El pare donà pel cul el fill; digué el fill, bo i esguardant-se allò nou, vull dir, la lleterada escaguitxosa, digué: –Què és aquest vincle que s’estireganya com llefiscosa teranyina enjòlita i ens uneix...? Respongué el pare: –Collons, noi, és l’esperit sant.” Vaig afegir, més crípticament: “[Aquesta és la gran bondat de tota trinitat – quan un dels tres inseparables es mor, si, forà i adu foraster, saps tanmateix esdevindre qui consola, hi ets acceptat – entres a ésser el tercer en el trespeus estable.]” –Caldria recomanar arreu que mai més ningú no es casés ni doncs fundés cap família fins que no fotéssim ja un món just, on no calgués emprar la necessitat dels uns per a engreixar uns altres, i assassinar els darrers –així d’apodíctic ans aforístic finia, menys eloqüent i allargassat i tediós que no l’històric Zacaries, perquè som d’escoles filosòfiques diferents–. Això d’ésser pare és el flagell que perd el món i el tramet al can pistraus de l’extinció. Tret que, és clar, com prenguí per ruc el cucut, ells prengueren per més ruc encara el parroquier verd, groc i burell qui els era. I és que, com més té raó un ens alat d’alta intel·ligència, per més pec el prenen els ridículs pedestres betzols. * * * * * 83. Em pensava (mes, és clar, com deia mon pare, i segurament son pare i el pare de son pare, i qui sap fins on s’enterra, eres i fonaments enrere, la catalònica saviesa: “pensar fa de rucs”; car els qui pensen assumeixen que l’aparent o fins i tot el versemblant són la realitat, i diuen, en acabat, sempre amb cara de ruc, “em pensava que no es moriria...”, “em pensava que no es moririen...”, “em pensava que no em moriria mai...”), em pensava, dic, que allò naturalment era una trena negra molt llarga... Era ella una dona d’una certa edat, molt ben bastida, cintura estreta, culet rodó, esquena dreta, cames que enllepoleixen, cuixes de baveig: li esguardava per començar ja per instint el cul ben format, llavors les cames, llavors l’esquena i me n’adonava aleshores de la llarga trena negra. Tret que era una serp entrenada a mossegar-li la coroneta tota l’estona que durés el seu passeig; me n’adoní doncs després, quan ja no pensava, quan ja veia (que és el que cal, veure i no pas pensar): perquè la “trena” prou bellugava la cua. I me n’adoní ara, un bri esgarrifat, dels verinosos ullals que com garfis se li asseien al foradets del crani fets per a ficar’ls-hi. D’on que el seu cervell fos més àgil que no el meu, sempre molt més àgil i apte que no pas el meu, qui no em nodreix ja cap altre verí que el que em produeix el propi podrit cervell. Vaig veure que la meua dona hi parlava. I pels gests explicatius que feia em semblava (mes què vol dir el que sembla?) que li deia que volia una trena com la seua. D’instint novament, em vaig tapar amb la mà concavada el serpent de l’entrecuix. Un ou m’hi bategava i, d’efluvis efímers, li’n sobreeixien pensaments. És el meu ou pensaire com allò qui hom suposa (inclòs jo mateix) que sóc: un ou (o quelcom més o menys enclòs pel cos) qui batega i, d’efluvis efímers, li’n sobreïxen pensaments. Hum... No em feia gaire gràcia. Sempre he encoratjada la dona a ficar’s on vulgui serpetes d’altri. La meua (serpeta) no té ullals ni vol embotir’ls a cap foradet insà. Al darrer vagó del tren, ningú més. En un sol banc rònec de fusta, on sovint, com dic, només hi sóc jo, m’arrib cada matí de bon matí a la ciutat. Em pos a la cua dels qui entren a treballar-hi, vull dir, als Magatzems Ciclopis (o Colossals, ara no em ve a l’esment). Tota la colla anem sotmetre’ns a l’examen al taulell del supermercat. Passat l’examen tothom a la seua feina. Jo, doncs, pel supermercat el dia sencer: hi pertanyc a mitges (perquè la meua dona hi treballa i em fan fer de vegades els qui em coneixen feinetes que ningú no em pagarà). He de fregir ous en demostració de nova paella, per exemple, o he de dur missatges, o he de recollir qualque brutícia o orqueria vessada rere un dels frigorífics que “venem”, o hi haig de matar qualque cuca (escolopendres enormes, llambrescs talla-robes, lentes gusarapes, ah i els “tocatardans” – els escarbats qui triguen a comprendre que fer’s el mort no ensarrona pas algú amb un intel·lecte lleugerament superior al del llangardaix), cuques, dic, qui esfereirien la clientela, qui em pren exactament pel que sóc: no-ningú. Cops, de cops, els comentaris de la gent quan a la meua dona li toca posar’s un vestit de bany negre i tant agafatós a la pell que se li veu perfectament cada bonyet al trau, vull dir els llavis, el clítoris, tot allò que a la fufa les dones hi duen... La vigil de cua d’ull. Els comentaris que cops ara no són tan falaguers com els que copsava fa uns anys. Mes què hi fotrem. Tothom fa el que pot. Una de les hamadríades o venedores, na Meren Parruf, em tracta de “confrare” (ho deu fer de per riure) i em fa l’aleta i em diu de colomí de qui la saba el seu trau claupassat acceptaria amb panteixos d’èxtasi, segons diu, com dic, en qualque mormol passatger i transitori, mentre jo vaig amb la meua escombra i ella amb qualque paquetet a mig embolicar o rebut aletejant. Mes a tota esdevinença qui li’n fot cas. Massa feina tinc. Quan m’arrossega a uns pixadors provisionalment desnonats (en reparació), i se’m despulla i veig que, a despit de tant d’examen al taulell, na Meren és un hermafrodita amb la xil·la tanmateix adu més llarga que no pas la meua, fugia com un esperitat. “Perdona”, li dic més tard, per tal de disculpar’m, “mes em pensava que allò era una serp.” “Pensar fa de rucs”, va dir’m. Mes sé que aquell cop l’endevinava. (Són aquella gent molt bromistes i enjogassats. Ecs, i capaços de tot, maleïts treballadors pagats!) * * * * * 84. Li dic al meu parroquier n’Antoni (no pas el “nan Toni”: açò no li fa gens de gràcia de sentir-s’ho dir si sóc gaire descurat en la pronúncia, vet ací que sempre hagi parat tant de compte a parlar en català amb tota l’exactitud imaginable; car avorreix els nans: “os ferri, carn flonja, capacitat mental nàquissa-nàquissa, els nans”, que diu), doncs li dic: “N’Antoni, hi havia als magatzems un marrec desagraït, una guixa de malcoure, de nom Díl·linger Sarbatana, qui se m’ha atansat a fer’m també un roïna jugada, i això que només té deu anys (és fill d’una de les hamadríades i volta pels vasts pisos del magatzem desvagat i fotent dolenteries), diu que m’ha fotografiat nu i cardant amb l’hermafrodita als pixadors desnonats. I que publicarà la foto a totes les pàgines de propaganda que tenim a la xarxa. Ai! I qui distingeix entre el trucat i el ver? Tot és u. Així que ja he begut oli. Tu què faries...?” Respon el parroquier: “We few, we happy few, we band of brothers... Recití, mentre li endollava a un colibrí.” –Quin consell més brutal, tu! –No n’hi ha de millor. –Saps per què? Perquè els colibrís ja no creixen més. Mes sí els marrecs. Els marrecs es fan gegantins i encara més pecs, i esdevenen obsessius i revenjaires. –Hora de morir –va respondre n’Antoni. –Tens raó. Time to die. Tard o d’hora, t’han d’empaitar les adotzenades, casolanes, fúries de l’ignorància. Els bípeds àpters no som gaire intel·ligents. Pensem massa.

(27) Truites

Truites (27) 79. No els vaig pas sentir trucar. La qüestió que em van entrar a la cambra de l’hostal, l’encarregada amb el nou client, el colombià pelat. Amb allò em vaig deixondir. “Ja és hora...?” – vaig fer. Es va posar feta una fera l’encarregada. Diu, amb crits: “Què és tota aquesta aiguada...?” És que havia rentada una mica de roba, roba del llit, roba meua, i també alguna peceta fina de les xicotelles, i en estendre tot allò perquè s’eixugués en acabat damunt la cadira, i penjat al rentamans i al capçal, havia anat degotant fins a fer tollets, sobretot a un parell de racons... Ara que l’encarregada se n’ha anat a roplegar fregalls i baietes, el colombià i jo ens saludem, li dic que sóc català i em diu que visca Catalònia lliure, que tots els indoamericans qui s’alliberaren de la pesta castelladra són a favor de l’independència catalònica, que per a tot indoamericà l’independència contra els lladres depredadors castellufes és normal que sigui ben vista – se n’alliberaren ells, normal que siguin a favor doncs de tots els qui volen alliberar-se’n encara. “N’hi ha qui no en són”, que li dic, en anglès, l’únic idioma que tenim en comú (volia dir, hi ha indoamericans qui no ens fan costat; hi ha fins i tot qualque pseudocatalà tan ferotgement i podrida enemic d’ell mateix que tampoc). Diu: “Són els fastigosos qui s’estan millor d’esclaus – i d’esclaus d’un inferior.” Hi ha d’haver de tot al món, vam coincidir a remarcar. –On teniu la “dona” –que li deman. Diu: “Ara ve, ara ve, i la vostra...?” –Oh –que li dic– eren “menors”... Les tinc a una altra cambra. He pagades dues cambres. Una de grossa, per a la “tieta” i les tres “cosinetes”, i aquesta petitona meua. Enmig de la nit, la “tieta” m’ha portades les “cosinetes” i hem tinguda una petita disbauxa. Llavors se n’han anades totes plegades a clapar i he hagut de rentar la roba... D’ací l’aiguat. L’encarregada recollia en poals l’aiguota de per terra... I per això vam callar. –Encara no es vesteix...? –va dir, en veu enfellonida, l’encarregada. –Tantost se’n vagi, que vaig despullat, i vull pas ofendre tampoc cap cusca dama com vós... Més tard, ara que arribava la puta del colombià, encara estava cordant-me les sabates. Amb el colombià pelat ens vam dir adéu amb una certa efusió. La puta ens guaitava un pèl perplexa. * * * * * 80. Aquell era l’hotelot on havia vist entrar-hi la Minerva Mur i en Gian Carlo. Vaig alfarrassar que s’hi trobaven cada dimecres. L’Yvette Sully em va permetre d’amagar’m a un recambró per si podia espiar’ls o almenys sentir’ls com cardaven... Allò sempre m’eixorivia talment! Aquell dimecres nogensmenys ni la Minerva ni el seu baronívol drut no feren cap. Em vaig entretindre a ullar el romanent del personal. Les dones qui entraven a l’hotelot semblaven totes captaires. Anaven espellifades, tenien un aspecte malalt. En la penombra, diries moribundes i tot. Amb permís de n’Yvette, vaig anar treient mobles grossos i armaris que tapaven i escanyaven les finestres i adu part de la porta del rebedor... A poc a poc entrà el Solell, i llavors entrà del tot...! Ah, ara t’escolt, vaig dir’m! Això és gloriós! L’Yvette i jo radiants... Al recaceig intens dels nostres ulls cada raconet s’obria encantat. L’hotelet ara tan bonic i bufó! I cada oronell, i cada forat d’orella, i cada melic, i cada trau d’entrecuix. I les dones d’esparracades, res; allò no eren parracs ni esvellecs, eren els cassigallets de moda. Era que les dones, ara totes xamoses i joliues, i plenes de carnetes i bulbs fofets i durets part de pits i cuixes, i ventrells i culets, venien molt al darrer esgarip del que es porta, afaiçonades justament aital com manaven els cànons actuals del més recents gustets sartoris. Llur robetes esquifides eren d’allò més faiçonívoles – i sovint com més escarides o escasses més valien, hi havia cassigalls que et costaven un ou o més. Entre filagarses, doncs, algunes ensenyaven a contraclaror lo cony i tot; allò era divertit i didàctic qui-sap-lo, sobretot que l’Yvette em deixava no tant de rellevar-la al taulell com de disfressar’m de geperut i mig ximplet portafarcells... Les queixes, tanmateix, ens van fer fer marxa enrere. Ah. Vam haver de tornar a posar els taps i obstacles i embalums, i entrebancs i pegots a la llum; la penombra convé a les entretingudes furtives i a llurs lúbrics com bocs, mes prou malfiats, adoradors. Em venia a l’esment l’observació del fi Txèkhov, qui se n’adonà que a Montecarlo tot hi era marfanta: cada donassa una meucarra, cada ricot un venut, i les palmeres mateixes eren putes, i les gallines marcolfes, i tot el luxe i els llums i la llum, tot per al trist resultat d’un canfelip massa il·luminat on hom ve a pelar-se-la sense vergonya. Ben diferent dels qui putegen d’amagatotis, no fos cas que l’enveja de qui no puteja llavors l’abassegués – ah, avantatges dels privilegiats amb calers: ni l’enveja no els toca, aïllats a llurs canfelips on tants de volts electrocutarien el pobret qui mai s’hi immiscís...! Volia veure na Minerva en tota la seua glòria, no pas esblaimada en la llum somorta i malaltissa. Per això em disfressí de pellaire, de captaire, i el dimecres vinent, lluminós i assolellat, després de les pluges del dimarts, pidolava amb permís de n’Yvette a la porta de l’hotelot de mala mort. * * * * * 81. Me n’adonava que, enmig de la gernació qui aplaudia i aprovava unànime les banalitats bavejades als escenaris patriòtics, hi era un nàufrag – un nàufrag solitari, totalment sol-i-vern en la immensitat de l’oceà – llurs aplaudiments continus (ara que tancava els ulls i em tapava les orelles), el clapoteig, el xipolleig de les calmes onades. I sabia qui ni una ànima no hi havia en el desert de les aigües infinites, i que em moria només conegut de mi mateix, encabit a la closca, bressolat pel cresp.

Osta, pubill, que ens empaita la soneta, o haurem de fer un sonet.

(Sonet divuitè d’en Xèicspia)(Amb apèndix) Força immortalitzant del poeta No t’haig d’acomparar a cap dia de maig; En tu l’oratge ni s’espatlla ni es fon, Com es suau, com quan cau la pluja a raig I l’estiu plega, i s’enduu el Solell el tron. S’apaga i s’encén al seu tron el Solell I l’oratge és fred i xafogós en jorns Que no saps on girar’t: massa capgirell Duu aqueix clima de mareigs i escalaborns. El teu maig és diferent, gens canviant, La boniquesa no se li fon ni mica, Ni es mor mentre el temps se li aombra al voltant En línies creixents com el món s’explica. Mentre hi hagi aumon qui respiri ni hi vegi, Gens no et fons: qui llig això cal que t’oregi.

[Apèndix inspirat pel darrer so Toreja l’oreig; oreja el toreig; Ton oreig t’oreja, et toreja ton Oreig, xipolleig de sang, i hi ets lleig, Espill de rabeig d’assassí trasteig. Aquest sonet em sona, em duu son: Aquest so em duu la soneta; sonat Pel sonet, em dic “(el nas) sona’t, bon Xic, sona’t, que aquell so et sonava, saps?” Per ço que ço que sé de ço que veig, Oneig l’ormeig i amb baleja ho baleig: Basqueig, bromereig, repapieig i taps, Tot cap a l’obscè, l’indecent forat. Car vejats sonsada: d’occir covard, Bare i xarnec, en diuen, mal-llamp, “art”.]

26 truites

Truites (26) 76. Era de jove tan afeccionat a les lletres – un lletraferit de caldéu, ves, vós. Tenia tantes d’idees a transmetre..., tret que enlloc no em volien de mestre de lletres. Trobaven les autoritats de cada escola que les meues lletres eren massa sedicioses. No em podia tanmateix estar d’atansar’m a les escoles. Quan vivia a Filadèlfia i no m’hi coneixia ningú, m’apropinqüí a l’escola d’un veïnatge llunyà. Vaig veure que al pati hi havia tot de runa i m’hi vaig ficar a netejar-ho tot. Volia que el pati fos net i endreçat perquè la mainada no pogués prendre-hi mal. Va eixir treient foc pels queixals tanmateix el mantenidor (the janitor) i va començar d’aporrinar’m. Em deia que ho estava fotent malbé tot. Era un vell militar retirat, i ara m’arrucava, em blasmava de putifeina, d’eixanguer, de bacallar. Li volia dir: “Home, si només hi vinc de voluntari a ajudar...! Si només vull que el pati no posi en perill els minyons qui aprenen de lletra.” Però ell, a mig cruspir pel propi enfelloniment, no em deixava dir re. T’aguantava l’esguard – et fitava tanocament i acerba, com fan tots els malparits, els qui no tenen l’ànima neta. T’ha arribat quelcom de semblant sovint. Algú qui et tracta a baqueta i com un drap brut perquè et pren de blanc de les seues ires. Per res més. Perquè escaus d’ésser on la seua antipatia el fa agullar’s. Era un advocat, un jutge, un sorge qualsevol, un capatàs, un alcavot, un lladregot, un merdaina amb morenes poixèvoles o amb una úlcera al canó del pixar. Et demanes: “Per què collons aquest mitjamerda m’esguarda tan fixament i dura? De què collons té tanta de por? Què ha fet, el carrincló de l’esguard tan duret i sostingudet, carallotet, pobrissó, cosó, merdoset...? O pitjor: Què es pensa que ha fet, quina de grossa – ui quin tacó li fotrà, el papa, el mestre, el capellà, la bòfia...! Quin pecat creu haver comès, cagallonet de merda?” La gent honesta no sosté la mirada; la gent honesta no ha de demostrar res. Al mantenidor, perquè no volia emmerdar més la situació, no volia dir-li ni bèstia què hi fots. De les oficines devien veure’ns. Les secretàries segurament darrere els vidres cridant el principal de l’escola, algunes amb el dit al telèfon per avisar la bòfia... Però és cert que el mantenidor m’embrutava més i més el pati, només per dir’m que ho havia fet tot tan malament. M’agafava el carretó amb el qual jo m’enduia la runa i me’l vessava pertot arreu. I em deia que no havia sabut acabar la feina, i que em demandaria i que em denunciaria a les altes instàncies, i tot allò, la ràbia “massa justificada” de qui no té cap raó, de qui està acostumat a trepitjar el cusc, l’empegueït, el benintencionat... Amb la sorollada, va sortir doncs el principal... Severament, també, em repta i alliçona: Aquest no és el contracte – diu –. No heu fet gens de bé la feina per la qual fóreu contractat. Per amor a les lletres, doncs, muts i a la gàbia, i tot i que hi sóc de voluntari i no m’hi ha demanat ni contractat ningú, ni ningú no em pagarà, només per amor a les lletres, m’hi fic de valent, encara amb més embranzida, a netejar tot el que el mantenidor embruta i enllorda... Ep, fins que me n’atipava i, corrent com un boig, fotia el camp. Me’n record llavors que em perdia per aquell veïnatge on ningú no em reconeix. Tothom em troba sospitós, fins i tot la canalla, per a la qual havia fetes tantes de feines debades, i a la qual tantes de lletres bones i belles tenia a transmetre. Bord. Cap infant no em coneix ni doncs m’estima. Solament una miqueta quan al capdavall faig cap a casa, empaitat però no pas atès pels gossos babaus i assassins de la bòfia... Només una miqueta estimat i conegut, dic, per la russeta rosseta qui amb mon germà enraonen de vegades. * * * * * 77. Al Parc dels Quins Sons els pòtols vellarres hi anem a endormiscar’ns, i doncs a somiar-hi. Ací s’hi morigueren de vells tots els “devots ans assidus treballadors per la cultura” qui tant hi maldaren i mai no reeixiren a poder fer passar per censura cap de les meues obres de teatre. Es moriren, pobrissons qui sempre he enyorats, com les meues obres a poc a poc s’han mortes, en calaixos humits, paperots esgrogueïts i rebregats, coberts de verdet, menjats pels cucs. I ara qui els recorda i les recorda...? Ningú altre: únic al món, morint-m’hi. Nobody but me left, still fond of those malodorous corpses uncoiling with palsied hands their dear desiccated yarns. Me’n vaig a escoltar repapieigs pels bancs del si-no-fos, i a fer-hi capcinades mentre els ocells i les aloges com impensades espurnes qui aletegen ans esperneguen al cap se’ns caguen. Sentia el vell bidell de l’universitat, home qui ara doncs passa per savi, dir-li a l’escotiflat, agafatós, portalà de la catedral, home qui doncs passa per reverend: “Si us abellien les dones, feu’s-e encar més vell. El qui arribem als cent, ens en toca vint pel cap baix a cascú. I, passats els cent, la trempera torna com als setze anys. D’ací que no passem gaire enllà dels cent, els centenaris: massa trempar, massa cardar’ns les vint i escadús bubianeses qui ens toca – la resta del cos figueja i s’esfigassa, al capdavall només som un carall trempat gegantí amb un cos migrat i minvant que li penja com un collonet espellifat.” Al banc de darrere, el parkinsonià barber diu que té la malaltia del “per-quins-sous”... Per-quins-sous collons ha de tremolar tant. “Aquest bellugueig, si em dura gaire, seré mort i rosegat i ben rostat, i seré esquelet pelut de floridura i semblaré justament un aranyot. Ah, com espantarem les femelles!” Caic en somieig i tornen en escenaris clarosos els foraeixits. Esparsos en les concretes claredats, s’estableixen en tota llur inconfusible personalitat. Les visions precises i il·luminades. Car al món hipnagògic tot hi és molt més definit – tot s’entén perfectament a primer cop d’ull. Per què tothom esdevé còmic si me l’esguard gaire estona? A quin altre món s’emmirallen llavors grotescament? Tothom, dic. Inclosos els més tràgics: un malalt qui encara pateix, un mort de fresc qui suara patia molt... Cap respecte enllà de prou tros. Qui té un ull lleig tot ho veu lleig. Això és com aquella historieta antiga de la rossa carallot qui es planyia que pertot al cos on es tocava li feia mal, fos el melic, la cuixa, el nas, el cony, el cul, l’orella, la llengua, el peu..., i és que tenia el dit trencat. El que li feia mal era el dit. Com als qui veuen lleig, allò que tenen lleig és l’ull. Més val doncs tindre un ull clarós per a veure-ho tot clar, o un ull còmic per a veure-ho tot de riure... Al Parc dels Quins Sons, tot de diàlegs escapçats, doncs, cassigalls de mots mig lligats que se’m pengen a la ceres i als pelets dels foradets de les orelles. En Dalmau Moner, vell mestre d’obres, reptant encara, tot sull, els espectres reganyosos dels seus paletes: “Molta de fressa i poca endreça,” els diu. I n’Anfòs Capó i n’Ilerget de Ço, qui foteren respectivament (o a l’inrevés) d’acompanyador amb lot encesa cap als seients de vellut esgarrapat i de retallador molt primmirat de tiquets al mateix cinema durant cinquanta-quatre anys seguits, ara, sus i jus, amunteguen, com en precaris cercles prehistòrics, i amb vertigen de lent rellotge, les mal arroplegades etèries iconografies alhora de films enrancits i d’esdevinences remotament veres que belleu s’escunçaren d’arribar, qui sap, pels excusats sanguinolents, i les escalinates colossals, i els cortinatges quilomètrics... Pèrdues d’estranyes secrecions, assaigs que empitjoren de bòlit, higienes patològiques... L’àvol valí (the evil lover) en Tancred Lapiula potser dient a l’estatuesc qui fou, en Guillem Çonjoan Sacsavit, actor com ell, que els millors triomfs eren els autòctons. Ah, com se n’influïren llurs propis cossos: “Car romanc de pedra”, diu en Guillem, i en Tancred respon: “Quan t’esmolaran, podran de tu teixir’n una nova platja. Ah, quantes de tasques no oblidem d’acomplir per als nostres gens escatilosos epígons. Feinades rai, per a desxifrar’ns, figures exòtiques ans com més anem més inaprehensibles del que fou!” I n’Elvira Codonyac, de Selvanera, i en Campbell Bell-lloc, de Bellpuig, encara festegen, ara vidus ambdós de fa un mes, i es tornen a poder trobar, famolencs, en acabat de setanta anys de dejunar, casats amb d’altri. Totdéu doncs hi anava amb màsquera – per què m’imaginava que la meua era cap mica més transparent...? Per què no sabia vendre’m...? I, invenut, ara amb qui parlar...? Amb qui parlar, si no tinc parió...? * * * * * 78. Dos anys seguits sense pagar la cambra de l’hotel on visc. Sempre tract de fer-m’hi i fugir-hi a hores i moments on ningú no em vegi. La por al cos quan m’esmuync dins i fora. Por que em descobreixin a cap instant, i boranit. Por quan no hi sóc, que m’hi entrin i hi escorcollin i m’hi trobin tot el prohibit. No m’hi trobarien res de prohibit si doncs no prohibissin tant, i tan a tort i a dret. (Per què prohibeixen tant els poders...? Saben que només es mantenen prohibint la veritat. No volen que ningú els descobreixi que són quatre incapaços i malignes qui sapastregen sense ni com va ni com ve, només amb els ulls al profit de cada cony de moviment que foten. Ninots nus i malalts, afectats de la pitjor malaltia que pot emparar’s d’un cos fastigós: la crueltat.) Fa dos anys o més em vam entendre, aquella bona dona, n’Yvette Sully, i jo. Hi feia de mig mestressa, i ja sabia que pagaria tantost pogués. Què són dos anys o tres o quatre sense pagar, si, qui sap, no se sap mai, potser algun dia cobraré quelcom i podré pagar-li tot el que li dec, i qui sap, si faig sort, amb escreix i tot...? Però ara la senyora Yvette no en feia pas pocs, de mesos, que no se la veia enlloc. Potser era morta. Al contrari, extremadament corruixat m’ha emboscat el nou encarregat dels comptes – un jovenot nerviós, mig ofegat de neguits i maldecaps. Té por que la direcció no li faci la pell. Cada capmàs li surt ranc, l’enxamparan i ja haurà begut oli. Li dic que demà, que demà... Encara un penjollet de corda, una miqueta de no res de paciència... I ara no sé on amagar la matèria sediciosa. Car ara és segur que m’entraran. Vaig per parcs i solls, corts i galliners, guaitant-hi amagatalls, caus, ficant el nas sota lloses i roques... On encabiria tot el meu material...? I tremolant de por. Sovint m’he demanat: Per què sempre haig de vessar-la trascolant sopes i arrossos...? Qui m’empeny part darrere...? Mes mai no sembla haver-hi ningú; sempre haig d’acabar musclejant, incrèdul: “Quin portent! Ni mai! N’hi hauria tanmateix altrament per a un cas bèl·lic!” Ara em cauen de la sina també alguns dels llibres criminals. D’un dels meus llibres, un punt de llibre té un color lleugerament verdet... Hum. És un bitllet gros perdut entre els fulls del capbreu on tots els noms emprats en les meues obres hi saltironen com peixets pampallugaires. Qui ho negava? Els llibres obsolets són tresors a pouar-hi. Amb aquest bitllet puc amagar el meu material en una nova cambra d’un altre hostal desnerit on encara no saben que aviat no en tindré prou tampoc per a pagar’ls.