(hi ha el bobilaire i hi han fragments èpics a betzef)

urpa amb arma

urpa amb arma
gratant on pruï

dimecres

Catorzè de Truites













Truites (14)









40. A tomb de no res altre que pel fet que passava pel carrer i acaronava
el seu gos, mentre ella era al jardí, la veïna m’ha convidat al salonet per
si volia enviar’m un xerriquet.



Després m’ha vist monejant amb un objecte decoratiu que sempre hi té
damunt la tauleta – sembla una cafetera estranya, amb un embalumet
cilíndric i un mànec de vori. Una antiguerada màgica d’aquelles a les
quals els burgesos tant ens arrapem, com si fossin relíquies, amulets, o,
com se’n diu, fetitxs.



Em demana: “Cavà que no saps què és?”



–Una cafetera dels anys de la quica...?



“Banau, guaita”, digué. I en va despullar el mànec de vori, en va fer
relliscar com qui diu l’embolcall de vori, i una fusta fina, llisa,
aromàtica en va eixir. Una fusta llisquívola, empradíssima, i de bec
relluent. S’hi esmunyeix fi d’allò més... Oli en un llum... Mamella de
monja...



Em vaig enrojolir. Me n’adonava que allò, com la majoria d’objectes
antics, era un bisbe
.



La veïna somreia, angèlica. The proud owner of a bona fide,
certifiably prehistoric, and probably bewitched, amuletic,
dildo
.



Empegueït i tot, no vaig poder evitar de dur’m la fusta llisa al nas.
Ah, meravella!



La fava em fa un bot espectacular – “se’m torba”, com diria un
llatí, i la mà se me n’hi aniria sola a “torbar-la” encara més, si no fos
que..., llavors...



Mentre estic ensumant la fusta encantada que milions de dones, d’ençà
de fot milions i milions d’anys, s’han anades ficant cony amunt... La
veïna una trucada la sol·licita...



Ho aprofitaré. Massa curiós, doncs, ambtant, vull veure què hi deu
haver dins el cilindre, d’on, en destapar’l i anar-hi a tocar el mecanisme,
clafert de rovell i teranyines seculars, i pols antiga i cagarulles de l’any
de la picaó, furgant endins, treient els dits per una mena de boca que
duu al mànec – [al que m’havia pensat que era el mànec quan el mànec
en realitat és el cilindre on recaceig, i el fals mànec és (o era) el bisbe
qui recaceja(va) els entrellats perfumats de l’orgasme...]



Ai...! La mateixa mà que no havia volguda dur al bategós torpede, ara
una cuca mortífera la fibla! Una cuca deletèria de l’any de les
mòmies!



Ja he begut oli. Terroritzat davant la mort imminent, començ de cridar
Mama, mama...!



Com un boig, esgargamellant-me, perquè m’estic morint i no em vull
morir.



–Mama, mama...!



I els esgarips i els ganyols fan baixar tothom esverat per les escales:
Mames, manels, maulets, maries, marmessors... Macips, mainatges,
mags... Maimons, mamelucs, manescals, masturbaires... Maoris,
manyans, maniqueus... Maçons, marrans, marits, màrtirs, marsupis...
Matalots, masoveres, marabuts...



[Quin paperot. Em sembla que cap d’ells no em convidaran mai
més.]








* * * * *







41. M’emprenyen qui-sap-lo tota aquesta merdegada de pel·lícules de
mafiosos, de guerra, d’indis, de bòfies...



Com a bon català, sempre m’identific amb els morts, és a dir,
amb els qui en el fons tenen raó de revoltar’s.



No puc pas encobeir ni molla els covards “herois” de pel·lícula – maleïts
feixistes qui assassinen a bastament. Com pot ningú aplaudir els
mitgesmerdes qui serven l’ordre, és a dir, la cruel mentida on el més
armat enderroca l’inerme?



Tot està escrit. I encara més cada empastif de pel·lícula – pagada pels
qui posseeixen les xurriaques amb què fenen impunement la carn sense
vàlua dels empobrits.



Qui esperaria doncs que els escrits que paguen no fossin repel·lents
panegírics sense solta ni volta, on els brutals llepaculs (generalment
uniformats) qui els defensen les possessions sempre surten guanyant
per vil taconada?



Mai no m’identificaré amb el xic. El xic és l’assassí pagat pel cruel
alzinat.



En canvi, aquests són els meus: els morts qui sovintegen. Els morts
barats, sense interès. Els morts encenall. Els morts no-ningú qui la
bòfia, el gàngster, l’àvol datpelcul qui envaeix i colonitza, i els sorges
repugnants, maten per no res.



Per això m’emprenya el cine d’acció. Tota acció hi és contrària als meus
neguits, i als dels meus.



[Així feia de petit de xic, de bo de pel·lícula:



Com tenia, què ho sé jo, quatre o cinc anyets, a sant Guim, al flairós
bosc de roures de vora l’estació, anava a arroplegar, entre les
cassanelles i la marmanya, entre els matolls i els ocells, hi anava a
arroplegar cagallons de gos o de ferroviari. En triava el més grosset,
fermet, ben formadet i pudentet, i el duia a amagar al carrer tampoc no
gaire concorregut que naixia directament de l’estació (on mon padrí hi
feia de cap en cap, amb uniforme blau i gorra de capità i bandereta
vermella, i xiulet i fanal i tot) i (el carrer) anava a parar al cafè (que
alhora era l’hostal). Ara, doncs, aquell cagalló tan preciós (triat, elet!)
que duia a amagar no és pas tampoc que l’amagués gaire... Qui el
trepitgés, per a ell el nelet, volia dir que no havia vigilat gaire (tret que
fos de nit).



Passar de cagallons a bastonets de dinamita, és un pas que no tothom
gosaria de fer. Si hagués gosat, ara no hauria escrit això. Ni allò. Ni allò
altre. Només escriuria arguments de mort. I tindria una oficina a la
capital de qualque estat molt ple d’acció: hi fóra ministre, general, cap
de molt de buròcrata qui per no res t’ha matat, i et mata i remata,
covard heroi de pel·lícula d’acció.]







* * * * *







42. A l’hora de la mort, al mort anònim assassinat pel covard heroi qui
s’ha venut als malparits...



A l’hora de la mort, un flum se li enduu l’ànima – un riu com el riuet
que feia quan la minyona li servava el pipinet perquè fes un flumissell
de petitet – i amb la llengua la minyona li n’eixugava les darreres
gotetes – gràcies, doncs, mort (va dir); ets tan bonica i
deliciosa, i suau i flairosa, i toveta i amorosa
...



Que aquest sigui el seu viàtic. No n’hi ha de millor. I el paradís, serrall.
Per què creure altre? Aquesta és la pel·lícula (“la seqüela”) on el
vull
.



[El meu heroi és el qui el fals heroi (el bo, el xic, el protagonista) sense
solta ni volta mortreix i s’esclata amb fruïció (perquè un pobre
desgraciat venut als assassins així ho ha escrit; vol que l’indefens la
palmi molt espectacularment, i que el rebel també, en acabat de molt de
patir).



(Dissortat, malastruc escriptor venut, ho fiques tot capgirat.)



El bo és el dolent, el dolent el bo. El xic és el dolent, el dolent el xic. Que
guanyi doncs el dolent! Que guanyi el qui dol. No puc veure aquesta
merdegada de pel·lícules de guerra. Duc dol pel mort, per cada
mort! Pel japonès, per l’alemany, pel català, per l’indi, pel negre, pel
moro. Pel pòtol, pel “criminal”. Això vull: que si algú ha de morir, que
mori la bòfia, que mori l’agressor. Au.]








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

hà!

La meva foto
L'Alguer, Països Catalans
Som-hi, som-hi

Douderreig Rovells

Douderreig Rovells
corretjós, desaltós