truites -set -

Truites (7) 19. Vaig posar la qüestió a la dura vella: –No us heu demanat mai: com puc viure amb tants de morts a la consciència? Em digué: –No els hi duc pas. Els duc a l’esquena, d’on em rellisquen fins al toll tot llord del passat sense retrò. Això de la “consciència” és un invent molt “inconscient” (en el sentit d’imperdonable), un invent molt inconscient del conscient, és una nosa afegida al nosam del món – (com si no en vingués prou farcit...!) Viure és el contrari de morir, i prou. Deu pensar amb què li vinc...? Cap superioritat moral no li tinc – sap no sóc tan talòs de pensar-m’ho, que no sóc cap d’aqueixos rectes, correctes, puritans, pudibunds, fanocs..., cap d’aqueixos regalimosos datspelcul, ningú de tota aqueixa merdegada fastigosa dels justs... Per què doncs fer’m la farina blana, si no li tinc damunt cap jurisdicció...? No es justifica, doncs. No es justifica qui no serva cap ròssec de rosec. Només som innocents sense consciència. Altrament, morts al sarró rai; qui, qui viu, no en té? Amb cada acte se te’n sumen. Sovint amb cada omissió. I fins i tot, ben mirat, sembla que al capdavall té raó. Massa vella per a creure’s encara la falòrnia sobre la culpabilitat de viure. És cert o en tot cas prou versemblant que sobreviure’s sigui l’única victòria – l’única victòria que ens és permesa com a unitat diferenciada, com a individu – migrada i tot, quina altra de debò ens permet l’escarransida vida...? Tinc la clau dels secrets en cambra humil de rusc on milers hi ronden, com insectes en selvàtica capçana, als quals torn el salut com persona prou agradívola tot i que no gaire bocamolla. Escolt i somric, i no dic gaire altre que civils, urbanes, innòcues peudebancades. Això és conviure – fluint ensems, sempre en la mateixa direcció. Sóc l’antic pastor tan prim i resistent, elàstic, com les cabretes mateixes de qui menja amb pa revingut l’escàs, esmicolat formatge. Ni remuga ni esbiega ni es plany mai doncs mentre ulla, sense fer cap altre paper, l’interminable rastellera d’enterraments – gent d’eixut – quatre rocs esblanqueïts pel Sol damunt llur carcassa i au, tal dia farà un any – i esdevenien quatre ossos sense molsa, ratats, rostats, pel llebeig quan bufa sense obstacles, per l’aire sec quotidià, pel l’espetec del Sol, pels animals d’esmolades ferramentes, pels cucs sense greix, pels becs fellons... Remembrí l’altre jorn (on somiava truites) el fat fosc de mon company, de jovençà pastor veí. En vaig reveure el funeral... Interludi trist d’algú qui s’ho prenia tot a la valenta... Els helicòpters eren a l’horitzó... Feia l’exèrcit invasor maniobres d’iniqua sorollada. Em ve el somriure si hi reveig el col·lapse d’un dels poixèvols aparells. La fumerada sollà el cel. Un camí el xicarró qui, de jove, ans les desgràcies, era ben trempat, va dir: –Què collons hi vénen a xorimangar...? Com si ens sobrés gaire. Deuen ésser molt mesquins a llur terra. No crec que pugui ésser tan seca com aquesta. Deuen ser gent de desert. O ens volen rellevar en la misèria. Qui ho sapigués... No hi ha manera de fer-hi humà contacte. No se’ls entén la xerrameca. El meu veí, se li morí tota jove la dona a la taula del quiròfan. La segona de les dues filles havia sortida esguerradeta i l’havien d’anar operant constantment de l’espinada. A mon company la pobresa se’l menjava: havia de prendre feines sense fi – era alhora constructor, pagès, ramader, fuster, mecànic, electricista..., mes no tenia mai prous calers per a pagar els metges qui per força es veu que han de consumir els darrers avenços de la tècnica paràsita. Amb ànim tot nafrat va vindre a manllevar qualque ajudeta a la dura jove qui menava amb mà de ferro una botiga de queviures a ciutat – la dura jove era la cosineta de la seua dolça dona qui perí tota jove – l’únic membre de la família amb calerons de més... La dura jove se’l tregué de damunt amb irritació. –Si véns a pidolar te’n pots tornar per on venies. Si sabessis. D’ací ni molla no en raja. Prous malsdecap tinc. Aquell vespre mateix, tornat vora el poblet, es lligà una pedra al coll i es llençà a la bassa. Qui no pot més, plega. Si l’ombra dels déus t’aombra quina altra eixida tens que la fosca portella de la mort...? Qui amb pega viu, en pega es banya, en pega es nega, en pega es barreja fins que no és sinó ossos rostats damunt el cresp escaguitxós de la pega. * * * * * 20. Cansat de fer pasturar les pecorelles, em jaguí a matar l’araig sota una prunera. Els serens mots d’en Lingi mai no són gaire lluny de retrúnyer’m suaument pels dedins; diu el bon budista, si fa no fa: Ah, inútil vanitat de l’esforç – com si no n’hi hagués prou amb anar fent – això fóra bon viure – menja’t la teca, fes caca quan s’escau, pixa quan convingui, i, cansat, t’ajeus; si l’arreçó t’empipa, et fas la mà o boqueixes qualque querrineta avinent, a manca de minyonella – què més hi ha? – ah, sí, somia truites i esclafa mosquits – els capsdecony se te’n riuran, mes què t’importa mentre no vinguin a occir’t; els bons, en canvi, això rai, prou t’entendran. Escriptor fracassat (massa florit – llas, massa florit en més d’un concepte!), tornava als orígens – em feia ara pagès i pastor, un de més afegit i acceptat al predi que es reparteixen en tranquil·la entesa els familiars de la meua dona. Hi sóc moderadament estimat – en la mateixa feina pausada tots hi som ensems, en esperit de col·laboració, en amples distàncies – tots participem al cap i a la fi en fer surar la granja. Qui no s’hi avingués, hom li donava tant com li calgués perquè se n’anés, a provar fortuna enjondre, i a bon guany, company, ja ens escriuràs de trast en trast... Terra negra molt feraç treballada, en graus diferents d’afecció, d’acord al tarannà de cascú, per gairebé tots els membres de la família. A la padrina, molt vella, qui viu sol-i-verna en una caseta a l’entrada del predi, sovint li pag visites; m’esgarrifen les pedres ensagnades que té al patí – hi esclafa caps de conills i gallines que plomarà o espellarà i mocarà abans de ficar a l’olla per al brou. Mosques hi viuen – els insectes sense sang són els hereus de l’univers – ells han trobada fins ara la millor solució – un ésser qui fos tot esperit encara se’n duia la palma, mes no crec pas que encara n’hi hagi cap d’inventat. La padrina, en tot cas, quatre pelleringues amb una cara estranyament jovenívola, es manté en aquest món qui sap per quina voluntat de la matèria. Em reconeix i em tracta amb la mateixa bonhomia que tractaria un gat qui pròdig i escàpol, tanmateix, penedit, cap dia tornés. Em convida al brou, mes dic que ja he dinat, i que, sobre, el gos i les pècores m’esperen. M’estaré tres setmanes a muntanya. Tinc tots els orris agullats, i provisions ben desades – tecs nus i bótes de vi negre com l’atzabeja. M’ho digué un tarraquet qui amb dues someres s’enfilaven per mig tarter. Envaït paradís. Es veu que en la meua absència hi venien, l’un darrere l’altre, rengs de flagell tot-bleïdor, els sinistres inspectors. Fosques siluetes a fotre-ho malbé tot. Maleïda invenció de l’estat polític. L’humanitat fotent constantment els peus a la galleda! Per això no anirem mai enlloc – massa humans qui neixen sempre amb ànims de revenja. L’odi al viure els fa fer el viure de cascú altri una merda, una tortura i un empudegament, i un anar burxant, i un anar espoliant, i un anar anihilant els qui només voldrien adir’s amb el trajecte natural. Com projectar’m a un futur on fóra altri...? Nyeclis. Só ara, i prou. En aquest altre indret també gens volgut – doncs ni mai. Amb els inspectors al niu, el niu ara sollat, no hi tornaria pas. Só qui só – qui en còdols de Pirineu soliu hi jaqueix signes – no fos cas que mai ulls intel·ligents arribessin de les pregoneses caòtiques que hi deu haver estratosfera enllà i es demanés si mai hi hauria pogut néixer en aquestes corcades endreçúries cap element prou responsable – la resposta és hò, mes en vasta minoria, llas. * * * * * 21. Digué l’espiritual personatge quan va aterrar i va trobar els meus macs marcats amb poemes de mitja línia i a córrer, o amb qualque esbós fantasiós i eròtic. “–Recony que, com en dic Carallot d’Antares (de la constel·lació del bon escorpí de l’enaltit fibló medicinal), recony que no sabia pas que a la terra hi hagués haguda mai tanta de vida i tan exhilarant com qui diu a Madagascar i tot. Ni que als quatre humans qui hi peixeren els hagués crescuda entrecuixes trompa aitan patent. És cert que, segons en Fourier, a l’home perfecte una trompa li creix, mes m’havia pensat que solament per comptes de nas. Tret que potser la natura es revifava o compensava per l’oposat indret – com el ferotge alarb anava tallant els nassos de la bona gent, el nas de baix els anava creixent. I ara me n’adon que el món era ple d’inhumans alarbs i molts pocs homes de veritat peixien per les muntanyes tothora hostilitzats pels cruels, pels brutals, pels destralers, pels mataires, pels mitgesmerda, pels valents.”