Catorzè de Truites

Truites (14) 40. A tomb de no res altre que pel fet que passava pel carrer i acaronava el seu gos, mentre ella era al jardí, la veïna m’ha convidat al salonet per si volia enviar’m un xerriquet. Després m’ha vist monejant amb un objecte decoratiu que sempre hi té damunt la tauleta – sembla una cafetera estranya, amb un embalumet cilíndric i un mànec de vori. Una antiguerada màgica d’aquelles a les quals els burgesos tant ens arrapem, com si fossin relíquies, amulets, o, com se’n diu, fetitxs. Em demana: “Cavà que no saps què és?” –Una cafetera dels anys de la quica...? “Banau, guaita”, digué. I en va despullar el mànec de vori, en va fer relliscar com qui diu l’embolcall de vori, i una fusta fina, llisa, aromàtica en va eixir. Una fusta llisquívola, empradíssima, i de bec relluent. S’hi esmunyeix fi d’allò més... Oli en un llum... Mamella de monja... Em vaig enrojolir. Me n’adonava que allò, com la majoria d’objectes antics, era un bisbe. La veïna somreia, angèlica. The proud owner of a bona fide, certifiably prehistoric, and probably bewitched, amuletic, dildo. Empegueït i tot, no vaig poder evitar de dur’m la fusta llisa al nas. Ah, meravella! La fava em fa un bot espectacular – “se’m torba”, com diria un llatí, i la mà se me n’hi aniria sola a “torbar-la” encara més, si no fos que..., llavors... Mentre estic ensumant la fusta encantada que milions de dones, d’ençà de fot milions i milions d’anys, s’han anades ficant cony amunt... La veïna una trucada la sol·licita... Ho aprofitaré. Massa curiós, doncs, ambtant, vull veure què hi deu haver dins el cilindre, d’on, en destapar’l i anar-hi a tocar el mecanisme, clafert de rovell i teranyines seculars, i pols antiga i cagarulles de l’any de la picaó, furgant endins, treient els dits per una mena de boca que duu al mànec – [al que m’havia pensat que era el mànec quan el mànec en realitat és el cilindre on recaceig, i el fals mànec és (o era) el bisbe qui recaceja(va) els entrellats perfumats de l’orgasme...] Ai...! La mateixa mà que no havia volguda dur al bategós torpede, ara una cuca mortífera la fibla! Una cuca deletèria de l’any de les mòmies! Ja he begut oli. Terroritzat davant la mort imminent, començ de cridar “Mama, mama...!” Com un boig, esgargamellant-me, perquè m’estic morint i no em vull morir. –Mama, mama...! I els esgarips i els ganyols fan baixar tothom esverat per les escales: Mames, manels, maulets, maries, marmessors... Macips, mainatges, mags... Maimons, mamelucs, manescals, masturbaires... Maoris, manyans, maniqueus... Maçons, marrans, marits, màrtirs, marsupis... Matalots, masoveres, marabuts... [Quin paperot. Em sembla que cap d’ells no em convidaran mai més.] * * * * * 41. M’emprenyen qui-sap-lo tota aquesta merdegada de pel·lícules de mafiosos, de guerra, d’indis, de bòfies... Com a bon català, sempre m’identific amb els morts, és a dir, amb els qui en el fons tenen raó de revoltar’s. No puc pas encobeir ni molla els covards “herois” de pel·lícula – maleïts feixistes qui assassinen a bastament. Com pot ningú aplaudir els mitgesmerdes qui serven l’ordre, és a dir, la cruel mentida on el més armat enderroca l’inerme? Tot està escrit. I encara més cada empastif de pel·lícula – pagada pels qui posseeixen les xurriaques amb què fenen impunement la carn sense vàlua dels empobrits. Qui esperaria doncs que els escrits que paguen no fossin repel·lents panegírics sense solta ni volta, on els brutals llepaculs (generalment uniformats) qui els defensen les possessions sempre surten guanyant per vil taconada? Mai no m’identificaré amb el xic. El xic és l’assassí pagat pel cruel alzinat. En canvi, aquests són els meus: els morts qui sovintegen. Els morts barats, sense interès. Els morts encenall. Els morts no-ningú qui la bòfia, el gàngster, l’àvol datpelcul qui envaeix i colonitza, i els sorges repugnants, maten per no res. Per això m’emprenya el cine d’acció. Tota acció hi és contrària als meus neguits, i als dels meus. [Així feia de petit de xic, de bo de pel·lícula: Com tenia, què ho sé jo, quatre o cinc anyets, a sant Guim, al flairós bosc de roures de vora l’estació, anava a arroplegar, entre les cassanelles i la marmanya, entre els matolls i els ocells, hi anava a arroplegar cagallons de gos o de ferroviari. En triava el més grosset, fermet, ben formadet i pudentet, i el duia a amagar al carrer tampoc no gaire concorregut que naixia directament de l’estació (on mon padrí hi feia de cap en cap, amb uniforme blau i gorra de capità i bandereta vermella, i xiulet i fanal i tot) i (el carrer) anava a parar al cafè (que alhora era l’hostal). Ara, doncs, aquell cagalló tan preciós (triat, elet!) que duia a amagar no és pas tampoc que l’amagués gaire... Qui el trepitgés, per a ell el nelet, volia dir que no havia vigilat gaire (tret que fos de nit). Passar de cagallons a bastonets de dinamita, és un pas que no tothom gosaria de fer. Si hagués gosat, ara no hauria escrit això. Ni allò. Ni allò altre. Només escriuria arguments de mort. I tindria una oficina a la capital de qualque estat molt ple d’acció: hi fóra ministre, general, cap de molt de buròcrata qui per no res t’ha matat, i et mata i remata, covard heroi de pel·lícula d’acció.] * * * * * 42. A l’hora de la mort, al mort anònim assassinat pel covard heroi qui s’ha venut als malparits... A l’hora de la mort, un flum se li enduu l’ànima – un riu com el riuet que feia quan la minyona li servava el pipinet perquè fes un flumissell de petitet – i amb la llengua la minyona li n’eixugava les darreres gotetes – gràcies, doncs, mort (va dir); ets tan bonica i deliciosa, i suau i flairosa, i toveta i amorosa... Que aquest sigui el seu viàtic. No n’hi ha de millor. I el paradís, serrall. Per què creure altre? Aquesta és la pel·lícula (“la seqüela”) on el vull. [El meu heroi és el qui el fals heroi (el bo, el xic, el protagonista) sense solta ni volta mortreix i s’esclata amb fruïció (perquè un pobre desgraciat venut als assassins així ho ha escrit; vol que l’indefens la palmi molt espectacularment, i que el rebel també, en acabat de molt de patir). (Dissortat, malastruc escriptor venut, ho fiques tot capgirat.) El bo és el dolent, el dolent el bo. El xic és el dolent, el dolent el xic. Que guanyi doncs el dolent! Que guanyi el qui dol. No puc veure aquesta merdegada de pel·lícules de guerra. Duc dol pel mort, per cada mort! Pel japonès, per l’alemany, pel català, per l’indi, pel negre, pel moro. Pel pòtol, pel “criminal”. Això vull: que si algú ha de morir, que mori la bòfia, que mori l’agressor. Au.]