truites - 6 -

Truites (6) 16. M’havia afegit als pentacostals per l’escalf humà que em calia aquells dies – car ets un cos amb necessitats diverses les quals sovint, plegant-t’hi i procurant-ne, acaronant-les com qui diu a reps i a contra-reps, és en acabat quelcom que redunda en empenta moral, en salvació anímica. Ara, no podia encobeir quan s’empatollaven amb la falòrnia de llur ídol grotesc, un tal Txizuskaràist, el qual adoraven fèrriament – i del qual es veu que sentien ara-i-adés veus...! Veus entranyables en llur innocència que, com el comatós qui es deixondeix, llavors repetien tantost érem emboldronats i doncs prou inspirats, escalfats i molt propers, amb plors i sentimentalitats rai. Tot i que el que els rajava no eren altre que llocs comuns, peudebancades, dites de putxinel·li, opinions adotzenades i sense solta ni volta – i de cops, llas, palesament, barroeres tupinades o invencions només aviades per a fer’s notar. Perquè tornava a Corfú i volia tanmateix prendre comiat del pastor Herrick, vaig trucar abaix a la porta. Pitgí el timbre deu o dotze cops, però perquè passaven pel carrer les ambulàncies vaig pensar que amb l’aldarull que fotien no hi havia déu qui sentís el lleu retruny del trucador. Per això vaig fer tombar el pom. La porta s’obrí sola i doncs entrí al piset d’en Herrick. Vaig fer un crit per tal d’anunciar’m. Sé que la seua dona és mig sorda – i en tot cas era l’hora d’anar a comprar fora. Ningú no em tornava contesta. Per això ara tustí a la porta de l’estudiet d’en Herrick. Perquè tampoc no em respongué, en girí el pom – i rere la porta era, estès a la xamberga, esbaldregat per terra. Em fa a l’instant que ja és mort. Mes me n’adon que només el tinc comatós. Belleu aquelles ambulàncies d’adés cercaven aquesta adreça...? Es perden sempre les ambulàncies, tothom ho sap. M’hi jugava que la dona era a la cantonada tractant d’atraçar-les tantost les clissés. Ara que hi queia, prou m’havia semblat que d’esquitllèbit, pobra dona, l’ullava, amatent i ansiosa, a la cantonada, com dic, suara, tret que perdut en cabòries no hi parava esment fins ara. Ambtant, m’asseguí per terra a la vora d’en Herrick. Sabia que calia enraonar als comatosos, calia que llur cervell no perdés petja amb la realitat forana. Gairebé per facècia li recití bocins d’en Herrick (1591-1674). No pas que en sabés gaires, i en tot cas, els que remembrava, els deia parafrasejant-hi rai. N’hi ha qui ja s’han cruspits sucs i mels, xerigots i pler d’ovnis Mentre som al llit clapant, rondats pel moscallam dels somnis. Vaig afalagar’l amb veu melodiosa. Li dic d’heroi hereu, planant, enjòlit, en esperit, com el seu avantpassat, per paisatges idíl·lics... Li deia si veia (com man) els prats ondulats, l’ordenada geografia dels soms i roms tucs i turonets que donaven una engrescadora aura de rústec gineceu ple d’elegants femelles amb amples corbes verdes d’herbei frescal al paisatge més que no pas vist, somiat. Dic: veieu els prats ondulats amb els pins esparsos i els matolls punxeguts on s’amaguen les llebres i perdius, veieu els verds de renadiu, hi veieu els arços i espinalbells, el codonys, els ambres, els ocres, les fritil·làries, les primaveres, els roses dels cirerers, la flairosa pinassa de l’any passat, els bolets multicolors, les fulles més serioses dels qui pausats es perennitzen, les mallerengues i els cargolets, els pit-roigs i les merles, els cuïcs i llurs giravolts, els bous plaïbles estergits a la carena rere el vel de boirina...? Ah, i s’hi passegen amb faldilles lleugeres les coindetes noies en graus diversos de virginitat! Als casts, cuscs pitrams discrets afiblalls de la padrina, pomellets silvestres als cabells, sivelletes lluents a les sabatones... Ah, llurs rialles (dic), refilets un senyalet procaços, mes totalment salutífers, de femelletes a frec de nubilitat! I així li sóc, a cau d’orella, solacívol, veu harmònica d’ídol molt més amorós que no el seu socoltre, eixanguer Txizuskaràist. I no pas que m’engargussi en cap dels versos. I no crec que estigui tip d’oir’m quan pels espiralls se li enronqueixen els ruflets... Car bonhomiós, gens agafatós, de poemes delicats, sobreïxents d’optimisme, soliu, em ves, com font de dolces meravelles, rajolí inexhaurible, esperit de cabalet vital veritable... Perquè al capdavall les ambulàncies arribin i el trobin ja... somrigudament... instal·lat... al cel. * * * * * 17. Abans d’anar-me’n, treballant en certs poemes antics, belleu ans de llençar’ls, he trobades, esparses, aquestes línies premonitòries. “–Tot s’espatlla ivarçosament. Nit fosca de Maçanet a Caldes a Llagostera, se m’eixamplen les vies com si ixen de gruixut bolígraf de moltes mines de colors – dotze o quinze, belleu pus – llapis garba doncs, a tall del d’en Joyce, qui es veu qui feia parlar cada personatge amb un color diferent quan componia les seues obres. I, doncs, seré molts, tret que d’antuvi no triï el mal color, el que em duu als bòfies toixarruts que es malfien en palpar’m que allò és arma a frec d’esclat o ganivet molt esmolat i metzinós, i doncs ja no m’escabetxin a les envistes de la frontera.” La lletra a és sempre l’esperma. La z el sofre i la pudor d’ou podrit. Sorrat pels anys, els estiracordetes de la bala fàcil, del dit pessigollós al gallet precari, se’m guaiten com mòmies, com petris encantats corruptes – tres captaires esparracats, tothora a les escapces, versats únicament en l’escagatologia de la religió, verí que arruca el cervell. Amb barret alt de pell de bevre ratat, abric d’ardiaca arnat – ardiaca escotiflat i estossegós qui recana amb dits trepidants la buidor dels veires vaires buits de vi, sense joiells, asclats i escalabornats damunt polsegosos altars escalabornats i asclats, clafert cada forat florit d’abelles i vespes i borinots, i damunt i davall aranyes i teranyines arreu pertot – taps de suro enfonyats a cada trau, perquè no em penetrin les ones de ràdio del món poca-solta, entanoquidor, extenuant, m’aclof al celler, clofolla a mig esclafar. Amb flegma de gargot regalim lentes sangs de tintes policromes. Em van escorcollant, com qui m’espinya. Trobarà el ganivet de debò ben cosit al costat de la gavardina el qui em palpa més a fons i farà un crit en encetar’s i els dits dels altres dos relliscaran en rellisquet fatal. I seré mort com el Garcia qui ningú no reconeix. Cigarret glaçat emboïgueix el full altrament fins ara impol·lut del meu capteny i tarannà. Incontinent, mentre l’angoixa existencial el caliu reencén, el paralític s’esvaeix, els traus jussans li vessen, novells i ancians, i esdevé sense memòria minyó llençat, amb la cama tallada per la roda a la via, xemicats ossos i carn entre ferres impertèrrits. Ni quec; mut. Anorc, borni, ranc..., ganyó perdut. Amb jactància se li atansa un dels esvaïts, estríjol fortificant a la mà – l’hi passa pels velluts, i alhora, amb ulls lluents, li fa l’aleta. Coits entre enemics no nouen ningú. Em diu, i que: practiquí la bestialitat amb el lloro de la sogra. Fins que un maljorn no se’ns escapoleix. La sogra boja, que em treurà de casa. Ja em veus empaitant per tot Portbou l’estimat lloro de la sogra. Faig cap a casa d’un estranyet amb qui sodomitzem mitja jornada i mitja. Passada mitjanit tocada, som novament a casa, tret que duc (rialles) un lloro equivocat; parla en català. Diu: catalans = campions – i ximpleries d’aqueixes... Escortat per dues germanes popudes de la caritat em tanquen, denunciat, en convent per a gent tanmateix del règim. Tret que l’endemà cau enverinat el gran de casa – per enfit de gambes dolentes – mor durant la nit – desolació dels pares, dels germans, de les monges totes... Em dic Pollós Flagell, de professió: ofensiu. Sirgant, piu al trau, panteix ve i va, atzeb mastegat, i hi triga, tocatardà, als pinyols. Bon organitzador, màxima efectivitat en endur-se’m al jaç de pellofa. I fotent-hi el malparit. Em manca mitja cama. I a ell què li manca...? Diu: em manca encara per recacejar qualque petit forat... Me’l veig de lluny... remot... progressant cap a la merda... El veig al capdavall del tub de la claveguera on viu, el veig palmar-la tolt de seny: estult. * * * * * 18. Com obres els ulls, te n’adones per la finestra que el tren és prop la vila – el fum de la ciutat s’aixeca a nuvolades – sap greu de deixar l’aire net per a entrar a tanta de brutícia. Tanmateix, ara que el tren s’atura una estoneta per causa de qualque semàfor ferroviari o altre, baixes a estirar les cames. De sobte, el tren fot el camp, sense avisar, mentre ets bontròs lluny; la teua dona surt a la finestra i diu el teu nom, i tu el seu – tot i que abans d’adormir’t parlàveu de quins noms empraríeu a la vila nova – car prou us els canvieu cada cop que viatgeu enlloc. Ara doncs dius el seu nom de debò, car te n’adones molt adoloridament que no hi ha manera que us trobeu mai més. Tu totalment perdut a les envistes de la vila llorda, i ella dreta cap a la destinació deguda. Passi-ho bé, passi-ho bé.