Desè de Truites

Truites (10) 28. Ets el visionari de l’estany. Els teus ulls i els de l’estany, idèntics. Si mai s’atansa el propietari t’has d’amagar, silent, feixuc i relliscós com serp, a l’altre cantó d’on els seus patatxaps ressonen, inharmònics. Vigila i ho escoseix tot amb els ulls de camaleó, malcarat, mentre recorr la propietat, i no hi veu altre que l’absència d’intrús. No sap que tot hi és viu i en equilibri gràcies als teus ulls que els llimerols de l’aigua imiten innombrables. Quan el ganyó fot el camp, i torna doncs a pendre el comandament del lloc el bonjan d’encarregat, tu tornes a seure, immòbil, damunt la roca, tot guaitant el cresp com el cresp guaita, amb els teus ulls, el cel, i les capçanes, i els ocells qui hi viuen, i, sota el cresp, els peixos. Sap l’encarregat que només amb els teus ulls pot l’estanyol veure enllà del vel obstructiu de la realitat. La tempesta us duu el malson, mes el malson al cap d’estona es fon, i els ulls es desemboirinen, es desenterboleixen i tot torna a ésser nítid – tot hi torna a ésser joiosament i enjogassadament, i enrioladament cridaner. Ets el visionari de l’estany, i quan periràs, l’estany perirà, i tota la vida que serva. Un cotxe tot vermell s’ha aturat a la vora de la propietat. Arriba, com qui fot d’escolta, un noiet xipollejant damunt les vores del cresp. Sense sobtar’l, amb un gest suau li dius: “No remogos les aigües; els peixets en pateixen.” Les quatre noies que han baixades en acabat del noiet s’han arrenglerades i ara pixen dempeus, s’han abaixats els pantalons, o apujades les faldilles, i apartades les calcetes. L’encarregat les esvalota. “Això és un lloc per a pixar-hi? Faríem goig!” Se li escridassen com nimfes sorpreses. Escarafallegen com ara violades en llurs intimitats sagrades. Una mica més tard, se’n van els cinc plegats, rient... El soroll del motor del cotxe tot vermell es perd entre el rebombori somort de dellà l’estany – l’enllà comerciant, de niu caòtic, inhumà. L’home encarregat, qui sap que ets essencial per al manteniment de la vida – els ulls de l’estany i els teus, els mateixos – remuga una mica; et saluda amb una capcinada; et jaqueix a lloc, somiant, veient, tu, amb les grisors de l’aigua (tota de follets, de cabdells, de revesses, de romballs i torterols que són ulls ara esbatanats i tantost closos) tot el que hi ha al voltant: vida enfeinada, sense crits estridents, en la baralla elegant d’un món eixerit i en equilibri. L’home propietari no en sap res; si sabia que hi vius, t’empaitava a garrotades; no sap, ni voldria saber-ho, que l’estany, orb, es decandiria i tota la vida al voltant esveradament en fugia – o ja es marcia fidelment amb ell, fins que l’asfalt i la brutícia se n’engolien les romanalles, i tot era oblidat: ni memòria d’estany vital no n’hi restava al cap de molt pocs dies. De ran d’un cresp d’ulls que es fonen i reapareixen com fosfès d’aigua, guaites l’ambient sencer amb intensitat. L’estany torna a ésser ple de vida: els teus ulls són els de l’estany. I amb els teus ulls oberts, l’estany és viu, i quan clouràs els ulls, l’estany els clourà – i l’encarregat sap que tot hi serà mort. Ni insectes a la fullaraca, ni humitat als troncs, ni raigs de Solell filtrats pel ramatge, ni bellugeig d’ocells, ni remor de peixos. Tot serà ciutat. Tot serà mort. * * * * * 29. Fins als collons de sentir bordar en barceloní, ço és, en xarnec llepalladre, me n’aní a la selva. Mai més no fóra el babuí a qui tantost com trempa hom li mutila l’erecció. Carnum i sangassa, botxins! Ja us ho fotreu. No entrevindré més els cimintiris dels catalonis, i llurs dimonis se’n poden anar a pendre pel cul. Ací no hi ha vidres per terra ni grinyols de màquines ni censures pel que dic. Les dones més bandarres, impertinents i ignorants, com els bocins de merda putrefacta qui foten de crític a l’“Avui”, les qui més m’insultaven perquè parlava com manava en Fabra, ordenador i seny! I perquè escrivia meravellosament, no pas com els obedients. A quin fàstic i desori no ens hem doncs enfonsat, si perquè deia per exemple “llur” aquelles llepamocs es fotien com fúries i harpies i volien apedregar’m! Ací hi escric el que pels collons em balla. Ací cap general no m’introdueix als ascensors de cap supermercat. Cap supermercat que és una torre de babel amb els pisos en forma de calaixos – alguns oberts, d’altres tancats, d’altres encara mig i mig... Resolut i taciturn, anava fent. Esclet, mai enfarfegós ni lat, anava fent, i anava dient en clar català com es deia cada cosa – i no solament el xarnec forà per culpa d’això volia reptar'm i reprendre’m ferm, pobre ridícul, ans el xarnec casolà s’hi afegia, puta cruel i lletja, i repugnant i cancerosa, i menjada pels verms verinosos de l’enveja. Qualsevol excusa els és bona per a robar’m, per a matar’m, per a anihilar’m. N’Ísop i la llegenda del xai i el llop em venia a l’esment. Car sóc home de bé (i sobre ben enraonat!) la mort em pertoca. Si fos un maleït llop llepalladres i putarra ressentida i vessa-odis potser em jaquien romandre en llur companyia. Mes qui fóra prou merdós de voler-s’hi barrejar! Que em rebutgis m’apuja el desig d’esdevindre encara més gegantí i gens pol·luït. Que piulis com piules encara em treu més clarament de la clandestinitat: amb eufòria d’autòcton il·lusionat amb el compromís amb els avantpassats no ajornaré l’instant ni un instant de dir el meu rebuig, molt més ferotge, perquè d’ençà d’ara ni existiràs en el meu esment, que és de l’amplària de l’univers. El tel creixent de la meua bel·ligerància esdevé l’escarnidora mortalla que et cobreix amb tots els avantatges de la totalitat. Llaminer per l’ofec de tanta d’humiliació, amb gens civilitzat capteny em captinc, humiliat, arbitràriament tip, amb els panxells de les cames endurits fins a l’empal·lidiment, si em faig davallar els camals, de dos nous Solells sense lleganyes. De sotamà, la meua revenja ara l’avaluaran els lleons de qui com de molt rectes papagais n’extrec el millor catalanesc que al món sia. Marmanyera adotzenada qui puts a sofre, ecs; vens ous de basilisc, eixorbes una fulla de bleda amb un excés d’ulls, has eixalat un lluç a qui el queixalam li lluu. Entesa en quimeres. I ultracrepidària: “crítica qui no en sap prou” – i tracta els altres de no saber-ne prou. Si sabia que tot el que et retreu de lleig t’ho ha afegit un savi de l’editorial! I tot el que et retreu de bo és massa carrinclona per a comprendre-ho! Només escric per a algú tan bemparit i intel·ligent com jo, i no n’hi ha gaires a ciutat. Potser tots som a la selva. Home en forat d’arbre, com mussol, apreciant comcal els escrits d’un altre excels. * * * * * 30. Nin desnonat qui hom abandonava al llindar de ma barraca. Qui l’abandonava sabia que sóc home bo, i raonable, i ben enraonat. Ara l’infant esdevé qualcú, amb salut i seny. Vénen a pendre-me’l les altes instàncies internacionals. Era el príncep qui batllirà l’imperi suara tantost l’emperaire l’espitxés. Saben que serà un príncep bo i just. L’endemà del dia mut – (el dia mut és el dia mundial on ningú no diu re; és el dia sense raons, i doncs l’única diada a l’història de l’humanitat on no hi ha assassinats, car parlar i desentendre’s, com tothom sap, és el mateix...) L’endemà del dia mut, dic, gran festa. Presentació del príncep per mi salvat ans pujat. L’antic president es descorda en elogis. Diu que aquest príncep, si hom atén l’educació rebuda, governarà bonament i justa. I afig, sorprenent tothom, i parlant en català: “I parla català.” Els aplaudiments esclataren. La bona gent ho trobava magnífic i cor-entendridor. Dia mut seguit del dia català: l’humanitat camí de la bona esmena. (L’humanitat humana de mena? Dubtem-ho fort. Recordeu, és una espècie qui s’ha donada déus amb la pròpia imatge, i són déus horrorosos qui hom anomena de bons no fos cas que encara s’emprenyessin pus.) “–Parla just i bo, bon mestre ha tingut. I parla el català de Lleida, que encara és més bonic.” Els aplaudiments encara esdevingueren més forts. No per no re tothom tenia ganes d’aplaudir, i hi havia set de justícia al capdavall. Un dia de silenci fa tant de bo!