Truites a ca la Tònia - 19-

Truites (19) 55. “Davant la salvatjada del món, prega’t ataràctic, sense cos.” El qui composà aquesta pregària, a cada funeral hi fóra de massa. Idò, ningú no troba mai que calgui avisar’m si mai es mor algú de pels voltants. Saben que els morts me la porten encara més fluixa que no els vius. “A prick enters a cunt The prick was the father’s The cunt the daughter’s So? A prick entered a cunt. “A knife entered the flesh A wound got inaugurated So? A wound through which the flesh flowed A brief pouring of some substance. “Death took the body So? The body’s gone in flames Nothing stirs now but what always shifted Keen for a settling, eager to rest. “The one whose festering mind Wallows In idle accretion Wastes his poise.” * * * * * 56. Penjat com penjat en penja-robes, se m’esvaeix també, com se m’esvaeix la roba, com se m’esvaeix la pell que sempre duc sense renovar-les, el vocabulari no renovat. El que escriguí una vegada fou curt i bo; tan curt i bo que en acabat per sempre més ho reescriguí, sense cansar-me’n, al Solell reflectit en les ombres del viure incessant, fins que... Fins que totes les altres paraules se m’esvaïren. No se’m gasten les mateixes 500 paraules d’allò bo i curt. Se m’esmolen com a l’espantall del meu cos a l’atzereta els 500 becs dels ocellots qui s’hi estavellaren temps ha, als jorns de la meua ventissa, esmunyedissa, glòria. Ara que se m’atansa l’estisorada, penjat del fil en perill d’ésser arranat, el parrac qui só s’esbalça, rellisca sol del penja-robes avall, els becs esmolats esdevinguts nervis flonjos que es tornen cordillets d’embolic a terra on s’encenen amb el fenc ablamat pel llamp relluent encetat per les lluors de l’estisorada. * * * * * 57. De l’abundor a l’abandó; del clarós i flairós a l’estretor i la misèria. Puces, pruïja, arnes. Què els lleguem a la canalla? La casa una ombra putrefacta del que fou; parets escrostonades, trebols d’on greixós calçobre es desprèn, estretes escalotes plenes de verdet, alts esglaons escalabornats; dalt, per prèmit, no pas els flascons de sardinetes, i galetes i olivetes; només flascons asclats amb culs de salmorra i mata-rates. Tot pujant, cap dels quadres no hi romanen on les cares heroiques de les heroïnes de les guerres d’adés – les qui salvaren tants de soldats a mig gangrenar – somreien amb urc justificat. Uns buits esblanqueïts taquen l’ocre més brut dels voltants on foren. I els retalls de papers que hom no tingué temps a emmarcar, enganxats provisionalment a les parets, s’han esborrats, s’han estripats, pengen com cassigalls llefiscosos. Hi ha en un racó sota una aigüera, damunt un plateret ronyós, un parell de bocins de carn resseca: greix i os; me’ls fic a la boca i els masteg bocaclòs abans no arribi cap mainatge i, en trobar’ls, amb la gana que duen, se’ls empassi amb goludam i ja en mori enverinat. Ara que ningú no em vegi, per una finestra desballestada, tot avall ho escopinaré.