Setze truites

Truites (16) 46. Recony que no pots estar ni malalt. A la cambra de l’hospital, al tercer dia que hi sóc, l’infermereta qui em duu la col·lació i em fa el llit mentre sec a taula vora la finestra, el seu xicot la visitava – un nyèbit arronyacat, nyicris com ella, sense cuca ni moixó cap dels dos, i tanmateix, com aquells dos andalusets diminuts qui cardaven pels descosits a la meua cambra veïna com vivia a dispesa a Hamburg i qui feien el mateix sorollet sempre que fotrien amb prou feines dos ratolins – allí són: cardant – sense fer cap altre cas de la meua presència; com si no hi sóc. Me’n vaig per discreció. Ixc de la cambra i camín pel corredor fins a la cuina – hi enraon amb una altra infermera mentre renta alguns atuells i remena un parell d’olletes. Ara que tornc a la meua cambra hi ha la policia. L’infermereta rau atrotinadament estesa al llit: una taca de sang s’eixampla pel llençol: del cap esberlat de la noieta, robins a borbolls. Té el crani obert, com ara si hi rebia destralada. M’he esmunyit amb pijama. Un bòfia vol saber qui sóc. Collons, el malalt. El malalt qui voldria posar’s jaqueta i pantalons. Ara me n’adon que el xicot escarransit i el seu company (un perdis, bon altre qui en eixir de la meua cambra havia vist entrevenint la porta fumant un cigarret) m’han robat. M’han robat! –M’han robat! –que m’escridàs fet un gorgó. Felló com geperut qui tothom escopina al gep. Nic com un nan amb un cul roent–. M’han robat, m’han robat, notfot! Els agents i els altres forenses merdegosos se m’esguarden com si m’he begut el seny. –Regireu-ho tot ben regirat! Que collons de cap a cap treu cap cap amb cap trep! Els calers m’han desapareguts! Això és l’important! M’he llençat damunt la morta; m’he llençat damunt els dos suspectes; cap bòfia té prou força per a aturar’m: la meua indignació és il·limitada, i llurs simpaties són amb el tit: el burgès robat, qui en clínica cara paga l’estada per qualque malaltieta de no res. Al contrari, un dels bòfies qui manen més m’ajuda a escorcollar’ls. A recacejar’ls per entre plecs i gires. És un bòfia jove, amb cara de fanàtic. Un d’aquell religiosos de merda. S’ofèn quan dic que el que feien el xicot i l’infermera era fuck. Quan dic: They were just fucking away when I left the room, s’alçura com un renegat. Li dic que s’imagini doncs que he dit l’eufemisme que més li roti, mes que així és com ho dic, i en tot cas que tant se val, que la qüestió és que trobem a quina butxaca hi ha els meus pistrincs, i la resta tarararats, i aporismes i furóncols. Al capdavall trobem, entre els llibres, i rere els mobles, part de les meues andoles... Comptant-comptant, veig que faig curt. –Com han pogut despendre ja part del rascany, vet ací el quòdlibet...! –que dic, escandalitzat. Brandant el cap com un adult, em respon un altre sequaç, un merdissaire més amatent al client: “Ves, aquest jovent d’ara, no hi ha remei; no saben el que val l’esforç i el jurcar per mantindre una mica de classe; no saben que per a fer el més humil bunyol cal fènyer de valent.” Un bunyol amb farina de garrofes, cal abans guanyar-se-les, certament; tot pare de família ho sap, esclau de la malèfica genètica, badoquet. Me li obri de cor perquè estigui content: “Amb aquest botí que ara em roben me n’anava un mes de vacances al Brasil...” Ja sóc de plànyer; em dóna la raó doncs aquest altre bòfia, més afí (o ho dissimula perquè sap el que és bo) a les meues maneres de parlar. I ara, mentre aixequen el cos de la morta i s’enduen emmanillats i atupant-los els dos esbirros, fem brometa, el saig no tan estret com l’altre i jo, i em tusta l’esquena i em tracta com si em vol vendre qualque altra inútil andròmina, millor: com si sóc el qui el paga, el qui algun dia el convidaria a taula i tot. –Bongoig si trobeu el romanent de la pasta, tu, ja m’ho direu! –que li dic quan foten tots plegats el camp, el meu llepaculs de reglament el darrer, i discretament reverenciant-me. * * * * * 47. A la nit jeia. A l’amfiteatre, entre embrió i amfitrió, la llambresca amfisbena, pantera blanca damunt, funambulesca, joc obsedit. En el fosc rerefons, espectadors muts d’espectacle glaçat, treps als caps que es baden com obscenes flors. Com conys sobreusats. Trep al suc justament que raja limfes, icors. I comprens (em dic) la qualitat de l’essència. La qualitat de l’essència de la singularitat [on aitant matèria com energia han esdevingudes infinites]; la qualitat de l’essència de la singularitat és al capdavall allò que defineix els paràmetres per on la trajectòria del futur inassolible enfonsarà els esperons. La qualitat de la lleterada, doncs. En conseqüència, vigileu; hò, vigileu-me, molt maleïts erotòmans del manxeig [masturbaires crònics], ausades, maleïts místics, maleïts fanocs, maleïts colltorts, maleïts infants, de qui amb els caps, misopèdic, faig flèndit, d’on en reboteixen espurnes que encendran la dinamita que esclatarà pimpant. Escolta’n si et lleu els tornaveus, les reverberacions... Allò sona a bassa, a pou de petroli... Fem-hi forat. Els caps reboteguents, de qui dels sucs traucats, mòrbid, corrosiu, encara en supura el petroli pel què sóc ric. I ruc. Cofoi, llampant jull d’ultracuidança en camp de blat on els humils com celíacs flotadors en sentines putrefactes s’ondulen ensems. Amb el punxegós mandrí de la deontologia faré un cop d’ull al suspensori de la balança del meu equilibri: el pòndol, el fulcre. Tot ho titllaré de rebuig i em beuré el verí del metge. Em diu d’intel·lectual i que rumii massa. Com la ventafocs com ix de polleguera si sent els himnes subtils que se’ls dessagnen als qui s’esgargamellen perquè no tenen prou imaginació. Era un reportatge a la televisió, esbiaixat com sempre, indicis d’església i d’altres poders policíacs com a nirvis sobirans i dreceres col·lectives per on glopeja, mortífer, el rovell rancallós dels asseguts. No sabia obrir els ulls. A la bigota rovellada del meu esfínter jussà rau, incestuós, cada tendó entortolligat – no en sé desfer el nus. Se’m claven a les venes anconals els teixells molt decorats amb pedreria – injeccions que qualsevol altra macoca d’infermereta jafuda m’encoloma. Ara, enllà de la rondalla on els mainatges perderen els caps, prou; de cara només a la història, tanmateix ho repetiré: malgrat les vulves bulboses; les burxades de mandrí nogensmenys; els menjucs d’esmegmes saborosos i nodridors per esters, encara, a cient, la carn; reïra, la carn; oidà, la carn; tafoi, la carn – la carn: monjoies toves del que deu ésser, ací i enjondre, i arreu. La carn sola deseixela el caràcter – i fa avençar l’acció. “Truc, truc, truc...” –la porta es badava a mig tust. Era el jutge en Vit Latita, cap del tribunal qui jutjava els assassins. * * * * * 48. Nedant en lleterada... The green freedom of a cockatoo upon a rug... Hum, i la catifa de quin color? Blanc! La verda llibertat és l’ombra del moviment i l’inconseqüència de l’insult. Els peuets de la pluja i els meus s’apressaven joiosos cap a l’aplec on les pluges esdevenen cataracta. Aprofitaven i vantaven el meu moviment de braços en molinet perquè els feia cancaneta, i maleïen les meues cames en moviment perquè els feien la traveta. Insult de cacatua pel plomatge de qui rellisquen els gargalls que plouen a desdir. Anar i tornar: l’embrió i l’amfitrió es bescanvien la cara: l’embrió de sobtat, sorprès, amfitrió; l’amfitrió d’irat, nic nan, embrió. Al camp d’autors nudistes, serenates de cucuts. L’havia de veure llegint a la llum d’una espelma. Escletxes de cabana que titllaré de providencials. Festius rebomboris llunyans, agònic conrear dels corcs. Esclafades sense intenció cuques, tot i que queien silents en ensumar’m. Ja n’escriuré els epitafis com em salvi del flum escaguitxós d’esperma. Seré a la voreta del serè. Amb zel d’apòstol, la cacatua et garanteix l’ignomínia més feraç, feroç. Gargall de llimac en cogombre corcat. Captaire de qui el nelet comoneix visions de serrall infernal. Cada escletxa un quihihà: dones per dins hi ragen com flums per on neden els caps diminuts. Cada caseta sense electricitat – quin descans, tanmateix! Plenes per dins amb ocells i insectes pertot – les finestres sempre obertes, sense vidres ni finestrons. El llamp caigué, home d’acer. En va matar un parell o tres de grosses – de 24 a 36, i tant. Camps magnètics creats per l’elèctric desgavell. L’electricista es tornarà bomber. Entre la repel·lència i l’atracció, corrents iòniques. Es fica o s’empassa bocinets de metall – i a les dones allò els causa el desconcert. Alguns bocinets se li desprenen i li causen hemorràgies, i d’altres li amenacen de continu la vida. És l’electricista encomanat pel llamp. Tot el que veu ho il·lumina en poema. I la cacatua qui l’emmiralla és impotent de desconfir’l. Ell l’integra impunit al vers més ranc. Obscene flower of her overused cunt; Who am I, the wolf, the bee; Flower of flesh, its honey; Flower succulent, esculent, edible. She’s very faithful to her lovers; Never shares the same day with a different guy; I can taste the gunk of one or another In what remains in the corners of her flower. Esqueixos d’aquest pomell apassionat, anònim, li trametí. Sempre n’he tingut prou, i massa, amb les rerialles: el batec envolat. Ocell-cor. Costellam de gàbia. Home d’acer per qui l’electricitat es polaritza, ectoplasmàtica. Cançó de la sang. Ah, Minerva Mur! Ah, Elvira Tellis! Ah, Cyrille Rampion! Ah, Minerva Mur; oh, morir trempant.