truites -- 3 --

Truites (3) 7. Anàrem n’Adela i eu al restaurant; me n’adoní que hi érem, els qui hi érem, força desmenjats. No sé per què, belleu per a eixorivir’ns, vaig veure n’Adela aixecar’s i despullar’s de pèl a pèl. Molts de naltres ens obrírem els xaps i ens treguérem, molt trempats, els fal·lus immensos. Allò féu vindre aigüeta a les llengües de les xicotelles més desavesadetes. Boques joveníssimes se’ns agenollaven a popar’ns-els. Se n’anà n’Adela a la cuina, nua com un cuc; la vaig veure, clandestina, potser picant l’ullet, enfonsar’s a la porta que s’obria dels dos cantons. Se n’anà l’estona en xucleigs. Vingué llavòrens la tendra esblaimada carn qui fumejava; ens en cruspírem plat rere plat; àdhuc les xicotelles amb boques de lleterada en mastegaren amb delit. Missa solemne, combrec adèlic. Tot hi era pau, serenitat, i sorollets de maixelles qui queixalaven de valent. Quan era hora de fotre el camp, torní a casa amb uns bells vestits buits de dona – lleuger complet negre sedós, sostenidors ocres, calcetes i mitges maragdines. D’ençà, de n’Adela mai més ningú no me’n pot dir res. S’esfumava de la terra – cuc tot blanc, furtiu i clandestí, qui s’enfonya esmunyedís dins la lava freda – com s’enfonyà dins la porta de dobles ales, gairebé espiritual, amb un cony que li rajava secrecions de verriny, com qui diu tota assaonada, cap als collerats cuiners, capficada al sacrifici de les olles, per reanimades culleres remenades. * * * * * 8. Cada cop que em faig una llesca amb mel, me’n record d’en Pitàgores, qui diuen que no menjava altre que mel i pa, i va arribar a qui-sap-lo vell. I me’n record que va dir quelcom o altre pel que fa al triangle; va dir, si fa no fa: “– Si se t’aixeca el virató en hipotenusa per respecte al teu ventre pla i la mà temptada, estàs-te’n i pensa en altri: en xifres i en galàxies i en diademes i en les interconnexions de la matèria, i tota sola l’eviscerant (i pitjor: desvirtuant) hipotenusa s’esbaldregarà.” Una altra cosa va dir en Pitàgores pel que fa això. És ell qui, protocatalà i bon vegetarià (on els cargols són animals i hi compten), començà la dita: “–Pel juliol, ni dona ni cargol.” * * * * * 9. Des del pont blau on enjogassadament jugàvem (sense reglament ni d’altres encarcaraments) a tennis i a futbol, ens desplacem al camp blau. Han vinguts uns escamots a fer-hi un bocí de pel·lícula oficial – gent molt recta i rigorosa, i doncs carregada de merda. Ara que som prop el camp blau, prat desert, ens n’adonem qui hi ha al cotxe del costat; estiracordetes de l’escamot venut al règim qui fa la pel·lícula oficial, els quals ni sabíem que havíem tan greument insultats només essent lliures i finament fotent’ens-en de llur coentor, se’ns han posats al costat – llur cotxe i el nostre paral·lels. Són els dolents i lleigs i tibats qui ens volen esbocinar allí mateix. De naltres, doncs, amb quatre trets i a córrer, ningú no en sabrà mai més re. A parir parteres. Ni que al món no hi fóssim mai haguts. Desapareguts sense jaquir esclau. Ni nats. Car ens encanonen, en patim un breu esfereïment. Per astrugança, quan aquells estaquirots malcarats anaven a disparar, de cop sobte arriben al mercat blau els camions de les xineses vestides amb anoracs blau cel. Milions de dones de blau s’interposen amb llurs camions i llur rialler matinar. Salvats, les guaitem baixar i començar de dispersar’s per a obrir llur botiguetes – plenes elles d’eufòria matutinal i les lleixes de verduretes frescals – i naltres rient, il·lesos – i rient, rient, coixim-coixam, cotxe lent, cap al blau... Matinada grisa a matí blau, al cel tot hi és suau sallar. Tret que ran terra hi anàvem a tot estrop. Baixàvem pel cantó dolent de la carretera – fregàvem un autobús – de poc que no hi jaquíem la pell – saludem alegrois el guiador no gaire esfereït, amb cara de mig clapat – ens posem ara al bon costat i, corrent rabents, sortim de l’autovia. Volant, com qui diu, rossolem tarter avall: és una mena de caminet pedregós per on ens desviem... Somriem, gairebé estavellant’ns-e pertot arreu, com quan érem joves. Freguem els geps de roca rònega que fan bot ci i ça. És l’illa dels grossos llangardaixos – de decoració, com qui diu – tot i llur fila ferotge, inofensius, com iguanes, tret que més grossos i llisos i vivament acolorits – els esglaiem amb un globus enorme que fem veure que és un altre llangardaix com ells, mes de raça depredadora – pretès vici que tenim de fer’ns veure una malafí més agressius i perillosos que no som. Ens perdem en vagueries esguardant l’atol·ló de l’illa: ah, aigües embruixades. I ara és hora de tornar a casa. On la tenim – dalt el penya-segat – deçà de çon Çagril·lus, es veu l’indret on l’epopeic Epaminondes perí.