Disset truites

Truites (17) 49. Se li veu a la cara, estampada amb la mortalla llisa i flotant d’un neguit angoixat. “Sé com pateixes, mon amic” –sense veu, faig veure que li dic, la meua cara solcada de rugues solidàries. “Per a un escriptor, això és pitjor, molt pitjor, que no defallença d’eix segle; grues amb fal·lera la mort. Això t’estorcia del turment. Tinc consciència, prou et deus martellejar: tinc consciència que les paraules hi són, mes n’he perduda la clau que les destapa, i no puc extreure’n ni una. Fate worse than death.” Per atac sobtat de feridura, un dels més destres escriptors ha perduda la clau del seu profús cabal al cap. Botí abolit. Ah, malastrugança sense aturall, martiri continu; els mots hi són i s’hi barregen a la babalà, com en caldera de bruixot, mes no en troba la clau que n’obri el tresor, l’aixeta que n’enceti el raig. Li desitjaríem que, efímer, l’eclipsi li rejovenís la sembra. Descans productiu. Que el rec de sang li amanís i assaonés la puixant creixença; que, larval, en acabat el guaret esclatés, violat, en voladúries resplendents; que l’esfera se li reverdís, que tot hi fos esponerós redall, poblat d’insectes iridescents, de col·lecció, antològics; beneita verdor de mots prests a la sega. Collita a la raseta, coves plens a seny. Ens li atansàvem a tocar’l lleugerament. I mig somrèiem i brandàvem una miqueta el cap, o fèiem curtes capcinadetes de tímid encoratjament. No, no pot dir’n cap, no pot posar’n cap en paper: els mots se li afetgeguen a un crani curull, sobreïxent, a frec d’esclat. Només la benvinguda mort el despertarà del destrenyidor malson. Mentrestant, quina pensada més poca-solta. Maleïts comerciants. Dels seus pets d’impotència hom en feia poemes onomatopeics que es venien molt millor que mai no es vengueren cap de les seues exquisides obres prèvies. La lava del volcà del meu vòmit: perquè en l’agre rofredat més tard flors hi neixin qui en esponcellar’s s’escridassin en cadascuna de les paraules que del cap del pobre escriptor ferit ara no es poden descloure. * * * * * 50. A la colònia dels autors nus, on l’única, inabastable, Minerva Mur hi relluïa com estel fugaç, a estocàstics llampegueigs de quaix miracle, en acabat de fregar’m i refregar’m els ulls teodolítics, havia jo, carallot de mi, volgut ficar a canvi els ombrívols aclucalls cap a mestresses més del meu llivell – planeretes, ordinàries, cardívoles rai, això sempre, com les de més, mes sense escarafalls ni estarrufaments; ni lletges ni precioses; boniquetes i au. No pas que al camp de treball i lleure en manquessin, de beutats. Allò era agre esponjós on les flors de la beutat femellenca hi suraven amb puixança. Ah, i tant, les dones d’escriptors: tot de paies bones – un seixanta per cent si més no (“cent per cent de paies bones, per mullers, els escriptors”, diu en Vonnegut, mes en Vonnegut sovint és molt capdecony; conec dones d’escriptorets qui destremparien, de lletges, pitjor: de repel·lents i de fufa-pudents, un satiriàtic. Cal tindre en compte que molts d’escriptors dels més vantats són marietes i tanmateix uns cagadets i per això es casen amb cavallots. No n’he coneguts pas pocs!). Les dones d’escriptors passen, part de cuca o taboll, molta de fam. Quan l’escriptor l’inspira la musa, no té ulls per a cap altre parruf que el de la musa – eteri, jotfot. Mes el parruf de la musa, tanmateix, és tant inassadollable com el de la dona normal i corrent. Aprenc dels tagarins que hi ha tres coses inassadollables: la sorra del desert, el forat de la tomba, i el taboll de la muller. Ai. Veurem si en sé desenferritjar cap. Cap de les tècniques no em rutllen gaire. Si despullat no crid l’atenció altre que pel cantó minvaire, eslleït, detrimental, per com m’és de nàquissa la ceba, he de cridar l’atenció bo i recitant. Poeta fins a les últimes. Llas, nogensmenys; la poesia llagrimosa, les llàgrimes s’enfugen sens profit com a la sorra del desert, com al pou de la tomba, (metafòricament) com al taboll de l’aimada, i el matràs mentrestant no s’enfonya a cap morter. Si els dic (a tall de dur “ull privat”), com qui els mostra una targeta amb artístics repujats de simitarres i mitges llunes i turbants: “cunnilingus is my business” – conyllepar, a això em dedic – n’hi ha qui em tracten de groller, i en tot cas, tant de recitar, dec tindre la llengua eixuta i fatigada, a part que aitambé la faig petita. Si etzib, pseudo-alçurat, penjaments a tort i a dret, com malesquerada cacatua, em denuncien als forçuts. Per xo m’assec enmig del prat a la gandula i hi esdevinc el cellut lletraferit qui llig els autors les mullers dels quals belleu podria aquest refinat hom ensarronar’s, car prou són a tret de les seues galivances, pel fet que hom menys les assetja en llur mitjania – o almenys això crec i m’afigur, il·lús. Hum, doncs, aquesta és la qüestió: Per què balafiar l’estoneta llegint cap autor mitjanet quan n’hi ha tants de bonets qui encara no he llegits...? Per la novetat...? Per què no en sé més...? Per què qui sap: pot se fer que cap dia ara suara un mitjanet es torno bonet...? O ja per atansar’m (i amb sort cardar-me’n) la dona...? No en vaig sucar ni gota. Què n’havia de treure...! Fastiguejades, encara em fugen més. Llegir les baboiades de llurs carregosos marits! Fuig, per això ja mai més no perdré l’estona a llegir cap mitjanet. Si per etivocació en començ a llegir cap, el llibre el llenç enllà amb més fúria. No m’enganyeu pas pus. I tot això que en trec tornant en porreta del camp. Arbeit macht frei. Bon profit. A lesson learned. * * * * * 51. Per tal d’assajar d’esbrinar potser l’arrel de certes obscures paraules, les acadèmies m’enviaren a cal collons. En acabat de diarrees rai, i llúpies, umflaós i fiblades, viatjant amb sagnoses morenes entre geps de dromedari i a l’esquena dels prou escardalencs ases, ascendint tarters amb trompades sovintejades, entre les roques ronyoses..., oidà, la primitiva població. Parracs i fetor. Polls, puces, xinxes, verins, flagells a dolls. La pobresa ausades hi era aclaparadora – per tota moneda gastaven cigarrets. Per tota roba es tapaven amb llençols gastats, traucats, espellifats, plens de sets – i massa poc, car per poc que els vingués cap ops de fer quelcom, com ara veure què passava, esquinç que fotien perquè els ulls tinguessin un obstacle de menys; o, si els calia pixar o cagar, estripaven a l’alçada i ho feien, si fa no fa, pel foradet; i menjar, i se’n recordaven d’on hi tenien la boca, i esquinçaven amb les ungles una altra boca esfilagarsada al llençolot. Les dones tampoc, ecs. No gaire atret per les dones, no; brutes, peludes, esfereïdores, pudents. Ni les sedoses fufetes de les verges més tendres. Un camí trempí i m’hi animí; llas, mon atzep coincidí amb esbarts d’esplugabous ganuts, amb becs esmolats; pitjor: amb eixams de moscotes safaroses qui s’abeuraven al tabollet ja esvellegat abans de cap penetració mig comcal. Mocosa rascalla, els pruen tots els traus, uns traus escarxofats, claferts de morsalats i d’eixidures – massa que s’hi graten tostemps el verminós formigueig. Amb dotze anys tothom xaruc i llefiscós, els homes amb pipinets rudimentaris, torts i escarransits: ganxets; i les dones cada clítoris com un crec – no sé pas gaire de merceries ni de vetes i fils; no crec pas però que “crecs” i “ganxets” collin gaire. S’ho deuen fotre amb taps i impediments rai. Mes ja s’ho fotran. Hom m’assignà un orinalaire – servava l’orinal (l’únic que tenien al llogarret, ben boterut i asclat i escrostegós), i el servava amb molta de cura, no fos cas que res es perdés – com si el que hi fes fossin relíquies – homes armats amb tosques atzagaies vigilaven que cap rapinyaire no vingués a robar-ho – per fer què, no ho sé pas, belleu coses de màgia. Ningú no m’ha tractat pixarrades i caguerades amb tanta de devoció. Ara veig què vol dir fer olor de santedat. Hom et tracta la femta com ara objecte a coldre. Fotrem goig. L’estupidesa humana ja baixa de les fonts – i anirà a parar a la bassa estantissa on tots els morts a mig podrir i tota la merda s’hi arrabassa, s’hi arroplega, s’hi abassega. Les rels amagades dels mots, a això he vingut. A libar i beure i conyllepar a les fonts sagrades de la llengua. Falòrnies rai, ja ho sé. En tot cas, amb la resta, no m’emprenyeu gaire. No sóc pas cap altre Lévi-Strauss de secà per a inventar’m favades i afegir’n al cabal inexhaurible. Veig formigues pertot arreu. Em diuen que els íncoles les revereixen. Ara ho comprenc. Formigues a lloure, ca? D’on que els barracots s’esbàlçon: amb els fustots corcats i els fonaments foradats per mantes, innombrables, galeries. Colen formigues, ves, com d’altres datspelcul colen vaques o qui sap els tòtems estranys, tatús, cacatues, tucans, i ninots reconsagrats, virolats, xarons, i n’esperen miracles, o creuen en reencarnacions, d’on que puguin aparèixer (i llurs avantpassats tan llepapalters com ells, vull dir, gens iconoclastes), puguin reaparèixer-hi disfressats, en aquesta nova vida, disfressats de vaca, o de serp, o de tatú, o de qualsevol altra fera, de cap altra cuca, de formiga, és clar, o de ninot – no, de ninot no, no cal, de ninots ja en són prou tots plegats. Tant se val. Un pureta desdentegat i caduc (i nogensmenys força més jove que no jo en anys) mana a un mainatge ja geperut, brut, encetat, inquiet, destarotat – malalties nervioses rai, ple de brians i nafres – que em dugui a la cova de l’ermità. En un tagzim al gep hi porta l’oferiment d’unes pedretes misterioses perquè en faço apòzemes pixant-s’hi a l’olla i barrejant-hi tarquim i mocs de llimac. Això si mig entenc el que s’empatolla. En tot cas, a sobre, el bubianès li dóna al minyó malarroplegat tres cigarrets, li diu que pagui de mig en mig, a pleret; que si mai l’ermità arriba a voler’n més de dos i mig que tornem a casa. El mig l’hem de guardar no fos cas que bandits ens bàrron el pas per cap trencacolls, i ens hàgim així de rembre la vida, pagar el rescat. Viatjant – el guia renoc descalç damunt les punxes i escorpins – per perillosos passos d’ase (no pas en berlina d’euga elegant per amples viaranys arbrats avinençats a cap festa de pèrgoles i orquestres, mes si més no el tit amb botes i salacot amb vel de xarxeta al voltant), fotem cap tanmateix sense més incident a la gruta grotesca. L’ermità pudia a suors de qualque no gens decent oblidada verema; devia fotre quaranta anys o més que no es rentava, el malparit. Irrespirable cau el seu, redéu. Em diu quatre rucades, com si és un altre savi capdecony, un altre betzol sense puta idea, com aquell carrincló, insuportable, de bord Zoroastre nietzschià. Em diu que els déus d’adés a l’inici eren cabres, querrines, i que cada paraula era xerri que calia esculpir amb molt de compte... Li dic que els déus me la porten qui-sap-lo fluixa... Em diu: ...que calia esculpir en mot original, que el so s’escola del colpir-hi... Li dic: escolta, tu, saps què, aperussa’n, entabana’n un altre, ja m’afaitaràs demà... I fotem el camp havent pagat un cigarret i prou. Tot això que ens estalviàvem. Com som al barracot abans no ens esperessin, els sobtem en plena cerimònia. Buidaven els meus pixats al formiguer principal del barracot del príncep. I ara me n’adon. Pixar damunt els formiguers és cosa molt consagrada en llur religió no pas, com dic, més ruc que cap altra. La rel de cada mot és crit d’horror, i és flastomia, i és onomatopeia i cacofonia enfellonides. És el crit de les formigues cremades a l’infern amoniacal de les denses, concentrades, pixarrades que tothora els plouen en maleït homenatge dels vitets mig escanyats dels malignes déus qui hi tenen damunt. No enganyarem ningú – no en sortirà cap tesi, ja no dic ni amb cara i ulls, ni amb màsquera (d’albardà) i aclucalls (de mula), com les de més. Vaig tornar a les acadèmies més encaralloteït que no me n’anava. Ja no fotré mai més de voluntari. Això de viatjar en el temps, diré, endavant o res. Qui s’endarrereix que per ell foti. A mi, en pau.