dels 6 als 16 10

Dels sis als setze deu. Estava pensant l’altre dia, a part de cardar, què altre ens interessa a les dones? Res més. Cardar és allò per què estem fetes, i ho notes quan cardes, que és l’únic moment on de debò ets. En majúscules: ETS. Car, sense orgasme, què val la vida? Un buit dolorós. L’únic problema de fet és trobar cardaires prou fets al fet: i pocs que n’hi ha, no gaires. Només un nombre molt reduït de mascles sap el que cal fer. Els de més dels mascles no són capaços de fer ben fet el fet. Amb trempar i fotre poc n’hi ha prou. Cal atènyer els olis salutífers i plaïbles dels fitons qui esbrocats es vessen. Ara, l’altre dia era a la botiga i va arribar l’estrany. No sé perquè, més de seguida me n’adoní que era un cardaire de primera. Em va comprar no sé pas què i em va dir que tornaria. Li vaig fer una cara de quan vulguis, fraret. Em vaig assabentar que l’estrany s’hostatjava a l’hotelet del Capdamunt i que la filla de la patrona, l’Obdúlia, d’estranquis li deixava emprar també la cambra que hi havia davant per davant de la que l’estrany havia llogada. Així l’estrany gaudia als matins de la cambra on es llevava el Sol, i als vespres la cambra on es ponia. Només li calia agafar els trastets i travessar el corredor. Caminava damunt núvols l’Obdúlia. D’amagatotis se’l devia cardar desesperadament. Va trigar l’estrany a tornar a la botiga. Era a morfondre’m al taulell. Les clientes es pensaven que patia qualque malaltia letal. I la veritat és que de les clientes me’n fotia com d’un all podrit. Tothom altre que el cardaire ens és a les dones enamorades indiferent. Insignificant. Els morts, els vius, els malalts i sans. No veiem ningú pel carrer ni enlloc, només hi veiem l’estrany i el seu carall quilomètric i actiu com un pistó incansable. Com una boja em vaig llençar al carrer; necessitava cardar, necessitava ésser novament. Per les fosques avençava, els ulls a l’alt hotelet il·luminat. Per les fosques de l’escaguitx i l’esllenec, només hi veia el peix. Per l’esvellec de la realitat hi ullava, únic vivent, el vit. El vit alegroi i amb cara i ulls qui em travessés insistentment com si era un oceà a qui calgués la llavor posta pel peix del cardar per a reviure. Els oficials als aeroports, als restaurants, als hotels, eren tots gent desequilibrada, desolada, vells actors qui es lamentaven per les pèrdues i els dols dels llargs anys. Aneu-vos-en tots a la merda – els anava dient, com em començaven d’explicar llurs vides tristíssimes. L’únic local que comptava era l’hotelet de l’Obdúlia, l’únic vit que volia travessant-me arrauxadament l’oceà era el de l’estrany qui havia vingut a la botiga. Obdúlia! – cridí –. On el tens, part en vull! L’estrany aparegué, de dol. L’Obdúlia se li havia morta cardant – d’un atac de cor ran de massa goig. –Fes-m’ho també a mi! – me li vaig eixarrancar i en gaudia fins a esdevindre. Fins a esdevindre i prou. Car qui s’escorr és. Vaig tindre curiositat de veure la morta, jo, la sobrevivent, i l’estrany, molt a la meu-meu, no fos cas que despertéssim la patrona, em va dur al soterrani, a un dels recambrons refrigerats. Vaig tindre un mareig. Vaig veure fosfès – llums musicals. Fosfès qui canten – dic –. En romanc perplexa, vós. Me li agenollí davant i li llepí ans xuclí l’albergínia com mai cap altra no n’havia llepada. Remei excels. L’estrany manà: Botiguereta, treu-te els esclops, posa’t els xirucs, i som-hi. Em féu prendre l’Obdúlia mig esbotzada pels peus i ell la tenia pel cap. Avençarem per les polsegueres de les galeries. Es veu que el soterrani s’enfilava per tentacles subterranis fins al volcà somort. Quan eixírem entre les crestes del cràter tot tenia agalius d’espetegar. Roncava la terra, els engranatges tel·lúrics com qui diu es trobaven força enferritjats. Doneu-me, estrany, un senyalet més del vostre amor – i me li arrapí a l’albergínia gegantina amb la qual em bitllà fins a l’exhauriment. Què importa el que ets – pensí –. Només compta el que esdevens. I només esdevens cardant. Plàcidament ens deportàvem al jardí de vora l’anus de foc. Cap gelosia no solcava el cos esquarteradet de l’Obdulieta – una noieta encara prou fresqueta, morta doncs als catorze anys. No vols tindre contrincants en coses del cardar. El tap de llur rancúnia és sempre a frec d’esclatar. On dius àvol has de dir dolent, i on dius dolent àvol. Ja no saps si pateixen per malignes, o si són malignes per dolents. Em rodava el cap. Se’m multiplicaven els vits qui se’m volien cardar, oidà. Em pensava morta com l’Obdulieta i al paradís de les dones, on tot hi són vits disposats a boquir’t fins a l’exhauriment de l’ésser anihilat. (Només, és clar, per a tornar a començar ran d’una dormideta. Altrament allò no fóra paradís ni res.) Allò adés familiar s’ha omplert d’estranys sedecs per a fotre-me-la amunt per cada forat. Ah, glòria! Les voretes dels traus de fer-hi rierols, adés tan pastorals i endormiscades, ara enfellonits ans rabiosos animals de circ hi bramaven, grocs, orelluts, tromputs. Tromputs, tromputs. Sóc la metgessa mig nua qui sospesa collons i no se n’uja mai. La boca se li fa aigüetes. Xucla vits fins que en dessagna el qui cada vit trempadíssim no duia envant per a morir-hi escurat. Ah, paradís, prou dic! L’ull de l’oracle cagava raigs de llum. Com pots viure vella si no hi tens estranys per a cardar’t...? Vull espitxar-la ara mateix. La vella (ma mare) s’indignava si aquell vell client li deia de cuqueta, coqueta, cosona, collonet, i de tresor i de sucrets i melmelades, i d’altres hipocorístics rebaixants. Un estrany vell qui se li va treure el carall, l’hi desllorigà, i la llei encara li va donar la raó (a ella, l’agra cavallot). La llei més tard dugué el vell a morir en presó, perquè m’hi apiadava i amb només sis anys li treia el carallet bragueta enfora i l’hi feia esllenegar’s i la llei ho va veure, denunciats que fórem per la vella (ma mare) de gelosia rosegada. Ara fregeix en sofre i plom desfet, a l’infern de les desagraïdes. A frec d’estirar la garra en rònec hospitalot, es gratava desesperadament el cony, volcà frustrat, i doncs cancerós. Desava ara l’estrany els ormeigs. El cos de l’Obdúlia el volcà el cremava. El cos, encetat en text, en icor correcte el cos regalava. I deia, en pell de boïgues i xàldigues fetes instantànies i ventisses lletres, la joia de l’orgasme quan el foc se’t carda. Deia oh, uf, ah, eh, en espeteguets de butllofa qui esclata. I sabíem l’estrany i jo que allò eren petits ecos o retrunyets dels orgasmes celestials. L’estrany, abans de desaparèixer, em va donar un altre caramelet, perquè tornés a casa saltironant i xuclant el caramelet i remembrant tanta de gaubança. Aleshores ja tenia setze anys i tot. Començava d’ésser vella, calia mai no perdre el temps en rucades – i tot ho era altre que cardar. Car, sense ésser, què hi ha...? Vaig sentir una veu. Sibil·la, on raus? Rac on rac – vaig dir. Sabia que era el tifa en Bel·ló. Aquell qui es pensava d’ésser tan bon cardaire, i no podia anar més lluny d’osques, pobrissó. Tot i que cardar, rai. Cardava conques i vídues i monges i sagristanes, i púrria així, i pencar mai gens, és clar. De ben tosset, en Bel·ló havia après de fer de gigolò. Amb n’Iu Exprès, feien patotes vora l’escorxador, un el papallona, l’altre l’enganador, i tot era un front o diguem-ne façana per al negoci de sotamà. Tantost s’atansaven dones a jugar als daus trucats, s’esbraguetaven ells i mostraven llurs proes i en prometien doncs proeses. I així es com es guanyaven la vida cardant. N’Iu perí a la coma del Cucut. El lloro català qui en Calders trobà a la cort de Birmània no hauria pas mai cantat tan clar i català com cantà una vella gelosa, rosegada de rancúnia pel fet que ningú se la cardés ni pagant doble. El marit cuguç, un altre Plassí-Do-Dodò-Mingüin, cantant-torer, carrincló, pompós, fastigós, fart i anorc, estossinava traïdorencament n’Iu. La massa ignorant viu en aorist (tot s’hi esdevé com sempre, en magma avial incanviat) i per tant trobà natural que, per cardar forallei, algú calgués que fos assassinat. La mort s’esdevingué en un gual, l’atac de l’ambigu qui com un boig corregué pous avall i rius amunt, i qui com aigües de fang que sovint pugen pels carrers costeruts i tot, i s’enduen panys de casa, i blocs de terreny, envaí cada racó de paisatge abans no trobà n’Iu Exprès esbaldint al gual calçotets amb marques de sangs d'hímens massa tendres (ho sé pel meu amic dibuixant, qui en dibuixà doncs cada detall), s’esdevingué de cop sobte. Caigué sobre n’Iu com el seu oncle (qui només pensava en desar diners i, en perdre’n un munt, s’estimà més penjar’s que no continuar “vivint”), caigué, dic, damunt la víctima com no queia el seu oncle sobre les butxaques de la gent qui atacava a les fosques. Fora la finestra estant, amagat rere un vagó, de res no serví a en Bel·ló la fona. El cuguç s’havia escanyat amb gingebre tou. La seua dona el volia convèncer de la seua amor immarcescible amb un pastís una mala fi estopenc. Mes ja sé que m’estic empatollant, Bel·ló, així que més val que ho deixem córrer. Pots cardar’m fins al jorn del judici que diuen més el goig no em vindrà pas. El teu vit potser serveix de qualque substitut de feble bisbe per a conques, vídues i rates d’església, mes cardar, què hi fotrem, no en saps gens. Una nosa a la gola. Atenallada de por me’l vaig guaitar. S’havia tornat groc, un groc que en la fosca gairebé lluïa. Predestinats – em va dir –. Per mi tantes de dones s’han barallades, s’han esbarriades lletjament el cambuix; tantes de mestresses em cobejaven alhora la mestria i el matràs! I la teua aversió se’m reafegeix a l’agonia – veure-us totes patint... fins i tot tu, per causes oposades! L’aversió mateixa ens predestina a aquesta aversió – ens posem a voler-la dominar; aquest esdevé l’objectiu de la vida – fútil esmerç – per comptes de viure amb la natura i no pas contra, ens obstinem a viure en flames qui ens consumeixen amb horror. Vivim les dones en infern. Sibil·la, adéu. Em tornaré l’estrany en vila altra – va dir. I de sobte ja no em semblava tan lleig. Del silf qui se n’anava me n’espolsava el reble polsegós de la nyafa sementícia. No em romania estona per a esbrinar’n la composició genètica ni cap altra d’aqueixes merdegades d’anatomista boig. Sense penediment en Bel·ló i la seua cua de paó se n’anaven com una ombra amb llur totterreny mentre es quallaven les lleterades qui no escalfaria pas. No fos pas que se sobreeixissin llavors i encara m’entequessin, no. No fóra pas lletovari al qual curés molla de tornar’m mai a amorrar. No hi ha perill. Tost fóra dematí. Prou safranada, doncs. Calia obrir la botiga. La fredor em rostava els ossos. Se’m barrejaven les impressions. Allò d’ésser a frec del caire del cul bleïdor de la terra com parla. A caire de caure oimés al freu de la lava. Els vidres de l’escuma del ros que es congriava a l’olivet mentre tornava. Els records de la fi de n’Iu – per cucutesc baldragues baladrer estossinat. La pipeta del parruf de la seua dona – esca abrinada i roent del banyut i que n’Iu fregà es veu una mica massa... Entrí a casa. Al resclum de la cambra, somiava, com sempre, estranys molt bemparits. Trempa, esdevén-te’m, allibera’t – els esgarip. I llavors la malenconia per l’absent ara contrastada al goig de les ètnies al port. L’encobert repenjat a la barana. S’accelera el jorn. Bales d’aigua solquen l’afrau, colquen la llambregada. Ens reconeixem! Demà, el matalot groller desembarcarà. Amb un ventall de tendrum cru em ventarà. Damunt els blaus, continuarem de somiar. Gaudiré com cal, com sé, essent, pretast celest. Sonà el despertador. Calia tornar-hi, taulell.