Quinze truites

Truites (15) 43. Al camp d’autors nudistes, el cos de na Minerva Mur relluïa com el d’una deessa. El seu marit, en Zacaries Mur i Cec, escriptor de llongues novel·les històriques – el gènere més fàcil, fastigós i carregós: impaïble – sempre el tenies enfeinat amb patracols grocs i arnats, tractant d’escatir-hi qui havia matat qui, i qui confessava qui, i qui embolicava pitjor la troca perquè el novel·lista historiador no en tragués mai l’entrellat, i sempre donés en conseqüència guanyador a qui havia estat pitjor assassí. Així el vantava pòstumament i tot, banau de merda. Na Minerva tothom qui no fos marieta la cobejava. Tres autors sobretot sé del cert que tingueren sort. Vaig veure com l'excel·lent exòtic B.G. Aston, el contundent flastomaire Jacques Cellier, i el gegantí narrador gràfic Gianfrank Goita se la cardaven profusament rere les roques – i adu dins, a la borda mateixa – mentre sota les espelmes el panxut Zacaries treballava de valent en nits d’estridents cigales a la cambra del costat. Sabia que na Minerva era parcial a les bones requestes. Els bons autors afeccionats a l’arrar i boquir i bitllar, a l’esvergar i al querar i xonar i boixar, i tot plegat al bon endollar-la (i, millor, embadalits amb la delícia del cardar amb la qui en sap un món i, sobre, és ferma i d’allò més asalta), doncs, li feien arribar llurs més recolats poemes de verriny i arret i cardera – posats, això sí, en clau amorosa i adu flèbil – i ja, alhora si el penjoll també prometia, diguéssim si a l’afeccionat a godallar gadolla li davallava el cigalot fins a mitja cuixa pel cap baix (millor, és clar, fins a mig genoll), l’autor despullat havia llavors feta sorteta. Per als poetes menors, com en John Battle, en Kimura Koji, i jo, llas, les possibilitats de reeixir-hi minvaven bontròs. Tant en Battle com en Kimura els vaig veure (d’esquitllentes, espieta esmunyedís) lliurar-li composicions prou flòrides, adu il·lustrades. Se li inclinaven com cavallers a l’aimia. Ves, ni això no gosí. Li envií el meu entortolligat esforç per correu anònim. Prou sabia que els meus versots no anirien enlloc. I encara menys un cop vist qui els confegia. La revulsió que les dones senten al meu devers és universal. Això quan no saben que sóc poeta. Quan se n’assabenten, es dignen fer devers meu un segon cop d’ull. No fos cas. I qui fóra l’autor de poemes tan poca-soltes i menors...? Llas, la desil·lusió – i, sobre, si vaig despullat, l’ultradesil·lusió, adu l’escarn. Els bons escriptors, en B.G., en Gianfrank, en Jacques, destrempats i tot en fan tres, del meu mesquí atzep trempat. Trempant, oh, en fan cinc o sis. El japonès, l’anglès i jo, per moltes de mels de mistagògia, si doncs no fèiem pas el pes pel que feia a llargària i amplària del que convé...! Poc a pelar-hi! Ni les rimes ni les cebes fent doncs prou el pes; nàquisses, ai; massa curtes, ni prou llargues ni dobles, ni prou substancioses, no. Poetes de dos rals, i de mig collonet i mig. Se la cardaven els bons autors hores i hores – l’endemà na Minerva la veies qui es banyava a l’aigua tebieta plena de sangtraïts i sofregalls, i estireganyaments i vermellors de fenelles i esfínters... I el seu cos, és clar, en sortia guanyant – els senyals a la pell lluent com els senyals del millor marbre. Estàtua gens estàtica, la seua perfecció es bellugava amb la mateixa gràcia d’una pantera blanca. (...) A l’hora dels adéus, tothom vestit, de camí cap als autobusos, en Zacaries esbufegant i carregat de maletes amb els fragments podrits de la seua mòmia de propera novel.la mal entaütada dintre..., els millors amants de la seua dona ja reunits amb llurs famílies – burgesos tapats i de vint-i-un botons sobre... Jo a un raconet... I... La deessa se m’atansà. Tocà’m la mà. Ah l’escalforeta! Benaurada proximitat, benaurat toc, benaurada dolcesa, benaurada promesa d’amor... No diem res. Amb grats ulls collats que se’ns enllagrimaren ens ho diguérem tot. Encara no ho entenc. Mes aquella visita al paradís estintolarà la ruïna cada dia més precària del que em roman. Havia endevinat qui jo era l’anònim, el qui la requestà d’amors amb el més fogós i entranyablement inepte poema? Que aquell simulacre anagògic molt sentit es mereixia si més no aquell petit estrenyiment de maneta? Aquell hàlit d’amor? Se’m compadeix la deessa. Què en penses? N’Isis Campensis feta per al teu ops una verge miraculosa qui et somriu i et toca – estàtua un instant abastable, accessible, humana. Car això és amor: el voler ésser a prop de la desitjada. I, com és lluny, enyorar-la. Enyor, i doncs am, na Minerva – com vull creure (molt apiadat de man mateix) que ella deu enyorar a rars instants vagarosos el seu pobrissó anònim qui enlloradament l’adorava, líric, poètic, gens satíric, sempre trempant amb el seu atzep mínim, sempre versificant amb el neguitós deler de plaure-la. Magarrinyes, carrincló, mes tant se val: molt orgullós de fer-ho. * * * * * 44. Sempre he estat molt aferrissadament a favor de l’adulteri. La sal i el pebre de la terra, l’única arma contra la corrupció de la sang, la repressió, la bogeria, la ràbia i la guerra. La sang, massa estantissa en l’esmortidora fidelitat per obligació, se’t corromp i t’encomana al cervell idees de destrucció. Que les lleis siguin contra l’adulteri, només vol dir que les lleis les dicten, no pas les persones de seny, ans els dements: els nihilistes, els cruels, els del partit de la mort, els pagats per propietaris i comerciants, i els vils esclaus dels gèns, és a dir, els religiosos. Tota la por de l’adulteri és que el nom fetitx de la família el porti al capdavall un bord. Això rai! Per això no calia fotre tant d’enrenou marcidor! Només cal que l’infant, cada infant, porti sempre el nom de la mare qui el pareix. Tothom qui es casa amb dona n’adquireix el nom i la nacionalitat – com he fet jo mateix, car só home de seny i comcal – i tot s’esmena naturalment. El fill segur que és de la dona: ei, li surt d’un foradet adient. I, en portar el nom de la mare, i tothom portar el nom de la mare llur, cascú de la seua, no hi ha nyap enlloc, ni enlloc possibilitat de nyap! Tot això del cabal genètic és una merdegada més: un truc de la genètica que ens vol esclaus seus – no cal fer’n cap cas. No som gens esclaus del sistema feixista dels gèns. * * * * * 45. Com era jovenot, i ja poeta, m’havia convertit, durant un estiu entre turistes, en prostitut (bandar, bagàs, meuc, marcolf, marfant, barjaul, bisaroc, manan, bardaix, maul, grémoles, public, drut, put...); no fotem, cal anar fent, i això de poeta paga poc; en el meu cas, gens. I gana rai. Tot d’una esdevinc gità, ateu, vietnamès, cambodgià, bruixot... Donota sense cap altre títol. Eh que m’enteneu? Algú dispensable, a despendre, a despatxar sense cap recança ni mala consciència darrere. Ara sóc reu de tot pecat de sobte inventat. I em volen tots matar, tota la gent de bé em vol mort i assassinat allí mateix; i au, avant va; bona neteja. Totes les bòfies, i els caps d’esglésies i de govern, i de partits de pressió, tots llurs estiracordetes, aplegapets, merdacaners, batllius, sorges, saigs, sicaris, culers, devots..., s’hi fiquen bé i rebé. Veuen la meua mort sense solta ni volta no solament com quelcom que és de llei – ho veuen com quelcom guanyador de medalla, de guardó, de vots, d’indulgències i de perdons, i de triomfs i homenatges populars i entrevistes amb els datspelcul de la televisió. Ep, per si no se n’adonaven, els ho dibuixaré: l’únic que feia era acceptar un bocí de túrgida carn d’altri al meu recte o a la meua boca així honorats. Quin crim he comès? Almenys no he aplaudit i vantat l’assassinat per bòfia, per vigilant o per altre mitjamerda, per jutge, per ministre, per mormó, per diputat, d’una persona qui no feia mal a ningú; al contrari, es guanyava la vida donant plaer. Aquest crim no l’he comès. L’han comès els qui aplaudeixen i vanten els assassins, els qui els voten, els qui els són devots, els qui n’imploren indulgències i lleis a favor; l’han comès ells, i han esdevinguts llurs estiracordetes, llurs aplegapets, llurs merdacaners, llurs batllius, llur sorges, llur saigs, llurs vils botxins; han esdevinguts els sicaris aquiescents i molt cruels dels assassins. A la merda amb tanta de gent de bé.