Estanislau

Darrer bleix de n’Estanislau Alafitor, arquitecte empaitat N’Estanislau era sol a casa; el seu pis de dalt era lluminós, molt intel·ligentment cairat; dissenyat per ell mateix, com la casa sencera. Dos noiets, de cap als set, vuit, anys, li van entrar a casa. Havien trucat, havien dit hola sense trair cap mena d’ànsia ni neguit, havien pujades les escales sense gaire feina tot i l’alçada dels graons, i s’havien endinsats a la cambra. Semblaven conèixer el pis, com si ja hi haguessin estat; sabien on era el televisor, la cuina, les revistes per a mascles benestants... N’Estanislau volia demanar’ls per què hi eren. S’havien errats de pis...? T’entren a casa com si són de la família, com si són amiguets dels fillets qui no tens – els dónes gelat..., els prepares coixins perquè es trobin millor, els dius: Qui espereu...? I només se’t guaiten sense fer cap paper, musclegen, fan l’orni, endrapen el gelat, ditegen les revistes... S’han estirats damunt la catifa, l’han enllordada amb taques de gelat de maduixeta. Els dos s’han trets els pirulinets pels xaps. Desbraguetats. Els pirulinets tots trempats. Es veu que tracten de seduir’t. Tu els bentractes tant com pots, sense tocar’ls ni res, només parlant-los suaument per tal de no espantar’ls. És cert que sents un pessigolleig a la carranxa; són tan procaços...! Qui et té sota sospita que potser ets un pedòfil...? Ara tu sospites d’ells. T’han entrat a casa i han començat d’encaterinar’t amb magarrufes mig serioses mig jocoses. Deuen dur micròfons i cameretes amagats. Volen que els la xuclis, ells se la xuclen mútuament, però segurament això en acabat ho esborraran i el jutge només veurà el que els empaitadors voldran. Els vols descamisar per veure què amaguen, i llavors foten un bot i et fugen de casa esperitats. Baixes com un boig. Veus que, bo i esperant-los dins un cotxe, hi ha un altre noiet fora, un noiet d’uns catorze anys, al capdamunt del cotxe hi ha una antena que recull cada so i imatge que potser després aniran manipulant per tal d’incriminar’t. Vols aturar el cotxe... Crides cap als policies que hi ha al voltant, voludes de buls desenfeinats: No te’n foten cap cas; tots indiferents. Era allò una operació d’emtrampament...? Inventada només pels infants...? O amb suport de la repressora policia, qui sembla no tindre d’altra feina que d’amargar la vida als ciutadans...? Et tires davant el cotxe per tal d’aturar’l, i el cotxe t’aixafa. Hò, ara ets tot de tendrums ensangonats espargits pel carrer. Foradaven la neu els safranets al jardinet que n’Estanislau Alafitor tenia davant casa seua. N’hi havia típicament de grocs, car n’Estanislau era afeccionat a la ciència de l’origen de les paraules: l’etimologia – i el safranet groc s’hi esqueia un munt. S’esqueia que llavors passés pel carrer, i hi vaig veure n’Estanislau agonitzant. Ningú no en feia cas. Em sembla que algú l’havia arraconat, fora del mig del carrer perquè el trànsit transcorregués sense nyaps ni taps. Me li vaig agenollar davant i li vaig dir què voldria que fotés per a ell, si volia re d’urgent... Em va dir: Re. Em volen mort. Quin remei! Allò em va fer cavil·lar una estoneta. L’intolerància envers els pobres pedòfils em deixava astorat. Maleïda propaganda dels assassins de l’esperit, ja no saben on fotre el nas mocós de mocs infectats...! Així es morissin tots abans el món no fos de tot invivible...! Em va tustar l’esquena un policia: Els nivells de tolerància del món actual no permeten que ajudeu un moribund si és suspecte d’altar’s per la canalla. Si no voleu anar a la presó, on sereu de mantinent esbudellat, foteu lo camp, us recoman. Si permetíem cap pedòfil, ni que fos només latent, un pedòfil del pensament..., potser llavors desembarcarien a les nostres costes milions i milions de pedòfils, i la nostra pàtria sobreeixiria de pedòfil, i no hi hauria canalla per a la resta de naltres, i sobretot per als qui ens paguen. Li vaig dir: No entenc re. L’Estanislau pagava trinco-trinco tota mena d’exaccions. –Ah sí...? –Era un molt famós arquitecte. –Ah. Doncs hi ha degut haver una equivocació de les màquines. Què hi fotrem. Se’n va anar el policia. Em vaig tornar a tombar al moribund. –Un mal càlcul per part de les autoritats, Estanislau. Mira si és mala sort! Em va xiuxiuejar a cau d’orella, amb el seu darrer bleix: No acceptis les mistificacions ni les manies obreptícies dels moderats. Els moderats te la foten part davant, part darrere, i d’improvís àdhuc de gairell. Totes les versions de la llei són merda pura. Hom ho redacta tot perquè beneficiï el comerciant. Si beneficiés el comerciant que l’excepció fos la regla, cada regla fóra excepció. Els càlculs matemàtics de les probabilitats diuen que les de més de mares ja tenen una certa edat. Doncs bé, si llaurar ventres de mares per a fer-hi créixer llavors d’un arbust amb propietats medicinals donés prou, de sobte fóra permès llaurar ventres de mares. –Vols dir...? –Creu-t’ho. I si la llibertat donés, la llibertat fóra llei. Tret que donen molt més les repressions, i les prohibicions i les religions, els apocalipsis i totes aquelles merdegades de les prediccions econòmiques i catastròfiques. Em morc cagant-me en aquesta societat de venedors i compradors. Els bons som tan pocs! Tan tràgicament pocs...! –Encara viu...? – va dir un dels policies, bo i bellugant-lo amb la bota ferrada. Respongué n’Estanislau: Senyor metge, així et morissis. Tot xiroi se’n va tornar el bul carallot pensant-se que hom l’havia promogut a metge. Se’n va anar a presumir de metge amb els altres buls, tots tan curts de gambals com ell. Els vaig veure somriure i vaig abaixar les parpelles de n’Estanislau no fos cas que fos cas que encara hi veiés, i s’endugués la visió molt fastigosa del bul feliç. Ell, com jo, sempre hem volguts veure els buls trepitjats per rodes immenses i plenes de punxes, fotuts tots tendrums espargits pels carrers. Allò fóra gaudi i festeig...! –Saps què són els positrons...? – em va demanar abans de morir. Ara ho sé, perquè ho he guaitat als diccionaris, però llavors, tot i que em sonava, no ho sabia ben bé. No volia tanmateix enviar’l a l’eternitat amb el dubte d’aquella paraulota abstrusa. Vaig respondre: I tant. Positró és l’immigració en general. Positiva, i tanmateix amb l’advertència redubtable del tro. La demostració que l’anar de casa pròpia a la d’altri, amb el perill que el moviment pot dur al col·lapse de les vies de comunicació, ja ve amb la veritat de la frase: “Positró: propòsit de setrill amb el broc trufat.” I vol dir que, on el setrill és d’oli, el que raja és vidre. I qui es vol amanir la pròpia cultura amb un excés de vidre...! No hi ha déu que la tasti, encara menys que provi de menjar-se-la. –Ah, em morc en pau – va dir. Un altre bul repel·lent s’havia atansat. Havia fotut el canó de la seua metralladora a repenjar’s feixugament al meu clatell. Les pessigolles em neguitejaven. –Aixeca’t, capdecony – va dir –. T’acusem d’haver’l pelat. I en aquell instant tornà a tronar ben fort. Ara observava la jutgessa qui en condemnava a mort. Per conservar la calma, anava dreçant al recambró secret del meu enteniment l’arbre dels meus avantpassats. Amb honestedat que hauria fet caure de cul tots els qui es trobaven en aquella farsa de juí, reconeixia que, entre els meus, hi havien haguts, a part els no-ningús de sempre, pler d’assassins i de malparits, i de prostitutes i de gent així, valent i decidida, qui ara admirava panteixant. –Sóc més honest segurament del que caldria – vaig piular, sense que m’ho demanés ningú. –Nihilista – bordà la jutgessa. I es va estripar la bata aquella, tota plena de les taques dels menstrus i les lleterades de qui sap qui, per mostrar l’enfellonida que la posava amb els meus mots rebecs. –La vida que portem tots plegats és tan mentidera que fa cagar. Els sentimentals i els devots escanyen aquest món amb llurs urpes bestials. La meua brutal lucidesa em mereixé trempar i tot. La mort tan eròtica ara, quan, sense l’Estanislau ni jo, només quedarien al món idiotes rai. I els trempaires i trempats, i cardaires i cardadors, i gens cardats, sallant entre les cendres mocalloses del no-re! Em vaig ficar a passejar pel corredor, mentre la jutgessa predicava, i tots els parroquians, en respondre-li la missa, pregaven merdes rai. Me’n record de tants de detalls per l’importància del moment. Hom discorria sobre quina mena d’execució fóra més convenient. Fora hi queien gotes. Les dones duien totes els caps mullats, la roba flonja i pudent; semblaven ocellots malalts, mig plomats, mullats fins als ossos, tremolencs, repugnants, i pregaven tan fanàticament, tan penosa, tan mesquina, tan rebregada, encarcarada, escarransida...! Caminant, caminant, pensiu, me n’adoní que no hi veia cap paraigua. Em sembla (em vaig dir) que les autoritats han trobat que era un objecte massa eròtic, i doncs pecaminós, i n’han prohibit tot empre. M’havia quedat sense paraules. Els diaris que embolicaven els entrepans de pa amb llard es veu que vantaven la decisió de les autoritats amb opinions extàtiques. Que emocionant de trobar’s d’una puta vegada amb una decisió que excita una visió de la civilització que duu a les darreres conseqüències de la lògica mercantil les irritacions de la divinitat! – això deien (pel que veia), això i betzolades semblants – cap ni un dels crítics ni periodistes gens espantat de donar la raó als dictadors d’una manera com més furient i descordada millor, i ardits doncs, ells, com sempre, lluitant contra els ultratges morals que rep la víctima (la societat) quan el paraigua es desplega com es desplega un carall qui es distén o una vagina qui dóna a néixer... El conservadorisme venjatiu volia que la família fos ara integrada pel burgès i tots els seus paràsits. Els culpables: els inevitables enverinadors de paràsits. Amb fruits excessius en fruïen els més brillants criminals: inflamaven amb llurs esquers roents les criades i, tot i que fossin cuineres excel·lents, a l’hora de fer el dinar hi afegien verins. Les salsitxes, els fideus, les trumfes i els pastissets amb pinyons i síndria confitada, i llavors els xampanys, tot hi venia escopinat pels immigrants. Els paràsits, en general gossos i rats, alhora ferotges i elegants, tastaven les llepolies i s’hi quedaven, erts. Amb mi, jutjaven alhora molt d’immigrant escopinaire. Valia la pena de seguir el que deien els empaitadors. No pas quan s’empatollaven sobre l’hivern etern i crepuscular on ens havíem fotuts per culpa de comprar massa debades, i haver’ns menjat cada arbre al món... Ans quan deien allò que els cecs rai, els més feliços, ara que tot hi era fosc, sobretot als barris dels pobres. I que la culpa era de l’immigració i de la gent qui portava les ulleres no pas als ulls, als cabells, per a presumir d’ulleres tot i que no els calguessin, entre d’altres motius perquè tot hi era fosc. Ja no hi havien pollastres al món. Ja no hi havien cuixes ni pits. Ni carpons. I els gossos en ganyolaven: enyoraven punyentment els anys on rebien amb cura extremada bocinets escollits de pollastre. L’humanitat se n’hauria d’avergonyir. Per això els immigrants havíem de pagar amb la vida. Sacrificats al déu fosc i emprenyat qui anihilava els pollastres i feia ganyolar el gossam. Portava un jersei de llana arnat. Portava una faldilla de xeviot amb pler de sets i filagarses. Portava uns mitjons foradats de senyoreta eixelebrada. Així vestit, els altres presoners m’havien xiulat amb xiulets qui-sap-lo suggestius. Les dones però portaven cremalleres rovellades als conys sempre closos: era la nova moda. Un periodista d’uns setze anys portava pantalons de vespre. Potser se n’anava al teatre en acabat de la funció. Vaig guaitar escales amunt. Les relíquies dels sants penjaven com penjolls podrits a les parets. Hi havia peces de les parts més sucoses del cos. Els pits de certes verges. Les natges de certs bisbes i monjos. Els estómacs de molts de frarets. No me n’agradava cap. Veure’ls, i vindre-me’n basca, tot era u. Bocins de carn fastigosos, per molt miraculosos que fossin. D’elements molt virtuosos, plens de virtuts exemplars i resplendents, com ara ésser heroi en les pitjors circumstàncies; amb coratge ferotge lluitant contra els qui posseïen una certa voluntat pròpia, o els qui mai foren capaços de dir quelcom que anés contra l’establert i el permissible... O els qui vantessin les forces vitals en qualsevol manera, ni que fos per equivocació, sense voler... Pecats d’immigrant, sense prou sofisticació, cultura, destresa... Molt bé. Però que no esperessin pas que me n’encomanés a cap, per molt que m’hi barregessin. Hi havien així mateix penjats a les parets, escalotes amunt, troncs corcats d’un creuclavat qualsevol. No feia gaire, en una avinentesa on en Perseu Onofre i jo fèiem un torcebraç, el persa Perseu i jo vam caure a terra encara amb les mans dretes enllaçades, el torcebraç no pas resolt. El cas és que quèiem formant creu, i alguns dels altres presoners se’n reien dient si cardàvem en creu, d’on que em vingués avinent de demanar-li al persa que em digués com es deia en persa “creuclavat”. En Perseu em diu que allò dels creuclavats és de fet l’imatge antiga i deturpida d’un carall trempat. Els braços oberts del creuclavat un desenvolupament del cercle al voltant del capoll de la cigala. Ens vam treure tots plegats els caralls, i tots vam veure que, efectivament, el cercle al voltant del capoll i els braços estesos del creuclavat s’adeien d’allò millor. En Perseu Onofre, després, en persa, perorà sobre els pebrots. Però m’interessava més l’imatge del carall trempat tornat crucifix. Ho trobava un pèl emperplexidor. Diu en Perseu: No; és una evolució del “fal·lus” dels grecs, de la “fascinació” dels romans, dels caps de collons a l’illa de Pasqua, dels tòtems, dels dallò dels xinesos, dels dallò dels japonesos, i dels hindús, i dels perses i dels morots, i, dels negres, pitjor. Els yin, els linga, els inro i netsuke, els què em sé jo... Tothom adora el virot. I com més antropomòrficament endarrerit més l’adora, ja està. I els bisbes dels cristians són l’encarnació del fal·lus. Evident. Els objectes fàl·lics d’ençà de tostemps molt colts pels primitius – el primitiu és el qui es deixa guiar pel puta material genètic (l’esperit darrere la màquina descartable del cos) que li fa fotre fills com un escarràs fins que, buit, ja és pot morir, i prou, au. La mentalitat femenina (i marieta) – dominada pels esfínters – ho troba sempre tan eròtic, i “penetrant”; les pudibundes, les puritanes, les fanoques i beates..., sempre plenes de fal·lus en crucifix. Les monges amb això pelant-se-la pels descosits. I el mite de la resurrecció (digué el persa n’Onofre, qui havia estudiat molt, com els de més dels perses, i era bontròs filosop) ve del mateix: L’eix de tota cultura, i per extensió l’eix on volta la concepció humana de l’eternitat, és la titola ben trempada. I el mite de la resurrecció en neix. De l’atzep que després de “mort” torna a viure (a trempar!). En acabat del destrempament o mort post-coital, post-orgàsmica, torna a donar senyals de vida, torna a créixer, torna a esperonar’s en tota la seua ufanor! Sempre s’aprenen coses, a la presó. No hi ha nyèbit ni capsigrany qui no sigui un pou de saviesa en una branca de la ciència o altra, per molt abstrusa i fada que et semblés o que fos. Sense adonar-me’n, ambtant, el procediment prenia lloc, seguia el seu curs ineluctable, i tot allò. Aleshores... Un dels empaitadors em sembla que bombejà l’opció de deixar’m viu. Aquella opció va rebre tímids aplaudiments d’una part del públic. No sabia ni que hi tenia culers...! Algú de l’indústria de l’espectacle em va abraçar una mica d’esquitllentes i tot. L’amanit d’una mica de llibertat individual (sempre molt severament castigada cap al capdarrer), la ridiculització de la joventut per part de vells savis com jo, i la destrucció amb manoquella flonja dels símbols judeocristians amb un martellet d’aquells de metge per veure si el genoll s’aixeca a l’hora..., són una mena de nova revolució sexual que eixoriveix el mercat. –I llavors et destruirem amb més raó – va afegir, tornant a seure sota l’esguard fonedor de la jutgessa esfereïda. Els gossos aleshores van bordar a l’uníson. Érem a setembre i fotia un fred que quallava la llet als collons. El meu “defensor” (un dels goril·les o guardaesquenes de la jutgessa, analfabet i mus com un maó d’aquells rodons) s’havia adormit “llegint” una altra novel·la “històrica” on un immigrant segrestava uns quants d’infants i els feia tornar negrets, d’on una malaltia els prenia i es morien, a desgrat dels treballs dels metges de la cultura ambient. El millor capítol d’aquella magnífica novel·la mobilitzava els argues de la nau dels nòlits il·lícits amb una força inesperada, i durant un breu període (esdevingut cap als darrers anys trenta del segle passat) tot es tornava una farsa entranyable. Les mones o monuments de la via dolorosa de la creu del poble on érem, molt patriòticament es poblaven d’íncoles vestits amb robes folklòriques, i tothom en parlava (els espectadors a les vores, els immigrants bons), sorpresos per aquell escunç tan encantador. Vaig sentir un dits que em pujaven per les cuixes i em cercaven el virot. Encontinent, em vaig fotre a trempar. Era una monja amb cara de fava, i ho feia tot d’amagatotis, d’estranquis, amb una mà tremolenca, mentre damunt la falda hi teniu dues altres mans, i calia creure que una n’era protètica o de per riure, no fotéssim, vós, car no crec que ja fessin monges amb tres braços i mans. No pas encara. Ompliria ara pàgines i pàgines de descripcions pornogràfiques amb masturbacions per procuració, amb dones xuclaires fins al canibalisme, i forats de cul que s’obren com sèsams al primer goteig de secreció lubricant; amb colònies sexuals que inspiren les dones embruixades a tornar’s vagines cavalcants, amb catorze o quinze pixes que les foraden sant-sebastianencament..., però collons, deixem-ho córrer, d’altres feines tinc. Com ara salvar el coll. Dalt l’estrada la jutgessa i la seua amant cardaven pels descosits. Allò era estrany. Quin mal exemple per a les criades! Ara, els tribunals sempre seran un subjecte d’emmeravellament. Te l’etziben com menys t’ho esperes. I quin excel·lent subjecte de conversa. Et moques, per exemple, i tothom es pensa que t’estàs torcant una lleterada. Malpensats! La qüestió que l’endemà tothom diu: I l’acusat se la pelava quan el condemnaven a mort! I s’ho creu totdéu. Car prou és escrit, i per plomes oficials. La gent començà de despullar’s. Semblava mentida, amb el fred que fotia a la sala! Ja no n’esbrinava el significat. Anava perdut. O potser era un altre dels moviments de la missa – un d’inventat darrerement, i fet dogma mig de prova, leri-leri com qui diu entre el trivial i l’essencial. Ei, i en tost de pa d’hòsties repartien peix cru congelat. Hum. Aquelles misses, quin catàleg d’imbecil·litats...! Em vingué a l’esment en Xopi. Les seues ficcions són plenes d’exclamacions sobre el patir del viure, i la crueltat de qui no ens mata prou aviat, i de l’absurditat de no penjar’s a la mateixa cel·la i tot, ans l’acte del botxí, fent-li la guitza, pobrissó. Aquells dos marrecs qui havien entrat al pis de n’Estanislau Alafitor, i l’altre brètol (el del cotxe) i tot, ja es devien haver fets grandets. Potser tenien vint anys i tot. Vells com jo, o més. Probablement morts. Vaig guaitar girientorn. Vaig enunciar llurs noms. Cap rèplica. Què hi farem. M’hauria abellit d’agrair’ls el favor. Ara n’hi ha qui servien trumfes crues. Tothom hi queixalava amb ferotgia. El meu defensor s’eixoriví. S’havia adormit “llegint” aquella novel·la de ninots. Va dir: Aquesta obra d’art del gènit humà m’ha transformada l’existència. Tot i que no m’ho hauria cregut mai, ve-li: D’un feixista anti-immigrant, m’he tornat islamita fastiguejat i molt virulent. Ja tenia prous dubtes més o menys enraonats sobre l’augment del fonamentalisme anti-morot. La púrria i rampoina cristiana i llur mania de veure tot el que és diferent amb revulsió visceral... I sobretot llur necessitat de nous enemics. Ara aquesta obra m’ha oberts els ulls, i el somni que he tingut, on m’he vist cara a cara amb molt d’antipàtic trinxeraire inexpert qui es creu els dictats del púlpit assassí. “Inx-al·lah, capdeconys”, els he dit, amb una maça amb un clau rovellat enmig – i he descobert que, com els partia el crani de mig a mig, els dos bocins de cervell eren pintats amb les colors carrinclones dels croats de l’any de la picor. Un filferro comunicava el vermell de la creu amb el blanc del camp erm. I el vermell dictava al blanc (amb pler d’espetarrecs i guspires si fa no fa elèctriques o neuronals, com se’n diu, sinàptiques) que calia arraconar l’immigrant a cada raconet, i allí rostir’l de viu en viu. I que la sang de la verge taqués el llençol. –Quina verge...? – vaig dir. –La verge qui el moro es tira, és clar! –Ah. Per això t’has convertit? Perquè els moros toquen més cuixa, estan menys reprimits...? –No; perquè m’estic tornant vell i he de mirar pel meu futur. I el futur serà crepuscular, amb una lluna mig somorta i ni figa ni raïm damunt un camp tot verd. Tres quarts de lluna i ja no goteja sinó sang... I el camp verd s’estén com taca d’oli de greix de motor atrotinat... El desert torna a florir... El desert torna a guanyar la seua respectabilitat d’antany. I les glaceres s’empassen els reialmes bacius dels croats. Per això tothom està tan neguitós, i empoixevolit, i rabiüt. Ni a la jutgessa ni al jurat ni al públic del galliner no els deia re aquell crit del goril·la per la llibertat. –Vés-te’n a la merda, vols, gamarús? – el féu callar la jutgessa. I el meu defensor aixantà la mui. Ara no em salvava nidéu. –Abans, els procediments judiciaris es feien amb més de seny – vaig escatainar –. Es feien amb més d’amor propi, i més de timidesa, més de precaució. No pas esgaripant. No pas dient: Fes-te fotre, et condemnem perquè així ens rota. No voldria avergonyir ni aontar aquest tribunal, però, com el meu defensor, sóc molt llegit, i ara mateix llegia a la sala d’espera la revista Actualitats roents, i hi havia l’article que deia que “L’Amor és feta de Fusta”, signat per un tal Sant Jaumet. A l’indret de més de pes, l’article parlava dels dictadors sudamericans, tots plegats uns maleïts taral·lirots sense puta idea mai del que diuen, i menys el que foten. Doncs bé, així i tot, insistia l’articulista, aquells sacs de farina amorfs (o vagament antropomòrfics), claferts d’encenalls de barrut i de bandarra, per moltes de castanyes que etzibin a tort i a dret, encara dictaminen amb receptes apreses a les cuines de llurs mares, qui els deien de faldilletes, i llavors, com a càstig, els donaven pel cul amb el corró enfarinat. I és que els dictadors sudamericans han rebuda tanta d’amor de mare (amor de fusta, sobretot) que llur governar és al capdavall una mena de pastís, fet amb carns i tendrums ensangonats espargits pels estadis i les presons i els camps de concentració, mes que imagineu-vos si, per comptes dels generals qui hi manen, hi manessin de debò bocins de fusta, com ara el vantat tronc de nadal qui caga joguines abans de cagar carbó, o àdhuc el corró mateix que pasta merda als rectes dels infants, o el garrot mateix, que estrangula tanta gent de bé a les presons franquistes...! Allò sí que fóra un desastre. D’on – enllestia l’articulista, molt intel·ligentment i múrria –, d’on que el que tenim ja és d’agrair. D’on, que això digui jo, sa senyoria, vull dir, la seua honor, vull dir, eh..., jutgessa pontífex, vull dir, pontifectriu, mare superiora, això dic, que, per molts d’errors i taps i nyaps que no fotéssiu en els vostres veredictes molt respectables, encara n’endevinareu alguna o altra, ço que cap bocí de fusta no sabria fotre, d’on que, amb una mica d’oli d’oliva al foradet del cul, tot allò que m’administreu ho rebré bocabadat i tan agraït que, atès que no duc, sota la faldilleta, altre que unes calcetes de cotó esfilagarsadet, i que no tinc enllà dels trenta, i que el meu cos no és gens colrat ans blanquet com ciri, i tinc pitets florejats, i unes natgetes suaument corbades... Vull dir, si em prenguéssiu per amant lèsbica, no us en penediríeu pas mai, a fe! – i me li atansí i li prenguí la maneta (i ella havia fet “halt” a tots els goril·les qui se m’atansaven a garrotejar’m) i l’hi fiquí (la maneta de vella de noranta anys) damunt la meua fusta. Va dir la jutgessa: Em sembla que el mes passat t’havia estripats els papers, t’havia presa la nacionalitat, t’havia declarat immigrant. D’on que, sense paperots de ciutadà, hi fotessis el paperot rai, i doncs encara et toqués de rebre més de valent. Tant se val, ara me’n desdic, collons, bo i citant certes irregularitats (que romandran secretes per no entretocar els enemics), certes irregularitats de forma i de fons, i, per comptes de la presó o el mur dels afusellats, te’n vas de dret a l’asil dels daurats orats, au. Vaig caure-li davant de genollons, immensament agraït de debò. Una mà de gambirots sedecs de sang es posà a protestar. Els goril·les actuaren, però, i tot tornà a mare. Fa deu anys tothom havia sentit anomenar el gran arquitecte Estanislau Alafitor; ara ningú no se’n recordava. Ara, amb prou lleure al manicomi, esdevinguí doncs l’autor molt traçut de certs poemes que en cantaven les obres encara si fa no fa dretes. Perquè tinc mentalitat de cagalló, i m’abelleix de rebolcar’m ans de rabejar’m en la sacrosanta escatologia, els meus poemes fan una certa pudoreta, i només els llegeixen els qui són bruts com jo, vull dir, els immigrants. El primer de tots fou el més barroer, cotorba i collerat. Es deia: Una dècada més tard. “–Desapareixes, única evidència del que existí enllà dels edificis. Residires als texts que són fets de murs i finestres, d’escletxes i cornises, i frisos i xamfrans. No crec que hi romanguin humans com els d’abans. Amb tu es fongué el darrer. Alafitor, Estanislau, el teu camí que abans empraren Plutó i Homer ara no duu enlloc, ni a les latrines, que eren firetes on la gent s’agrumollava fins que calia cagar dret i a lloc, i tothom hi trepitjava merda, i els moralistes hi ploraven perquè tanta de merda que hauria poguda femar els enciams es malaguanyava. Mes amb què vinc, amb aqueixos oldans, arcaics, sentiments...? Les ruïnes dels teus edificis s’acceleren, Eugeni, vull dir, Estanislau, com més anem, i, mentrestant, els superflus epígons, mig home, mig cagalló de fireta sobreïxent, què hi fem...? Amagar’ns-hi cagats per l’envaïment de l’immigrant, de qui les mosquees rellueixen, emètiques.” Qui se’n recordava ja de les cagarrinetes patrístiques d’en Sartre i en Camús, de les benediccions eclesiàstiques d’en Céline, de les favades compassives d’aquell altre autor celebradíssim, en Hítler...? Tots els gegants s’havien esgrunats com estàtues fetes de copròlits ara esquerdades pels terratrèmols ocasionats pels trepigs de l’obscena immigració balladora de flamencs amb bellugueigs de melics i sacsons. L’asil sulfurava amb personatges “històrics” de qui les proposades revenges i les enyorades rectituds fotien vindre por fins i tot als goril·lencs infermers. Personalment i cultural, de qui més proper em sentia era dels “pares” d’un tal Profeta Redemptor. Tant ell com “ella” eren emblemàtics pel que feia a l’egoisme del qui “tingué” un fill qui reeixí. Si te’ls atansaves amb intencions sexuals, es revolucionaven: et deien, molt plens de sofre i fum, que de fill com el llur ja ningú altre no en pariria cap. Pel fet que era l’encarregat d’anar escombrant les sales dels boigs, vaig esdevindre el precursor d’un vast moviment a favor del retorn de les bruixeries. Predicava a cada raconet: Amb els mànecs de les escombres dissolguem tota unió matrimonial perquè mai més no hi neixin anticrists... –Antiquè...? – fotien els folls, i cap no semblava sàpiguer de què collons m’enfangava. Quina injustícia. Ningú no se’n recorda de l’arquitecte, mes tampoc d’aquell altre sobre el qual tant de paper de bíblia fou malaguanyat! Volia que algú prou boig i prou forçut matés (com un boig) la “mare” i el pare del Profeta Redemptor. Potser perquè llur felicitat tan exclusiva m’eixorivia l’erupció apostematosa de l’enveja. Sort que ningú mai no m’ha fotut gaire (o gens) de cas. Aviat fins els boigs em prenien per boig. I em deixaven fent mut xup-xup en els meus pecats de joventut (no gaires tampoc). Torní als horribles poemes que vantaven l’arquitecte arruïnat. Cada vida acaba reduïda al mateix: masturbació i solitud. Què hi fotrem. Esguardava girientorn, i tothom hi era, entotsoladament enfeinat: pelant-se-la solitàriament. Aleshores vaig escriure amb cagallons a les parets els poemes més excelsos de preança al meu amic oblidat pel món desagraït. Els fenòmens que empobreixen les noves poblacions (a part l’influx d’immigrants molt més potents, qui poden prenyar alhora quinze o setze dones de serrall, com dic, amb una sola lleterada) són seqüela del mercat de l’immoble que en diuen – les cases es derroquen soles – els maons i daus de pedra cauen a les clepses dels impotents qui hi viuen, mentre que els propietaris dels serralls atapeïts, cada forat a la paret l’adoben amb pasta de canalla o de dona xorca, i llurs parets doncs no cauen mai. Aquesta és l’injustícia on qui mana exclusivament és qui més ven..., o diguem-ho així: el que priva és la llei que diu que qui ven mana – el comerciant, el venedor, el mercader només pensa a fotre un profit – se’n fot de la qualitat de l’edifici, se’n fot dels caps damunt els quals els daus de pedra s’esbalcen a fotre-hi treps letals... Les fortunes fan forrolla al rampeu dels collons dels més collonuts. Els qui la fem petita i adu mitjana ens hem de fer fotre – ens malferim, ens abaltim, ens corsequem als estanys estantissos de les lleterades agres com si som els rancs, esbufegats espermatozous que s’hi neguen, incapaços d’escalar cap cuixa mig saludable, i, encara que hom (un de naltres, els nàquissos) l’escalés, llavors s’hi trobaria la cremallera rovellada o el tap ple de verdet que clou hermèticament el cony de les esglaiades, esfereïdes dones locals que la religió esbojarrada dicta de cloure’s, no fos cas que cap lleterada d’immigrant la posseís per equivocació o amb bare garneueria... I qui en rep de retop som naltres, ja ho he dit. Maleïts capellanots qui manen a cada govern i qui ens condemnem a la llibertat total de la masturbació entotsolada...! Aquest nou sistema sexual duu l’erotisme altruista a parir parteres. Les faldilles s’estenen fins a dominis d’ombra. La lluita per ço de ben amagar’s els esquers és aferrissada. Els provocats anem al canyet, com el pobre Alafitor, o al manicomi, com jo. La literatura contemporània es divideix doncs en tres branques: l’antiarquitectònica, on es recomana que només es puguin construir mosquees i serralls, i que tot altre edifici cal que hom l’enderroqui per mà de mitjans variats. Els llibres còsmics, on només es pot discutir la natura d’un invent risible apellat “déu”. I la matèria sèxica, o de la xona i la cigala. La cigala cal eixorbar-la i eixorellar-la, i esnarigar-la, oidà, perquè mai no trobi el fitó, i la fufa (el fitó) cal idealitzar-la com si fos el cau de l’anticrist, d’on el maligne deuetó eixiria com cap catxap a sobrar i ataconar i desconfir, i desllorigar i crodolar, el déu aquell xaró i carrincló dels estudis còsmics... Per xo ja només llegeixc el que escric. On abans només les vaques i qualque animalot tòtem eren diguem-ne tabú o sagrades, ara els lúcids aiatol·lahs feien sagrades les dones qui es sacrificaven els ventres amb estaques de vampir. Els escorxadors enginyosament es veuen fets anàlegs als circs on els màrtirs adés hi fotien carrera immortal, alhora que s’ho passaven d’allò milloret. Les dones locals, no pas les immigrades, qui prou feina tenen a cardar i deslliurar fornades senceres de canalla salvatge, s’atansen als botxins com vaques boges, que hom les esbudelli allí mateix per a fer’n botifarres beneïdes i portadores, per a qui se les cruspeix, d’estranys miracles. Jo mateix n’havia menjades forces, i podia doncs ficar la mà al foc que rutllaven meravellosament. Els miracles, estranyament, com dic, s’esdevenien als ulls: Tot ho veies diferent tantost les tastaves. Trobaves que els diners (els calers, els doblers) et ballaven girientorn com angelets de pius quadret: Àngels putets ensenyant-te el foradet del culet perquè hi fiquessis la llengua, i ficant-te al nas els pipinets que els penjaven llarguerudets perquè els hi xuclessis, com volia en Xopi, el més literat dels filosops quan l’estat del món no era tan ombrívol ni sinistre. Deia en Xopi: Tots aqueixos angelets tan còmics la rancúnia del viure t’esborren amb llurs penjollets i pelleringuetes flairoses; i aquells culets tan rodonets i lleugerament cagadets, hum, oidà, ambrosia i nèctar i tot allò massa deliciós perquè t’esvaeixis de pensar-hi i tot, jotflic. Els locals no anem enlloc, sempre embadocats amb els dictadors o führers, a veure on ens guien, a quins ergàstuls i a quines cangrís i garjoles no trien de fotre’ns fotre encara més escanyadores i opressives. Llur règim afavoreix només el venedor (afiliat al partit únic, i sostenidor i estintol i engonari i aixopluc del règim) i qui ens ven imatges perquè ens la pelem a l’uníson i tanmateix sempre aïllats, desolats i sol-i-verns. Recullen pèmpins a gavadals. I naltres esguardant les brutícies als teatres i a les sales. Vagines esbocades colcaven els aparells qui brunzien i parrupaven, i s’estavellaven als envans si fa no fa blancs on els pampallugueigs dels projectors espetegaven. Hi havia un boig cagant vora meu. Li volia demanar un cagalló seu per a continuar escrivint. Vaig dir-li: Ja em perdonareu...! Però es va fotre a esgaripar que el robava, i volia doncs que els infermers m’atupessin a mort ras a l’indret. Vaig haver de deixar el poema inacabat. Una altra obra mestra escapçada. Guerau de Nerval, amb els seus nervis massa excitats, li’n passaven d’aqueixes ben sovint. Com a mi, doncs. Si una cosa em sap greu és pensar que, com s’escau amb en Guerau, només els tocats del bolet ja em llegiran. Els plors em ragen galtes avall – galtes amunt quan faig la figuereta. Faig sovint la figuereta perquè, fent-la, veig figues. Sobretot figues d’immigrant, les figues més alegroies i cofoies i xiroies que hi ha. Només per les figues de les immigrants val la pena de fotre’t islamita o terrorista, o devot, o com collons en diguin ara els intel·lectuals addictes als führers dels venedors d’imatges de masturbació i de cases que s’enfonsen al primer orgasme o esternut. Com era jove i era poeta publicat als diaris d’Istanbul, bo i emprovant-me unes faldilletes a una botigueta del suq, em vaig ensopegar al mateix vestidor amb la dona d’incògnit d’un dels führers, i me li vaig agenollar davant i li vaig xuclar el clítoris, i li vaig demanar un petit diàleg rimat per a poder publicar al meu diari, que me’l pagarien que em fotria d’or. La seua veu era suau i melòdica; em deia que no venia pas d’empassar’s clares d’ou, que allò era un mite carallot; que allò que de debò rutllava eren les lleterades de tots els amics del seu marit, el führer molt gros. Però, és clar, que no provés de posar allò al diàleg rimat, que em tallaven encontinent el coll amb una simitarra d’argent molt esmolada. L’existència més salvatge és la del corrector de textos, no solament els escapça, escapça l’escriptor si s’excedeix. És una feina que sempre he gruada amb candeletes. Mes mai no he sigut prou expert ni endollat (ni el nebot datpelcul de ningú prou feixuc) per a obtindre-la, vós. Cal fer’s fotre, ja ho sé. Quan hom escriurà la meua biografia, com escric la de n’Estanislau Alafitor, arquitecte d’efímera saó, hom s’autoritzarà, cal creure, a afegir al meu esdevindre tota mena de fenòmens destrempadors. Això és el que abelleix al públic lector (només dones i marietes; els homes mascles de totes les religions la literatura ens la porta fluixa d’allò pus), problemes mèdics i problemes romàntics en cambres romàtiques, resclosides, estantisses, repel·lents... Tot hi ha d’ésser orgasme descordat, i en acabat recança escruixidora, i al capdavall el càncer que ho adoba tot i ompl el mocador de llàgrimes... Em vaig aixecar, em vaig torcar el cul, i vaig fer un cop de cap. Fugiria – n’estava fins més amunt, de boig i d’infermer, i de medecina marejadora, i de calcetes roses. I ací començaria el segon i darrer capítol, si doncs no fos que sempre he admirat els escriptors com en Dostoievskiï, qui, morint-se de fàstic, confessa al primer capellà qui veu que les faldilles dels confessors només reïxen a fer’l trempar, i no pas les de les donotes, i doncs que el segon capítol serà el del rapte i estupre d’un capellà, i doncs tot seguit l’infern. D’ací que me n’estigui. Vaig davallar als soterranis. Els rats, els ratolins, i els talla-robes i els muricecs hi corrien esverats – perquè no em coneixien i endevinaven el meu odi i la meua esquírria, i doncs les meues pèssimes intencions. Mesquines salvatgines, sabien segurament que anava a calar foc a l’asil. I que nidéu no n’eixia mig viu. Els altres sempre són fanàtics sanguinaris, d’això me n’he adonat amb el primer evangeli llegit. La paia qui l’escrigué hi deia que les mosquees eren insidioses i xarones i esbarriaven verins lleigs... I tenia tota la raó, feien exactament el que havien fotudes les catedrals durant totes aquelles altres centúries de tortures, on t’escapçaven per escopinar damunt estàtues de verges i de creuclavats i d’altres ninots de repulsius. I les icones cremaven amb fruïció els capellans vencedors de cada deuetó desconfit. I els capellans pagans i les vestals de cada ídola desfeta eren espellats ans empalats allí mateix; i tothom festejant-hi com bolxevics de supermercat molt ben fornit ans proveït. No hi ha nous evangelis sota la capa del Solell; sempre és el mateix amb la mateixa vilorda. Te’n llegeixes un, te’ls llegies tots. Superflu paperam, malaguanyats arbrets, balafi penós. El profeta o la vestal qui protagonitza el tripijoc pertany a aquell petit percentatge de pervertits qui es mouen en l’esqualidesa dels rònecs casalots on cova el ressentiment. Amb quin abandó, quan es veuen en la força de la primera adolescència, no etziben llur frustrat desig a pasturar pels camps on els rics rauen, a sabotejar-ho tot. L’elegant panorama encès. Les creus que creixen a les vores dels camins, amb infants qui s’hi podreixen, per a terroritzar la pagesia sempre supersticiosa... El nihilisme instaurat a tot estrop. Fins que s’escola la paciència dels establerts, i hi envien els mil·lenaristes i els romans, els croats, els “demòcrates”, armats amb els darrers invents de carxena a l’engròs. Maquinàries d’exterminació total. No cal especular gaire per veure qui és el superflu: L’heroi dels collons. Quan l’agafen, els biòlegs se’l guaiten per cada cèl·lula i partícula, i el clonarien per a fotre’l en gàbia i castigar’l encara més lentament... Car l’humà, no hi ha re més religiós, i doncs cruel. Per xo més val no ésser gaire místic, i menys creure-se’n cap altre que el qui els führers posin de moda. Dius: M’ho crec, m’ho crec; mes penses: I un colló de mico. Cada nova hipòtesi i teoria – quina enganyifa de desvagat torracollons! Ara me’n recordava que abans d’espitxar-la n’Alafitor també m’havia dit: No se n’adonen que tots hi som immigrats, en aquest món de les casualitats. Cada cèl·lula qui ens munta immigrada qui sap de quin collons de tuguri infecte; et toquen per lot a la loteria del caos disparat. Mes fóra injust de dir que alguns d’aquests evangelis no són prou còmics, si te’ls agafes pel bon costat: el costat hilari, jotflic. Els mascles hi són repel·lents d’excés de verriny ensuma-merdes, les femelles a canvi unes escarransides de cony estret. Les llets pugen i sobreïxen aforísticament. Els pits s’umflen i ragen, els virots igualment. El mugró ejacula prematurament, el virot es trenca com branquilló estellat pel llamp del Jou o Júpiter de torn, envejós sempre. És cansat i previsible, mes els detalls fan riure sovint. A les plataformes de les estacions, al banc més pollós, sempre hi ha un homenic amb gavardina qui se la pela lentament. El profeta o la vestal en rep, de la sobtada lleterada, escatxics. I ara cal visualitzar el déu (o el seu representant amb cara de prunes agres o l’altre avatar femella amb roba de seda mig transparent) llençant a la via el vestit corromput. El déu o la deessa en calçotets. Els dolents del tren qui s’estimbarà a l’infern del cràter del volcà espontani ara rient i grunyint de satisfacció i goig. I pelant-se-la d’ençà de les finestres del tren, traient-hi el nas tot i que hi ha senyals escrits que ho prohibeixen: “És perillós de treure el nas per la finestra i fotre-se’n dels déus: és escrit.” Tant se val. No en foten cas. L’escarni es dobla. Se’n riuen en accelerada multiplicació de riallades apocalíptiques, catastròfiques. L’ultratge al despullat no hi ha qui l’aturi. La comèdia esdevé llorda, d’una vulgaritat de comediant de poblet on només el ruc del poble és prou intel·ligent. El profeta o la vestal, protagonista del tripijoc, vomitarà el verí de la seua sentència que preveu el futur immediat, predicció fatal, i collonades així. Nocions gens delicades, prou dic. L’alternativa fóra llegir-s’ho seriosament, però llavors caldria estar tocat. Tocat, no pas com el qui escriu això, qui es guaita els escrits típics de l’antigor (i l’antigor és tot allò que el precedeix) i veu que els personatges són tots massa humits amb humitats suspectes. No els tocaria pas, ni els mascles ni les femelles. Només els infants (els infants no gamats ni gafs), però potser els infants són els més malèfics. Demaneu-li si doncs no al pobre Estanislau, tot i l’eximi arquitecte qui fou!