truites - 4 -

Truites (4) 10. El dia de l’inauguració d’en Reagan passejava per Washington sense ésser’n assabentat, de l’immensa pallassada, i em vaig ensopegar amb la gent agrumollada a l’avinguda. Em deia quin accident més aparatós no havia pogut congregar tanta de mainada – o en tot cas gent amb un intel·lecte tan infantil. A canvi, una dona esbufegada se m’atansà i em va dir que hi portava els seus fillets “–qui ja hi havien sigut, de nyecs, a l’inauguració del segon Nixon, i amb quatre anys i escaig a la d’en Carter, i que ella mateixa, ui, i que gràcies a sa mare, que venien totes plegades de Nebraska cada quatre anys, n’havia vistes no sé quantes més...” Hi ha dones qui només la proximitat dels herois escalfa en esperança de futur. Li vaig somriure només, i me li vaig allunyar. Alhora que m’allunyava del grumoll malaltís típicament embadocat amb falsedats i buideses sense solta ni volta. Sobre, mai no sabria la dona exultant que, parlant amb mi, havia tocat de debò l’única grandesa que hi hauria durant el trànsit de la terra a través d’aquesta època on sóc qui decideix on re no va. * * * * * 11. Mon pare, àrbitre de les lligues mitjanes, havia vingut a Nova York; per això vaig assistir al partit, i bon lloc que hi tenia: era vora l’embocadura, en un seient ideal per a entrar i sortir; tenia un permís de trànsit per a l’interior de l’estadi; a mig partit, mon pare atura el joc; fa continent de sortir de l’estadi entre els xiulets de l’escarit públic; llavors entra als budells de l’estadi, i jo darrere seu. Ni em va llambregar. Carranquejant i fent tentines, potser perquè se sentia tocat de mort, se n’anà de dret cap a la bàscula del corredor d’entrada, pujà a la plataforma i per comptes d’esguardar quin pes no marcava la finestrella, havia tancat els ulls i havia començat de pregar: “...our father who farts in heaven...” Immediatament caigué, rodó com qui diu, keeled over. Un atac de cor fulminant. Li palpàvem les venes del coll: cap batec. Al cap de dues setmanes vam volar amb la família fins a Xicago. Vaig deixar la dona i les xiquetes a l’hotel i em vaig personar fins al gabinet del procurador de la república. Mon germà ja hi era. Davant el seu despatx, el procurador va obrir el testament de mon pare. L’il·lusió em tenia suspès. Em pensava que rebria qui sap què, pel cap baix un parell de cases, i au, a viure a la nova ciutat, i a surar-hi, i la dona feliç i les xiquetes a estudi caret. Per comptes, el notari fineix, amb veu greu: “–Doncs, nois, no. Massa endeutat, li prenien àdhuc la caseta on vivia sol. El vostre pare no us deixa res.” Em vaig aixecar, em vaig plantar dempeus, quadrat, molt ferm: “–Renuncii a aquest no-res. Renuncii a l’herència de no-res.” Com una criatura, a frec d’esclató. Vaig trucar la dona. Haurem de tornar pelats. Car no, no hi havia sinó res a heretar. Arribat a la cambra de l’hotel, veig que no hi ha ni la dona ni les xiquetes, i, si regir pels calaixos i obr els armaris, veig que s’ho enduien tot. Segurament són ja a l’aeroport...? Breu instant de desconcert. Passa un vailet per la porta oberta, em veu abaltit damunt el llit, em demana si em cal res. Fa una cara de pocavergonyeta. Em sembla que ja el conec, tot i que no n’estic del tot del cert. “–Hi tens un germà qui treballa també a l’hotel...? Anit, quan arribàvem, ens en contà de bones; em convidà abaix a tirar dards i tot, i la férem petar una estona. Vaig perdre cinquanta dòlars. si te’n pogués manllevar vint per al taxi...? Sap prou ton germà que sóc de fiar.” Rient, rient, em diu que no té cap germà qui treballi a l’hotel, i que ell mateix no duu ni un ral a la butxaca. He agafat el metro. No em sembla pas que hagi fet tard. A l’aeroport, mentre masteg nombres i indrets a l’anunci lluminós dels vols, em sent enraonar un homenet escarransit i em salta tot content davant; se m’abraça i tot – està tan content de trobar’s un altre català en aquell inhospitalari aeroportot. Efusiu, me’n conta de verdes i madures – tòpiques dissorts de viatjant, ell alhora tocant-me contínuament els malucs, els bíceps, els pectorals, accentuant l’expressió, i jo a tornajornals havent-lo de tocar amb una certa reluctància, només amb la punteta dels dits, signes de germanor, al braç, a la clepsa... Arriba la seua dona, bontròs lletja, i me la presenta. Aquesta encara em fa més fàstic de tocar-la. Els dic que l’avió se m’escapa. Tret que no és pas veritat. No hem d’anar enlloc. He vingut a l’aeroport per si de cas la dona volia tornar a Nova York. Però allà baix no hi tenim res. Hi llogàvem el piset i ja l’hem tornat – amb el dipòsit hem pogut viatjar fins a Xicago. No, ni dona ni canalla no són enlloc. I les maletes encara menys. Tots els meus escrits, que duia en disquets, perduts, doncs. Qui sap. Desolació, sempre el mateix tast agre. Potser... Potser ha tornat tot a lloc – a lloc? on? O potser (molt més segur) la dona m’abandona. Cansada de tantes de falses alarmes de guany definitiu – li havia dit que aquest cop hi reixíem sense falla: que heretava de mon pare. La gran batuda. Tret que, és clar, només n’he heretat no-res. I he renunciat al no-res que em llegava. La dona se n’ha deguda tornar a Bèlgica, a casa els seus, amb els nostres darrers estalvis, les dues xiquetes il·lusionades de veure cosinetes i avis i tietes... M’assec a un dels seients que guaiten cap a l’entrada dels autobusos que menen cap als avions. Al respatller del seient del davant hi ha un televisor engegat. Hi fan un partit antic, hi oficia mon pare, jutge de base. Som al darrer inning, al penúltim cop. Hom hi llença la pilota – allò pot decidir el partit cabdal. La pilota era palesament bona: a la televisió encesa la jugada hi és retrasmesa lentament i repetida... Mes mon pare l’erra, diu que era dolenta; el del bat exulta, el llençador protesta, els entrenadors surten al camp a potejar la terra; al capdamunt del talaiot, hom hi enfoca el comentarista, se’l veu esfereït per la jugada, i en fa grassa riota. Dalt crida el guaita dins la gàbia: “–Aquest home no se n’entén... gens!” Em vaig aixecar marejat. M’adrecí a la bàscula del racó... No sé si pujar-hi... Poderosa premonició de mort instantània. Em duc la mà tremolosa al cor. A la finestrella de la bàscula hi diu, amb lletres somortes: weightless. * * * * * 12. He feta una malafí de males fins. Sempre massa cudol. Llençant els lligalls a la bassa de quitrà – els treballs de tota una vida – i en acabat volent-los recobrar. Debades. Brut d’engrut fins a la coroneta. Em volguí penjar, mes només em pengí de faritzel·la – la faritzel·la es romp en escruix: caic en dura codina. Hi plou verí. Balbuç, crid revenja. Rauc, minvant... Silent. Horitzó clos per parets. Espigolant els reps de la pelfa als camals hi escapç manta paparra. Ah poble moble, on te’n vas sinó a parir parteres...? Involgut, de massa. Presoner com gos qui, perquè plou, es resol en escates. Sóc bordant per indrets burells, el Solell mai hi apuntava. Gos pertot arreu torpedinat, a mig desconfir, anys ha desnonat, i amb crosses, a caire de foscor sense eixida. I tanmateix hi gos, hi gos – què altre fotre-hi...? Gos anar-hi, bossa d’ossos, catric-catrac, forat avall, pollós, sense altre escalf que el dels tremolins i les esgarrifaós... Ensum sentor de garota a les aixelles de les pageses, coent coragror a l’alè dels guàrdies qui m’empaiten, només precedits per les bales qui roents espetarreguen, es resolen en espurnetes: paella castanyera al cel, paella castanyera a la terra. Home llop, qui avia els sòlits expletius. Expletius de lupanar piramidal. Passa de llarg. Als vits les malalties bacil·lars, i, al rigot dels collons, carúncules de lues. Ximplet, amunt, membre tumefacte de tumefacta espècie. El vetill esgardís ple de vilorda. I no s’alça ni alçaprema ni prement-lo als pinyols ja gens. Tumefacte piu, ui, pet, cafè mut. Torn empegueït a fora. Qui m’injectarà el remei...? La metgessa on vivia ja no hi viu; a l’adreça d’adés nidéu. La farmàcia no la trob... M’he perdut, i arrib tard a tot arreu. Els carrers nocturns s’estireganyen – les vies: fleixos de qui la molla s’amolla i es tornen doncs cintes de carretera espargides a la babalà, d’on que, d’esquena, ja gens continguts, ens sobreeixíssim, ens esvaíssim... – el dispensari, ah; el dispensari és ple de boges qui s’enllepoleixen amb la meua medecina – de flor a cul a ballant amb la més magra – i per supositori re.