21 de truites

Truites (21) 61. Els bibliòmans de debò som per força poliàndrics. Poliàndrics, dic, perquè prenc el llibre per mascle, no pas per neutre. [No llegiria mai un llibre neutre – cal no balafiar l’estona, que va pus tost escassa, com sabeu.] Només me’n vaig mai a casar amb cap llibre a la llibreria d’en Gaietà Serpeta. En Gaietà Serpeta té una llibreria com déu mana. Sap perfectament com va això de l’enamorament sobtat i allò altre molt diferent de l’enamorament durador. Com tothom qui vol casar’s ha d’haver abans comprovat si amb qui es casa casa, és a dir, si amb qui es casa es compenetra i s’entén: tant sexualment com afectuosa com pràctica, i per això no és mai gens convenient per a hom de casar’s amb ningú si abans no hi ha dormit i viscut a fons – i doncs si abans no ha conegut el personatge amb qui vol fer vida llarga..., així mateix amb quelcom, encara més viu i penetrant que no pas cap vulgar persona de no re, com és a ara un llibre – de qui les potencialitats són eternes. No he comprat ni compraré mai un llibre si abans no l’he llegit; i si abans no hi he dormit i si abans íntimament ens hem entès fi d’allò més. La llibreria d’en Serpeta té això: un llitet a cada cantonada i a cada capelleta. T’enamores d’un llibre dels prestatges i te l’enduus al llit, i encens amb la pereta la feble bombeta, i te’l llegeixes i t’hi adorms i hi somies i t’hi esgarrifes, i si l’endemà, o al cap d’una setmana o dues, encara us voleu com al primer instant, aneu al taulell i certifiqueu el vostre matrimoni pagant tu la dot al llibreter, ço és, el preu del llibre, amb l’amabilíssim Gaietà a la caixa fotent de capellà o de jutge de pau o de l’autoritat infosa que calgui, qui en acceptar l’òbol consagrat ja us uneix fins que qualque mort o altra (els corcs, el foc, els crancs, els cops de sang), llas, no us separi. I que ço que en Serpeta hagi unit que no desuneixi ni la puta mare. I ara t’enduus el teu nou company de per vida a casa i l’afegeixes amb tots els compliments, en lloc d’honor per a uns quants de dies si més no, o fins que el nou cusc integrant a la família no entri també amb el discret rebombori degut, i llavors li fas lloc al teu... hum... – serrall...?, gineceu...? – no, androceu – al teu androceu de llibres teus molt colts ans estimats, és a dir, en fi, a la teua biblioteca. És així com som els paixàs bibliòmans, llambrescs benefactors del món intel·lectual (i collons que no n’hi ha cap altre que valgui molla la pena), creem els nostres clans familiars qui per força deixaran empremta en les civilitzacions universals que l’esdevenidor ara mig cela. Noves sinapsis interestel·lars engendrem a l’univers, com llamps de constel·lada entesa i comprensió entre èpoques de creixement celestial, només amb el nostre bell entendre’ns amb els llibres amb qui convivim, totalment i mútua compromesos, plevits. * * * * * 62. Al museu de les dones imperioses, de primer et fan escriure en bocinets de paperet, i després se’n riuen del que has escrit; se te’n foten amb rialletes de conill i fan escarn del que has escrit, i això, sobre, tothora enraonant amb veus d’espinguet en una llengua estranya, d’on no hi plegues absolutament res. Tot entrant al museu els dos carallots del taulell ja t’havien fet el mateix efecte de poca-substàncies: et mormolaven qui sap què en una llengua potser inventada en aquell mateix instant; a part que, pel fluixet que ho deien, no en pescaves la meitat de les paraules, no assolies tot plegat entendre’n futil·la, i tanmateix havies d’acabar fent que sí, que sí, i doncs prenent els paperets i ficant-te dins el museu, bo i esperant, ara sí, aclarir què era tant de secret mormolat. I ara tanmateix les imperioses et feien escriure en paperets per a fotre-se’n, mig d’amagat d’antuvi, i tot seguit a la xamberga i ben obertament. Alhora que, avorrint-se de tu al capdavall, ja t’empenyen cap a l’eixida: xeic, el museu s’ha acabat! I ara fora els estiracordetes goril·lins et foten una puntada al cul. I dins les dones imperioses donen ordres a nous becgrocs, a nous pipiolis i passerells malesquerats qui, perduts, temptats per l’anunci de fora, es ficaven mig enlluernats a l’edifici, qui sap, pensant-se potser que hi aprendrien re o hi veurien, il·lusos, re de nou. * * * * * 63. En botiga de queviures gairebé buida, covem la fi del món. Gairebé tothom dels voltants ha fugit. Naltres hem fet tard, confiant que res no fos – com tants i tants de camins on les apocalipsis anunciades es fonien en ludribi: tothom romania insegur i a les escapces, i aleshores els rellotges es pansien d’avorriment i tothom se n’adonava que hom sobrevivia de bell nou, i, dels betzols cassandres, hom se’n repixava. Paralitzats naltres ara, tanmateix, com qui diu. Car allò que féssim, no ho podíem pas començar de fer a la nit. Els inicis són cosa de bon matí... Això els dic: “De bon matí, llavors iniciem l’atrevida empresa...” És clar, això si el matí torna. O si més no si s’hi veu (prou, mica o gens). La nit, no pas; la nit no és pas que sigui per a desesperar-s’hi – és quan cal tindre el cap més fred – els perills que t’assetgen són més aguts... Ara, l’endemà tot canvia (si sobrevius) – de bon començ s’instal·la l’esperança... Vaig fer un cop d’ull per la finestra. La lluna enorme, tota vermella. I el soroll del silenci. Cap animal qui esgaripa en la foscor. Naltres totalment abandonats, xauxinant en aquesta atmosfera enverinada. Un llamp m’encega. Em ve a l’esment la dita del savi: “Et sobta monitori l’enlluernament just un instant abans de la gruixuda ensopegada.” M’esperaré una estoneta, a veure si tot això s’ensorra. Res. Escunç nul. Tret de... D’aquella cambra fosca on adés suraven les esculturals teranyines, n’ixen ara melopees fastijoses – una de les meues filles em sembla que s’ha tornada boja... Típic: el món imitant la literatura, com sempre. Faré memòria i me’n riuré de les darreres hores mentre teníem clients. La botiga de gom a gom: envaïda. I tothom agafant el que volia; tothom (o almenys els qui servaven prou sang freda per a recordar-se’n qui era el patró de la botiga d’on tothom altri hi pispava a cor-què-vols), tothom amb prou automatisme doncs encara dient: “Ja ho trobarem!” –car qui tenia temps de passar comptes...? I jo ja l’únic que hi faig – treure’n cuques – alades, fiçoses, iridescents, i duríssims com se’n diu, coleòpters... Totes aquelles cuquetes qui també volien omplir, es veu, les senalles abans del catacrec... I si assajàvem de tancar les portes, les finestres, la gent ens llençaven ganivets rovellats, ens asclaven tots els vidres, o ens els xemicaven. Fins que – en acabat que alguns dels ressagats més violents fossin executats (ganivet rovellat a mig gitar) pels llamps, congriats d’enlloc per aquella atmosfera pútrida i marejada – tothom foté el camp cap a les muntanyes, o en tot cas qui sap on. Roent, la lluna; i s’hi retalla l’helicòpter de qualque peix gros qui havia d’haver enllestits ben probablement negocis d’última hora. La goludam els perdrà a la fi dels temps – si ells abans no ens han perduts a tots, maleïts homes de negocis, flagell del gènere humà. Ah, i guaita que bonic, i s’estavella en la tempesta de la nit l’helicòpter – el vell cobejós i el pilot quelet ara seran morts, llurs esperits confosos amb els núvols de polseguera que aixeca el torb. En avinentesa de cerimònia necrològica (per poc que encara fóssim als temps ordinaris), vindrien els uniformats de reglament (infausta quisca – amb l’afegitó vomitiu dels canfelipencs, és a dir, els terroristes, ridículament representats pel més ridícul de llurs cossos d’assassins: l’odiada, sinistra, guàrdia civil. Tothom els ignoraria: condemnats feixistes; on fóra l’honor de fer vindre purrialla aital? Els canfelipencs sempre insultant a tort i a dret; fins i tot tan sapastres que ni se n’adonen que insulten amb llurs insulsos capsdecony de representants oficials bo i enraonant llur capdeconyesa amb llurs maneres capsdecony. Ecs. (I ni a la fi del món, l’odi no se m’afluixa.) Ah, un cavall. Un cavall d’oronells incoherents cremats per la pluja radioactiva i de relluents escleròtiques adverses al ressò dels sotracs dels peücs, vull dir dels esclops, vull dir de les ferradures, i qui impel·leix bafarades envernissades d’ectoplasmes formatjosos fins al meu bocí de vidre, apareix a la fosca de cop-descuit. Ei, hi hauria de pujar: cavaller d’apocalipsi. Ha-hà, no em faços riure. Eclèctic pigmeu, un instant abans l’estisorada, no es fotrà, a sobre, un bac de ca l’escruixidor només per amor a les carallots lecturetes de la seua arcaica minyonia...! No; cal esperar demà; vejam què ens duu. Qui sap, demà potser ens eixorivim condonats, eixoïts, afavorits pels fats. En un altre món més propici. I llavors llegim agraïts quelcom de molt menys acollonidor?