Fascinació amb el peó
—He perduda l’il·lusió…, quin desori m’envaeix…, i aumon cap al·licient..., si quelcom m’engresqués…, per cap estimulant no pas empès…, i l’enveja que em corroeix…, groc de puta enveja… — li deia, si fa no fa — i això com es guareix…?
—Atès que cal morir, prou val més fer-ho per cap causa que no pas per no cap —va respondre’m, el doctor Tibèrit, mes aquesta ja la sabia. Llavors em va guaitar amb ull rebregats de vell fastiguejat—. I a aquell el castigares durament, i …, vull dir, de dies seguits…
—Carallot de comunista, ja ho saps. Sempre insistint que no s’hi arriba mai... Que cal patir generació rere generació abans el llostre gloriós no apunti per a banyar-ho tot de llum rosàcia permanent… La felicitat inalterable a la terra… I jo dient-li que sí, que ara hi érem a tocar de mà… Que ara tocava l’autocrítica… Que quan manessin ells també els criticaria… Que al poder tothom s’hi podreix… I ell “—Què dius!” Tot escandalitzat, dogmàtic, amb els ulls il·luminats de l’il·luminat. “—Nosaltres no!” Dient-me que un cop s’arriba a la fita desitjada per l’humanitat de germanor universal, ja s’ha acabat. I jo al contrari, que mai no s’acabava res, que els criticaria tant a ells com als feixistes; i ell odiós: “—Et matarem, et matarem! I tots els teus!” Exactament com els feixistes. Un home totalment desencaminat. La por més grossa que tinc…, perdre tots els familiars…, quina culpa tenen ells de les meues manies polítiques…? Li vaig fotre un cop al cap amb un maó que hi havia… Va caure rodó… Me l’enduguí amagat al cotxe…
—Sí, ja m’ho has dit… L’alineament d’un intel·lectual amb un sistema polític sovint esdevé criminal…
—Sí, però què és un intel·lectual…? Qualsevol datpelcul se’n pot fer anomenar. Te’n recordes que el feixisme castelladre no tenia intel·lectuals. Encara no en té ara. Agafen qualsevol bocí de merda, estil Ortega, o Unamuno, i els fan passar per la gran cosa… I llavors tots els greus professors d’universitat, gentota sense cap categoria, repetint-ne les bajanades infinitament. A la nit, per la ràdio, dient que no hi ha millor manera de pujar un infant que a cops de corretja. Mon pare sentint-ho mentre bufa i fa ampolles — ja t’he dit que era vidriaire. A les nits, al taller, amb les fornals roents. Trempant flascons vulgats, més que res. Mes més tard..., dalt al pis... Qui rep els cops de corretja proclamats pels intel·lectuals feixistes…? Mon pare s’hi ficava amb totes les de la llei… La ràbia em rosegava, i a ell, mentre em destruïa el cos, i jo volia llibertat, volia potser morir per esdevindre ànima alliberada…
—Tenies un pare cruel…
—Com tots els altres a l’època, cal suposar, sobretot si no són gaire vius; massa influïts per l’ambient brutal del règim.
—D’ell et ve la teua crueltat… No tant del seu exemple com de la reacció del teu cos a tant de càstig… Allò de trobar la violència com ara la cosa més normal… Allò que feres amb el pobre comunista…
—Quan… Quan el vaig treure del portamaletes del darrere… Com qui extreu qualque petxina de la closca, vull dir, l’animaló de la cloïssa, quan el desarmes, nu, i vols cruspir-te’l… Més que més que, amb el bony immens al cap, semblava que hi havia covada una perla… Em va vindre un acudit… L’un demana: “—Com acabaria una cloïssa que es fes puta…?” “—Ben tocada de la closca, és clar.”
—M’has dit que va sortir cantant…
—Una mica més tard… Quan l’havia instal·lat a la cambreta fosca del soterrani. Deia: “—Visca el pa, visca el vi, visca la mare qui em va parir; visca el vi, visca el pa, visca la mare qui em va cagar…”
—No pas cants comunistes.
—Home, no, ja et dic.
—Et va dir que posseïa un secret letal…
—No me’l volia dir fins que el deslligués… No el podia deslligar, no el podia deixar fugir cap als seus… Ja saps com m’havia barallat a Liverpool amb aquell del National Front feixista qui em tractava de wop i de paki i li vaig dir: “—Doncs t’equivoques, pedaç, que jo a casa meua també sóc del Front Nacional!”
—D’alliberament catalònic contra el feixisme castellà, amb en Valls, en Cucurull…
—Però ell no s’ho podia imaginar, que amb el mateix nom hi haguessin dues organitzacions polítiques totalment oposades, i allò durant un instant el va deixar amb un pam de nas, destarotat, vaig aprofitar aquell moment per enfonsar-li l’ampolla trencada enmig del costellam. Se’n va anar corrents rajant sang pertot arreu… Vaig haver d’emigrar de Liverpool, no fos cas...
—I el secret letal per a l’espècie humana…?
—L’hi vaig extreure a garrotades, ves. Em diu: “—Aviat, en un mes, un any, deu anys, trenta anys…, t’hauràs mort, i això serà per sempre, per sempre, per sempre… Aquest és el secret. Ets carn d’extinció eterna… Es pensava que aquella bajanada m’havia de dur a can Pigem…”
—Can Pigem...?
—Sí, ja ho sé que a casa teua diuen a sant Boi… Però els de Lleida en dèiem a can Pigem. Ma mare sempre escridassant-me: “—Pararàs a can Pigem!” I ho va endevinar.
—Ah, sí…?
—Però no pas per qüestions metafísques, com el comunista presoner..., per qüestions de ràbia sobtada, ja ho saps…
—Te n’adones que per als creients el missatge letal, el secret destructor de l’humanitat… Allò de l’eternitat, l’inacabament etern de l’ésser sempre el mateix tu, el mateix tu, el mateix tu…. Sense fi, mai… Te n’adones que encara és pitjor que no ésser re, re, re… Mai…?
—Li vaig fotre un mastegot! Dic: “—Això és un secret…? Això és merda, marrec!” Ma mare m’ho havia dit de petitet… La vaig qüestionar quan matava un pollastre… “—I ara, li vaig demanar…?” “—Ara el courem” — va dir. “—No, però vull dir, on és el pollastre, la seua ànima…?” “—La seua ànima…? Mort és mort” — em va dir, fotent-se’n, rialleta de conill. “—Tant se val un pollastre com un hipopòtam com un home…” I després em va fer gràcia, molt més endavant, de llegir, a Xicago, en en Ben Jonson, a “L’Alquimista”, un qui diu: “—No hi ha al món ateus més convençuts que els cuiners…” És clar, i que tots els maellers i espellamules, i els autopsiaires i els qui treballen als escorxadors…
—I els botxins. Això t’inspirà per a fer-te’n…?
—Inspirà…? Jo em vaig apuntar per a anar de mercenari a Rodèsia, i una mica més tard a Biafra, no pas per cap inspiració… Tenia divuit anys, volia sortir d’aquell forat… Que matéssim tants d’aborígens, ho fèiem amb esperit d’emulació… Com qui practica un esport…
—I quan s’acabaren els mercenaris… T’oferiren terres al Brasil…
—Les regalava el ministeri d’agricultura per a qui volia instal·lar’s entre els indis salvatges… De fet, em volia apuntar amb el Xe Guevara, però vaig fer tard. Ni sabia on parava quan vaig llegir que l’havien mort a Bolívia… De primer em pensava, com tothom, que allò era una foto trucada… Semblava el crist del Mantegna… Dic: “—El fotògraf s’ha inspirat en Mantegna… Amb això sol ja es veu que està trucat…” Però no; era mort. Els capatassos brasilers encara se’n fotrien ara, del meu paper de ruc, si fossin vius, qui sap.
—I la Trava...?
—La Trava vivia en la casota més lletja que et puguis imaginar. Era feta de llaunes i canyes i vidrots, tota d’angles, d’on en tornaves pertot arreu encetat. En aquella cabanota només hi anàvem perquè la Trava es deixava cardar de franc… Com tot bon castís lleidatà, nat al Conyeret, sabíem que les xiquetes s’hi prostitueixen des dels tres anys (l’any del seny). Mes allò era una dona, una adulta, veus què vull dir...? Amb pèls al cony.
—Una mata negra i pollosa, i greixosa, com un fregall d’aigüera de cuina, ca?
—Èccoli... I amb cabres i pegadella. I alhora ara pensava en el seu espectre, i passava de: “la vella es llufa” a: “la vela fa llufa”, i doncs a: el vaixell fa figa... Tornant de Sudàfrica, els tràngols...
—Sí, ja m’has dites els teues feinades a les mines, a Hoopstadt, a Bloefontein, aquells vòrtexs de mareig, aquells ennuecs indesencastables...
—Sempre fent’s-hi el valent, antics legionaris... El titella aquell sempre escurant-se les dents amb el fibló letal d’un estevet... Mes tornant, a l’alçada d’un d’aquells arxipèlags... De bell nou l’atac d’inconseqüència... Com als hospitals, als aeroports, sempre la mateixa nit esllenegosa de l’ànima arnada — i tu sense agafatall enlloc. Mort per sempre, sempre, sempre.... I ara...? Perdut al caos de l’univers. Qui hi sóc, bo i esperant, qui hi sóc…? Què hi vull...?Què hi valc, a l’horitzó confús…? Res. O en tot cas no hi sóc sinó el defecte (pensant en tot el muntatge altrament insensitiu), hi sóc el nyap.
—El fuà: la natura implícita teua, amb la qual neixes, manera d’ésser que t’és natural, essencial, pròpia... El teu fuà és així: el d’una ampolla buida.
—Un fiasco, comprenc. No siguis tan diplomàtic. Ampollota: fiasco. I més venint d’un pare vidriaire...
—Cristaller.
—Que collons de cristaller, vidriaire i amb prou feines.
—Què diria ara si vegés que al cap i a la fi li ha sortit un fill seminiverbius, un lletraferit...? Un “heretget”, en termes de sa mare, la mare de ton pare. Die häresie gegen jene wahrheit. L’heretgia, permòdol de tot el teu firmament clos, cul de paella foradat vist del fons de les tenebres, per la tarja d’un ergàstul, a ca la Trava, des de la cova de la bruixa... Com en Vincenç Ferrer, ja com Anaximandre mateix... Pretty bleak. Els estels com ara mosques voladores, desferres que es passegen per l’iris esfereït...
—Rere les tenebres, només hi ha més tenebres. No hi ha cap Solell ni cap deuarra rere els cortinatges d’horror que és el cel amb núvols i galàxies.
—El comunista malmès... El vau tancar a la cova de ca la Trava...
—Saps les meues intimitats, mes no pas totes. Festejava amb una marcolfeta del Conyeret, la Loli Arbequí, d’Almatret, qui feia créixer un ginkgo a ca seua, a la finestra d’un piset de davant el seminari. Era força ximpleta, mes plena d’alambor, i sempre deia “estigui bonet” i “bufó” i “dugues”, per presumir, com si fos de Barçalona. Me la vaig trobar a la cruïlla, esbojarrada, de nervis confluents en carxofa (amb el cor el seu melic), feta un paper rebregat, recitant el pare carabasser. Una mosca balba amb faldilles de capellà i barret de guàrdia feixista, com tornava del Conyeret de fer-s’hi clients, li recordà “—...el tronc de nadal, el caganer, la mona de pasqua, les fogueres de sant joan i que en català no ens moquem amb mocador, que fent setze, i que per això es mereixia setze coltellades...” Que “—Una puta catalana, això no s’era mai enlloc vist! Com aniríem al cel en bloc com a poble escollit...!” Merdegades d’aqueixes. La vaig dur a la gota de la llet. La van apedaçar. Va sobreviure. La vaig acompanyar tota la nit. L’endemà. L’altre. Ningú altre no va vindre a veure-la, com si ningú no la trobés a mancar.
—Moltes de meuques, la família les rebutjava – com si mai més no fossin, o com si mai no fossin hagudes, gens, ni per començar... Les prèdiques feixistes a la ràdio...
—Quan va poder xerrar, m’ho va contar. Qui era, on treballava... Vaig anar al Conyeret a avisar la “patrona”... Em tracten com a un fill. No els dic re de la Trava. La Trava no treballava sindicada... La Loli li tocava fer el dinar la setmana passada. “—Doncs aquesta el faré jo”, vaig dir. A l’hora de dinar, tothom emprenyat – el meu dinar, ningú no sembla voldre’n… La “patrona” és tan ruc! En anar-li a netejar el plat perquè s’hi posi quelcom d’altre que li vingui més de gust…, trob tant de menjar amuntegat al safareig, tot fent-se malbé. El safareig és a l’eixida, al balcó, de fet, i és allí on renten els plats. “—Tot això no passava pas quan jo manava!” —els dic, assumint-me Loli, i volent dir, és clar, “quan jo cuinava”. Mes s’ho prenen amb equanimitat. Veuen que serv qualque fons d’autoritat. I em passaré hores i hores rentant, i endreçant, i aprofitant el xorrèstec aprofitable, ficant-ho a la nevera tot ben acunçadet… Podríem sobreviure mesos i mesos amb tot el recobrat que elles (i els vomitius arlots) balafiaven i malaguanyaven – pastissos amb prou feines començats, plens de bocins de xocolata, panses, nous… Tot bo.
—Ja veig que la Loli, per ésser’n quítia, t’havia de fer un favor gros com aquell, que et desés el comunista ben desat.
—Tenia un armari de doble fons; el carallot amb el trep el vam enfonyar ben enfonyat. Li donàvem aixarops amb un tubet, i li buidàvem cada dia l’orinal. S’hi va estar tres setmanes, potser dues i mitja...
—Tornant de Barçalona, on hi havia anat per qüestions del sonso articlet que escrivia per a la premsa clandestina, a veure si em pagaven ni que fos per a sobreviure... En tren de netes intimitats, pas part davant l’home de la seguretat — el seu cau de llum mai extingible… Em fa signe que tot va bé... Com si ell i jo ens entenguéssim, de conxorxa si fa no fot política, tot i que treballa doncs en una organització que depèn de l’enemic – els trens, focus d’aixarnegaó desbocada. Em deixa passar al vagó interdit: quin desori: n’hi ha qui caguen a terra, n’hi ha qui es moren en estireganyades agonies, n’hi ha qui se la pelen amb goig… N’hi ha qui hi semblen decoracions rònegues, com ara enribetats als seients, mans i peus clavats i reblats. Vull dir, semblen borles carrinclones de seient per a ric. Car tots són molt vells... Parracs, sacs d’ossos... Sap l’home de la seguretat que escriuré d’estranquis sobre aquest bescunç oïble...? S’afetgegaven els vells... Amb quina fredor ens entenem, i sense un mot, l’home de la seguretat i jo. I part dedins el vagó dels damnats, estrany, potser drogats, car cap signe de rebequeria no hi veus entre els sagnosos mal-reblats. En aquell instant, escaientment, un dels matalassers, un guàrdia feixista, llord, revingut, amb verdancs a la panxa que li sobreïx dels pantalons descordats, entra a rompre cares... Queixals que volen... Cassigalls llefiscosos que s’encasten als vidres pintats de negre... Vells qui reben de valent... La seua polla qui pon fora del ponedor… Em diu, fent-me la guerxina: “—Veus? Un altre signe que l’estic irremissiblement dinyant...” I s’estreba una miqueta el pixot i se li queda a la mà... Només tres o quatre gotes de sang greixosa gotegen dels dos bocins trencats...
—Potser era un pixot de per riure...
—En acabat, en l’enyor i la melangia, confegia el meu article, quan el torturador se m’assegué al costat; pudia a feixista… Una fortor insuportable. I em va començar a enraonar en castelladre. Feixista i castelladre sempre va junt. Em demanava si vindria amb ells a festejar amb la gent tan putejada a l’arribada... Amb quin aplom entom trontolls i sotracs... Sabia el maleït castelladre que passaríem per aquest tram recentment sabotejat, i volia veure com m’esparverava...? No m’havia esparverat gaire (o almenys no creia haver-ho ensenyat gaire) davant els xurriaquejats i el gruix i la fiçançó de les xurriaques... “—Poema.” Vaig dir “poema” ficant el nas a allò que sense cap altre gargot escrivia, com ara enmig de feina d’inspiració, amb no prou temps de fer-la petar... Mon llibre publicat a aquesta col·lecció on els ignorats tornem a poder dir la nostra, rescatats de les ombres dels llimbs. Al cap d’anys i panys de súpliques al desert, el poeta s’espandeix com la flor de la saviesa... Se me’n va anar de la vora fastiguejat, el monstre – carronya castelladra – no en tenen mai prou – volent encarronyir’ns durant 300 anys de reguitzell. I més si els deixàvem. De sota el seient del davant eixí un japonès. Allò em va esverar una mica. “—Xst (em diu), amic, resistència.” Era en Szasza Urologos, un anarquista amb nom si fa no fa hongarès. Volia alliberar un dels vells, un antic patriota. Diu: “—Aquell qui duu un barnús florejat amb tulipes i té una estella de banús clavada a mig muscle esquerre...” Dic: “—Sí, noi; hi és.” Diu: “—Si entretens el monstre, m’enfilaré part defora el vagó i esbotzaré una finestra i el llençaré a un indret indicat on l’herba és tova i hi ha sorra i els bandolers l’esperen...
—Els bandolers més tardans, quina esperança no ens duien. Quants de naltres no foren empesos a la bona via per llur constant fermesa — no tant influïts com encertits en la bonesa del fet…
—Doncs aquella dona del camió; de bon matí, quan puja a la cabina, s’està una estona arreglant-hi papers, encertint-se, com dius, de l’itinerari, amb una cama alçada, el peu descansant al marxapeu – guaitant-li d’on sóc, cuixa amunt, me n’adon que va sense calces – ens ensenya el cony…, no gaire pelut, ben cuidat…, deliciós, la boca aigua… Justament havia salvat el meu company japonès de qualque robatori escalatori fallit, llas; els ortells escansoris li feren figa i caigué a la via...
—Me’n vas parlar ahir.
—Ara, ell i jo, arrepapats al cotxe, veient el cony de la gens tocatardana camionera; l’hongarès, vull dir, el japonès, se la pela –lleterada immensa, tu, inexhaurible… Me n’agafa un fàstic immens... La Loli ja no la tocaré més. Aviat m’agafa tírria, perquè no me la card. Diu: “—Ja et pots endur aquell. Partim peres.” Car es creu que l’avorreixc, que és veritat, com totes les dones amb pèls a la fufa, d’ençà de l’incident amb la camionera... M’he passada la setmana demanant qui coneix un especialista... No n’hi ha prou amb corregir el món internacionalista, cal corregir’s un mateix... Per xo m’han enviat a cal metge, a casa teua, Tibèrit.
—Quan t’he vist pensava que érets anèmic; m’has vingut amb aquella cara esblaïmada... I quequejaves feblement... T’he dit, amb simpatia: “—Et traurem viu d’aquest tràngol.”
—Era una sala d’espera despullada; em deia “urubú, urubú, urubú...” repetidament, tot tremolant... Urpit pels vidrets del fred... Perquè volia calmar’m... Amb aquella mantra apresa a Sudàfrica... De fet, una excusa per a no tirar’m daltabaix de la finestra... Pensava: tots aquests doctors – banda de fàmuls als quals hom s’ha de saber adreçar i no esperar’n pas gaire reacció, tret sisvol entre els de rangs inferiors, qui els veus amunt i avall, enfeinats com formigues...
—Escòria onírica, company. Els metges som el bàlsam de l’humanitat. L’únic: que els qui pateixen tot ho veuen pel cantó sinistre. Si mai es refan, no pas per casualitat, ans pels nostres científics quefers, ens veuen com dimonis infernals burxant-los les nafres, amb estellicons atiant-los les umflaós, amb...
—Sempre es foten els savis... “—Hum-hum...” – com si el farsant en conegués cap (de remei, de tractament, de diagnòstic), quan en realitat no en coneix ni un...
—Com cerndre entre el xurriburri lleig...? Deixondeix-te, no baixem tots ensems duad avall... Només hi baixeu els llecs... Els metges anem a la mort no pas enduts damunt davall per enrabiats torrents plens de merda i corrupció i malalties... Hi anem fent el mort tranquil·lament, i amb opis i pètals i perfums... Per què et penses que sabem tant de química...?
—Ara que dius llec... Així és com esdevinc el comunista fet malbé... Ixc tot nou com Afrodita de les tenebres, entre els rocs vora la ratlla de l’aigua negra, oceànica. Apareixc a la ciutat, ujat missatger, amb bastó i tot – molt de caminar, portant la bona nova de la meua doctrina d’igualtat solidària humanística total. Entr a la botiga i em vol la negreta eficaç vendre’m doncs unes sabates especials per a caminants, i a bon preu. Les va a cercar ben lluny, per una galeria que surt a una eixida assolellada, i continua en una altra galeria que s’enfonsa als magatzems de molt endarrere, inaccessible per al llec en sabates com jo. Tret que, quan torna, el parell de sabates que em vol encolomar són palesament de dona. Dic: “—Ep! Avisa’m quan en tinguis d’home, no val a confondre, ja aniré passant, i llavors me les vendràs, dona.” Em respon: “—Doncs no sabia pas que eren per a tu; no podrien haver sigudes per a una de les teues drudetes...?” Això del comunisme rutlla collonut amb les negretes. Mutu penetrar’ns de ninetes. Entesa perfecta. Ara sortim junts.
—Encara no entenc com has esdevingut el comunista malmès.
—Pensava que t’ho havia també contat ahir – li dic, amb un cert escarn a la veu i amb un somriure tort.
—No vull plomar cap grua amb tu; avui em veus com a contrincant...? Quan només som plegats per a esbrinar com resoldre l’embolic on t’has fotut... No nou gens, ans al contrari, una mica de confrontació dialogada entre pacient i terapeuta, si hem de rembre intacte l’ou de l’esdevenidor, mes, si ens barallem massa fort, malament rai; tindrem una empastifada a la vora d’on xauxina, amatent, l’atuell...
—Mon pare, enverinat pels predicadors nocturns a la ràdio, em crema els llibres i m’estripa totes les llibretes amb els ninots... Les fornals de coure vidre se’n riuen infernalment cada vegada que s’engoleixen tanta de ciència... Ma mare i jo, mai no ens és llegut de llegir res. I en canvi, ell, mon pare, l’enverinat, té un llibre celat a l’enfony secret…
—Quin llibre...? Això pot ésser significatiu.
—En realitat en té dos, de llibres. Un al prestatge de l’entrada del taller, ben palès, per cada vegada que foti un cop d’ull un bòfia, un parell de bòfies, o un escamot d’inspecció... Tots aquells castelladres oficals a demanar propines i unts... El llibre és el “Reglament de la guàrdia feixista” – gu àrdia setrill, o civil, es deien. S’hi explicava pler de falòrnies, història i merdes d’aqueixes, i màximes, i llavors instruccions: amb llistes de quins graus de tortura calia aplicar a clandestins, a dissidents, a subversius, o a gent faduga qui s’esquia solsament de passar per llur indret d’influència, maleïts terroristes uniformats...
—I l’altre...?
—Eh...?
—I l’altre volum, el volum amagat...?
—Tots els llibres cremats – cap que en trobi, al foc – sí, i tanmateix amagat en calaix, el del Chessman...
—Un altre jugador d’escacs...?
—No, aquell famós “criminal”... Mes... Ah..., allò encara era més bo que el que llegíem d’esquitllèbit jo i ma mare... Tot i que no crec que sigui la qualitat... Quina altra fascinació tenia mon pare per aquell home, de qui la paraula era el seu missal…? Empedreït vidriaire, torrat pel foc, avesat a l’infern, i devia trobar un messies en en Chessman. En Chessman era un individualista enamorat dels automòbils, valent, emprenedor, agut... Amb il·lusió de bisbetó pitof es llença a l’adoració dels automòbils. Sap com funcionen del dret i de cap per avall. I, per les nits, amb una lot vermella, fa de bòfia – assalta algunes parelles qui carden en certs automòbils que ell considera templets, capelletes sacres. Davant aquell sacrilegi es veu que obliga alguna de les noies – vestals pol·luïdes – de llepar-li el pixot. I llavors espanta – com fotria qualsevol altre bòfia mal untat – la parelleta cardaire, i au, ell rai, a emprar l’automòbil... Un heroi de mon pare qui em dóna l’idea... L’endemà del disgust amb la Loli, qui vol que la desembarassi del comunista desat a casa seua, vaig fer els possibles per a comprar’m un cotxe. Ja n’havia tingut un treballant a Iguaçú...
—Cert; me’n record que ho deies...
—Doncs de descompte, de tercera o quarta mà, relluent com un llampec, n’he vist, caminant, caminant, fent de missatger de la bona nova comunista, n’he vist un per vendre davant un mas. Quan hi faig cap, han buidada la piscina, la noia de la casa no vol saber re, em tracta a baqueta, fa morros, em diu osta i arruix, com si sóc un altre mormó, i diu que “—odia tots els homes”… Car els “homes” de la casa li buidaven la piscina enmig de l’estiu; perquè volen jugar-hi a beisbol… Ve el padrí del mas, el propietari, un metge ric, l’inventor de l’orgasme Cirerel·li...
—Ah, de debò? Encara era viu en Cirerel·li...? El seu orgasme es veu que el descobrí genialment un vespre, on, pels fonolls de l’hivernacle ullprès, va comprendre que la mística llevada de llençols secrets (l’apocalipsi) hauria per força de fer fortoreta d’anís. Va concebre el fal·lus com una mena de gnom pleonèxic (cobejós) i la vulva la relacionà amb els petets (o viules) de violí. Amb aquest varengatge singular imaginà harmonies fetes amb esclats de bombolles de gripau i de bromeres de verí alquímic. En creà una pomadeta que l’home ha de fregar a les crestes del cony mentre les acarona, mentre la dona ha de mormolar les melodies creades pels esclats; es veu que les arestes del cony esdevenen roents, que refulgeix la punta del vit, i que els sexes, sense mai realment tocar’s, esclaten en erupcions de goig pràcticament insostenible – molta de gent carallot se n’ha morta d’ofec, escridassant-se, trametent als forats foscs del gens ferm firmament llurs “—reïres, i oidàs, i iopaès” – darreres paraules de la raça ara extingida dels humans – l’únic que s’hi sent ara farà milers d’anys, en el futur.
—Sí; doncs era un vellot desdibuixat, rònec, embafat – no hi hauria estat pas de més al vagó dels condemnats, aquell Cirerel·li teu carregat d’ostes... Amb el cotxe vell, que ara és doncs meu, vaig de nit al pis de la Loli, vaig de cap al forat contubernial, engrap l’avortí, li premc la gola que no aviï gaires garranyeus i, quan perd el coneixement, me l’enduc arrossegant-lo abaix, fent un cert xivarri, fent veure que m’enduc un altre galifardeu, company meu, trompa com jo – molt més trompa, de fet, desmaiat, i jo cantant esberlat, amb un ennuec de caldéu... Quan som rere el seminari, a la paret fosca, silentment l’emboteixc al vehicle... És que llegint en Chessman (tan bé que li hauria vingut un canvi d’identitat, pobre minyó!), em vaig empescar un bon conte. Algú qui va per les carreteres amb el seu cotxe. Va descartant autoestopistes fins que en troba un si fa no fa del seu gàlib. El duu envant fins que en un indret solitari, enmig de les praderies, fa veure que té un pneumàtic fotut... Atura, i baixa, i l’autoestopista, agraït, vol ajudar... Quan el fa acotar’s li trenca el crani amb un cop de gat. Ràpidament, canvia la seua roba amb la del mort, fica tots els seus papers ben palesos en un jaqueta que sobreviurà el foc, car s’envolarà “de casualitat” quan llençarà el cotxe per un penya-segat... I ara amb l’identitat de l’autoestopista farà autoestop. Algú s’aturarà per a dur’l a la ciutat vinent, tret que tindrà un pneumàtic petat i quan voldrà ajudar la bona ànima, aquesta bona ànima li trencarà el crani amb un cop de gat, i li prendrà els papers, etc...
—Molt “Twilight Zone”, ja ho veig.
—Tret que en aquest cas no hi hauria cap mena de repetició. M’enduc el comunista fet malbé fins a un indret solitari en aquell moment de serra la Llena i, en pic he canviat els papers, posant-me-li els meus, i desfigurant-me-li prou la cara, estimb el vehicle que es rebenti i, si pot, s’encengui. I me’n tornc fet ell, amb un bastó caminant, i predicant ensems la bona nova. No sóc tan escarransit com ell, mes tant se val. Em sembla que s’havia fet comunista per l’escarransiment del seu cos; amb allò de l’igualtat, es pensava, amb el comunisme, que tothom hauria doncs d’ésser escarransit com ell. És la malaltia dels dogmàtics: els jacobins, els xarnecs..., tothom ha d’ésser com ell, peti qui peti, la malaltia de les monges creients, tot la mateixa merda. Quan era a Barçalona, un pic vaig trobar feina fent de torsimany a un parell d’aquells enviats especials a qui els mormons fan córrer món obligatòriament – és llur servei militar, com qui diu – a fer-hi deixebles, adeptes, enfalorniats. A Barçalona, els tenia astorats – aquells carallots es trobaven doncs que, traduint el nom de la gent a certes barriades d’invasors, tothom s’hi deia de la mateixa manera. Maleïts dogmàtics. En Xarrupacagallons ací; ah, no, els Endrapamerda, hi viuen; i, al costat, hi ha els Tastaxerris, llavors els Xuclacaques al fons…, els Xuclacagallons, hum, no sé pas on viuen… Car... Tots els del cagalló al capdamunt del nom es diuen igual, amb la f al final. Dogmàtics de merda – buròcrates, estiracordetes de l’eixuta, i au, servint mort fins a la mort.
—Ja em diràs demà com et prova això d’haver esdevingut el comunista mort. Per avui ja hem fet – es va aixecar, encara rosegant cacauets.
—Sóc molt amable, tot i que no m’ocup sinó de mi – tinc intenció de fer una gran edició de diari amb els millors dels filòsofs d’ara (i això pot incloure els entrenadors de futbol) com a únics comentaristes. El record corprenedor d’aquest projecte m’ha dut a l’esment l’incommensurable Ecs-èh-vi-eh Quí-ho-gat – com en deien d’en Xavier Cugat a Xicago – ei, com feia sirgar tots aquells irrisoris xarneguets! – ell sol, el rei del xa-xa-xà! Un rei català al món. I recorda: som als anys cinquanta, on cada català és un vençut, i doncs suspecte de tot crim!
—Comprenc, comprenc, m’ho has dit d’ençà que comencem...
—Recorda, et dic; els catalans som els negrets, en aquesta història, i els xarnecs – es a dir, la bòfia, els comissaris dels feixisme, i, és clar, els maleïts merdacaners del tripijoc adjacent – els xarnecs, sí, en aquesta història, són els brutals racistes. La violència de la societat crea els violents, ens ensenya sant Caryl.
—Qui...?
—Me n’he apresos bocins de cor. Al calaix tancat que obr amb rossinyol. El secret de mon pare. El llibre d’en Chessman, la seua fascinació chessmaniana – llegint-lo d’estranquis, a instants on el sé bufant flascons, trob que així em puc introduir furtivament a l’antre psicològic de mon pare, a qui, amb aquest avantatge, desfaig. I potser això em resumeix: la vida ideal que pessigollejava el jo reprimit de mon pare, jo sé dur-la a la pràctica. Liverpool, Biafra, Brasil, Xicago, Bloefontein – ningú no em fleix – més que més havent après dels errors d’en Caryl. L’error únic és que la bòfia t’atrapi. Fins i tot, a ell, atrapat i entrampat per la bòfia també feixista a Amèrica (on no pas?), la fosca obstinació de sant diabòlic el salva de cada maltempsada, i gairebé de la definitiva. Vénen els botxins, i bonanit – és clar, que l’eixuta ve amb moltes de disfresses, i la de botxí no n’és sinó una; encara hauria estat bonic d’esquitllar-se’n. Car tot és injustícia. Ésser nat és injustícia; si hi hagués cap culpable, és clar. Extreient diamants a Bloefontein, la regatera de benzina, les urpes del foc, embolicat en gran flassada, els guàrdies s’estimen més matar’t a trets que no que vingui cap ambulància i puguis escapolir’t mig cremat mes amb qualque diamant als budells. Lluent pinyol que coves i de qui el pampallugueig al paltruu, entre els tendrums arnats, relluu als raigs xeix i tot. Tu resisteixes el fum embolicat en la mortalla. T’han de prendre per mort, per mòmia. Millor, t’han de prendre per absent, per menjat pel foc, per xo et colgues a la mateixa terra, un forat que el foc tapa, segella amb escaguixosa lava. I ara hi guareixes, entaforat a l’indret estret, com quan érets un comunista malmès atapeït al doble fons d’un armari de marcolfa. I hi guareixes ràpidament – les arestes de la roca tanmateix porosa et dibuixen texts a la pell coberta d’estalzí si tremoles amb el fred de la febre roent; texts decisius, i molt entretinguts; sóc el fraró, el corc no del llegum, de la muntanya... T’hi passes setmanes, xuclant rovellat regalim que sua del tub de la claveguera que et passa part de sobre.
—Com t’havies fet ric amb els diamants robats, quan ixes de les mines com talp llunyà, gairebé prehistòric...
—Ja sé que t’ho vaig dir ahir...
—Tant hi fa, un terapeuta està acostumat a les repeticions...
—Torna-hi amb el terapeuta... Un altre arroplegat com jo relegat al banc del si-no-fos. Ni sabies que era viu. Ens havíem conegut a Barçalona, els anys de resistència comunista. Quan esdevinc l’altre (car allò de recacejar l’ADN de la gent encara no existeix, i, si doncs troben un cadàver amb els meus papers i la cara disfigurada, doncs endavant, mort); esdevingut l’altre, pens que és lògic, he de trobar el meu comissari, no fos cas que se’m guerxés l’ortodòxia. Cal explicar-li la meua absència, que no es malfiï i em faci liquidar per suspecte. Entre els vençuts les divisions, rai. Això és el que fa que costi tant de sortir-se’n. Li dic: “—Afeccionats a matalasser feixista m’ataconen, atac sobtat i anònim quan tinc la temeritat de parlar en català en indret prohibit. M’arrossec fins al Conyeret on puteta de bon cor (també n’hi ha!) en contuberni misteriós em dóna alberg per a la llarga convalescència.” I que em digui doncs quines altres comeses he d’acomplir car vull fer força mèrits, vull que el vespre relluent de la germandat s’estableixi i matini d’una puta vegada. Tu hi érets, a aquesta cèl·lula.
—Vols dir...?
—Si més no d’una faisó subsidària. Això és el férem junts, fa quaranta o cinquanta anys – vaig vindre al teu consultori i em vas canviar els papers. Hi tenies un malalt qui no podia perdre la feina – hi estava molt ben plantat, infiltrat entre els merdacaners amb accés directe a la direcció de l’empresa. Em vas canviar la cara i el posat, i em vas donar el seu nom, i em vas instruir exactament què havia de fer entre els obrers. Vaig esdevindre el substitut de l’infiltrat...
—Ara que ho dius...
—Més tard em vaig fer passar per mort. Sóc jo qui et va robar els papers que tenies entre els cedularis. Tenies identitats de molta de gent qui se t’havia morta a taula, o d’amics cirurgians, no ho sé. Tenies un cedulari ple de “malalts” ja sebollits de temps. Vaig pelar un trinxeraire qui me n’havia feta una de molt grossa. Fotia una cara d’onocoet, de mig ruc mig porc. Era molt de la creu. Sempre deia: “—Ai, quina creu de portar!” I a la mínima que badaves et fotia espetegar la creu al cap. Tenia la mania de fotre barrada a qui li girés l’esquena. Com jo hi era axiòmat (el qui té l’autoritat), al taller dels obrers, em tenia un esquírria particular. I em prenia a sobre per castelladre, per racista brutal. Al seu enteniment, ja no comptava; descomptat com a víctima — abans de matar-la ja ni existeix, al teu enteniment; així pensen els torturadors — és com si treballes damunt un cos ja mort, descomptat, cap culpabilitat pot seguir-se’n; després de torturar, tornes com si no re, tan cofoi o tan indiferent, com sempre, i te’n vas de putes, o amb la dona i la família, o a cagar tranquil·lament; car no ha passat re; allò no era una persona, era una cosa sobre la qual aplicaves la teua traça de torturador… Se’n va a cal ferrovellaire, hi pren un ferro d’espanyar. M’espera a la cantonada. És a frec d’adoperar’l quan vaig sentir espetegar el seu glop de saliva a la gola. La seua gola, el meu ganivet. Instintiu. El mort era ell. Li vaig posar els meus papers damunt, els papers que m’havies donat tu, els de l’infiltrat, i li vaig trencar la cara amb un maó. Això del comunisme clandestí no em provava. Vaig enfilar de dret i, caminant, pelegrí molt devot, a pleret, fins cap a passat Andorra.
—Érets més malparit que no em pensava fins ara...
—Perquè era mort no em vas reconèixer el primer cop que em vas reveure...
—Quan...?
—Tornat a Barçalona, ara fa sis mesos. Érets a la terrassa, sol, senyorívol, un retirat si fa no fa distingit (un exmetge, vós) qui hi xarrupa un cafetó... He passat part davant teu... Caminava sol, damunt les neus assolellades, vora la costa, venint-hi de lluny, trobant-hi troballes – antigues terrisses de naufraigs – que tanmateix sempre lleix al mateix lloc. Qui ets tu per a tocar res...? Ets boira en bossa qui periclita a cada pas…
—Era l’hivern passat, doncs.
—Un “amic” meu és a la terrassa, no em reconeix perquè fa anys que sóc mort. No l’avisaré pas, em dic. Poc tinc ganes de xerrar del mateix... Del que parlàrem fa quaranta o cinquanta anys... De fet, pse, allò que pots parlar amb altri és molt limitat – amb una xerrada n’hi ha prou: tothom és virtualment monotemàtic. El seu tema, el sents un cop, ja l’has sentit per sempre. Uns treballadors qui feien obres a l’escullera, m’avisen que tinc els baixos dels pantalons tot xops, que afagaré una pulmonia que se m’endurà a la cangrí del no tornar-hi. Els somric. Sempre he somrigut als inferiors. He entrat al museu a eixugar-m’hi al canfelip. Tantost m’han clissat m’han expulsat. Sempre em treuen dels museus. Massa viu, encara. Museus, ecs, qui vol estar-s’hi. Balç de les peudebancades. Amb tot de gent encarcarada, estufada, de gusts tan xaronots, robant la terra de substància.
—I ara ets qui...? Et prens per qui...? Quin pseudònim, vull dir, quina identitat, quina intimitat...
—Una bossa plena de boira si fa no fa mefítica, a frec d’esclat, ja t’ho he degut dir. Ens repetim. La conversa s’estronca. Monotemàtics. Monomaniàtics, tots plegats. Sempre volia escriure com en Caryl. Molt narcís i superior, ell; fosca imitació, jo. Llegint el llibre genial. Me n’aprenc bocins de cor. Mon pare batut per la lògica amagada que ell es desa al cor – jo dient-me: sé el que penses, gamarús, ninot. Mes... Escrivint, mai no li arribaria a la sola de les sabates. Allò que sempre he escrit, merda. Algun poema, una inspiració sobtada, urgent; altrament, re. Per això m’he hagut de dedicar a altre. Insatisfet, insatisfet; pregonament insatisfet. La Loli escridassant-se que l’he traïda. Una meucarreta indesitjada, que em fa fàstic per culpa del japonès i la seua inhexaurible lleterada. Allò em fa virtuós, fanoc, beat, pur, purità, decent, verge, ètic, cristià, moro, jueu, monja xarnega, tota la merda hipòcrita. Fot uns crits perillosos. El comunista, tant d’udol i d’avalot i d’enrenou, hom (qualque veí capellanufista, ètic, burocràtic, moral, cristià, virtuós..., és a dir, feixista) podria cridar la bòfia i descobrir’ns-el. “Then the swearing whore subsided, rendered speechless by the immensity of her own righteous indignation.” En Caryl ho diu perfectament, com tu no ho sabries mai dir. Per això tiraràs cap a d’altres bandes, tasques, designis, dissenys... Eixut, estopenc, corretjós, adust, penjoll tossut, amunt, amunt, envant, envant, sense profilàctic.
—Has bellugat malament el peó; només va d’esbiaix quan mata.
—Exacte. Escac i mat.
—Què dius...?
—Les regles del meu joc. La meua vida és un joc, les regles del qual sóc jo qui les dicta. El poeta no veu el mateix paisatge que veu l’altra gent. On tu i els altres hi veieu l’ennuegador verd anàrquic, nosaltres, els elets, els pocs feliços, hi veiem la perfecció natural del rosa lletós. Cada oceà i cada esbarzer que delimita cada territori exacte és lletós rosa refulgent. Només qui ho veu així, tot ben retallat, harmònic, els arbres castanya lluent i els prats pàl·lids, pot ésser poeta. Només qui... Cada arbre és de roig fosc roent de rosa roja marcida, i tota la resta és verd pàl·lid, molt pàl·lid, molt pàl·lid... Els poetes podem parlar amb els obrers obtusets dient-los que tant se val, que no fa mal, que poden torturar’t una miqueta més, que res no és res, una bossa de boira i prou, hom és autocontingut fins que s’esbotza i envant, ah, i els fills sempre un èxit... O pots enraonar molt sàviament amb els sofisticats, de feines si fa no fa intel·lectuals, i dir-los romancets de la vora del foc, que “—L’esperit sempre és de fusta i gegantí, i va de pressa, amb perill doncs que et xemiqui el crani d’un cop d’esclop enjòlit; de pressa amunt i avall, esperitat, i sempre duu un barret de bruixa, és l’harpia, la guardaclaus del castell, la bòfia qui guarda les claus de les caixes dels calers, i qui com descobreix que l’heroi ha preses les claus de l’escriny, les claus de la porta del castell del misteri, ai, l’escarafall espiritual, ai, l’ogre, el propietari, com ho sabrà! I per força que s’hagi d’enfurismar molt poderosament, tant que tot ho destruirà, ai, correm, correm...” Mes correu enlloc, car sempre sou observats pels bisbes, pels supervisors...
—Encara parlem d’escacs...?
—“La funció social dels bisbes (els supervisors) és ben fàcil, són el catalític pel qual el rebel de molts de noms ara atrapat de ço d’elleix (de la seua persona o bossa de boira) – ja prou autodestructiu per l’odi que el rosega – pot reeixir a autodespatxar’s. Et burxen i burxen, els bisbes dels dalts, fins que ràpidament rebentes, boira dins la boira, i doncs, t’has mort, o t’han mort, perquè hi sobres: no produeixes prou per a llur inexhaurible aviditat.”
—Qui ha dit això...?
—Un altre campió – li dic al pseudoterapeuta, abans no el deixi amb un pam de nas. Car haig d’inventar ben aviat un nou cadàver, o despulla, o muda, o pell abandonada, o cos sencer – sempre l’exúvia avantdarrera...
—Vides –que faci en Tibèrit, arronsant-se, menfotista, mentre, lluny, enjondre, m’aesm que ho diu, que ho deu dir, perquè s’hi escau, què altre...?—. Totdéu un circ, espellant, espellofant, espellifant cebes – activitat angoixosa, häutung der zwiebeln, com deia aquell – vuit cebes ja sense llivells i, dins, res, vuit personalitats reduïdes a zero, pitjor: al buit del vuit jagut, agonitzant, de l’infinit...
|
Entrades
