titelles al teatret de la pudoreta

Sols guaitant el que hi ha, i au. Com ho diràs? –Quina representació més dramàtica – va dir, mimètic, sense oferir més resistència. La ficció flaquejava a escena; adu els llums fluixejaven. Comparativament, veure’l reaccionar a la peça era més interessant que la peça mateixa. Me’n recordava d’haver llegit a una revista la crítica de la peça; deia que hi sortia molta de cuixa i que els personatges els posseïa el verriny i la cardera. Tant se valia. El simple mecanisme que involucrava aquells tipus primitius, d’un físic bàrbar, ja me la feia repel·lent, com ara si l’ensumava, i en sentia la pudor. Les propietats dramàtiques de llurs àtoms enjòlits, que es desprenien de llur pells i s’envolaven cap a les llotges, com polsim metzinós, no suggerien al capdavall altre que brutícia, mala higiene i mala salut; per molta de visió moral que la peça afegís a tal bròfec paper d’embolicar, com qui diu, mai no fóra prou pregona, per a mi, que em permetés superar la catipèn que m’aesmava que els personatges ja feien: uns personatges, doncs, qui, en fer-me fàstic, deixaven d’interessar’m. Així i tot, hi havia la diferència entre l’ambigüitat feraç i la confusió desarmant del joc ambivalent. S’hi deien coses que t’atrapaven l’atenció, i alhora qui les deia t’era extremadament repugnant. La ficció realment era incoherent, zigzaguejant entre la crítica salvatge i qui sap les exegesis de texts obscurs. La ficció mateixa es col·lapsava en acabat d’un triomf instantani. Hom romania conscient que els objectes distants (no pas els fètids d’allí mateix) mereixien certa admiració per llur habilitat a sobreviure part damunt l’esquàlid embolcall. El principi d’en Hàmilton minimitza allò que hom en diu acció entre l’inici i la fi. Doncs bé, en aquest punt, l’unitat d’energia de la peça es multiplicava tantes de vegades com el pas més fàcil (de menys fricció) entre l’acció que anava de l’inici a la fi de la peça. Era un mínim que, comparat a allò que hom pensés sobre el cos del treball, la feia escandalosament vivent. La nova peça de l’autor aveïnava amb els camins més païts dels destins que hom connecta entre els usos d’aquest aparell cerebral humà (quan rutlla com cal, és clar, car normalment la voluda l’empra d’esponja per a xuclar idiotades, i au), aquest aparell cerebral que es capaç de mesurar totes les coses. Per trobar aquest pas d’acció mínima (el pinyol o lleterada del missatge de la peça), la mida de la roda, la circumferència de la roda d’un mecanisme que pugui dur a mesurar l’amplada del cercle bàsic de la natura on l’acció es belluga, on els àtoms de l’ésser només es puguin escanyar o reduir a un mínim estat amb l’acció de la constant d’en Planck on llavors esdevenen estables, calia fer rodar amb prou traça i mònita els ulls de la cara i els de l’enteniment. El públic mateix fotia pudor. El meu company a la llotja em produïa nàusea. La munició de la mecànica quàntica assenyala que un senyal més ràpid encara que no la tramesa d’un sol indret un sol cop a la vegada, on els electrons fugen, en petites onades, ço que pot semblar una mica vague i una solució amb prou feines explicable, és possible per a una mentalitat superior, com ara la meua, alhora zigzaguejant entre l’ací pedestre i els cercles esclatants dels firmaments remots. El fàstic de l’autor de la peça pels excessos sexuals ara tan prevalents en certs cercles corruptes i el zel pornogràfic que hi ficava a documentar’ls (amb personatges cavernícoles de sobrepuig) es contrabalançaven, i no ho trobava pas malament del tot. Així carden els forats negres pels cels amb els planetes i els Solells, i adu les galàxies senceres, esdevingudes roents com capolls de caralls. No es podia pas dir que l’autor fos un altra racista misogin, com la revista pretenia i mant altre crític es veia que deia (mes tothom prou sap que les al·legacions dels crítics són hipòcrites – un crític és un pobre desgraciat amb el fetge podrit i el fel que li sobreïx per cada cavitat, sobretot els ulls i les orelles). Ça com lla, cal dir que aquella ficció que guaitàvem participava massa fàcilment en la porqueria i l’orqueria que pretenia denunciar. Qui sap. La veritat és que em trobava furient, enfellonida d’allò pus. Les qualitats paleses de la meua resistència moral calia expressar-les d’una manera o altra. Vaig deixar anar una llufa. Ningú a la llotja no va dir res. Supòs que creien que la fortor ja venia amb la peça, ambientant, com qui diu part de per les vores ençà, part de pels cortinatges de les bambolines, on els extres encara devien ésser més fastigosos i tot, cap a les llotges i la platea i el galliner. Ujada per un tram soporífic, saltava, quànticament, a gronxar’m entre constel·lacions – la peça hi era allí més divertida, i la pudor inexistent. Les sorpreses de les informacions vénen limitades. Podria dir més, mes segurament qui em llegeix es fotria un embull de caldéu. Amb unes minses assumpcions simples sempre n’hi ha prou, sobretot si qui t’escolta és un ximplet, com el meu company a la llotja, o com qui ara em llegeix. Ni l’un ni l’altre ja no cardaran més. Els àtoms es passen l’estona intentant el col·lapse. Cada dia més pecs i nics, els àtoms – i degenerats. En el reialme dels quanta, la constant d’en Planck és com ara un enlluernament que desapareix en el físic de l’actor – com més lleig, pitjor. Jo, pel fet que sóc bella i asalta com una deessa, puc desplaçar’m entre estels i universos amb la velocitat de l’ió més inoït. Si ells desapareixen (em dic, i tanc els ulls), esdevinc més i més lluminosa: un cos al cel qui batega com el nucli d’un altre tot tot incipient. Perfum de nafra rosa embauma l’existent. Vels de llenceria s’obren a l’inauguració estel·lar. El cor de la rosa, del cascall... esponcellat, vibra com clítoris a frec d’esclat. Com ho diràs? Senties els corns i els anafils d’un altre inici corrent cap a la fi pel camí de la mínima fricció. L’orgasme dels àtoms suïcidats. La constant del daltabaix. Aquell collons de teló semblava que no davallaria del tot mai.