Divuit truites

Truites (18) 52. Els altres s’ensumaven que era eunuc o qui sap l’estranyet perquè mai no feia continent de voler’m procurar cap satisfacció sexual. La febre sexual entre el jovent bullia amb bromera de mareig. I jo en canvi sempre tan fresc. No sabien és clar que era aquell a qui li calia també guanyar’s les garrofes. Que quan tothom era de festa o si fa no fa estudiant i festejant als edificis d’estudiants, jo era amb els qui netejaven les aules i l’universitat; jo era assenyaladament el qui netejava els canfelips de les noies; m’enduia a la meua cambra cada nit el sac de les somalles tovalloletes i els fidels pegats absorbidors, “sanitaris”, plens de pelets i suquets flairosos, descartats per les estudiantes amb mala-setmana o amb agalius de mala-setmana (on els fluixos, les saboroses efluxions, només eren sospitats) lleixats a la bosseta adient rere la porta. Cada nit allò meu era una disbauxa del nas. Per coixí hi tenia trenta o quaranta torca-conys i els anava triant d’un en un, i d’alguns me n’enamorava esmeperdudament. M’escanyava el bisbe cada nit fins que bavejava filagarses de sang. Normal que durant el jorn allò de les femelles no em digués gaire res. * * * * * 53. El veí violent se n’ha anat de viatge. “Potser se n’ha anat per sempre,” ploramiqueja feblement la seua dona, “què faré ara, pobra de mi?” No sé com tractar-la. Tractar-la de somera fóra cruel. Vet ací una dona vella a qui el marit atzufa jorn i nit i de qui els crits de dolor quan el marit l’atupa m’arriben per la finestra com la tinc oberta i treball amb els papers damunt la taula, amb la verdor dels arbres davant, i la verdor de l’arbre més proper damunt i tot, i amb els seus crits i plors m’esquinça de mig a mig el suau escenari bucòlic, i sobre em distreu i m’angoixa. Baixaria si fos un milà qui tortura una pobra serp i tanmateix no assaig pas de socórrer la vella qui ara es plany perquè el seu estimat torturador ha fugit qui sap on i per a quan. El que faig això sí és consolar-la, preparar-li qualque beuratge que l’apaivagui, i acotxar-la al seu llit. I ara aprofit doncs que sóc sol per a manllevar cada objecte que el vell ex-militar (tots som retirats del ram de les armes en aquest veïnantge benestant) pugui emprar per ataconar-la com torni. A casa meua m’enduc (uns tres cents metres enllà a través dels sengles jardins) cada arma potencial. Els amag ben amagats a la borda del bosquet, sota les eines de llaurar i prendre cura de l’hortet. Si la vol batre, l’haurà de batre amb les mans, el vell artrític. Què he fomut, tanmateix! Encara sóc dormint pel matí l’endemà i l’atzufaire ha tornat d’improvís. Els espinguets desassossegadors dels gemecs de la seua dona ja m’arriben per les finestres. I els crits irats del vell demanant qui li robava el material. Quin aldarull! No troba enlloc ni aixades ni escombres de mànec, ni paelles ni canelobres, ni sabres ni fuets... Ara veig que ve renegant cap a ca meua. Agaf la roba i me la pos damunt de qualsevol manera, i començ de córrer camp a través cap a la carretera. Si m’enxampa sóc pell. Veig que no avenç gens, que amb penes i treballs vaig aitan de pressa com aniria un llimac llefiscós. La por mateixa em tenalla, no em lleixa córrer. I la roba malposada m’engavanya. Em vaig despullant per tal d’anar més lleuger. Només en calçotets, i endavant. Ara el lleix ben enrere. Ara el perdré del tot. He passat la nit al bosquet, vora la borda, amb por que les guineus si m’adormia no es pensessin que fos qualque carcassa de gos o moltó. L’endemà de bon matí, com ja s’hi veu, he tornat a casa. Quina disbauxa de carxena, el malparit. El que em sap més greu: que ha estripats els fulls de les memòries del general que acunçava per a editar-les: en corregia els barbarismes, en tornava a redactar pràcticament cada paràgraf per a fer’l mínimament llegívol... I ara cada full del patracol rau pertot, esbarriat en mil bocins. I era un únic original manuscrit on el general hi havia pencat aquells darrers sis anys. Era un general buròcrata. Tot el que hi havia llegit fins llavors eren carallotades sobre mapes i estratègies. D’altra banda, la majoria de les planes, atapeïdes de fletxetes i gargots, i texts ratllats, i canvi de tintes, allò que portaven sobretot eren receptes de plats que el general – gastrònom d’afecció – havia cuinats per a la família i per a les festes marcials i patriòtiques, i durant les retirades secretes on els generals en barrinaven d’allò més terroristes – de fet, per això el tenien sobretot, perquè els fotés de cuiner. Això és el que faig doncs. M’invent la seua vida. I el seu llibre, en acabat, un cert èxit. Les crítiques a les revistes bèl·liques el tracten molt suaument. Tot ho troben comcal. Diu un crític qui ni de signar no es deny: “General Bocicon, he’s a sassy eighty-seven; he recounts in great fun how our last thirty or forty wars were brilliantly won; he was such a great help for our country – and he cooks magnificently!” Tinc doncs l’home ben satisfet. Al llibre que li confegia no s’hi diu de mal de ningú qui servi un cert pes – només dels qui perderen les batalles, és clar, hom se’n fot, i amb tota la malignitat i l’escarnuf. Aquest és el secret d’escriure història. I el secret de l’història és els plats suculents com la sang que hom hi balafia. Les batalletes amb les cassoles en realitat són més importants que no les batalletes damunt el terreny on el guanyador és tan heroic i el qui perd tan datpelcul. Sempre la mateixa història. Ara, els plats, rai, car també sóc dels qui saben cuinar. I millor que no pas el general i tot. * * * * * 54. Autodeclarat tautòleg. Si això no és repapieig! Si això, si això no és repapieig, fills meus! Cada vegada, cada vegada més sovint, em pos a esmentar la citació, la citació molt bona. La citació molt bona d’un autor molt sonat, molt sonat, del qual el nom, el nom no en ve a l’esment, i és clar, no sé pas com trobar-la. Trobar-la, la citació. Qualsevol altre dia, llavors, fullejant velles pàgines, me n’adon; me n’adon que el gran autor era jo mateix, i la gran citació neixia d’un llibre meu. Per això se m’arrapava a la consciència, per això no me’n sabia desengavanyar: frases, frases que m’havien costat de confegir, i que llavors m’havien ofert tant de plaer visual i sonor: frases perfectes, plenes de sentit, bellament estampades al tapís del meu tarannà. I no sóc capaç ben sovint de dir qui les ha escrites..., i les escrivia doncs jo! I les tornc a escriure, i les tornc a repetir... M’estic repetint darrerement esmeperdudament. Repassant, repassant els meus llibres antics, veig que m’estic repetint fins a l’infinit. Tau-tau, tautològic, ja ho he escrit tot; si em fic gens a pensar-hi, em tornen les mateixes idees, les mateixes idees-força redactades amb les mateixes adients, ben collades paraules i mots – idees meravellosament dites i rumiades amb les quals llas tampoc no he convençut ningú, no he fet gaire forat, gens, no he fet gens de forat, i això que són tan mem-mem, memorables. Pel romanent, pel romanent m’hauria de dedicar a escriure sobtades curtes historietes i prou. No capficar-m’hi gaire. No escorcollar, escandallar, gaire per dins. Tractant de no trobar-hi encara el mateix. Al contrari, a l’atzar, arramassant els gaiatells que vulguin surar-hi a l’instant. Això em fa genuí, instantani, diferent de qui fui, marinant per sempre en allò que fou. I gloriós. Gloriós en la glòria de la jovenesa triomfal. Tot això que he acomplit. Per què voldria empastifar-ho, empastifar-ho amb la repetició...? Em bany cada dia en el meu esperit enjòlit d’antanyasses. Esperit brillant – em faig riure i gaudir, i pensar, i descobreixc tots els secrets del viure si em llegeixc. Ah, fenomen! Hò, tot allò vaig acomplir: personatge admirable, ésser assolit, jo. Rabeja’t en el que fores, font original, i no vulguis afegir res que les aigües prístines enterboleixi. No pensis pregonament mai més: amarga tasca. Alleugereix-te per comptes. “En aigües superficials rabeja’t, no te m’enfonsis: no enxarxis un cop més els mateixos peixos d’abís. Acabaràs malmeten-los, fent-ne bocins; se t’esgrunaran a les mans esquelètiques, paralítiques, epilèptiques, d’agonitzant (o renaixent) insecte.” Això em dic. Més val doncs que ho deixi córrer – o que em disfressi mentalment d’algú altri totalment diferent, d’algú “normal...” Normal, normal... Tret que les historietes dels normals, quin fàstic i quin tedi! Gaiatells lluents, macs llisquents, carambolejant-hi, aviant a la dula càbits encertits, i cops de cap idonis, i aplegant-ne a dreta i a esquera, i a tort i a dret, gaiatells més virolats, enlluentits pels escatxics, la xúrria estrijolaire, les bromeres, els ximecs, els raigs del Solell, ja els tinc, em foraden les ninetes, els veig relluir, gaiatells amb una lletra pampalluguejant, un mot escaient, alternatiu, que s’encén i s’apaga amb el reflectir de lluentí gegantí impactat per les ones, la sal, el cel, n’assoliré uns quants, els posaré que lliguin, en bell acunç sobtat, ràpid, rabent, isnell, ivarçós, mots virulents, vull dir, virolats, enlluernadors, gaudiosos, cridaners: tarotes, timberes, xapó, mingos, troneres, filigranes, litofanies..., sense trencar-m’hi el cap ni esbufegar’m, no, sí, sempre tocant, sempre tocant peu. Peu a la sorra inquieta, sí, no. Mai gaire enllà d’a prop... De ben a prop. Mai enllà dels gaiatells instantanis... Mai on nedares i ardidament et somorgollares de jove, alta mar boja, baronívol, de vigoria i briu curull i vessant-ne, sobreeixint-ne, vehement, efervescent... O m’ofegaré en les mateixes aigües estantisses del que fou i no ha... No ha... No ha de tornar altre que en les cataractes furients, fumoses de la memòria del morent.