Damunt la tomba a la coneguda qui llongament se’m féu l’estreta

[Damunt la tomba a la coneguda qui llongament se’m féu l’estreta.] Lletra d’amor d’en Corella a l’aimada. “–Així serà, més endavant, com us moriu (i eu ja farà anys probablement que seré mort), així serà la vostra tomba, aimada. Aimada, qui ara gens no em corresponeu. Al monument hi serem, en marbre i alabastre, vós casta deessa, i eu penitent, al vostres peus encara. Amb honestedat em matàreu la vida somorta, i, morta vós doncs, tindreu al sepulcre, escrit en lletres d’or, aquesta mort en vida meua com un excel·lent triomf: em fotéreu lluny del món amb la vostra fredor, i au. Allí seré, com un estaquirot, al vostre monument – un titella esculpit per terra, agenollat, amb cara de favot – d’on tothom en romandrà tocat emocionalment – i adu alguns diran: “–Cruel la paia, ca? Aitan virtuosa que no es deixà tocar ni mica pel gest tan humil d’aqueix pobre carallot, qui l’amà com el fènix crema, ablamat amb més força tantost convertit en cendra.” Sereu vós, al vostre monument, estàtua copiada del viu, la vera imatge de la bellíssima Helena, i portareu al dit anul·lar un maragde, i a l’altra mà una branqueta florida d’aloc on una tórtora es plany. I farà el mot allà escrit, damunt verds lliris: “–Si calia que algú fes malbé aitanta de virtut, oh, que hagués estat eu qui malbé la fes – tret que, és clar, qui mai vol el mal, malament pot esperar que cap bé en redundi.” Ja sereu morteta, llavors, i eu – en prostrada efígie i tot – impotent de fê’us reviure – no fos cas que ofengués tanta d’honestedat vostra – ara, patir rai – tothora pregant a déu que de la pregona presó infernal salvés el vostre esperit – i que amb el meu – amb el meu, pse! – amb el meu tant se valia. Com tothom llegirà això, n’hi haurà potser qui, mig emocionats, pensaran que fluctua llavors la meua forma de pedra i que adquireix doncs a pleret un gest més digne; potser diran: “–Tot això vol dir que, per amor d’ella aprengué ell de plànyer” – i ara no em doldrà ja aital vida trista com mení i que, mercès a vós, tanmateix despenguí sens pecar – manoi, oidà, com calia!”

[per la mà d'en Roís de Corella]