Onzè de truites

Truites (11) 31. Els flixancos Ernest Stovalles i el seu fill Ernest Tovalló s’han fets d’or amb un invent que ha fet forrolla pertot lo món; el venen a les femelletes més jovenetes de tot arreu; la canalleta femenina estalvia a cor què vols: ja no compren ni ninos ni ninots ni ninotets, ni llepolies ni androminetes, ni cançons – a canvi, urbi et orbi les xiquetes de 3 a 8 anys ho compren com desesperades – són uns comprimits que adormen el pare, el papa, el papà, com els els fas beure barrejats amb la cervesa, el vi, la llet o l’aiguota – s’hi desfan isnellament – el pare s’adorm trempant a tentipotenti durant 48 hores i mitja – les filles i llurs amiguetes se n’aprofiten llavors – se’ls carden pels descosits – disbauxes infantils i pares violats pertot arreu al món, amb cigales botxinejades després de dos dies seguits de vagines massa estretes. El somni de cada minyoneta – paradís terrenal. Els dos flixancos, els dos Ernest, pare i fill, en Stovalles i en Tovalló, ja hom no sap quins i quants de prèmits Nobels de donar’ls, ells qui sols amb llur invent han rescatada la família pertot arreu i voltants. Les mares fent fotos de les disbauxes i ensenyant-les a les padrines, les quals avien bleixos de pregons sospirs: Ah, recollons, fillets, els avenços de la ciència, si naltres haguéssim pogudes de petitonetes cardar’ns el pare, qui la feia enorme; ah, filla meua, ah; ara és quan al capdarrer es veu el progrés de l’humanitat! * * * * * 32. “Sense plors ni gemecs, ni truculències ni juraments inquisitorials, l’Associació de Pares Violats ens plevim solemnement de mai més acceptar líquids de les mènades en flor, en herba, pipiolis, tirones, passerelles, i tanmateix, ai, ja tan roents, i de clítoris esbojarrats i barrinaires, com nyores en pic esponcellades o com vits de cadell rabiüt o com fiblons d’estevet acabat de néixer, o com ullal d’escurçó tot just desclòs. I ens plevim oimés de vigilar de valent de deixar’ns injectar de trascantó pentotals i altres solucions on se t’adorm el cervell i la cigala se t’eixoriveix sense ujar-se’n per a hores i hores. Aquest és un martiri que de cap de les maneres no volen tornar a patir.” Tornaven els pares per les escales grataculs dels carrers que feien baixada, i hi davallaven doncs com canalleta feliç, gratant de culs i cama ací cama allà, sense trencar’s venturosament res. Ara, per a qui ha sobreviscut l’atac de les nimfòmanes infantils – llurs ungles, llurs dents, llur bal·lisme descordat, llas, llur poc enteniment ni mirament – què foren, pobrissons, uns innocus esglaons de ciment per on hom s’estimba alegrement...? I a l’hora de sopar refusaven la carn. Tothom qui ha patit una llau de vagines massa estretes, com qui és atacat per estols i esbarts grinyolaires de ganuts vampirs de color rosa, sap les calamitats que la carn pot provocar: esqueixos, esquinços, esgarranys, sofregalls, torçons... Al club de l’Associació hi ha llibres monotemàtics (que és com dir monomaníacs), d’on tothom se’n fa un panxot, se’n riu un cabàs. Altrament, cal dir que, entre xipòtols educats, les coses es fan amb una lentitud exasperant. Els qui volem emigrar, allí hi som, jorns i nits, tothom amb llur farcellet, esperant l’hora de pagar. Amuntegadets i a la gatzoneta; sempre se’ns fa fosc, i n’hi ha qui ens hi adormim fins l’endemà, on l’amuntec si amb prou feines ha minvat d’un dit o dos d’amplada. Som tots pares qui volem fugir a indrets on els paradisos siguin pas encar inventats – ni els lletovaris i tuties i aixarops i giripigues que els poguessin induir. Aboleix el desconsol – ens diuen les filles, harpies infernals disfressades de tendres nimfes – lliura’t per comptes al plaer d’ésser objecte de gaubança generalitzada. Les minyonetes exultem com gínjols, el desdesig ens apaivagues i fas l’humanitat ans l’univers més harmònics – i et pots declarar en els teus somnis emperaire de trempat ceptre i no pas magnat de nyigui-nyogui amb molts de calers a escrinys i caixes fortes mes amb un carall sense més força que un ceballot atuït per la glaçada. * * * * * 33. Soterranis lluminosos on tot és joc i negoci. Per a canalla i els solitaris i àvols hi ha jocs de màquines en foscs tunelets on el soroll es barreja amb l'habilitat. El festeig entre el jovent una mica més granat es barreja amb els qui d’estranquis actuen, i et pispen la cartera i el rellotge, i et pessiguen o t’acaronen les natges de la dona. Aquí ve el nyicris – ni pit ni vit! – criden alguns boldrons cruels de jovent pseudomascle qui per lleigs i incapaços encar els és ops de dejunar de cony – ni mai en tastaren – i quan en tastaran serà massa tard i se’n moriran de fàstic. Sedecs per eixir a la natura i escampar-s’hi – rere els balustres d’albeques enllustrades, en astruc esgambi doncs, d’espolsar’s de la brossa cultural, civilitzada. Tota aquesta pols ambulant, ecs, quinta essència de la cendra. No; el que volen els marits violats és viure rústec, al bròfec, com senglar, o daina, prenent-se no res a la valenta, sabent que per a ells s’han acabats tots els misteris – caçant-hi doncs bolets i capolls i castanyes, brostejant pels prats i sotaboscs, rosegant crancs, descolgant tòfones... (...) Mes cal deixar de somiar – no hi ha bosc que no sigui fet de microbis i de feres. A canvi, rats orelluts qui s’escorren per les galeries, el ressò de llurs obscenitats que t’agredeixen els cucs cuscs a les orelles i que reboteix llavors pels murs aspres dels soterranis d’on les llums fa estona que s’apagaven mentre més us endinseu cap a la llar esgarrifosa, i per on rels fredes com dits de mans de mares et volen fermar encara més fortes les sivelles del boç perquè demà sigui encara com avui. Harpies t’esperen de menys de nou anys per a estripar’t de carn, rostar-te’n els ossos que s’esgrunen... Crides: Mama, no vull tornar a casa, no! I la dona t’estreba les orelles. Quin déu més assassí ficà les dones a la terra perquè us martiritzessin...? Pujant per les escales fosques cap al pis de les tortures, la rateta qui escombrava l’escaleta diu que n’ha fets fins ara més que no tu – de dinerets. Deus tindre la butxaca foradada. La seua rialla és de bruixa maligna, la pols que aixeca ennuega, fa rodar el cap, i t’entrebanques; cauràs part damunt la barana, com embriac. Tinc un foc als ulls. Infern que m’esborrona. Civada o farratge en sarró que m’enverina, aclucalls sense espiells, que m’obsedeixen cap la foguera embogida, on nanes diablesses amb llurs forques em burxen i burxen, sense ujar-se’n gens.