mou-t'hi; mots t'hi treuen

mots immortals rai em cardava la seua dona mentre el pretendent a l’immortalitat lliurava el seu ponderós discurs – encara tenia dos dits a la vagina de la seua amorosa muller qui ara roncava amb el cap repenjat al meu muscle esquerre – els panxells dels meus dos dits li pressionaven tendrament el punt G – el punt Gratulls, per entendre’ns – i amb l’altra mà (l’esquerra) em vaig atansar la ràdio portàtil, en vaig estendre el fil de l’auricular i me’l vaig ficar a l’orella, vaig cercar l’emissora dels discursos ponderosos i vaig encendre l’aparell. el marit de la dona qui suara m’havia cardada i qui encara burxava dolçament al punt Gratulls (d’on, més que roncar, fes ro-rò com un gat o parrupés com una coloma calda), deia en aquest moment, ran de la qüestió d’un estudiant, que era cert que en les seues obres històriques copiava molt d’altres mestres; ara, que en les obres “de creació” tot era seu, i que era molt important d’ésser creatiu en les obres de creació i que en les obres de creació l’home s’elevava al cel, i era com ara si feia punts per entrar al cel, car tot el que creava equivalia a confessió d’ànima pregona, i doncs a manifestació de divinitat – talossades d’aqueixes, en jaquia rajar un munt. en acabat de tant de discurs feixuc era l’hora de lliurar el guardó del premi d’assaig. va anomenar un altre talòs, qui com ell es trobava a les últimes, malaguanyades dones dels escriptors claupassats (i n’hi ha, llas, a balquena), d’escriptors escotifladets qui escriuen talossades sense caps ni peus, i en tot cas ja d’inici marcades per a l’oblit com daus de plom de la pega amarga. que em cardés la seua dona i ell discursegés amb veu flèbil mes sense aparentment gens cansar’s, em va dur a l’esment aquells dies on més jove la meua dona i jo compartíem bústia amb els veïns. vam arribar de fora un dia i el veí, tan claupassat i bubianès com el pretendent a immortal, va sortir a la porta i em va dir: “justament destriava el correu d’avui.” vaig ficar’m a ca seua i ens posàrem a veure a qui pertanyia cada lletra i paquetet. se n’adonà el vell taciturn que una lletra em retornava correus, amb part de l’adreça retallada. em va guaitar el feble jai interrogativament rai. li vaig dir: és un original que trametia al diari europeu per al qual escric un articlet setmanal. justament l’ordinador s’havia refusat a escriure aquesta mateixa part d’adreça que ara correus ha retallada. “això”, em va dir el vell amb qui compartia bústia, “és que hi posàveu, ni que fos amb llapis, un mot prohibit”. un mot prohibit, em vaig estranyar, i on és la llista de mots prohibits? no sabia ni que hi havia al món una llista de mots prohibits. “és una llista secreta, i em fa que canvia caòticament de trast en trast; de tota manera, si recordeu el mot o mots que us retallaren, prou podeu, ara en sabeu si més no un!” li vaig dir quin era perquè me n’adonava que el mesquí beneitó, en la seua taciturnitat i modèstia, també era un il·lús pretendent d’immortalitat, i al cap i a la fi a tots us dec un favor o altre, i també, oimés, a ell, amb qui, com ara compartíem la bústia, havíem compartida, quan encara se n’anava a l’oficina, la seua dona encara prou fresca abans, per amarga pega, també no se’ns morís.