3 escaients d'ara mateix

Imploració, reconeixença, benaurança a) Imploració de la deessa dels mots diuen les mans jaculatòries de la deessa mots! mots! (o es morirà) (en ineluctable esllanguiment per inanició...) mes els mots que li oferim tots ben embolicadets com codonyac no són prou nous... en vol d’amfigòrics mes tots els amfigòrics no els tenim prou preparats... massa de verd algú els ha pintats massa de verd els ha carregats de verd fosc i el verd no s’acaba d’eixugar... i les mans suplicatòries de la deessa s’envelleixen ràpidament... els meus venien ben pintats de teula de teulada de callol de blat farinosos de barutell de rovell de bigalot... mes els de verd de prat foscant no volen dir res la deessa se n’ennuegarà si encara té prou forces per a dur-se’ls al pap... capriciós anafrodita inclinat al crim deien els meus... massa tard esversat, s’hi fa, amb zel ranera estreba amb ses urpes els bigots del tigre de l’agressió s’esgruna la deessa pàmpols de llums, circells de tendresa la pols i que fàcil mor un home llençat per un vehicle! ja res. – – – – – b) tothom em coneix (massa) reconegut per botigues i hotels per dones i minyones interessades en la bagatel·la – somrís humit em dóna cascuna mentre els retorn capcinada – les possibilitats són immenses, diu el meu llambrec, mes en est instant altes cabòries de filosop em posseeixen – fóra com bufar i fer ampolles, encara més fàcil, com trempar i fendre ascletes i fenelles [bombant assíduament, fent amb totes bisbes d’orgasme] – magnet irrevocable mos texts nuncupatius, banal confegir d’eloqüents tirades, pitjar el gallet i engegar els trets de les lletres qui sempre fan fitó – i ara arriben les besties amb llurs gossets i llurs tuties – enrenou d’infants esclats, espetarrecs piula priàpica, tro, masclet... aprofitaré l’empopada que aixeca la pólvora i fugiré. – – – – – c) ah benaurada guerra ah, benaurada guerra, hò tothom l’havia estada esperant amb candeletes tothom esperava una excusa major per a matar... tenia el seu amor d’excusa el pedòfil qui assassinava infants tenia l’excusa l’assassí de pedòfils que allò que amaven era prohibit i tenia l’excusa el pare o el familiar assassí que allò injuriat li pertanyia tenia l’excusa l’amant assassí que el marit maltractava la dona i la dona assassina que el marit no la tractava prou bé i el marit assassí que l’amant li prenia la propietat i la dona l’escarnia tenia l’excusa el bòfia assassí que tot el que altri fes a qui tingués esquírria era vedat tenia l’excusa el religiós assassí que tothom sense religió es mereixia segons els llibres sagrats assassins la mort... tenia l’excusa el cristià assassí que el jueu o el moro tenien el déu errat i el moro assassí que el cristià i el jueu i el jueu assassí que el moro i el cristià, i tot era excusa, i merda i falòrnia rai... el jutge assassí no li calia cap excusa, tenia, com el botxí, permís per a matar... com el carnisser qui penja dones en ganxos al trebol i les obre en canal i tothom en menjarà amb delectança... i el general, el legislador, el polític assassins tenien l’excusa que el poble assassí prou els volia així: assassins... i llavors arribà la guerra, i tothom n’exultava, car ara a ningú no li calia excuses ni que hom matés per ells, per procuració... generals, bòfies, jutges, propietaris, capellans, botxins, polítics, afrontats, caçadors de recompenses... la gent no en teníem prou... volíem també matar sense excuses – alliberar el nostre deler i trossejar occir mortrir botxinejar de franc sense conseqüències de maldecaps i paperots... i allò era paradís.