Írwin Roplega se’m carda la dona
Fent cap sense cap mèrit a un capítol sorprenent, la meua vida es torna
feliç d’allò pus. N’Irví se’m fot la dona assíduament, i la satisfà
plenament, i em puc doncs dedicar a la ciència i a l’esquí. I a la ciència
de l’esquí (que encara m’alta pus que no pas les altres a les quals la vida
esmerç). Esquiant amb l’esguard i el llambrec part damunt els trets
d’una persona, endevín qui és: És qui...? Aquesta és la ciència
de l’esquí. Em deman: Aquest és qui...? I aquest altre és qui...?
I, tret per tret, tots els desxifr. Fil per randa. Sense errades. Ja no sé què
em meresc. Tinc una tècnica infal·lible, i, el que dic, qui no s’ho creu, la
caga.
N’Írwin Roplega era d’un d’aqueixos pels quals, no fa pas gaire, també
en romanguí pregonament subjugat. Personatges si fa no fa estatuescs,
per qui la fascinació se m’esmolava.
A ell, pel fet que és jugador d’escacs, m’era relativament fàcil
d’esquiar-li amb l’esguard part damunt els cims abruptes i les valls
bonyegudes dels trets del seu sempre atent vult. L’estudi, la disciplina,
la dedicació, el fixar-s’hi molt i l’aïllar’s del món... En això (en un
pinyol) constitueix la vida de l’escaquista. La victòria en acabat t’ompl
d’urc – saps que reeixires absolutament, ço que no es pot dir que es
pugui dir gaire a la vida, potser com gairebé només en casos on
occeixes, mates, desfàs el contrincant és el cas. En escacs destrueixes
l’enemic, i així i tot no s’hi veuen limfes brollants ni ulls desorbitats ni
nervis entortolligats ni pells esportellades ni budells vessats... Molt més
polit, molt més net. I tanmateix la vençó tan definitiva i anorreadora,
com quan et travessen al camp de lliça i t’arrenquen el cor, i la donzella
amb la penyoreta se’l menja cru, sense sal ni re. I els viltinguts vassalls,
a sobre, es pelen les mans aplaudint...
Quan em vaig embarcar en el projecte de descobrir qui era, n’Írwin
(nom qui al meu fur intern, tendrament, sempre he familiaritzat en
Irví), n’Irvinet, doncs, era víctima d’un maligne experiment.
Els de l’equip de l’estat capitalista qui anaven contra el nostre havien
llogats els experts de l’exèrcit per a fer’l tornar boig amb ultrasons i
infrallums. Maleïts armats de la merda...! Sempre mirant de fotre mal.
D’espatllar totdéu. De fer’ns la breu vida fastigós fel.
Vaig fotre una cosa. Vaig segrestar’l; me’l vaig endur amb els ulls
embenats a un mas llunyà que tinc. Les parets part de dins hi són totes
folrades de capes de plom de metre i mig d’amplària, envernissades
amb vernissos antiverins. Hi tinc la dona, i tres minyones per al servei.
N’Irví a poc a poc se les va anar cardant totes.
I n’Irví ja no ha guanyat cap altre torneig. És massa feliç cardant pels
descosits. La gent feliç no fot mai res d’aquelles collonades risibles que
després et fan sortir als diaris. Com ara ensopegar’t cap remei contra el
càncer, o escriure el millor, més aclaridor llibre, o sortir de president
d’algun estat de merda, o, com dic, guanyar un campionat de quelcom o
altre. Els qui som feliços no hem de demostrar pas res més. Al contrari,
més val que ens amaguem, o els desgraciats, els infeliços, els qui han de
jurcar a ésser, a esdevindre i figurar, t’apedreguen pel carrer i
tot.
Prou me n’adon que aquesta historieta és massa curta. Per xo la
complicaré. Amb cardar i nodrir’s (com fa la dita?), amb menjar, beure,
ficar i treure, no n’hi ha dissortadament prou. Al cap d’estona... Cal
també, com ho diré?, presumir. Defecte humà, la genètica ens hi
empeny.
N’Irví, al cap dels mesos al mas paradisíac, cuinava i recuinava les fades
anècdotes dels seus anys de campionat. On era tan celebrat i reverit.
Quin palimpsest de proeses no rajava! La dona se me n’ujava. La meua
pau perillava...
No volia pas tornar a fotre vida de marit, ja us ho diré. A mi, allò que
m’alta és la ciència, i au. La ciència i prou – satisfacció divinal,
nyac.
No pas per no res sóc científic. Vaig empescar’m un mou o mètode a
través del qual n’Irví prenyés la meua dona. Ara tindrien un fill per a
estar tot ocupats – i si se’ls moria millor – els caldria passar el dol, i
consolar’s mútuament, i tot allò. I potser ho diríem al món. I el món
portaria dol pel campió – tan devot a l’amant que havia abandonada la
competició per a fer-li un fill, i llavors enterrar’l!
Magnífica pensada. I de cor a pensa, i de pensa al fet, i au.
La meua dona la veies prenyada fins als ulls, i n’Irví encara més feliç. Ja
veia el seu fill campió. L’ensinistraria a casa mateix d’ençà que obrís els
ulls, i als tres anys o menys ja guanyaria el pàmfil campió corrent. I, si li
sortia una filla, tant se valia, també. Encara no ens havíem fets
musulmans. Encara vivíem en la llordesa del món pagà.
Jo, l’Írwin, me l’estudiava ara més atentament, curosa: car no solament
els seus trets havien canviats (ço que significava que el seu tarannà i
doncs la seua personalitat també eren altres), havien canviats
tràgicament. I no solament els trets. Li estudiava el fibló d’entre cames,
i li havia crescut fins a proporcions monstruoses (ço que eixorivia molt
les minyones que li demanaven que se les cardés encara més sovint).
Tot allò em tornava esplenètic.
M’enfellonia sovint. Reptava les minyones: Se’ls corcaven les viandes a
la cuina. Tothom cardant massa i no fent pas la feina ni el sopar. Per
donar’ls una lliçó i perquè tenia gana, un vespre, amb els corcs qui
corcaven les viandes, vaig haver de fer’m una truita de corcs –
collonuda, hum. Ara ens en cruspim sovint. Els savis trobem nous
viaranys al bon viure encara que no ens hi fiquem de ferm; com qui diu
l’encertem i l’endevinem, ni tirant d’esme; d’esquitllèbit i tot, com qui
poc vol la cosa, toquem el bell centre del fitó.
Finalment, tanmateix, allò de casa nostra no podia durar. Ara tenia
totes les minyones prenyades amb el virot gegantí d’en Roplega. I
l’infanticidi sempre m’ha fet cosa. Un estómac no prou ferri,
ca...?
Tant se val, la qüestió que, per molt científic que fos, no sabia escatir la
solta adequada al tripijoc. Com t’ho faràs ara, capdecony – em
reptava, sever. Omplirem el mas de Ropleguets i tots voldran ésser
campions, i encara tindré més feina que no pas al
començament.
Podria fer veure que m’he mort... Canviar’m novament l’identitat, i que
s’ho fotessin... Mes com reproduiria tots els laboratoris que tinc ara ben
replegats al mas...? La vida no és prou llarga per anar recomençant
gaires de vegades. No val a badar.
Europa m’és ja terreny vedat – cada govern m’hi vol de mal. M’he
cagades en massa de religions i de “democràcies” – i els meus invents
científics n’han desfets massa de governs. Massa de polítics retratats
cardant-se’m [d’estranquis creien, il·lusos!] la dona, i tractant-la a
baqueta, amb deixuplines i sangs, i drogues interdites, i merdes
d’aquelles... Cadascuna de les meues personalitats al ban – tants de
noms i de domicilis malaguanyats! – i, damunt, condemnat a moltes de
morts – “in absentia” és clar.
El Roplega tingué com aquell qui diu d’espetec quatre filles de quatre
mares diferents. Una de les mares la meua dona; així que tècnicament
una de les xicotelles era “meua”. Potser hauria d’haver-la remuda,
pobra noia. El Roplega no les deixava respirar de feina: les feia estudiar
escacs pel cap baix catorze hores diàries.
Sort que l’any següent els creixents grumolls agafatosos de musulmans
feren els governs interdir la pràctica escaquera perquè havien
descoberta, en el text aquell carallot que sempre estudiaven, una coma
mal ficada – i els escacs ara eren ofici del maligne, i merda així...
Sempre se n’esdevenen de noves i crespes. Món astorador clafert de
sòmines. Això rai.
Tret que ara tenia por que n’Irví no se’m suïcidés... Ai, merda, merda,
merda. L’estudi científic demana tants de sacrificis! No cansaré el lector
amb la meua vida privada, massa sonsa. Massa fragmentària,
repetitiva, adotzenada, farcida amb les mateixes xanxes ràncies. Només
compta la ciència..., i, per a mi, el fibló encara en estat de creixença del
pobre Roplega, qui, com més es reprimia el neguit de competició i el
cervell, sense estímul, doncs, se li deteriorava, més li creixia el
virot.
Calia assassinar-l’hi, vull dir, el virot aquell que se li menjava el cervell...
Tret que la dona no m’ho perdonaria mai. I no cal dir les criades. Però
les criades que se’n vagin a la merda. Només gent d’upa
compta.
Amb tota Europa cremada, el mas meu a l’extrem oriental de la Sibèria
(si fa no fa), la producció científica que n’eixia, amb tantes de
preocupacions, minvava i minvava. I enlloc no n’arribava retrunys. A
cap de les capitals capitalistes el meu nom ja no sonava. No em cauria
cap altre prèmit d’aquells, els Nobels, els altres...
Teníem tothom la carrera encallada. N’Irví a la “meua” filla li havia ficat
el nom lletgíssim d’Escacosa. Doncs bé, l’Escacosa, gens badoc, el
cervell molt desvetllat ja de nadona amb els escacs ara interdits, es posà
per comptes a escriure llibres sobre història. És clar, allò de l’història
tothom sap que són romanços per a la canalla: rucadetes escrites per
llepaculs estiracordetes només per afalagar els més brutals qui han
gosades d’emprar les armes més assassines, i així han guanyada
efímerament certa porció de terreny on hi maneguen amb la bestialitat
palesa de tostemps. La veu dels morts no la sent ningú; dels perdedors,
ningú no en sap mai més gall ni gallina: de fet, en sap només les
mentides més coents. Però què hi farem, l’Escacosa era un gènit, com
son pare. I atès que com dic els escacs els musulmans els prohibien, ara
contava històries als acadèmics. Esdevingué la primera xicotella de cinc
anys a guanyar el prèmit dels històrics. I hom la considerava una
candidata excel·lent no gaire més envant per a presidenta del çoviet
suprem a l’ombra i tot, jotflic.
A la coberta del seu darrer llibre ja ho diu ben clar: “–Al camp de batalla
s’il·lumina l’estratègia, l’il·luminat hi triomfa, l’art hi resplendeix, la
ciència s’hi aplica, i el cervell humà hi creix, tret que t’hi obrin el crani.
És la guerra el joc immortal on el qui guanya guanya, i l’altre desapareix
– s’esvaeix, pitjor que no escarnufat, anònim, esfumat, ni mai existit...
Al manicomi hi ha pler de Napoleons i dissortats per l’estil. Són els
generals qui, perquè els havien de treure l’apèndix en un atac
d’apendicitis que amenaçava peritonitis, la diada els trobà a mancar,
tràgica mancança, mancaren a la batalla, i ara no s’ho saben pair:
remembren el joc i no s’hi troben, i no reben mai cap medalla, i no
apareixen anomenats a cap llibret d’història. Maleït gambit d’apèndix
que el contrincant, en no declinar’l, t’obliga ara a la defensa
Nimzo-Índia de l’haver de córrer al quiròfan per comptes de rebre un
cop de sabre al ventre, d’on te n’hauria pervinguda (qui sap!) manta de
glòria. El general boig és el perennement escac-matat fins que esdevé
escac-mort; i d’aquella operació cesariana al ventre, per a més
vergonya, no li n’ix cap infantó – aital ignomínia et duu adu al suïcidi
amb el primer bolígraf que t’enfonses al melic a un racó de les
comunes.”
En va vendre un pilot, d’aquell llibre d’història per a la canalla. La
canalla, l’infant: boca per on tota la merda hi entra. L’infant i la
mentida tot és u; l’infant, pel fet d’ésser infant, és a dir, de parla
nàquissa, per comptes de dir paraules, les rep; i, perquè és un
receptacle tan magnífic i faitís, en rep de totes les colors: mentides,
monçònegues, estrafolles, mites, religions, de verdes i madures,
doloroses i picants, acaronadores i punyents, tot de nyepes, tot de
fentes, a lliuradors, fiquem-n’hi, ensarronades, gallofes, i renuncis rai, i
au – un sac, el seu cos, de bullents butllofes.
En contrasemble, no hi ha adult amb dos dits de cervell que es cregui
aqueixes ninotades, titellades, espantaocellades de l’història. Ara, a la
canalleta què els has de dir...? Jo els diria les veritats perquè sóc
científic, mes la voluda infame els conta historietes d’història, de déus,
de pàtries, d’esperits, de fantasmes nadalenques, de merdegades a
bocois... Cal conservar’ls l’innocència, és a dir, la virginitat, no fos cas
que els la llevés el pobre; la virginitat per al ric: al ric li agraden els
regalets ben embolicadets, li agrada encetar coses, li agrada trencar tels
– ves, manies rai que tenim la gent.
Ah, i sabíeu que, mercès segurament al material genètic i encefàlic
heretat de n’Irví (car la meua dona ruc rai), l’Escacosa als sis anys
s’espavilà que l’enviessin a Mercuri...? No m’hi estendré gaire.
L’anècdota put a allò que en diem “ciència fantàstica”, una branca de
l’història encara més tediosa que no les altres. Especulació per a favots.
Mes, això s’esdevingué: Transformà, en una nova història, o diguem-ne
llibre d’història (tot el mateix), aquell català qui es deia Armstrong i qui
fou el primer a trepitjar Mart, i en féu un çoviètic musulmà, amb tota la
nova documentació impecable. Com a prèmit la trameteren a Mercuri.
Es veu que allà baix s’hi va ensopegar, com un altre Gúl·liver fatxenda,
tot de personatges estranys qui li donaren anys a vindre força teca a
pouar per a la seues novelles narracions històriques. No n’he llegides
mai cap; poc són el meu recapte.
Mes tornem al mas. Que se’n vagi a la merda l’Escacosa mocosa. Això
dels fills, quina altra enganyifa de l’estany malaltís de la genètica on la
personalitat s’ofega, quin jou que t’enjova al fer la cosa a jova, i no pas a
gratcient, a lleure, perquè vols, inspirat, a lloure, com et rota, a cient, al
teu pas, a cient, a cient, a cient... Són els altres humans massa ximplets
per a comprendre tot això...? Continuen de fotre fills, i acceleradament,
perquè no els romangui mica d’estona per a perfeccionar la fugaç unitat
d’un cos qui com bòlit es disgrega sense conèixer al capdavall on té re
altre que la faduga titola, com dicta l’esclavitzaire genètica.
Els veterans de les guerres són els més datspelcul de tots. La tropa és
per definició imbecil, enze, talossa – altrament no fóra tropa, fóra
qualsevol cosa de mig profit, no pas instrument per al profit dels
brutals aprofitats. Ara, els veterans encara excedeixen en imbecil·litat la
tropa. En sents a dir de grosses, massa tocats pels neguits i angoixes del
combat, a part que com sabem els exèrcits només recluten la púrria més
inepta. N’hi ha qui diuen, reunits ens escamots molt dogmàtics de
pressió, que voldrien extradir “déu” per a dur’l al jutjat – es troben
ofesos perquè hom els ha ensarronats tan vilment, i ho ha de pagar
“déu”...? Per què doncs no ho foten pagar als qui els empraven d’armes
de destrucció del proïsme només per ço que els comerciants fotessin
més calers...? Perquè són uns gèl·leres i uns tòtils triplicats, per això. I
encara pengen la puta bandera del patriotisme...! Quin vòmit de veure
banderes quan l’únic que demostraria una mica d’ardidesa o d’amor
propi fóra de tindre prou collons de mostrar la bandera de
l’enemic!
Capficat pregonament per les espirals degeneratives on el món es perd,
tot de sobte me n’adon que n’Irví se m’ha escapat. El ministre de
“justícia” italià li ha ofert un salconduit i ara n’Irví representarà els
fideus molt fidels al musulmà als campionats del món de la blasfèmia,
de la flastomia, de l’antipapisme.
L’antipapisme, ara que això dels pontífexs els musulmans ho han
trepitjat fins a fer’n la caguerada més repel·lent (no pas que no ho
hagués estat abans, tret que la gent no ho sabia, com ara no saben que
el que els fa empassar’s el musulmà és la mateixa merda papista d’ans,
tret que amb moltes de guturals esborronadores afegides al “llatí”,
guturals esborronadores de gos escanyat semblants a allò que adés se’n
deia l’algaraví xarnec que ara ha estat totalment esborrat per al bé de
tot lo món), l’antipapisme, dic, arreu hi és de moda, i el qui la diu més
grossa, tocant a les obscenitats i malvestats dels apostolis, i aquell fallit
carallot creuclavat qui adoraven adés, guanya un prèmit. I n’Irví als
prèmits n’és addicte, i a això s’escarrassa ara i hi esmerça cada segon,
d’on que la dona em demani i m’empestiferi, i em toqui els collons, i no
em deixi fer la feina.
Quina merda, doncs; m’he convertit a l’islam, i resulta que amb el que
tinc puc permetre’m unes vuit-centes mullers. Quan el que voldria és
vuit-cents “eunucs” qui em fessin contentes les quatre (les vuit si hi
afegim les sengles filles, tret que és cert que una la tinc a “Mercuri”) qui
ja em ronden per casa, per tal de poder’m llavors dedicar amb totes les
forces a l’esquí, i a les ciències doncs concomitants.
Ca que he dit filles...? Filles i, en tot cas, verges molt minyones i
jovencelles: Ves, fóra, si doncs me les tirés, només donar aquiescència a
una típica afecció de vell. Encara no hi sóc. Ara, un llegidor poc familiar
amb els costums darrers podria trobar-ho estranyet. Mes és llei de la
genètica i de la corresponent esponera fàl·lica. No pas cap crim ni
vilorda pareguda. No hi ha crim que valgui. Tots els crims han estats
inventats pels “civilitzats” i d’altres musulmans.
Ho volen les lleis de la genètica: De ben jovenet t’abelleixen els conys
ben fets i peludets i flairosets: els de les padrines, els de les àvies i
besàvies. D’adolescent, t’abelleixen els conys de mare, com més
madureta millor. De grandet, el vector es capgira. Com més grandet,
més t’abelleix allò jovenet. De vell, doncs, els millors conys trobes que
són els de xicotella de cap a set o vuit cap avall. El mite aquell de:
Les sis dècades: sis anys; set dècades: cinc anys; vuit dècades:
quatre anys..., etcètera, decreixent..., nou dècades: tres
anys..., que et trobes a milions de llibres, articles i serioses,
feixugues entrevistes amb tota mena de savis i sufís, no és pas cap mite,
o gairebé: els subproductes de la “genètica” no són pas cap ciència
exacta, o, en tot cas, el cervell humà no és pas fet per a comprendre’ls,
com d’altra banda gairebé res, peces qui som de carn mig podrida si fa
no fa pensant, més rucs que els pobres rucs, qui si més no saben que
l’únic que s’interposa davant llur felicitat és el bíped més ruc, qui no sap
que el que s’interposa a la seua felicitat és ell mateix, el seu cervell
naquis, corrupte, purulent, sempre inventant nous crims i repressions
sense solta ni volta, per comptes de jurcar a descobrir dreceres cap a la
felicitat, jurcar a destruir obstacles cap a l’objectiu del gaudir com un
camell, assenyaladament cardant sense recança ni mirament ni càstig
ni por ni “crim” conys a doll, el cony de cada amuntegament orgànic o
inorgànic, sòlid o eteri, concret o abstracte, existent o no. Cony de
pedra, cony d’arbre, cony de pluja, cony d’aire, cony d’ocell, cony de
mosquit, cony de cadira, cony de coixí, cony de llet, cony de glaç, cony
de violí, cony de paraigua, cony de samfaina, cony d’alena, cony
d’aixada, cony d’angúnia, cony d’eufòria, cony d’ababol, cony
d’albergínia, cony...
Ara, la raó que ningú no arribi mai als cent quaranta anys, les catorze
dècades; vull dir, ningú entre els humans, és a dir, els homes (les dones
no compten per a altre que per la raó que són portadores d’un cony oldà
i especial, no pas com a persones, doncs, i encara que arribessin als tres
mil anys, ens en fotríem com d’una cuca de la llum qui, per comptes de
fer llum, no en fes – ei, no som pas musulmans per no re!), la raó que
ningú no faci els cent quaranta, dic, és per fet que l’equació es fa malbé,
se t’estronca... Dius: Deu dècades: dos anys; onze dècades: un;
dotze dècades: cap; tretze dècades: menys u...! Recollons! La
“ratio” es trenca: entrem al món de l’absurd...! Com et pots cardar un
cony d’algú encara no pas concebut...? No diem pas fetus ni embrió,
diem concebut. I doncs, ningú no arriba als cent quaranta, no. I això sol
demostra que la proposició és vera, no pas cap mite. El dia que fóssim
capaços, pels mitjans científics que fos, de poder’ns cardar conys encara
no concebuts, llavors allargaríem la vida. Mentrestant ens l’haurem
d’espinyar i fer fotre.
Ara com ara, no hi ha remei: la cigala ultramorta del l’home de cent
quaranta no es carda ni el cony d’una xicotelleta de menys un any...
Pitjor menys dos, pitjor menys tres, etcètera... Una impossibilitat.
Només boqueix, pobrissó, el forat negre de l’absurd.
D’altra banda, hum. Hò. Longevitat i duració: tot es correspon. Tot
roda a l’eix del cardar. Quina tensió, quin trempament
fo-na-men-tal! L’univers depèn del virot en perxa! Si afluixa, tot
s’esbalça; l’ésser mateix es ret, s’ensorra.
Rebia, ara no fa dos dies, de part del cèlebre n’Irví Roplega, un e-mail.
Hi deia: “–Sóc al punt on el virot se’m rebaixa, oidà. Impromptu, el suc
del cervell que me’l nou, no me’l nou pus. Em sembla que el suc
s’aturava de rajar; ara em cal tot el suc per a pensar-me’n de bones. Ara,
a canvi, els ossos se m’afluixen, es fan els ofesos no sé pas per què –
potser vós qui sou científic, mestre n’Iu, ho escatireu, vull dir, en acabat
d’esbrinar-ho durant tres o quatre anyets, és clar. Prou sé com és de
complicada la recerca!”
Em vaig aixecar llambresc com un tigre de muntanya. Una agilitat que
no hauríeu sospitat d’un cos de cinc dècades i mitja. Vaig anar a donar
la bona nova a tot l’harem. A n’Irví se li rebaixa el virot...! Ara us
cabrà a totes, fins i tot les més estretes.
La dona niga llavors, i de futris rai. Emprenyada, botzinada, xeringada,
rebotegada, empiulada d’allò pus. Més val que si mai sou vora seu no se
us ocorregués d’esmentar mai el mot “txador” – ara no pot ensenyar
cuixa i pits, ni el cony quan badava els genolls asseguda entre els
coneguts, i això la priva de la joia més alta. Que és d’ensenyar a totdéu
lo cony. La neguitejava oimés, d’afegitó ara, el fet que ara que el seu
amant més fix potser tornés al mas a guarir’s l’empiocament, allò dels
ossos fotuts, amb no prou suc, no pogués demostrar-li, altre que al llit,
que ben conservada que estava, fotent gimnàstica i ballet i prenent el
Solell i rebent massatges molt adients d’eunuc...
Mes em sembla que m’esgarrii del subjecte. Vaig tornar a l’ordinador a
continuar llegint-hi el missatge de n’Irví. “–Això de la flastomia se
m’espatlla, mestre. Hi ha, es veu, sectes de quatre mig-morts, ressentits
clandestins de les antigues religions judeocristianes, qui s’eixconxorxen
en cèl·lules terroristes trameses als quatre signes de l’abecedari, vull
dir, els quatre vents cardinals, els quatre caus de l’escaquer de l’ésser,
els trameten pertot a Roma, i de la seca a la meca, només per a
ajusticiar’m de cop-descuit, pobre de manguis...! Ah, maleïts terroristes
cristians, pretenent ara que llur punt de vista té cap mena de vàlua,
mereix cap mena de tolerància per part dels qui ara abasseguem el
poder! M’agradaria agafar’n algun per la pelleringa del coll i dir-li:
M’escoltes, infidel! Els musulmans ens en cansem, saps? Som bona
gent (la millor del món), mes tot té un límit.”
Vet-ací, em deia, un home acomplert. Un home qui quan més li queien
els pantalons i ja se li veia, rònec, el cul, s’ha agafada la corretja, ha
estrebat el cinyell, ha estretit el budellam, ha embotida la sivella fins a
foradets mai ans atesos, i s’ha aixecat ben dret! D’una immensa
vergonya del viure, amb la seua reputació d’antic campió d’un joc
diabòlic mal i empaitant-lo s’amagués on s’amagués, com en Lincoln, i
els altres bons comunistes, ha fet de la seua vida ara un exemple a
seguir. D’ací a uns anys, barrant cap “relliscada” del terrorisme cristià
internacional, la seua biografia resplendirà (un producte llor, mes
robust precisament pel fet del seu barreig ideològic) com resplendeixen
els cans i la canalleta fets de moltes de races; la seua biografia, dic,
claferta de picaresca, mite, exageració i sobretot revelació d’uns secrets
cabdals per al manteniment ja no dic de la societat, de l’univers, es
vendrà com es venen els remeis contra la constipació intestinal. Car,
com el seu mestre, n’Irví, amb els seus trets garneus i tanmateix
mascles, espiarà, un jorn o altre, per la fenella de l’accident, la realitat!
Això sembla segur. O ell o jo (més probablement el tit, car no és pas el
tit, no sóc pas, vull dir, el mestre per no res, però de casualitat belleu ell
i tot), bo i traient el nas per les brèndoles de la nostra gàbia antisèptica
que tanmateix ens vol esclaus de la citologia preprogramada per la
genètica esclavatgista, amb els ulls de l’intel·ligència (el tit o ell, dic, o
belleu per astrugança ambdós ensems) clavarem un tascó al vernís de la
mentida dels ulls sensuals i veurem a la pantalla del cel desenvolupar’s
les notícies autèntiques.
No ho diguéssim a ningú, no ho esbombéssim pas, no fos cas, però és
segur que ni els musulmans hi endevinen, en re, una merda. A canvi, els
nostres ulls en òrbita seran els nous objectes no identificats altre que
per naltres mateixos i, pioners aeronàutics per les esferes inoïdes,
sentirem els xafardeigs dels déus sobtats de les casualitats. Des de
Roma tramesos amb el carburant del cervell a trenar galàxies com qui
trena, desvagat, pèls de cony. I allò de cardar’ns els àngels (aspiració de
tots els autèntics poetes condemnats a la gàbia terràqüia), ens en
fotrem, ens n’esclafirem com colossos, car cardarem i ens entromparem
i farem les mil i una millor: justament amb els nous déus sobtats de la
casualitat! Car l’univers al cap i a la fi és un collons d’escaquer si fa no
fot gegantí. La qüestió és fer mat al qui juga i guanya en aquest instant
precís.
Continuava el missatge de l’avantatjat meu deixeble: “–Allò que
m’entristeix, tanmateix, és que es veu que ni la pena s’han presa
d’estudiar’s a fons els meus insults als pontificats i els datspelcul qui els
presidiren. Que em vulguin matar és una proposició que trob totalment
raonable, mestre n’Iu, mes que ho vulguin fer sense abans haver
exposades les contra-raons als meus arguments...! La civilització se’n
va en orris si el diàleg fa figa. Això li deia a un clandestí desarmat l’altre
dia dins una cel·la pudent on la bòfia musulmana me’l torturava:
–Us haig de guaitar esparverat, amic terrorista clandestí cristià qui
em voleu assassinar amb tota la mònita ans puteria; com em plauria
que mestre n’Iu Oblit fos ací per a esquiâ’us part damunt aqueixos trets
que teniu tan umflats i botxinejats a la carota, aquests ulls de velluts,
aqueixes nafres i sangtraïts, i xiribecs i sobreeiximents i bonyots – ell
endevinaria els vostres motius, i amb quatre mots us adreçava i
guaria.”
Les veritats que dius, n’Irví, n’Irvinet del cor...! Que ben ensenyadet que
et tinc! Amb el tit, tots els terroristes cristians tornaven a mare, se
n’adonaven de llurs errors astoradors i es plegaven al viure lleuger, i al
cardar musulmà dels serralls il·limitats, on les verges passen pels
adreçadors quatre-centes ensems, i apa, prous escarafalls, jotfot;
som-hi per feina; això del cardar és un quiquiriquic al cel, i au, res
d’importància, res a morir-hi en crims passionals i merdegades
d’aqueixes dels anys de la complicació sense solta ni volta. El món és
prou capible, copsable al capdarrer, atès que ningú ni res carallot te
n’interrompi la dreta, recta, escleta especulació.
“–Els llavis fets malbé del condemnat es bellugaren en l’ombra d’un
murriet somriure. Segur que es veia màrtir, el malparit, íntimament
celebrat a les catacumbes amb misses satàniques i tota aquella
escaguitxosa vilorda recurrent dels qui no són re i, més tard, com les
truites es capgiren, ho abasseguen tot, i es captenen, amb el poder a la
punta del ceptre trempat, amb la mateixa malparidesa i crueltat que
empraven els qui manaven adés, i qui ara són els clandestins qui es
desficien per terroritzar la bleda població... Ewige Wiederkunft dels
collons. L’ombra del somriure es tornà una mitja rialla i tot. No li
romania dent ni queixal a les genives qui regalaven limfa, sang i pus. I
llavors, impensable, se’n rigué, s’esclafí, escarafallosament, sorollosa. I
els bòfies en acabat em van treure a corre-cuita i em va felicitar:
L’has fet riure, em van dir, completament sorpresos, hem
despeses hores i setmanes tractant que se’n rigués, cosa que llur déu els
prohibeix, car això d’ésser cristià clandestí s’ha tornat mortalment
seriós, i tu véns i només amb la teua carota el fas fer’s un panxot. Deu
ésser que ets més lleig i grotesc, i tens l’ànima més llorda i albardana
que cap de naltres.”
Quin cop, pobre Írwin. Maleïts clandestins: els únics qui no tenen res a
perdre per així poder dir la veritat sense por. En el tumult, qui no té res,
ni llengua, és l’únic qui paga la pena oir.
“–Mestre n’Oblit, no hauria estat millor que mai no hagués oberta la
boca...? Qui collons em pens qui só...? Per què collons vull convèncer
ningú, si sé que tot el que dic és invent de la meua personalitat d’avui.
Que els meus trets, com me’ls esquii al mirall cada matí, denuncien un
home diferent, de qui les creences i dogmes d’ahir en escreix han
caducades, i ara creu en ximpleries i betzolades diferents, i sovint no
creu en re, només en arribar a demà per a veure’s a l’espill com va la
sútzea neu del vult, i si és gaire agradívola d’esquiar o no
gens.”
Quina por no em fa que ja hagi fet tard. Que estigui llegint la missiva
pòstuma d’un difunt qui per pròpia mà morí assassinat. El seu cristià
matant el seu musulmà. El seu flastomaire el seu escaquista. Ai! Viure
és un art que costa tant de mestrejar. Malastrucs tots plegats!
Empaitats a tothora per les eixordadores paitides del patiment! Quan
serem tots prou rics i prou generosos per ço que les mateixes lleis que
defensen ara exclusivament els rics i brutals ens defensin a tots...? M’he
d’arregussar les mànigues i ficar’m al microscopi i al telescopi; feina rai
per al savi qui sóc. Això de fer el ploramiques deixeu-m’ho als cagats i
als suïcides i als religiosos. Les conseqüències del meu esmerç les
sentirà la població romanent. Doneu-me la joguineta del poder únic
damunt els elements i seré doncs l’únic mai qui, despitat, capriciós,
carrincló, ridícul i afamegat, no la trencarà. No caldrà pas aquesta
vegada que ningú vingui a reclamar-la: tothom viurà massa feliç
cardant al seu serrall, quatre-cents conys ensems cardats pel mateix
virot multiplicat a les esferes dels mons paral·lels... M’he de ficar a
pencar... M’he de ficar a pencar de valent... L’univers espera els meus
resultats i veig que se m’aixeca novament...!
Truquen insistentment abaix. Trec el nas per la finestra, i veig que és
n’Irvinet qui ha tornat! Davall els esglaons de dos i mig en dos i mig,
amb perill doncs d’estrompar’m.
–Has tornat! La dona, les minyones, les nines... que contentes
estaran...! Em fa que són totes fora; les fot al carrer de tant en tant, a
caçar bolets, a cercar tresors sota el permafrost... És que a casa se’m
panseixen, volen que me les cardi a cada segon. I la feinada que tinc.
Ara sí que m’ajudaràs...!
–Sóc lleig, mestre n’Iu!
–Ets lleig...? Quines coses de dir, Irvinet? Com et treus els calçotets, ets
el déu més resplendents de tots els inventats per la sobtada casualitat a
totes les esferes de l’aiguabarreig fonamental!
No pensis mai més (vaig pensar), i que et creixi el fibló de la felicitat! I
encetí amb tota l’il·lusió el definitiu programa. I li netegí i li fiquí en
cunç el mas, que esdevingué un illa beneïda on l’era post-humana era
inaugurada amb tot el rebombori que només senten els éssers eteris,
com ara en Lincoln i els altres comunistes qui no sé pas encara per
quins filtres citològics no gaire lògics atenyien l’immortalitat del
fantasma adorat per cada orbe amb cara i ulls.
Ara un lapse. Uf.
Dic això: que les nostres vides ara caldria pus tost narrar-les en capítols
alterns. Ell d’eunuc de virot de campionat servint el meu serrall on les
xiquetes noves el fan augmentar de mida (el serrall) que hem hagudes
d’afegir ales i ales al mas. El científic de jo al capítol seriós i tragicòmic
de la vida del savi comès. Anticristià, antijueu, islamofòbic, tractant
d’empescar’m un vaccí contra la pitjor infecció que afecta els bípeds,
ximpanzés glabres corromputs per un cervell pron a les emocions
fallides del creure’s únic i dependre directament d’un déu tan malparit
qui et castiga per néixer!
Com els musulmans hem resolt el tap de la prostitució fent que tota
dona sigui sense excepcions cony a usar per qualsevol virot a qualsevol
moment, així potser el savi resoldrà el tap molt pitjor de la religió,
convertint totdéu en forat negre d’on si t’hi fiques no en n’ixes altre que
d’exemplar exòtic de zoo australià, on qualsevol cocodril deprimit et
pot fotre queixalada per a més diversió de la canalla present.
Exemplar catatònic estudiat pels pediàtrics amb pler de tubets de goma
i de plàstic i d’acer que t’emboteixen pels esfínters i et fan menjar
cadàver per veure si ets carnívor, i la canalla t’aplaudeix quan et
confesses de pecats dels quals mai no n’has sabut ni el nom, car els
encarregats de la gàbia se te’ls acaben d’empescar a lloc. Impromptu del
pecat absurd. Abusat per tothom en espectacle revoltant, ara et
penedeixes d’haver’t fotut al forat negre del cul de cap déu. Millor
t’hauria anat fotent-te al forat burell del cul d’un llangardaix gros. Al
forat rosa del cul d’una gallina a mig pondre. Al trau irisat d’una
rinoceronta, d’una hipopòtama, d’una estruça, i, en fi, és de ruc
d’estendre-s’hi – a qualsevol altre esfínter no pas metafísic, teològic,
camandulaire, falorniós ni romancer.
Ha tustat amb els artells a la porta del meu estudi n’Irvinet i li dic que
s’hi faci.
–Mestre, un e-mail d’ultratomba. La federació mundial d’escacs ha
ressuscitat amb totes les pompes i glòries d’en Llucifer mateix!
Amnistia Internacional ha torturat als seus ergàstuls uns quants
d’aiatol·lahs, i aqueixos molt honorables ara veien i se n’adonaven i hi
pujaven dempeus cent per cent que hò, sí, i tant, que aquella coma
d’adés tan malposada, ara encara hi era posada pitjor, d’on que se la
fotessin al cul. El text sagrat amb un coma de menys i un palter més
damunt, car serà paper de torcaculs d’ara endavant. I els clandestins
cremant-s’hi les celles i ensumant-ne el tuf. I els escacs seran de moda
de seguida, faran més de forrolla que, ara no feia gaire, no fotien els
txadors i les burkes i el nus gordià a la pixa i els claus rovellats als
collons!
Quin desbost, doncs! Quina mala nova: eixjuguladora, anorreant!
Maleïts capsdecony de l’Amnistia Internacional, sempre atupant, i
insultant i humiliant, i mortrint els pobres imperdonables! Tanta
d’hipocresia...!
Car ara què fotrem, amb aqueixa nova religió dels escacs als món..., ja
hi tornarem a ésser, ocupats els mascles prou aprofitables en afers de
balafiament intensiu – i ambtant la meua dona i les altres qui se les
cardarà...? Se m’acaben els fons, no tinc prous pistrincs per a fer totdéu
content...
Ja hi som. Ara... Aquest darrer diàleg amb el meu protegit Irví aparegué
al diari el tres de novembre de l’any passat. Així que no m’hi estendré.
Hi enraonàvem de la revolució musulmana i que l’atans pugilístic als
problemes societals havia ocasionat que massa de gent caminés macada
de cara pels carrers. A Qum mateix, fins fa poc melic del món, a Qum,
doncs, una dona descalça i tapada amb el txador de cap a peus, com era
obligatori, s’havia fet tanmateix un foradet a la roba a l’alçada del cony,
de tal faisó que, si mai s’asseia, el cony feia acte de presència gairebé
immediatament. Ran de què hi van haver milions de morts. Un cony
fora serrall, allò ultrava els ulls ultratjats dels fidels. Després parlàrem
de per què era raonable que només existís un diari a tot l’imperi. Així
l’oposició envejosa i els avantatjosament posicionats podien fotre les
pròpies raons cara a cara, fotre-se-les a l’esfinx com pedrotes, i no pas
en paperots diferents sempre comprats pels ja addictes, i de tant en tant
per aquells flascs, fastigosos batracis plens de nyaps i llúpies tuixegoses
dits els neutres o neutrals, els menfotistes sense partit. Trobàrem
collonut que ambtant tota minoria hagués siguda sumàriament
executada. Les minories l’únic que foten és ficar bastons a les rodes del
carro del progrés cap enlloc. I ara tots els aiatol·lahs encara vius eren a
les garjoles de l’Amnistia Internacional, d’on no n’eixirien altre que
cadàvers profusament botxinejats. Tant n’Irví com jo hi defensàvem
aferrissadament aqueixes pràctiques dels amnistiadors internacionals,
encara que, com sempre, la professó ens anés per dintre. Després, per si
hi havia amnistiadors prou amples i amb les orelles prou netes, hi
afegíem humilment les nostres solucions: promovíem l’eliminació total
dels conys de les dones; no de les dones, car sempre ens caldrien
servents, mes sí dels conys – instruments brutals de domesticació del
mascle, de l’escaquista i del savi ensems – i trobàvem doncs que fóra
intel·ligent i humà si el nou règim anul·lava tot cony, i tothom qui se’n
servís, inclòs l’home qui estimés, o fins i tot els qui se’ls estimés, fos
afusellat sense contemplacions. Els nous fidels havíem d’ésser més
rigorosets i impol·luts que no pas els fallits antics, és clar.
En acabat, el vaig beneir i se’n va anar a les capitals escaqueres. Me
n’arriba escadusserament el ressò. És campió regional de no sé quin
länder teutó.
La meua dona en canvi no m’ha perdonat el diàleg filosòfic publicat al
diari. No historiaré pas les seues rebel·lions. Ja he dit que no hi ha
llibre d’història que no sigui equivalent a les petarrufes irrisòries del
nyec aviciat, sovint gasòfia impaïble, altre que, o tret de vegades que,
t’ho guaitis com a ficció millor o pitjor confegida. Tret que ara, mercès
als amnistiadors, les dones manen prou, manen massa. Maleïdes
femelles: sense religió, totes anarquistes. Menades pel cony i les seues
pulsions de cardar-ho (és a dir, esmorteir-ho, escanyar-ho, ofegar-ho,
matar-ho) tot. Són les dones les qui porten els collons. I executen
mascles a tort i a dret. Per això no dic res, ni piu, i sóc qui frega el terra,
i renta els plats i es deixa cardar el cul amb bisbes de metre i mig. Mes
m’he apuntat al Moviment Clandestí de la Renaixença. I tothom sap
que amb la renaixença, tindrem i vindrem els modernistes, i els
noucentistes, i tota la gent ferma novament. La generació dels setanta,
qui se sacsà com pelleringa enverinada (ço que ni l’Hèrcules, ni
l’Hèrcules d’Alacant, mai no foren capaços de fotre) l’atzunar de nit
tanàtica, tetànica, de la religió del franquisme, especialment! Una
generació de 70 savis: la millor que hi ha haguda mai al món! I doncs,
amb semblants atots, els qui ara som en presó, serem els qui cantarem
més dolçament i dura, com papagalls alliberats qui apreníem com tot
de debò rutlla durant anys i panys de foscor. Sóc un àvid pensador, un
elucubraire de pronòstic, cada guisa que em disfressa amb atzunar de
mort en realitat em serveix de closca closa davall la qual m’enforteixc –
quaix renat, renascut, a pleret, dins l’ou secret, amb la dent al bec
gratant part de dins i asclant la closca, albirant gairebé la llum qui ve – i
hi tornc doncs a ésser un infant qui somia d’heroïcitats i proeses, i qui
sap que la natura salvatge dels nous religiosos mereix d’ésser esclafada
amb renovat antifeixisme. Ah fal·lera d’esdevindre! Sóc ja als meus
teguments un heroi deliciós qui es retalla lluminós al sinistre rerefons
de foc de catàstrofe absoluta. Prop, totes les dones m’estimen; deixeu
que les femelles se m’atansin: vénen a acaronar’m i a acotxar’m ben
acotxadet, i a contar’m aventures on carden amb baronívols cavallers de
virots extremats, de cigales que donen un rampeu a les de llurs
vigorosos corsers: cigales de cavall qui boqueixen conys de femella
aimada, ah, això sempre em pacifica, em reconcilia amb la brofegor i
l’aspror de l’existència. Carden pels descosits amb herois de llongs
matrassos i m’ho diuen a cau d’orella bo i acaronant-me, ben tèbies,
l’entrecuixet amb ungles delicades... Això és somiar. Món alternatiu qui
apunta i caplleva a l’alba del sent demà. Llas, no pas doncs com ara
(efímer, incoherent, entremès malèfic), on l’únic que foten les dones és
dar’m pel cul, i refregar’s cony i sés cagats al meu musell esquerp i
tanmateix silent. Tot arribarà. Coratge i cor-dur, això em dic, aquest és
el prec que tramet al meu esperit heroic cada nit on em deixen clapar en
un racó fred de la cuina, amb els escarbats i els altres gatets
capats.
Les “meues” innombrables filles les més malparides, brutals. No em
bombardegen a floretes (les autèntiques i les de boca, és a dir, els
aparells sexuals de les flors, i les dolceses i afalacs dites per afecte filial
o el que fos); no, res; em bombardegen a cagallons. M’embruten el terra
i les parets, i els mobles, em fan malbé el menjar que l’haig de llençar
tot, amb cagallons a l’olla barrejada, o entre les xixines dels fideus, i
haig de tornar a començar, i llavors la dona i les minyones
m’escridassen que no sóc prou eficient, i que si em pas el sant dia
gratant-me els pollosos collons. No em roman ni el remei de refugiar’m
a la mosquea. Els maleïts dogmàtics amnistiadors les han anorreades
totes.
Ara, tant se val, valent, el tit. No sentireu del tit ni un gemec, ni un
singlot, ni un sanglot. Cap queixa. Composant en el meu poderós cervell
el programa per a la renaixença, amb cada dogma nou i alliberador
confegit a carxots – tothom en rebrà el mastegot, abassegat
d’admiració, aclaparat de meravella, dient: Qui era aquest savi fosc
qui ara il·lumina aquest cantó d’univers qui reneix...? Hò, i
espereu’s. El fat em reserva allò que reserva als néts dels senadors més
esclarits. I mon padrí fou una beutat (una mica pitof) qui caminà pels
corredors del parlament de ca la Tònia amb una cara esculpida en
ciment armat. Ara em ve a l’esment que com jo de nyec era al bressol un
vespre s’hi va repenjar a ficar-hi la cairada tarota. Em pensava, petitó
que era, mes ja amb un cervell pel cap baix aitan desenvolupat com el
de qualsevol president de la república o aiatol·lah ara, llas,
desenfaldillat, em creia, dic, que una estàtua colossal m’esguardava, i
assenyaladament l’estàtua del cap d’en Lincoln a Rushmore. Així era
mon padrí, de qui ara n’heret l’estatuesca duresa de marbre o sílex
guspirejant.
Sentireu doncs del tit grans coses i proeses; si ja fou famós precoçment,
imagineu’s un instant de vellarra, amb l’experiència de tants de canvis
de règim...!
Tothom espera amb candeletes la meua solució als problemes del món,
i llavors als de l’univers, i llavors als altres. Només us cal paciència, no
fotéssim. No cal empènyer. Tot baixa sol. Tranquil·litat, i bons aliments.
A part que paga molt viure a la cuina. Hom hi esdevé el nou alquimista,
el nou químic, el nou físic nuclear, el nou rebenta-constel·lacions, el nou
descobridor d’inoïts espais una mica més amunt dels deserts exhaurits
de l’ultraenlloc...
Aviat en sentireu a tornar a piular i garranyigar, aviat m’hi sentireu
refilar desengabiat i surant com alosa estesa, com còndor tort, qui
desfigura i quasi es cruspeix el Solell asfixiat. Aviat, aviat...
Aviat, us dic; i per aquestes, cordons!
|
Entrades
