Truites - 5 -

Truites (5) 13. Espetegava al prat el Sol. Amb la cervesa a la vora i l’entrepà de mel ja a mig desembolicar, em vaig tornar a fixar en Pitàgores. Era ropenjat al soc d’una olivera. Em vaig obrir el xap de bat a bat i em vaig treure, destrempat, el matràs. Les ovelles se’m guaitaven amb curiositat. El gos del ramat es gratava puces, a les quals és al·lèrgic, d’on que n’esternudés a manès; les cabretes d’ulls de bruixa rosegaven escorces... Per tal que el matràs se m’aixequés, em vaig aesmar alguna d’aqueixes xicarrones qui albires si cap vesprada deixes de fer de pastor i t’atanses al poble a esguardar-hi una pel·liculota o altra. Són xicarronetes molt dinguilles, vestides amb quatre cassigalls (cassigalls escassos d’aquells que es fiquen les noietes dinguilles), quatre drapets a través dels quals ho ensenyen tot, tot tret dels pèls que no tenen, per encara massa jovencelles, o ja perquè se’ls rauen... L’hipotenusa d’espessa gadolla se’m formava... El triangle dibuixat per la perpendicular de la mà glaçada damunt el melic i l’horitzontal del meu ventre pla i musculat, dur com coberta de portaavions, i doncs l’enorme carall en perxa... Em duia (el triangle) al colt temps primitiu. Tornava a esdevindre en Pitàgores, savi estès al Solell de l’agre sicilià. I vaig comprendre el seu pensament i l’uberosa, granívola semença que se’n desprèn encara ara. Això va deure fer, el meu conegut predecessor. Va deure associar els mots gonio (angle) i gono (esperma) – d’açò que pensés a establir d’empertostemps els seus teoremes geomètrico-sexuals, imés assenyaladament goniomètrico-gonoccòcics. Allò de: “–Quan l’angle oposat a l’hipotenusa de carn (l’inohipotenusa) et sigui de noranta graus, pren-te les dues mans i xoca-les com tes gassó a l’esquena, no fos cas que acabessis perdent força adí (força substància de força) – que més tard només amb mel i pa no és pas fàcil de rescabalar ni de fer tornar a funcions, fent que rutlli sense oliar com repliu que no es rovellés en mà d’altri (ara m’ho crec, demà m’aifataràs!); no, no, mos socis, car us dic, en veritat, que tot excés és quelcom que desequilibra un munt, i doncs difícil de rembre, i gens redhibitori altre que a canvi de més debilitant malaltia.” Quelcom així, si fa no fa. Tret, és clar, que jo encara era jove i, a més a més de pa amb mel, bevia cerveses i era llépol rai de xocolates duretes i negretes. Per això aquell migdia, en tost d’estar-me’n, me la pelí força efervescentment. Em feia doncs la sega serrada (com en diem els matemàtics pastors sicilians de fer’s la mà), quan, per una d’aquelles carallots vel·leïtats de l’atzar, una xicotella de no-res, qui amb sos pares devia aprofitar el jorn vacat per fer una berenada a l’aire lliure, es veu que em va clissar. –He ullada una colobra! – cridà la minyonella, mentre man, esglaiat, obria els ulls i em sobtava alhora en inèrcia flagrant en la gens pitagòrica activitat i molt empegueïdorament pescat. –Què dius? – digué la veu d’un mascle incult. –He ullada una colobra tota dreta a la carranxa d’un senyor! Pobre home man! Devia semblar, a ulls pseudoinnocents de la xicotellona, un altre agònic Laocoont (La-oh-cony-on?) lluitant amb dues mans contra el monstre llarguerut qui se li cruspia els budells. Això rai mentre son pare no fos un d’aquells autonomenats justiciers de rectituds, capdeconys molt obtusos i repel·lents, amb ànima opaca de bòfia assassí, qui et repten pels presumptius nyaps que comets, qui t’adrecen velis nolis cada tort que suposadament fas, i t’atracen (si pot ser a garrotades) sempre a bona fi, encara que en realitat et toquin els collons sense altre prèmit que llur goig a tocar collons d’altri ara satisfet, mentre tu et fas fotre, ataconat pel que els agiotistes del capteniment veuen com a prou profitós per als mercaders monopolistes de l’instant. Tot sigui fer diners per a uns i punts vagament celestials per als altres, la puta qui els cagà tots. Ja em veia a cal metge d’antuvi, i a la presó d’eixauc, pagant per una mica de frèvola gaubança pastoral amb el for feixuguíssim de sis mesos a seixanta anys atapeït amb tot de criminals cagastrucs qui, si mai pensen en re, és en botxinejar el proïsme. I com més bona persona el proïsme, com ara man, qui pens només en dur les ovelles i cabretes a recer si mai trona, i altrament a ensumar floretes i a escoltar piular, i a alfarrassar créixer les messes amb un cert èxtasi àdhuc, més abonyegat ans deixuplinat sense ni com va ni com ve. O belleu el pare bast m’enfila un pollegó de forca pel trau jussà. O m’espella, pellaire, i, com de les pells de conill i les ampolles de xampany en fa fer abrics per a les senyores qui beuran xampany reciclat, de la meua pell en fa barbol, amb la butxaqueta dels collons la butxaqueta més fonda, per a pescar qui sap els gargalls en l’escopinadora d’una comissaria que put a pets. Com tot sicilià, tinc el dret inalienable a la llibertat i a l’independència. Què faig, doncs? El gos em serveix per a defensar’m? I les banyes del boc? Ambdós fidels companys qui sempre vull alegrets car (fins ara) (sempre) hem guanyats. O m’arm amb el gaiat (que febreixc molt més sovint que no em febreixc lo vit) i em dispòs a la batalla? O com el pseudo Fidi (el qui al capdavall no corr cap marató) arrenc a córrer fins a esfondrar’m? Com el meu mestre en Pitàgores, no só aitampoc cap gall de panses (només un pollastre de pa i mel – i cervesa i xocolata); só pus tost papagai qui molt ha après d’enraonar i prou: molt de bec i poca urpa, ve-t’ho. I ai, potser em farà, amb l’escopeta, el clafert de greuges, ara que li estripava o estuprava la presumpta innocència de la gata moixa de sa filla, festejar amb la qui em clissava, i doncs en qualque mou, pel mer fet de clissar’m en allò que tota gent de bé no en diria altre que incidència d’agrair, i lleu delitosa escena d’ègloga lleugera, allí, pel fet de veure’m solipsísticament ocupat en el meu altrament encara més innocent burxar en l’aire esclet, la maula esdevenia, i de qualque mena alquímica, solladament prenys, i espiritual i anímica. Baboiades rai. Gruava llibertat i heus-me encadenat a família recta i roma, i ells sobre fruint, sense mèrit, de mon ramat i predi. Perles per als garrins. Fotrem goig. D’abassegar prou propietat que et permeti de viure sense fer’s notar, no tothom en sap prou. Potser aquest és un nou mètode. Violació d’esperit de minyoneta. Ja no saben quina camàndula nova inventar’s. * * * * * 14. “Por de morir em fa fer vida ampla.” M’aprestava doncs a la guerra. “Clar i sicilià.” “Desperta ferro.” D’un pet en fotia cent esquerdes. “Cada terra sa guerra.” Amb queixals esmolats, gens esmussats, mosseguéssim doncs ulls. En Rosegapedres, el meu gos, garneu importú, ganyolà efeminadament. S’havia tornat actriu plena de recances. Enquimerada, neuròtica. No em servirà de res; en tot cas no pas per a la guerra. Sóc el papagai escrú i estoic qui fita el fiter – i hi avia pinyacs d’herculi entrenament. Recanant, cellut, distàncies. Tot això és meu. Qui m’ho vulgui prendre patirà. Suarà la gota negra. Ibsen vol (a “L’emperaire i el galileu”) que la dona d’en Julià es vulgui banyar en banyera curulla de sang de verges sacrificades. En Gaspar Torrella deia que per a la sífilis, et cal colom o pollastre plomat i espellat, cal que cru te’l fotis a la pixa – cal que el donis pel sés – cal que te l’hi emboliquis – també et cal per a millor mesura qualque granota qui migparteixes bo i cardant-te-la... Tothom és sempre pitjor que no man. I tanmateix sempre hi ha algú qui em vol fer pagar tanta de bonesa. Esguardí al lluny el panar verdós – vessava d’indis – de llurs buiracs penjaven les butlles que els autoritzaven de travessar’m amb milions de viratons molt fins i encurarerits. Encurarerits amb els verins de l’església. Perquè fotia el pecat de segar-me-la serradament en prat d’airós çaplà. Ofenós de quins interdictes, de quines directrius de lesa humanitat. Vida encara amb menys vàlua. Això és una bogeria. Qui hi passés fóra merdós. Morirem, el boc i man, aürtant de banyes, bornant, bornint, mufant, tossant, assucant, trencant’ns-les. Donarem exemple als déus bòfies dels soms alts. Fins que no els haurem esborronats, a esborrament. Cel borrós, burell, ronyacs i grops de nuvolades, agalius de ventegada, de llamps molt destralers... * * * * * 15. Mes de sobte sóc actor rosegafustes. Damunt l’empostissat de l’escenari hi he fets molts de papers. Hi feia d’enamorat, de traïdor, de boig, d’il·luminat, de valent, d’intel·lectual, de duler, d’esguerrat... Damunt l’empostissat hi sóc únic, fit de tots els esguards; els projectors em fan sobresortir-hi, m’hi donen un relleu especial... Mes ara m’he mort. L’actor és mort. I cadascun dels meus personatges caldrà que hom el sebolleixi adientment. Que cadascuna de les meues encarnacions pateixi un enterrament pertinent. Hom em colga de mil maneres, enmig d’un grapat de rares cerimònies; hom em colga dret i mudat, i amb botes lluents; hom em colga ajagut, amb un pom fresc al pit; hom em colga tot tort, com si ja sóc a l’infern. I de bocaterrosa. I a la babalà. I mig incorporat. Hom em crema en pira, i llavors llença les meues cendres a la neu. Hom em lliura als alats estercoraris, estès al cim més alt. Hom em trinxa en mil bocins i em llença a l’abocador. Hom em corforada amb una estaca. Hom em fa malbé a tesa – traucat, estellat, laminat, damunt marbre, a cop de punyal, macabre esquarterament – m’escorxen com a un conill, m’esbocinen com a un pollastre, em dissequen a tort i a dret, aprofiten i desaprofiten manta mossadeta i pelleringa d’un cos transformat en pudents carnussos per a ganuts virons.