Desè Lliurament

j) De Lleida a Watxapriggoe, o Del piu al trau





Us estalviaré les escurades pudents, amb ardus cercapous descriptius, del pap felromput de les pallerofes i només us comunicaré directament que, tot desorientat, enjús la pluja monsònica, fui aturat per una autoritat motoritzada qui em demanà que m’identifiqués.



“Motí ignominiós de les cèl·lules,” li responguí. “M’agradarie qualque jorn ésser capaç de púguer tornar a anar de ventre, o a fer un riuet, o a adormir’m com un angelet i clapar llongament i pregona, sense que els paràsits poixèvolament loquaços de la dolor m’interròmpon amb esgarips d’esgarrifaó terminal. Haig de portar bolquers de continu; altrament, només conec que estic tot concagat quan m’escometen escamots dels vostres gossos afamegats i claferts de brians i clapes encomanadisses, follament delerosos per arrabassar’m i menjar’s el palter. Visc en els llimbs aclaparadors d’un hospital, on tot és homogeni i blanc; m’hi apareden, cada dia més estretament, minsos escamots de maçons intercanviables, tothora armats amb llurs agulles de pam i mig, amb les quals m’hostilitzen, budells perforats a través, els òrgans engabiats, que, injectats amb verins molt virulents, ara esdevenen molt rabiüts, adés, ah, llas, fan qüec per sempre més. Les radiacions i els manipulaments hormonals a què hom em sotsmet em fan patir tota mena de quimèriques malformacions i m’han degenerat fins al punt que més aviat sembl un viró subterrani que no pas un hom. Envides si puc tombar xino-xanet aquet propvinentet cap de mes on faria els vint-i-cinc anys. Del conjunt dels erudits del món, aitant els coneguts com els altrament estereotipificats com a perillosos i alhora tocats del bolet, n’haig seguides, ausades, fil per randa, totes les doctrines (adu les pus precàries) i ensems practicades totes llurs recomanacions (per forassenyades que fósson) sense gens per això haver’n guanyat re. Allò que havie d’ésser just un episodi més de mon alambinat historial clínic s’ha tornat únic capítol curtet i darrer. Idò, ara que sóc a les envistes d’un nou temple refulgent on, per comptes de reciclar’m esgarriadament un camí de més la prou botxinejada matèria vital, amb els sòlits encadenaments dels soldatges corresponents entre elements antitètics i contraproduents, el subproducte extremadament deleteri dels quals tostemps sóc eu solet qui els conté en la meua carcassa, sitot que, com podeu comprovar (aital, no us m’atanséssiu gaire pus massa, mossen), pell enfora, me’n supúron tothora algunes bromeres excedents així mateix molt tuixegoses…, dic, doncs, en tost de tot aquet molt esglaiador martiri renovat, belleu un estolet suau de putes deesses, vestals i d’altres meuques d'església no eixiran, pampalluguenques, a reviscolar’m ni que només fos un instantet, en el qual cas beneït, oi que no voldríeu pas ésser vós precisament, general il·lustríssim, qui s’erigís tap, susany o obstacle definitiu a les il·lusions ja prou ruïnoses d’un altre ésser humà, si us plau, mossen — a fellow human being, sir, please, already fucked enough — aitant desemparadet i, com us és palès, pus de l’infern proper que no pas del present? Car qui pot ésser cruel i acerb d’afegir-hi aquet calçador bare que m’hi fiqués d’empertostemps una mica més isnellament que no vol ja el meu fat aitant criminal com ara, ah, llas, la pròpia natura o els de més dels déus diferentment empescats — no pas vós, mossen amívol, no veig pas que en feu la brètola carota, home, cavà?”



Aquell pària mesquí qui, fort ujat de furgar debadetes en abocadors nàquissos d’escombraries contaminades, tornae al forat malastruc qui apellae ca seua, m’esguardà llavors amb un cert rictus compassiu i es plangué: “Ah, germà, no ho sé pas prou; sàpigues que també eu em morc de la prostateta, cardada i acceleradament metastàsica com un bòlid que empestés el firmament sencer del meu caòtic univers com pus anem pus escarransidet.” On, amb una pota al pedal de la seua bicicleta desballestada, alhora parae la mà.



Li doní quatre piastres, vull dir, rupies, i el seu motoret de mantinent féu tuf-tuf careneta avall. Amb una breu capcironada, ell que sí, a tall de salut, s’havie ditejada la gorra autoritària i ara, retallat foscament a la ratlla de l’aigua, el seu posat geperut aparie el d’un elefant molt gegantí qui anés a envestir a patatxaps cataclísmics i molt sapastres aquell ridícul oceà de secà plenet de navilis de joguineta, i m’era vijares tot plegat que, efectivament, amb l’embranzida del vol d’una esbandida d’orelles, conqueririe al capdavall ben enjornet aquella ganga rebaixada i mútica de continent intuït.



Amb el cor un pèl menys feixuc, en acabat de veure un desgraciat content, fiu camí devers l’objecte de mos temorecs i cuscs desigs, cabalment, la tètrica construcció que s’aixecae una mica més amunt. N’era a les envistes, com haig dit, i com més a prop la tenia més poca gràcia em feie. No pas perquè presentés cap mena d’aparença si fa no fa cosina a allò que hom anomene, a l’engròs, gòtic, sinó perquè cap moixó es veu que no s’hi gosae atansar ni de ben lluny. En canvi, muricecs, aitant com vulgos; esgaripaen per les pastures com les caramelles d’una confraternitat cantacançons de bubianesos de conxorxa — shouting over the shielings as the shawms of a shebang of shills and shanachies.



Vora el trucador de la tanca, hi havie un rètol amb dues línies: Ca l’adobagèns, hi deie çassús. Çajús, amb lletres més grossetes: Ço d’en Pasqual Baratinsky i d’en Jerzy Ràkowitz — en Pasqual elleix, doncs, i en Jerzy d’afegitó, mon amic d’aqueixa ben recent (i, aitanmateix, que remota ara en l’esvalotament de mon consirer) travessada nostra.



Oi cavanet? Just.



(…)



Em venie a l’esment el recordatori de la primera operació.



(…)



Del Nyap més innoble neix l’inoblidívola Obra Mestra per antonomàsia; odissea pus acomplerta: de serf barrigador de xufles i vesc infecte pàs a l’Estorta emblemàtica qui persuadeix naturalment, amb la seua sola presència sobreixent de virtuts, i els nèctars i les ambrosies del seu alè sobrepur, la voluntat dels qui, en ullar-la, ja volen el seu món millor ans immillorívol (qui no hi corr, hi vole). Car eu, badocs i vans xarrupadors de galindaines, estruços del fins ara, com prou veieu, sóc… la dona més bella i asalta de la terra, na Genuïna Quical; sóc, planerament, la pus escultural i perfeta de totes les qui hi ha, aitant al món, com a la CI — Confederació Intergalàctica — com part de pels malmapats i malapamats esgarriaments de l’hiperespai — ei, poca cagarel·la, aitant hi fot, dieu-ne com vulgueu; fet i fet, em referesc simplement a tot l’univers conegut.



I no sóc pas sols man, qui ejacule, gaudent, aquesta molt punxegosa veritat; més cabalment: són els vostres ulls punyeters, que ho escridassen, bogets, pels descosits. Ep, a part, és clar, que, tot plegat, ja és prou quelcom que ha estat incontrovertívolament homologat pel CU (Consell Universal de la CI) en un ucàs extraordinari emès ara farà quatre jorns malcomptats.



Així que, companys, a fer’s fotre. Ara, tampoc, però, no us m’esfereíssiu pas aitant; valtres, rai, al capdavall. Ací, amb el que us en cont, us em rescabaleu. Car, ah, llas, allò cert és que per a arribar a aquet grau immillorable de beutat ultraperfecta, haig haguda d’endurar, naturalment, una balquena abassegadora de molt esparveradores operacions.



En efecte, no sempre fui com sóc; ausades, ben mirat, puc dir que, enjondre i antanyasses, era aital que, gairebé, hom més diferent, no l’hauríeu pas trobat aumon. Només us em cal confessar que ni d’afaiçonable femella no comencí. Hò, maleït, hom em malparie com a homenet, i, allavòrens, per a pus martiri, dementre que esdevenia homenet, així poc no em bellugaa, ah, llas, d’homenet: d'homenet; d’homenet rònec, escarransit, carrincló, molt lletjot, grotesc; xiscló congènit, nan, boterut, borni, malaltís — un bellugó virós, malèfic; pútrid abscés geperut amb potes nàquisses, aqueix sóc eu; escarbat merder desorientat, escuixat, cularrossegós; ah, fàstic! Cuca safarosa, microbi viral unflat descominalment amb sucs de llets molts virulents, monitòries, efervescents; amuntegamentet de bonys banyudament peluts que us obren als ulls esglaiats plagues incurables; que us encomanen, a menys de frec i tot, un tast letal dels pus espaordidors flagells…



Oidà, i així, si fa no fot, anar fent… Tant se val, ça com lla, doncs, qui era? De totes totes, minyons, re no gens prometedor.



I nogensmenys! Enveja i admirament sens límits, les faves! Car, a poc a poc, amb la força infinitament malarega i la voluntat omnipotent, del tot indobleguívola, del pinyol meu, que qualssevol horrors, per infrahumanes que sígon, fermament suporta, hom, amb l’ajut de totes les ciències cosmètiques i de reconstruccions, conjuminacions i empudegaments somàtics, al capdavall (sense que cap contra-efecte arranador pugo’m aturar, alípeda i homòdroma, dementre que, rauxosa, m’enfil devers el més alt dels podis, pedestals o acroteris olímpics, el qual, d’ençà del primer intent, haig tingut tostemps, com a única presumpta assumpta, exclusivament reservat al panteó dels immortals), hom, deia, amb totes les barreges i entrecavalcaments genètics ensems possibles i, fins a l’adveniment de meua trabeació o teofania, impossibles (granota transfigurada, promoguda a avatar paradigmàtic del súmmum de la perfecció anatòmica), em permet, tot comptat i debatut, que assoleixqui o reeixi a assolir d’esdevindre l’epítom perenne de la gençor insobrívola a l’univers — arran d’ara, tots els paràmetres de la bellesa es derivaran dels meus — els vostres ulls astoradament incrèduls no us enganen pas — tornem-hi: sóc, per a l’eternitat, la formosor i la xamosia personificades. Au.



Amb això, diguem ja que el llong procés prengué volada, prou innocentment, amb l’ablació tòpica de les berrugues dactilars — ah, llas, dobles com sanguinyoles encastades, pus doloroses que penellons de pam. Esgarrifoses llefiscositats us regalimen braços avall i us raten la puta pellarra, experiència d’allò pus estabornidora — els de més ja hauríeu perduda tota mena de moral per a tirar endavant; força, adu, bo i sobrepujats per l’impressió ultra-rigorosa, ja us dic que allò us haurie duts, via atac cardíac, al darrer abonyec del traspàs.



Eu, en contrast, escolteu-m’ho narrar amb tot empedreïment, tranquil·la i succinta, i infal·lívola.



Som-hi, doncs. Només els pocs, ço és, els de debò iniciats en les dureses místiques de la resistència, els qui ensinistràeu la vostra bullent vitalitat fins al punt que cap sacrifici no us pot ara fer cap por, posseïdors extraordinaris, sobergs i magnífics del collonut briu espartà, només valtres sereu capaços de mantindre-us ferms dementre que us assabent del cas — ferms i impertèrrits com ací me’n mantinc així mateix dementre que us el confegeixc, sense pietat.



En Pasqual Baratinsky, de fama priapúlica — els priapulacis, subordre dels gefiris, de cos cilíndric amb un trau anal a un bec i ganyes a l’altre — i llegendari adobador de l’ínclit cap de maquis Carles, i en Jerzy Ràkowitz, el gènit polonès, en foren els metges, de tota aquella primera carxena repugnant. Al capdavall de l’experiment, els prestatges de llur laboratori sobreeixien de cranis, vull dir, de calaveres, blanques i relluents, i d’allò millor rostades, sense la més petita desfila de carn encara arrapada a cap ascla dels ossos.



En Baratinsky s’havie finalment exiliat, i tots els qui pertanyien a la seua clínica clandestina d’adés ara feien el pelegrinatge gairebé sagrat a aquelles terres d’al·luvi prehistòric, ara desert, plenes de mormols primitius — a creepy weird susurrus — que us escanyaen de nit.



A en Jerzy, més sinistre encara, li abellie de camins de fer’m sopa de ballarina. Aital com sona, companys. Sortie de nits a encaterinar, pels cabarets, xicotes ben fetes, d’aquelles qui es belluguen nues pels esbellegats escenaris, i adu hi representen poixèvols actes sexuals (!). Les convidae, bo i fent continent, amb unes atencions exagerades, de coldre-les d’allò pus. Les festejae amb totes les de la llei. Entrò que, al cap d’un parell o tres de dies, ja les veie prou madures perquè, si els proposae d’endur-se-les a casa (uh, o castellot fosc i lleig), no li etzibessin cap escarafall ni rebuig, cosa que per aventura l’haurie mès en un grau d’endenyament aital, vull dir, aitan elevat, que perillae d’empènyer’l a escorxar-la allí mateix, als ulls lleganyosos de tots els empegueïts tranuitadors.



Llavors, aitantost a la cuina, les escanyae amb una clau si fa no fot bèl·lica apresa al temps que fou a l’exèrcit (polonès, el millor del món). Immediatament, amb ganivets ben esmolats, les tallae a bones peces i les desae a la nevera.



Aquella primera nit, me’n feie una truita de sang; les altres em portae sopa; cada nit, indefectiblement, sopa, sopa ben espessa, amb bocinets escollits (dits, ulls, orelles, mugrons) que es rabejaen en el greix — cal-me afegir tanmateix que anc no me’n feie rostits; i aitant que em semble que m’hagueren agradats!



Compreneu que el metge havie pensat (amb forceta llògica, pobrissó, cavà?) que un lletovari continu, extractat de dona ben plantada, ultra el fet indiscutívol que fóra’m bo per a l’estat anímic (la meua lletjor es veie esporàdicament bellament revenjada), tot ben comptat i debatut, havie de resultar ésser al capdavall quelcom de perfectament coadjuvant a l’eficacitat (així incrementada) de les seues més recolades operacions.



Evanescents nocions de beneficis totèmics ressonaven pels racons del quiròfan; com aquell qui diu per persona intermesa, en Ràkowitz em ponie al ponedor cagallós del cos segures potencialitats d’atributs d’altri, dels quals fins aleshores em trobaa, pobrissó de manguis, mesquinament nàquissa. (Ep, i noteu si us plau quina finor d’estil: que quan parl d’abans faig els adjectius masculins, i ara en el present els tornc femelles, per descomptat!)



Una vegada t’estimben entre les grapes graponeres dels metges, re que faços per ops d’extreure’t de llurs turments, serà gratar debades llims pudents amunt del pou on fores badocament entaferrat. Bocs emissaris i carnissers, a hores de llavors ja esteu, tots plegadets, massa emmerdats en els entrellats inics de l’operació. Malèfics mortridors, tractes són tractes!, us xiulen, verinosament, a cau del viu trepanat de l’orella.



I — és clar, quin altre remei? — tothom va fent.



Freturós de beutat, m’havia compromès delerosament a sotsmetre-me’ls.



—Això rai! —contestaa a cada tap esgarrifós que, com un altre monstre adormit encar pus roí i salvatge, m’aixecaen davant per davant per tal d’esporugueir’m.



Llavors, molt més tard, on ells bordaen, aèdics, incisius, amb cares de tretze déus:



—Cap de turc adés molt rèprobe, ben tost a tesa reexaminat;

En pic capgirats i reendollats a capbrots alternatius

I sovint oposats,

Els diferens estímuls i al·lucinaments que t’atenallen

Ans escarranseixen,

Desclouràs-ne un de nou:

Aquet de verge o venus molt benaurada!…



Tostemps els responc, joiosament supliciada: “Hò, doncs. Foteu-li’n!”

I és clar: “Albíxeres!”