(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dijous

Això aclareix bontròs tot allò














Greu trabucament, jotfot










Ma mare, na Marilyn Manró, la flequera de Lleida, va cometre un crim.
Em llogava a les clientes més escalfades, més xona-roents – com qui
diu, nimfomaníaques – i jo, a llur llit, els llepava fufa i pits, i trau del cul
i mugrons, i els dits dels peus i les aixelles, i les llengües i llengüetes; i
els ficava la llengua al cau de les orelles i al melic.



Eren valencianotes, sobretot; a Lleida n’era ple. Els lleidatans poblàrem
València a l’edat mitjana (per això parlem exactament), i al segle vint
les valencianes poblaren Lleida (si més no prou ho semblava, n’hi
havien tantes, sobretot al nostre barri, on ma mare, na Marilyn Manró,
hi tenia la botiga.) Les valencianes eren les qui els agradava més de
cargolar. A les lleidatanes també, és clar, i a les de les la Franja i les de
Viella, però una mica menys.



Aquelles dones tenien totes entre els 50, els 60, els 70 anys..., de tal
manera que (ara que n’han passats 50 o 60...) ara doncs tindrien entre
els 100, els 110, els 120, els 130 anyots...



El periodista sensacionalista, en Jaume Roig, me’n record que ho va
escriure a la croniqueta “Espill” que tenia al diari ADESIARA.
El Roig aquell era molt exagerat.



Tinc el retall que parla de mi, en Roure Gratulls, qui, més tard, per
raons poètiques – i imitant sobretot mestre J.V. Foix – es
canvià el nom en B.L. Gratulls.






– – –






Tant se val. Diu el retall:



“–A Lleida entrant, viu arrossegar, després esquarterar, una fornera,
sols per tercera, i conduir son fill dormir amb ses lloçanes parroquianes
en l’alcavor. Amb gran rigor l’executaren. El fill soltaren per, en
jovent, ser tan valent!




Tot això és molt aproximat. Un tou d’estrafolleries, sobretot. El cert és
que van fotre ma mare, la Manró, un parell de setmanes a la garjola. La
van treure de seguida, tenia massa secrets al pap – les dones, i
sobretot les mares i padrines fins i tot, dels caps de la bòfia lleidatana
havien gustades de mos esmolats serveis
. Ni l’arrossegaren pels
carrers, ni l’esquarteraren per alcavota, per menar el seu fill a cargolar’s
les parroquianes més enceses i humides de parruf. Ni l’executaren, com
diu aquell sensacionalista plumífer carallot. L’únic cert és que, per ésser
aitan valent encara tan jovenet, hom em dugué en triomf carrer Major
amunt i avall tres vegades – (molt semblant la cerimònia a la de
sant Antoni, on feien fer els tres tombs a tots els rucs
).



Continuà aquell gamarús d’en Roig camí avall: “–De fet, partí. Tirant
camí, fui al castell antic, molt vell, Morvedre dit. Aquella nit, un bon
pagès, veient l’entremès de sa muller – qui en el celler adulterava (que
hi trascolava, li dava a entendre!) [que hi trascolava, mes ja em
direu quins sucs!
, dic jo, saborós] – llevà’s encendre, de matinada,
gran carbonada; hi ficà la rella: quan fou vermella, gran solc li féu en el
camp seu; dins la fenella lleixa-hi la rella; ell se’n partí, ella es
dormí.”



Com pot vantar aquell cronicaire cretí d’en Roig que un pagerol, perquè
la seua dona cargolava al celler amb algú de més mèrit, li clavés fenella
del cony amunt la rella roent...! I se n’anés al tros a llaurar mentre la
dona era morta mortrida per ell...? Cal tindre el cervell
podrit!




– – –





Mes només volia escriure aquestes línies per a dir com és que confonia
el mot meu “Gratulls” no sols amb “Orgasme” ans
amb “Esternut”.



És molt simple – ximplet i tot.



S’esqueia que ma mare, la Manró, la Marilyn Manró, tenia aquesta
malaltia: que quan esternudava, patia un orgasme. I, en patir
l’orgasme, esfereïda, com quan es trobava un ratolí entre els sacs de
farina – o una aranya damunt el cresp de la llet a la cuina – o un grill o
un talla-robes o un gripau al racó de la màrfega on clapava – cridava el
meu nom: el nom del seu fill ben ardit i espatotxí, qui li esclafava
l’animalot esglaiador: “Gratulls!” [Com jo cridava (i encara
crid ara): “Mama, mama!” per les nits si tenia un malson o
m’agafava un ofec (com ara sota el cul d’un septuagenària).]



Heus per on doncs l’equivocació – ma mare – cada cop que esternuda
dient gratulls – com jo deia mama – i ella llavors el
seu orgasme – i jo amalgamant-ho ans barrejant-ho
tot...





– – –






Va vindre el metge una vegada a casa per una malaltia venèria o altra
que m’havia eixida al pirulí, i la Manró va aprofitar per demanar-li si
era greu la malaltia seua de l’esternut-orgasme.



Li va dir el metge, qui era un betzol, com els de més dels metges, qui
sempre s’empatollen pels descosits:



–Collons, i tant! Tenim un nombre limitat d’orgasmes al cos, i, com els
gasteu, ja sou al clot... I què preneu contra tan greu afecció de
l’organisme qui orgasmeix a cop d’esternut...?



Respongué ma mare:



–Doncs, ves, pobra de mi, què em sé jo. Per tal de subvenir a tan greu
malaltia, prenc pebre picadet com qui pren rapè...!



Rossa múrria, ma mare, na Marilyn Manró, qui al cel sia, com al cel só,
i qui déu hajo perdonat com la perdon (pus: li n’estic immensament
agraït) jo.












això anava amb allò d'abans.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

estona fa i dèiem quelcom d'altre

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós