davallen, mudats

3 instantànies en l’ofici força eficaç del poeta 1. minyonetes rebeques llavors amorosament dreturerament atraçades daltabaixos terrabastalls amb els coixins durs com pedres llençats a la babalà. “la presó de Lleida” i “la cançó del presoner” (versió Mompou) quan són adormides tocant. quan són ujades esteses migdiadejant. i així doncs per mitjans suaus acomboiant-les aconduint-les al bon amorós capteny. – – – 2. vibrisses se t’eixoriveixen vibrisses, sí, fa treure l’immillorable Gratulls qui infoses el detecten. tot hi és joia elles amb elles. tenia penellons a les potes per aventurar’s massa lluny a cruspir’s astrònoms crus l’aranya històrica qui es deia Lalanda. i si llavors ballava la gaia tarantel·la en acabat d’haver fet veure mons inèdits als astrònoms faducs de qui aritjolava les ulleres d’atans ho feia amb tendra vibració de vibrissa tendra. de vulvar a vaginal (and counting) pugnaç escorpí gai àgnat ariet per cap altra atzagaiada llampat per cap embús esglaiat pitja amunt mucílag al cul, mucílag als dits. xereca lletjor oblidada als bolquers. som els de menys els pus opulents en refinat retast. – – – 3. tram net del duad el mestre de Toluges coneix un tram del duad on els morts hi baixen drets i condrets i prou adrets i flairosos de salut i resplendents de vivor. no hi baixen pas de qualsevol manera fastigosament esguerrats a bocins, nus i pudents i esfereïdorament estesos a la babalà en estesa d’esglai constant cap a la cataracta del pou infinit de la foscor. hi baixen en aquest tram exprés dempeus comcals i tot nets endiumenjats i caminant animadament en un passeig assolellat a bon pas, i vestits de moda amb vestits blancs, blaus, grocs, vermells... el mestre de Toluges pot anar un o dos camins de riba a riba llavors bo i esmunyint-se d’esbiaix entre la gent amb una mà aturant els amables boldrons d’elegants caminants qui caminen passeig avall, el passeig infinit dels morts qui hi davallen, mudats i no pas muts; a l’inrevés, educadament enraonant i molt animadament. a l’altre cantó el mestre de Toluges no hi va pas a llegir-hi antics patracols ni a desxifrar-hi pedres antigues mig cremades a gratar-hi estalzins de segles ha a desempolsegar-hi papirs i palimpsests més sonsos i fats amb el pas dels anys no hi va pas, no a morir-s’hi d’arnat fàstic. hi va a conèixer-hi nous mots per a un poema que escriu. i, si torna amb un nou mot tot escaient, sap que per a això per a aquest descobriment és per què l’instant ha estat oscat per l’escarpre de l’enginy en la pedra diamantina, gens propícia ni prou esgarrapable de l’eternitat. i pot aturar amb una mà benvolent per indrets l’atapeïda rierada de bells cossos mudats relluents, gens esviudats (no pas ja doncs de carronyes a mig desfer de tots els morts haguts fins ara i llurs femtes i sobreeixides i expectoracions com fóra el cas una mica més amunt o més avallet del tram que el mestre coneix) i pot anar entre ribes fent-se camí de gairell ara i adés damunt el passeig sec i net bo i estroncant un instantet el davallament incessant (car tots els bells morts caminen devers un punt ningú qui empudegui venint del cantó oposat) pot estroncar durant un no-res d’instant que ell els passa davant la rierada de gent gentilment abillada, excel·lentment educada, coherentment discursiva. pot trobar en les converses (car deixaven d’ésser muts ara que anaven mudats en aquest tram precís que el mestre coneix) pot trobar-hi en les animades converses dels vianants tan decents certs de mots molt escaients que potser hi mancarien en un poema que fa.