Dotzè de Truites

Truites (12) 34. Sempre puc dir millor que no dic. Em puc corregir el cos com un text. Esmena’t la plana fins que t’abelleixi prou, ço que em dic. I, si doncs no m’agrada la coma que és el nas, la trec, o la pos entre els dos punts que són els ulls. I aquests dos punts me’ls puc posar a l’entrecuix, i fer-ne tres... Suspensió, el·lipsi, aposiopesi, ultravisió... I cada dit del peu pot ésser una i o una l o qualsevol altra torta lletra, i doncs em pot fer més clar, o en tot cas més engrescador, el moment. Car tot m’hi és intercanviable, elidible, afegible, transformable. El text del meu cos. Metamòrfic. Ovidi d’individu dividit. Palimpsest triat, autèntic inèdit cada nit que em fic a esmenar’m. Els budells endreçats en espirals d’eternitat. El cervell un paisatge de cenotafis cridaners. Monuments a un mateix. I les muntanyes i serralades, i clots i cràters dels planetes. Ei, horitzons, panorames... Qualque jorn gloriós em descobriré, part incògnita, terra ignota que espletada (i pròpiament confegida) produeix un univers. * * * * * 35. Per un d’aquells sòlits embolics genètics, hom em neixia amb 20 vitets per comptes de dits a mans i peus, i amb un ditot d’ungla forta per comptes de vit. Per un altre malentès genètic, va néixer ella amb una orella molt ben formada entrecuixes, i, a canvi, al costat del cap, a l’esquerra, en tost d’orella, un cony rudimentari. A aqueixa pseudo-orella flairoseta és on em plau de rabejar’m en el plaer de xiuxiuejar-hi cosetes de no-res. I de fer-hi sovint pessigolletes amb la punteta de la llengua. A ella li fa força gràcia el meu ditot de meravelloses ditades. La meua identitat amagada. Petja de l’ànima. Circumvolucions de laberint d’ésser. No se’n pot estar de demanar’m: Noi, grata’m l’orella, vols? qui sap les vegades. * * * * * 36. No me la pelaré mai més. Car, com era pelant-me-la aquest matí mateix (com me la pel amb cura i afecte durant tres hores cada matí, lliurant-m’hi despesec, magnífica gimnàstica espiritual que m’equilibra entre els estireganys de les pulsions matèriques), quelcom de nou s’escunçava – s’esquinçava, si voleu. El cigalot se’m tornava tren. A poc a poc, vagó a vagó, la negra cigala, feta com tènia cúbics bocinets, se me n’anava cap a horitzons inabastables, enllà de la tèrbola, fumegosa, estació intercrural..., fins que només romanc amb un pam de nas i, entre tremolosos dits, amb el vagó darrer – un vagó que diríeu troleibús: descapotable, amb els seients desocupats i a frec de finestra sense finestrons ni vidres, un vagó prou airós i estiuenc, mes... ah llas, estancat, empeder, reguitnós, i en flames. Mai més no anirem ensems enlloc.