Panderol, iot i illot.

Jaume Panderol, de constructor a constrictor. Afetgegava distretament la neu amb els meus xirucs quan vaig rebre un cop de colze al costellam. Se m’enfonsava el colze boterut d’un qui, bo i caminant pel meu costat, es veu que havia relliscat. Es va excusar. Dispensi’m, va dir. I, mentre em rebregava agenollat, em va ficar al butxacó del dalt una targeta. Se n’anava ambtant de bracet amb una pelleringa de noieta rossa... –Quin cassigall de xiqueta; a l’enyifa o canyeret hi han carcasses qui foten més goig i patxoca – vaig flastomar, clafert de la rectitud que l’agreujat de cop-sobte adquireix en aqueixa brava distòpia de món on xauxinem. Quan vaig recobrar el bleix, vaig llegir la targeta. Hi deia “Jaume Panderol, constructor. Sigui quina sigui la seua idea de paradís, amb manipulacions genètiques a la babalà, bateroles sexuals per donar i vendre, closques hermètiques de vidre on ningú no es torna vell ni estranyot, i on el lleure és ubic i omnipotent..., escolti, jo li ho faig. Truqui’m perquè quedem. Adiarem el jorn que més us convingui – sempre a la disposició de qui les idees més genials no té.” –Quin paio més fastigós – vaig pensar –, alcavot per als més rics i rucs, i segurament massa viu per al seu bé; qualcun dels seus clients sexeferits, en un atac més de degradació, i ja gens indulgent amb la seua cara de malparit, descordadament se me’l fotrà al sarró en un acte més de capitalisme marxista. En aquests temps post-ideològics, ja sé que tot val, sobretot per al jovent hereu qui s’ha trobats els diners fets, i els conys desbocats, mercès als costums malignes d’ara. Per veure si rascava qualque pistrinc de restitució, el vaig trucar. Em va convidar a la seua illa. Una illa qui, segons ell, era una Eivissa no pas encomanada amb les malalties tan repugnants de la contemporaneïtat. A l’inrevés, encara banyant en l’edat mitjana. Amb bruixes, i capellans i tota aquella merda. Li vaig dir gràcies, i que segurament a la seua illa hi trobaria la felicitat, i que donava mercès als fats per haver rebut aquell cop de colze que m’havia intercanviades cinc o sis costelles de costat, de tal faisó que ara caminava de gairell, i tothom em deia que quin indret més carallot de fer créixer un gep. Li vaig dir que vindria amb la Murtra, la meua dona, i ell va respondre que collonut, que ens esperaria amb el seu iot groc a la badia de Pals. El iot era clafert de gentota milionària. Llurs cossos feien angúnia. La vessa del viure els feia anar amunt i avall desfets i enfonsats – i lents com aquells animals selvàtics que em sembla que en diuen quitzes, o plofis o culfarts o abúlics, o tastavins, i es desplacen de branca en branca, no pas com a farzes o senyalers en escacs, qui van en diagonal i sempre al dret, ans com a desdentegats menja-sopes jugadors a jutges. Ve el jutge, amb tots els seus llençols bruts embolicat, i decreta pastós la mort de totdéu. Quina talent sempre he tinguda de pujar a llur tron a cagar-m’hi (a llur trona cagar-m’hi, hà!, com minyonet rebec), només després que els he desenfaldillats i els he empalats amb el ceptre o el martellet que tenen per a imposar silenci (o per a trencar’ns el cap) als qui som pobrets. La Murtra estava aquells dies que em volia deixar, que de mi n’estava tipa, i tot allò. Les lleis del mercat dictant que qui no duu teca al plat roman sense cony en avinentesa, faitís, amanós, a abast de carall, a tocar a mà... El cert, ja us ho diré, és que tant em fotia que no em volgués; em posava a les cantonades a veure-hi passar al·lotelles i me la pelava a pleret sota la gavardina. Si em trobava qualque ralet escombrant l’escaleta, me n’anava amb qualque puta, com més jovencella millor. Sempre he sigut molt savi. La fatalitat m’ha dut a criticar el cony més fresc. Que hom s’imagini, si té prou estómac, el cony de la Murtra. Així que..., amb el coltellet a la màniga (el coltellet que en diem xifarot) i un condó foradat a la butxaca, i el ralet que m’he trobat dut enjòlit i amb urc entre dos dits, ben lluent, com m’etzib llavors cap a la puta, de qui els foradets (els foradets que en diem esfínters) m’esperen bavejant. Quan veig un esfínter que em puc pagar, l’enyor envers tots els altres esfínters ensumats ans llepats em fa llagrimejar. Sóc així de vagament feliç – i retorn aleshores als jorns assolellats de la meua infantesa daurada, on hom m’emprava d’objecte sexual (hom, vull dir, els capellans, els mestres, els policies, les padrines, ma mare, les amigues de ma mare, les cosinetes, les tietes, les gitanetes de vora el braçal, i els ferroviaris de l’abeurador). Voldria entrar en detalls, però no pas tothom qui vol, pot. Per dissort, el sistema econòmic, quan et fas grandet, trobes que ha canviat, s’ha degenerat esglaiadorament, llas. Ara ningú no et troba prou collonudet per a emprar’t d’objecte sexualet. T’has pansit, i has criats pèls, i fas una pudor d’adult, que és la pudor més fastigosa que hi ha per a un altre adult; per això tots els adults et cerquen d’objecte sexual com més jovenet ets. Tant se val, l’aigua estantissa de la misèria em nega ara, i m’agafaré a l’agafatall o al gaiatell, o al com se’n diu, al salvavides que tingui més a prop o que ningú em vulgui llençar. Com ara aquell constructor acabalat, lo Panderol, lo Jaume. Ja em perdonareu si sóc massa sentimental en matèries amoroses. Surar en el bassiot merdegós de la pobretat sembla fàcil, de lluny; mes de prop, i sense uniforme, és com pujar una muntanya ja no dic descalç ans amb cigrons crus entre la sola dels peus i el cresp intern dels fètids xirucs. Cada empremta un martiri sangonós. Per xo, somiar en amors dolcets amb xicotelles d’esfínters impol·luts m’estova tant. Se m’estova el caràcter, el tarannà se m’engruna, se m’omplen els collons de l’aixaropet de la pietat, la solidaritat, la compassió, com si m’havia fotut un tec extraordinari, i un bon conyaquet, i deixava anar els pets i els rots a cor-què-vols. En un mot, com si era ric, i tenia prou de lleure per a permetre’m totes aqueixes capdeconyades. La Murtra no hi cabia de contenta, quan li vaig dir que anàvem en iot a una illa de milionaris. Ja no volia trencar les nostres relacions, ni parlava de divorcis i adulteris i merdegades d’aquelles. Ni em retreia totes les putetes darreres. Ni deia res de la filla de la veïna qui sempre espiava pelant-me-la. Psicològicament, tot rutllava. Increïblement, adu, la Murtra, es perdia en exageracions – en tenia un talent especial, per a fotre el titella descordat, en moments d’emoció forta. Manifestacions primitives d’afecte li suraven al cresp bast i eczematós de la seua pell i se’t tirvaa damunt a donar’t pel cul amb el seu clítoris i tot. Tanta de cruesa en el seu capteny et repel·leix – fins i tot ara, en el remot record. En actes repetits de crueltat esclatant et manipulava els òrgans sexuals com si te’n volia fotre xixines. Li havies de dir que ja n’hi havia prou, que t’estava emasculant. El iot era ple de mascles estranyets. Com tothom sap, els milionaris són tots uns fastigosos marietes. Han vist tant de cony que n’acaben enfitats. Pels iots, les dones collonudes hi vaguen com espectres, mai tocades altre que per l’escàs mariner qui no és així mateix homosexual, cosa més estranya en un iot que de veure-hi un pobre arroplegat com jo, ara al súmmum de la seua felicitat, gairebé. Em vaig fer amic del coc. Em va demanar d’espellar amb el meu xifarot una farnaca. El coc era un misantrop. Em deia: Si podia, per comptes de cap catxap espellar, o, de cap faisà plomar, el cadàver d’un ric...! Però jo li deia: Calla, home, calla; cal ésser bon home i amar el proïsme, i tota aquella merdegada. Atès que acabava de fotre’m un bon tip. A coberta vaig conèixer una dama qui deia que em comprenia fil per randa. Dreta a la plataforma, amb el ventijol que li aixecava les faldilles fins al melic, d’on veies que no portava calces i duia el cony tot ragut, et contava els seus viatges per indrets exòtics on tothom es veu que carda pels descosits. Tailàndia, va dir, i l’illa de Pasqua. Doncs que bé, anava dient jo. Fins que va arribar el seu home i mig d’amagatotis em va proposar quinze mil doblers si me la cardava davant d’ell. Ço que fiu. Tots hi som conservadors, tots hi som botiflers, tots hi som traïdors a cada causa treta la dels diners. Ací no s’ho amaga ningú. Societat òptima. Vull tornar-m’hi vell, en aquest iot harmònic, utòpic, qui salla tan suaument. Ens van rebre els íncoles de l’illa tocant aires de jazz, Vaig dir: Doncs mira que bé. Més tard m’assabentava que els indígenes es barallaven en guerres tribals de caire religiós, i que cadascun dels quinze o setze bàndols eren caníbals, i que es menjaven entre ells. I que tots eren conservadors, i botiflers i traïdors a cada causa treta la de l’anar fent diners, o en llur cas petxines en forma de cony, que en deien “cauris”, que en llur idioma volia dir cony. Ço que era palès, vull dir, el fet que anessin al negoci i prou. I ajudava pler al fet que tothom s’entengués tan bé: els envaïts i els ocupants. No sé si ja ho he dit, mes també jo m’hi trobava collonut, car sota la meua capa de radical i menjamonges sóc tan datpelcul com ells. Ara vingueren les diatribes ideològiques, i les salvatges excursions intel·lectuals mentre visitàvem l’illa, i vèiem (i ens feien dentetes) els locals menjar’s els vençuts, dels quals al capdavall de fer’ns gruar ens en donaven a tastar, i tots acceptaven, car aitampoc no volíem pas fer’ls cap tort ni acte lleig, i de més a més aquella carn rostida, amb un bon vinet, davallava al pap d’allò milloret. La novetat, que si això ho llegís ningú, excitaria com un boig el qui ho llegís, era que els insectes de l’illa eren molt bons nois – hi havia paràsits i vermina de totes menes, i formes, i gàlibs i pesos i fiblons i botris, i xucladors, i palps, i ulls quadriculats, i cames peludes, i tot allò, mes tots eren sòlidament amables, i se t’embolicaven com moixos i moixons, i quan t’atansaves a beure a les fonts els peixos i granotes et petonejaven lo nas. Només els simis eren malparits. Els simis no cercaven amor ni cercaven de cardar amb els humans. Cercaven només a mossegar’t els ulls, el nas, la pixa... – els cagallons i tot si t’atrapaven cagant rere unes mates d’atzavara i tot. No en sentíem pocs, de plors, ni hi vèiem pocs mocadors xops en acabat de les mossades i mossegades i queixalades dels simis malèfics! El cas és que compartíem, els humans i els simis, la mateixa forma – latents com espectres qui bateguessin en la penombra, ens esguardàvem els uns als altres i no sabíem mai qui collons era el simi i qui l’humà, i s’esqueia sovint que l’humà fugia de l’humà pensant-se que l’altre era un simi amb les dents ganudes, o que el simi mossegués el simi pensant-se que mossegava carn tendra d’humà. Les emocions s’esmolaven en aquells viatges a l’interior selvàtic, com dic. Hom establia al capdavall que la premissa era que el món era un forat de cul solitari que més valia no entrevindre gaire a tall de solitària puça perduda en existencialismes i amors i aventures sexuals. Que el millor era espiar per un foradet les jovencelles i alhora pelar-se-la a pleret. A l’hora de sopar ens reuníem tots novament. La Murtra no sé què collons explicava, la qüestió que va fotre emprenyar un mariscal o almirall mig retirat. Molt marieta, com tots els uniformats, tenia un malgènit de caldéu. Senyora – acabà reptant-la, estrident i tanmateix força estossegós – quines bestiades antipatriòtiques de dir – i llavors la desafià – l’arrameixc a un duel...! Em sembla que aquella carallot de dona meua el que deia era que els qui han estats bandejats de la festa de la vida, ço és, els pobrets, tenen tants de drets als ulls del senyor (quin senyor, això jo ni puta) com els més rics, qui tot i que amb mantegues i d’altres potingues poden passar pel cós d’una agulla, tampoc no cal fer’n un gra de massa, i s’asseuran a la dreta del magnífic al reialme del pel dessobre ben amunt, com qualsevol altre capdecony qui mai no ha viscut. Què havia d’haver dit! El general, pregonament insultat, car convençut que al cel només hi tenen lloc reservat els rics i no pas la púrria pollosa, la comoní a barallar’s a fora, on s’escau que hi fotia vent pluig. Us estalviaré els detalls. La qüestió que la Murtra el pelà, i ara tothom ressentit contra la fava de la meua dona. De la qual, cal dir, dic a tothom, que n’estic com el gat i la rata, o qualque símil tan apropiat i esmolat i viu com aquest. Em guaiten els de més amb una certa simpatia. Aquest home és rigorós i com cal, i no nega pas l’autor dels seus jorns, amb qui qualque jorn gloriós serà assegut a la vora, gratant-se els collons – diuen, pensius i elegants. Les guerres entre els caníbals ens feien la vida una mica desagradable. Les possibilitats de l’illa perdien punts amb tanta de cerimònia de coure el caigut. I el fum i l’estalzí i la pudor de porc rostit..., a poc a poc allò t’omplia de fel els collons. Va vindre a veure’m al recambró meu el constructor, l’amo de l’illa, el Panderol. Em dius de Jaume – em va dir, tustant-me el muscle –. Saps què? Hauré de pelar la Murtra. No m’ho perdonarien mai els meus clients, altrament. Vaig fer cara de babau. Murtra...? – vaig dir, musclejant i gratant-me el suc de la clepsa com un simi. Fent-li veure que ni me’n recordava d’haver mai estat casat amb la meua dona. –Direm si per de cas ningú ho demana que s’ha suïcidat, massa penedida d’haver occit un oficial de tan altra graduació i entorxat ratat. –Okay. Li va fotre una cara a mastegots que semblava, es veu, un tomàquet esclafat, i li va fer una truita dels ovaris a puntades, i llavors la va escanyar. De constructor a constrictor, només una lletra. Per menys d’això mantes de guerres religioses entre caníbals han tingudes lloc tot al llarg de la (atxum!) història. Els arrians i els altres (els atanasians?) es van barallar durant centúries i hi hagué milions de morts només per una lletra jota. I els moros ara igual. Qui sabia fins i tot si les guerres santes entres els antropòfags aborígens d’allí mateix depenien d’una lletra, això posat que sabessin mica de llegir...? Hum. Tant se val. Me’n fot com d’un pià. De paisà se m’atansà un altre mariscal, o almirall o general o la mare qui el va parir, i volia que el donés pel cul amb unes deixuplines ferrades per tal de fer’s perdonar pel suïcidi de la meua dona ran la mort del seu company d’armes i tortures, i li vaig dir que okay però pagant. I no solament em va pagar llongament; volia, sobre, esdevenir el meu “company de per vida”. Li vaig dir que pel fet que encara portava dol m’estalviés tantes de declaracions d’amor i que m’ho demanés passat el període de pena. Els conservadors som d’aqueixa mena refinada, gent de fiar, gent educada, gent pregona en els sentiments i la religiositat i merdegades així rai. Això ens fa entranyables i admirats per tot lo món, sempre a frec de dir l’inefable, infal·libles com aquell datpelcul qui mana els cristians, de qui les guerres de religions per una lletra o dues són llegendàries encara, fins i tot en endreçúries i verals tan desgraciats com aquells en aquella illa quasi-evissenca, tot i que aturada a l’edat mitjana. Els ateus no és pas que ens la portin fluixa, és que ens fan trempar fins a límits descoratjadors. Els consols sexuals no els donen cap rampeu, vull dir, als èxtasis de trobar’t un ateu – de trobar’t un ateu, i atrapar’l, i lligar’l de peus i de mans, i d’espellar’l ans de plomar’l a la cuina – aquests actes sublims superen totes les amors universals. El final feliç de l’ateu coient en olles efervescents ens fa escórrer’ns amb profusió quaix il·limitada, com dic. Venia a emprenyar’m cada dia el meu enamorat. Mira que li deia que allò del dol encara em durava, el general volia de totes totes que li fes un fill. No comprenia que necessitàvem una mare, com més betzola millor, si volíem que el fill fos tan capdecony com la mare (el general) i malparit com el pare (jo). Sort que es va morir, vull dir, el mariscal. I, sobre, em va deixar d’hereu. Deia el document, el testimoni, vull dir, el testament, hi deia: “I al meu company de màrfega, el gros de la meua fortuna.” El datpelcul, bombardejant islamites, terroritzant budistes, s’havia fotut d’or. El Jaume Panderol i jo ens vam asseure en conferència seriosa. Em va dir: Els sobrevivents vol dir que en sabem, a l’engròs, bontròs més que els qui moren. Vaig dir: Em sembla que hi toques, Jaume, si més no d’esquitllèbit. Després em sembla que ens vam ficar a enraonar de física quàntica, de partícules oldanes qui, sense ni com va ni com ve, fotien el camp a cardar qui sap per quins universos gens descoberts. El constrictor em va dir que si el volia ajudar a fer l’esborrany d’una nova constitució per a l’illa, que, veient que jo en sabia tant de tot, potser fóra capaç de dissenyar pactes a doll que posessin pau entre els salvatges si més no durant un parell de temporades, car es veu que la minva de població era dolenta per al manteniment de l’illa – no prous cadàvers, i sobretot en conseqüència no prou merda d’indígena, per a femar la vegetació on vivien els insectes de bon costou i els simis de mal eixamús – tant uns com altres atraccions singulars que duien les amistats, i doncs els clients, del constructor a visitar’l assíduament. Li vaig dir que s’hi assegués bé i m’escoltés, i que el truc era seguir els consells del meu Carles Fourier, i doncs crear colònies sexuals, on cada perversió fos vista com la cosa més religiosa del món. Les colònies plenes de germans datspelcul farien competicions amb els menjaflames qui es donaven pel cul amb mànecs de destrals, i així anar fent, combinacions rai... En matèries de cul, tot s’hi valia. I que els aliments eren tots merda encara no prou processada, i que cada cos un cadàver encara no prou fet. En Jaume m’escoltava fent ballar les brases de la foguereta on rostíem cacauets. Em va comentar que collons rostidets també són llepolia – que ho havia après dels seus vassalls. Em va confessar que la meitat dels indígenes eren llors, probablement fills seus, car els de més de convidats qui duia a l’illa (pel fet que eren rics de soca antiga o militars) ja els feia cosa i mania de cardar amb dona civilitzada, imagina’t doncs amb dona silvestre, mig símia. Vaig consirar, seriós, i llavors parlí: Hi ha molt de pervertit al món – potser les teues salvatges farien estels del cinema nu molt escollides. Omplirem les sales d’homenics encantats, enamorats fatalment amb els estels naturals, i proveirem vora cada seient mocadors de paper perquè hom pugui torcar’s les lleterades. El Panderol va creure que allò era una altra idea beneïda. Em va dir que quan jo renaixeria (car era d’aquells qui creien en aqueixes ximpleries de la reencarnació) ho faria de totes totes benaurat. Potser adu d’insecte a la mateixa illa. –La veritat és que em veuria amb més de gust simi ganut, ja t’ho diré. –Vols dir? –I tant. –Doncs sia – va fer, com si fos el collons de déu de la puta illa. Després ens vam apujar les faldilles i vam comparar virots. El seu era molt més gros que no el meu, ço que estranyament el féu feliç; al tit el féu feliç que el seu pipinet fos més petit. Sí, ves, misteris de la biologia. Férem un seixanta-nou, prerequisit per a conèixer’s dos amics íntimament. Els capolls (seu i meu) i llurs corpuscles d’en Krause es tornaren vibrants i roents. Les endorfines fluïen per les circumval·lacions del cervell com flueixen els ossos dels menjats pels torrents. Al cap d’estona, havíem perdut tot interès pels mutus genitals. Calia ésser realista. Un pipí a la boca..., qualsevol pot tindre un atac i d’una mossada toldre’l arran. Ens vam abaixar les faldilletes una mica sospitosos recíprocament. Em va animar, dementre que ens preníem els conyaquets, a fer llors: Afegeix el teu cabal genètic entre els indígenes, home. Haurà d’ésser una indubtable millora. I com més seran més riuran. –Al jovent els abelleix massa de cardar – vaig pontificar, i vaig veure que m’admirava. –Ets parcialment un savi – va dir –. Segurament si t’hi fiquessis més seriosament podries construir mansions tu i tot. Vaig jurar allí mateix que d’ençà d’aleshores m’ocuparia exclusivament en els estudis de construcció i que re altre no m’absorbiria tant com la geometria. Va dir que ben fet. Mes que no m’oblidés pas de dedicar la meua vida també a alliberar els mals esperits bo i exultant ara i adés en les cerimònies dels salvatges, al voltant de les fogueres on coïen els enemics. Que això feia un bé-de-déu de bé al cos, i a l’ànima encara més. Em semblava que estava ple de collonades, pobre home. Vaig decidir en aquell instant d’assassinar’l. Tendrament me li vaig atansar part darrere amb el xifarot a la mà esquerra i el pipinet trempat a la dreta. Una de les seues hurís el va avisar. Mestre Iu us la vol clavar, senyor! – la mala puta va dir, amb un bri d’alarma a la veu. Maleïdes dones. Sempre m’han duta pega. –No en fotis cas – vaig dir –. Maleïdes femelles, odien el sistema, en tot hi troben a retreure. Només pensen en cardar i no pas en construir ni en surar lluny de la pobretat i la misèria; quin embaràs per a l’humanitat, Jaume, no creus...? Les hurís del Panderol només portaven tapada l’esquena. Així no se’ls veien les escares i les osques de les fuetades que els fotíem de nits. Massa lleig, el mapa. Altrament anaven amb cada esquer enlaire. Vaig agafar una altra hurí qui tenia més a mà i vaig començar a demostrar física quàntica estrebant-li els mugrons i el clítoris. Vaig dir quelcom com ara: El suïcidi de les partícules s’acompleix en actes de brutalitat i velocitat altrament inigualades en cap altre món. El món dels quanta és el més cruel aesmable. Fa riure la folla, inconscient, crueltat dels quanta que et pixaries als calçotets si en portessis. Ni els salvatges religiosos no es suïciden al mateix ritme, ni pensaments. Va fer una ganyota el Panderol. Modestament va dir: Si no calles et mataré. M’estic enamorant desesperadament de tu. –Pel bé de la nació, discutim-ho una miqueta – fiu. –Et tallaré les venes d’una en una – féu. –Gossa repugnant, només dius mentides. Et cauran els queixalets corcats. –Ah, vine amb mi al port. Avui arriben els Rothschild [em sembla que va dir, o els Rockerfel·lah o els Fel·lini, o els Onagres]. Direm que som marit i muller. –Estava tan enllepolit amb una de les Rothschild! Cada vegada que em trobava una revista de rics per terra, la cercava ensenyant cuixa i me la pelava amb mandra exasperant mentre me la guaitava – me li despullí en aquesta revelació quasi sensacional. La trobada fou tràgica. La meua enamorada havia envellida fins a límits de mòmia. Li fotríem un favor si li enverinàvem el conyaquet de ben rebuda. Els anys són la càrrega més dura de dur. Portar’ls escruixeix – i no solament qui els porta, qui els veu dur. –Tots a l’illa som profunds moralistes – vaig dir a l’hora de sopar. En aquell moment ens rentàvem les cares bo i fregant-les als culs de les hurís dretes – no pas les hurís qui ens servien la teca, les hurís de qui els culs servien per a rentar’ns i torcar’ns les cares abans de menjar i mentre ho fèiem. Àvidament em vaig menjar un conill sencer. Tothom se’n fotia creus. –Que em mengi d’una mossada un conill sencer representa l’angoixa vençuda. Un cop ens vestim com persones ja no tindrem mai més por. Ni anirem conills ni com ells en serem tan porucs. Ara, no reveléssim pas aqueixa pregona veritat als indígenes. Mes se n’assabentarien un dia o altre inevitablement. Com els pobres sabem (si més no si fa no fa) com viuen els rics, els rucs sabran (com aquell qui diu) com pensem els savis – tard o d’hora, un dia o altre. I llavors ja haurem beguts tots plegats oli. Car nidéu no treballarà, nidéu no guerrejarà, nidéu farà altre que pelar-se-la i beure conyaquet com un ronsa esteticista i epicúric, jotfot. Amb ràbia s’immolaran els nous descobridors incapaços de viure sense dogmes. Això és el que fa aquest món tan interessant. D’altra banda, potser caldrà esperar massa i ja m’hauré mort. Els vils salvatges aprenen aitan a poc a poc! Collons, n’hi ha per a morir’s de fàstic. La solució a la misèria del món és engendrar sistemes alternatius, on el sucre sigui amarg i el fel mel. Les deesses totes amb un pixot, els déus tots amb una fenella labiada. Això és el que dic – i jo dins el meu iot blau marí, i el meu iot ancorat a la rada del meu illot carbassa, mentre me l’estic pelant amb nyerra incongruent. I qui no n’estigui content, al canyet. Qui es belluga com peix hàbil entre les aigües estantisses d’un sistema que vilté, és capaç d’absorbir’s també en l’estudi del primer mol·lusc que li cau a l’ull. Els mexicans i d’altres indígenes religiosos s’assassinen entre ells a l’engròs, a cop de fusell, a cop de baioneta, a cop d’execució – qui treu el cap a protestar la bòfia feixista i els escamots de dretes, els paramilitars que en diuen, t’escapcen, com escapces canyuts si et passeges per la platja i els trepitges quan volen treure el nas. I fan nyec, escruixits. La guerra és sempre divertida per a qui se l’esguarda pelant-se-la. I si dels paramilitars i de la bòfia te n’esmunys, això rai que t’espera a l’altre cantó del cercle d’espinacs de ferro l’exèrcit. Ah, l’exèrcit, quin invent meravellós de faldilletes datspelcul ensinistrats a matar a tort i a dret tot el que es viu...! Per tal de fer el món més escarit i doncs ample per als altres, qui, agraïts, els colem i reverim! Es casen els faldilletes armats entre ells i tenen milions de fills, testimonis esverats de les irreversibles deterioracions dels cossos de llurs pares endimoniats, sense solució d’exorcisme. Llur cuca incomonible, inconjurable – què hi fotrem, massa tenyits de sangota, de la corrupció de la mort administrada a l’engròs i a tort i a dret. Al meu illot no hi viu ningú, només els escorpins i jo. Els escorpins i jo tenim ara la mateixa visió del món: castiguem el fibló bo i esmolant-lo lentament, i afalaguem la joventut de les nostres cèl·lules qui com partícules suïcides es col·lapsarien si hom no els massatgés cosserament l’egoisme descordat. Una cèl·lula és plena de merda i l’has d’anar gomboldant, no fos cas que emprenyada esclatés. Tard o d’hora, cauran víctimes del cruel sistema sexual que vol que qui hagi cardat prou hagi de morir, però si les agafes per la pelleringa tova del clatell i les arrossegues escales avall fins als cellers de l’impassibilitat més completa, la cèl·lula es creu morta i deixa de desitjar, i doncs d’envellir. Aquest és el secret i no pas cap hospital ple de cocs folls en cuines caòtiques. El millor cirurgià és el qui se’t despulla i se’t tallà un colló, i llavors un ull, i llavors un ronyó, i llavors un bocí de cervell, i llavors la melsa que deixa damunt la molsa perquè bategosa hi salti com un ratolí, sols per a demostrar’t la seua perícia, i llavors rient te’n vas, molt més lleuger. Una bala vaig sentir xiular. El murmuri del xiulet em va dir d’amagar’m com tortuga o com cargol. Dins la closca hi escric aquest tractat de saviesa. Si mai ningú m’aixafa i sap llegir’n els padellassos, collons de déu el que aprendrà, car qui altre fou millor testimoni a la matança d’abans de l’era propera...? Al meu illot l’adulteri no s’hi val. Potser per això les dones nàufragues des dels esculls em disparen. Un sistema sense adulteri desfà totes les estrafolles de les femelles. Diuen: Com collons viurem! Sense romanç i sense romanços, i sense pel·liculetes i sense novel·letes d’enamoraments i punyetetes! Tret que a les dones sempre els he dit que se n’anassin a la merda. Només em serveixen per a pelar-me-la mandrosament, com si encara visc al segle dinou, de coltíssima memòria. No m’obsedeix altre que existir en aquest indret de món on les gavines qui es fotrien els escorpins moren crivellades per les escopetes de les nàufragues qui en naufraigs colpidors naufraguen a l’escullera, màquina sexual molt cruel d’aqueixa mar assassina. Amables dones, amb quina absurditat us heu tornades salvatges! Si us rofredéssiu una miqueta la fenella encesa potser esdeveníeu menys moralistes, i doncs ens deixàveu els escorpins i el tit resoldre les nostres qüestions sexuals, problema únic que només el més savi pot resoldre, segurament plegant-se únicament a l’argument que el que la natura vol i pretén és sempre fastigós – i molt dolent per al cos, una càrrega i un embalum insuportables. Potser visitaré un dia d’aquests l’illa del constructor. Hi viuen ara moltes de boes. I hi ha pler de bars de nit amb milions de noies nues, i a les platges només hi volen nudistes, i als vells els és interdit d’entrar enlloc, ni a l’illa mateix, tret que puguin demostrar certes proeses que ni els atletes més desgraciats i monomaniàtics... Esmolant ans febrint el meu fibló, ben tancat a la meua closca d’iot blau marí, us diré, per tal d’eixamplar la paradoxa exemplar on marinem, que és gairebé inenarrable la solució que em ve ara a l’esment, que és d’oferir a aqueixes dones un òrgan mascle per via genètica o protètica, i alhora aïllar els òrgans sexuals mascles en illes d’òrgans sols, no fos cas que la rebel·lió s’establís on els òrgans adquirissin ulls i cames i fiblons..., però... potser... tot això..., en fi, ja ho he dit abans.