Vint truites a ca la Tònia

Truites (20) 58. Pertot arreu has de passar-hi bo i fent-t’hi veure molt més pec que no ets. No fos cas que, amb qualsevol ranca excusa, tant d’envejós, i de ressentit, i de purità i d’endogalat, triés d’agredir’t. És trist, mes així va el món. Els cervells no hi relluen amb idees obertes ni amicals – els cervells hi són fets de pedra tosca on els de més dels traus van embussats d’antigues brutícies i els bonyets, s’hi vols esborrar’n o modificar’n alguns de massa encarcaradament acerats, el flonjo pedrot sencer se t’esmicola, se’t torna greixosa, irrecobrable pols. Viatjant per aqueixes desolades endreçúries, em trobava un dia entre oldans indis, o potser perduts hindús, de llonga data condemnats als rònecs dominis hiperboris, quan fui convocat per un boldró de gent espellifada davant una vídua de casta gens alzinada, la qual s’esqueia que havia acabada de parir. El nadó, una minyoneta diminuta, pòstum plançó d’un poeta qui havia estat assassinat tot just als seus vint-i-cinc anys, i això amb prou feines unes hores en acabat que engendrés aquell fenomen de xicotella, nada amb uns signes estranys inscrits a la mà esquerra, hom el veia doncs (el nadó, dic) com un miracle. Aquells signes a la seua mà, que ningú no sabia desxifrar, no eren ni en xinès, ni en japonès, ni en coreà, hom deia que no fos cas que fossin escrits en anglès (la llengua del déu més gros, com hom pel món ha acabat gairebé creient-se que és, amb tanta de propaganda que els americans ara i abans els anglesos no feien en aquest sentit), i per això volien que els els desxifrés, únic foraster insòlit qui s’esgarriava aleshores per aquells gens hospitalaris verals. Vam empastifar la maneta amb una tinta que extraguérem d’un gripau i imprimírem el text al front de cada postulant a “emmiraculat” qui s’atansava (mòdicament pagant) a agenollar’s davant aquell nadó. Allò (aquell minso capital abassegat), fins que jo no decidís d’aturar la comèdia, potser pagaria encontinent el desplaçament de la vídua i la seua marcada filleta a indrets allunyats on, amb un guantet a la mà fins que el senyal maleït no s’esvaís, passés per persona normal, és a dir, només normalment utilitzable, no pas, vull dir, encara més fàcilment del normal, ai, pel seu fat malastruc. Estudiava aleshores els tempts, quitllons, cossols o fitetes amb què aquell nyec ja neixia votat al desori, i me n’adonava de seguida on fèiem cap. Tot és sempre tan planer! El text de fet era un missatge de son pare, el jove poeta assassinat, qui ara “vivia” al paradís. Hi deia, en català (sempre m’havia maliciat que el català era la llengua del cel): “No us moríssiu pas! Els llibres ací baix no valen re! Tots són de religió! Impaïble plom fos!” Vaig fer tota mena de ganyotes i tocades d’ase, com qui s’hi fica molt seriós i amb picapunt, mormolant i dibuixant amb un bastó damunt la terra, disfressat ara de gran exegètic treballador, i enfeinat doncs de valent, com si esmercés tots els meus vasts coneixements en desllorigar el text sagrat a la mà de la xicotella... Al capdavall vaig fer que no. Que no, no. Que allò no hi havia déu que en tregués l’entrellat. Que qui ho entengués que s’ho confités. Que devien ésser signes casuals, sortits de bolla, hò, i tant, línies estranyes a la mà, sense ni com ve ni com va, posades per l’atzar a la babalà, sense significat, i doncs que la minyona no era ni maleïda ni objecte de culte ni cap collonada així, que allò era, com se’n diu..., tangencial, millor: contingent, que no se’n fotessin cap pedra al fetge, que ho deixessin córrer, que tantost la minyona cresqués allò, com el formatge a la pell, se li esfumava; que no calia ni coldre-la ni altrament sacrificar-la, que aquell text no volia dir absolutament re. I al capdavall tothom, tret d’algun boig escadusser d’aquells qui només volen merder perquè viuen emmerdats i ningú no en fot cas (o en tot cas més val que ningú no els en foti gens), tothom, dic, respirà alleujat. Car allò era el que volíem sentir: que cap signe vingut d’enjondre mai no pinta molla, en realitat. Que tot ha d’ésser i semblar molt més pec que no deu ésser ni és. No fos cas que se n’apropiessin, com sempre, novament, els més brutals. Els botxins, els malparits. Els enfaldillats, els filisteus. I encara paguéssim més durament. Ja prou afligits amb titllets i estigmes perquè els n’allevem encara més. Els guardons potencials a rebre no contrarestant pas les segures mortificacions. No, amb tota bondat, enviéssim els enviats als marges anònims d’on ningú se li acut d’acudir a treure’n llorda nyapa ni ensangonat profit. Ja n’estem prou escamnats: ja hem vist sempre com han funcionades les esglésies – instruments de tortura – no cal que ens cargolin el tortor de la repressió i la camàndula una mica més estretament, escanyadora. * * * * * 59. Sort que no em toca mai de tindre accés a cap cony. M’assabenten del fet esfereïdor que un dels amants de na Minerva Mur, n’Eugènit de Butsènit, de qui l’apetit adquisitiu solia ésser arxiconegut – era un d’aquests nous joves ennegrits i arnats d’ànima, esguerrats de voluntat, torts, guerxats i desviats cap a la mania obsoleta on hom ha d’ingurgitar velis nolis tot el que ragen els anuncis, i doncs cap al consum i la competició veïnal d’abassegament de “béns” (els de més d’aquests “béns”, com són ara les luxoses, estridents, fumoses màquines de transport, no són “béns” bons, són “dolents” malalts) – ha hagut d’abdicar d’humà: s’ha tornat arquitectura. Fou n’Eugènit, sí, qui, com mosquit en llefiscosa teranyina, s’hi enganxifà el nas, una nit de disbauxa on s’hi adormia, damunt el parruf de na Minerva. Pres als mocs eixarreïts del cony, somiava amb un somriure n’Eugènit en la seua infantesa claferta d’allerats ans d’eixerits minyons jugant al riu i vora el riu. Es deia: “Pels soterranis enriolats, tornaré a Butsènit. No m’engavanyarà llavors cap altre cinyell coetani; esportivament, esbarriaré els doblers al cerç, al xaloc i als altres catorze mil vents; amb coroneta asèptica, per àmbits empedreïts (i empedrats: ah, irenenca ordenació dels palets de riera!), em treuré la bena anòmala i regiraré més tard les exquisideses que jeien tots aquests anys enfugits a les golfes del mas. Fones i esquelets i pells, i imatges ratades, i qualque escarbat de col·lecció... Això em rescabalarà una miqueta de tots aquests anys perduts de va empaitament de buides, buidadores riqueses. Amb befa continguda, els cruels galifardeus d’ara (els meus excompanys qui en estòrcer’m del dogal de l’estira-i-arronsa letal de l’adquisició de rodes de molí que ens hem de lligar al coll, es malicien que m’estic esquitllant d’erta jerarquia) em pararan paranys que amb excés de confiança de seguida hauré vençuts, i em sembla que tothom tornarà a somriure amb mi, ja no escanyat per les enveges dels veïns, i encara pitjor: per la meua pròpia enveja suggerida per l’enganyós mirall afavoridor, plantat com ídola majúscula, al bell mig de la sala de banys.” Això somiava, hò, o quelcom de semblant, car com dic somreia, quan es va morir ofegat, n’Eugènit de Butsènit, ah, qui déu hagi perdonat, com demana, patètic, l’àngel del seu mausoleu. * * * * * 60. Quelcom d’una miqueta semblant m’esdevingué una nit com era jove i jeia amb la meua dona. Em lleví – no; no em lleví, ni m’alcí ni m’aixequí – vull dir, em despertí de matinada un jorn d’estiu i no em podia desenganxar del cony de la dona; tenia un ull mig menjat per la seua boca voraç a la carranxa. Amb l’altre ull, què faig...? M’entretinc a ataüllar els voltants. I aleshores me n’adon: el seu cos qui encara dorm suaument, i qui fóra doncs pecat de treure de les delícies del somni (per això ni em bellug, altre que l’ull viu), és vehicle d’un altre diccionari espiritual que, com el meu diccionari a la tauleta, que em diu tota la saviesa que conté, i que equival doncs a tota la saviesa del món, i, amb el pebre d’una miqueta de magí, tota la saviesa del cel així mateix, conté (el diccionari de què el seu cos és vehicle, com dic) així mateix veritats encara més alades ans enjòlites, misterioses, espirituals, místiques, satàniques, divinals..., i així anar fent. I li llegesc doncs, als pelets ensalivats de lleterada i trenats amb els dits de l’atzar, lletres que formen paraules, com les paraules d’aquell diccionari Fabra tan antic que se m’esgruna als dits tot i el compte que hi pos. Aquest diccionari potser és un pèl més pocavergonya, tu, encara, que no pas l’altre, el qual també déu-n’hi-doneret – car cert que t’insulta el Fabra cada camí que l’obres i l’esfulles. (Per què? No ets prou bon català...?) (Ai, com m’atzufes i castigues, punyeteret! I eu parant el culet com un bon deixeblet diablet totjorn maldant per complir!) Et diu a aquesta pàgina: “Onanista!” I a l’altra: “Incultivat!” I ara: “Filisteu!” I amb més raó: “Pusil·lànime!” I amb esclat: “Cuguç!” Mes com negar-ho? I així m’escridassa si pas full: “Consentit!” Sempre ho endevina. Fins que t’empipes. “Escolta, noi, ja en deu haver prou!” D’on que sovint me n’estigui. D’on que sovint em requi força d’obrir’l, no fos cas que tornés ferotgement a bescantar’m. De cops, si ja estic prou abaltit, s’escau que... Si no conec o no record un mot, me n’he d’espinyar; ja l’obriré un instant que en tingui el cor prou fort… “S... O... S...” – deien ara els seus pelets. I sort que la despertí. Un malson me l’ofegava. I qui sap de quins naufraigs no la salví. No pas, és clar, que en rebés cap agraïment. Deseixit, cercant consol per al meu pansiment, vaig obrir, potser amb catxa suïcida, el diccionari a la tauleta. La pàgina al Fabra venia encapçalada amb un molt escaient: “Enlluernat!” Que hom exemplificava, si fa no fa, amb: “Els enlluernats cal que siguin els qui més vigilin. D’ordinari, se la foten encontinent.” Sempre ho endevina.