Novè Lliurament i) En Tirant Alapà

i) En Tirant Alapà





En acabat de l’èpica correguda per la vall, al llarg de lleixes molt estretes arrapades com cinyells un pèl boteruts al llom ronyós del penya-segat, féu cap a l’estació; les brèndoles i les baranes de les barreres romanien ara tots desmanegats, com a l’endemà d’una batalla, jeien ací i allà, a la babalà o s’eriçaven perillosament com espinacs de ferro gegantins i desordenats. Havia de parar compte a trepijar’n cap, no fos cas que llavors no en bellugués d’altres de malfalcats o plantats leri-leri de tal manera que s’esbaldreguessin damunt qualcun dels infantons qui pels voltants hi jugaven, amb permís de certs progenitors massa mesells.



“No vull pas que, sobre, la canalla ho pago, i en prengo mal”, es digué en Llop, “car quina culpa en té la canalla?”



On anava en Llop? En Llop anava a la feina, com tots els resistents, silentment i sèdula, i corcant de sotamà tantost l’avinentesa s’alzinava. Et pots trobar un bòfia qualsevol dia en un malpàs i el pots ajudar a acabar’s d’estrompar’s. En Llop, infermer dels qui aconhorten moribunds d’hospital, és molt útil cas que una nit on és de guàrdia no el crídon que ha d’anar amb l’ambulància a roplegar cap peix gros amb cap atac. Oi que m’enteneu? Les vies del senyor Pepet són inescandallables — diu l’abúlica.



Sabeu aquella del senyor Pepet, qui, encara dejú en acabat de quaranta jorns i quaranta nits, renoi qui sap la gana? I tanmateix llavors qui se li apareix altre que (prou era de preveure!) el carallot temptaire, qui fa: “Ep, i ara! Tan fill de déu dels collons que dius que ets; vejam si d’aqueixos rocs pot fer’n doncs pans!” I el Pepet qui respon: “La puta, fill de déu, hem dit, no pas fill de català! Català, vade retro! Prou sóc de la cúria romana, i això vol dir profeixista, és a dir, proeh-panol, ço és, anticatalà. A més, per què collons serveix el pa? De paraules visc millor, per xò sóc el patró i el benefactor i el cobridor dels buròcrates i falorniaires, vull dir, dels castelladres.”



Tant se val. Recordareu oimés que, del mateix mou i manera que en Llop aconhortava malalts, i n’Empar feia de mestra i escriptora, o n’Amadeu Amadéu de esconilla-papers a la casa d’un escanya-rals qui negociava en hipoteques, en Carles, després del tacó dels mafiosos de la falsa escola, i abans no el lloguessin de dona vella ensenyant cuina antiga a la tv, es guanyava les garrofes bo i fent de pastisser.



Aquell dia, llavors que el jorn ja feia figa i que s’atansava el vespre, li tocava d’arribar’s al forn on feinejaria fins a quarts de cinc de la matinada. Fènyer la pasta damunt un taulell farinós per tal de llavors anar-ne formant les ensaïmades en acabat que aqueixa pasta hagués covat una mica el llevat i pujat prou, vet ací el gruix de la seua tasca.



Així mateix, en quines falòrnies consira durant les llargues hores quietes de la nit dementre que, silent, funy i feny? Sap que dingú, ni en Llop, no fou capaç d’endinyar-l’hi, a l’ultrarepugnant Vagínula I, el qual recordeu que va morir al llit — cosa que el rosega, el duu a perperir i alhora li dóna embranzida per tal d’esdevindre el mirall històric de la seua generació — és a dir, serà ell aquell qui l’hi endinyarà, al Vagínula II, fotut gastament qui cal sebollir sentina avall on es congria tota la merda del món — de fet, l’hi endinyarà cul endins, aitan endins que li n’escanyarà molt dramàticament la nou: “Entoma-hi el meu carall troià, desgraciat!”



La seua samaruga troiana, vet ací per què l’hi ha tinguda tots aqueixos anys, per a aquest destí final: quan l’hi té, sés amunt, al capdamunt del baldufari, i se li aventura enllà de l’esfínter que rata, fins al budell proper, i se l’hi desprèn i li puja pel paltruu, i per l’estómac i pel canó, i a la gola — a la gola — a la gola se li encasta i l’ofega, i cap cirurgià, ni en Pasqual, no l’hi treurà — astròlegs, vidents, per associació d’idees, alhora ja hi podeu predir la mort per vòmit i per verí del fill i tot, en Vagínula III, en la brutícia més fastigosa d’un altre canfelip, és clar.



I endavant, som-hi. Ves, això i detalls semblants somia, despert, angèlic.



Ara, en acabat del sopar matiner a la rambla, fets cap doncs a una cruïlla de l’eixample tarragoní, s’aturen abans de no dir’s adéu-siau. Estalviador de mena com és, vol aplegar-s’hi (a l’obrador de la fleca, vull dir) caminant i prou. En Carles escarranseix el ulls, escoseix l’horitzó, telescopa davant seu cada vehicle, cantonada i cau fosc; vol sobtar-hi el parany; que no fos cas que l’embosquessin els constitucionals, els assalariats d’en Vagínula, els enemics a la pàtria i a la llibertat dels païsencs.



—Què hi clisses? —demana la mestra, perquè sap que té millors ulls que no pas ella.



—Galivances. Tu i jo casats; una mà de mainatges qui ens grapegen les cuixes; ens ofereixen toies embolicades amb les cintes de la senyera estelada; ah, llas, Amb Pa, galivancetes tronades, ja et dic.



—Saps aquell (vol dir, acudit) que corr ara? —fa ella, per tal de treure-li les teranyines estroboscòpiques de la depressió sobtada—. Eixia de casa el militar xarnec; baladrer com tots, aesmant-se el més collonut, recargolava els plecs de part dessobre el nas i es tifejava (cap elleix), dementre que pujava al seu cotxe, aturat de qualsevol manera a la vorera, força a prop d’on vivia: “Ei, sóc perillós; realment sóc perillós; la malallet que duc, en sobreixc; no m’emprenyeu, tat? Que bullc. I a qualsevol instant puc esclatar…”



On engegava. I barrum.



—Barrum. Hò, noia; aquests bascs són capaços d’aixecar els esperits de qualsevol.



Tothom envejava aquells dies els mitjans superiors de què disposaven els bascs, que els permetien bellíssimes, molt sonades accions.



Es guaitaven el cel, on els estels no tornarien a ésser exactament en aqueixa posició fins passats vint-i-sis mil anys, i confiaven que a Catalònia no li costaria tant per a tornar a lloc. Tothom calia que empentés amb la seua empenteta, cavà? A veure quina satisfacció donarem naltres a tothom ben tost, es prometien. Hom s’estintola mutu, així perdurem.



De sobte, fenent violentment la foscor, féu via rabent un descapotable i ambdòs, impel·lits pel desig d’en Carles, s’hagueren d’arronsar a la paret, on, ajudats per l’ombratge, tampoc no hi feien gaire bot.



—Que no saps qui menava el bòlid? —qüestionà el mascle, fluixet i immòbil, no fos cas que el cotxe esbojarrat que de segur havia de vindre darrere, i cabalment el parell de bòfies de dins, no els copsessin i llavors, altrament ben frustrats per l’àgil escàpol, a manca de millor, rancorosament no s’interessessin excessivament en ells dos.



Com la xicota, també menfotista rai, sense idees, s’estimava més de callar, en Carles féu continent d’anar a posar-s’hi bé; pensant-s’hi, però, se n’estigué; per comptes de què, bo i estalviant-se els gests, només mormolava: “En Tirant Alapà. No et faré l’anàlisi dolguda dels estratagemes oblics que ens duien a conviure-hi, ni que només fos durant uns segons molt perillosos, car cagot i pegós, i doncs empegueïdor, ell, déunhidoret, això rai, prô valgui el detall de dir’t que, vam compartir, amb cinc-mil d’altres, una mateixa barraca al camp de desnutrició de resistents que els invasors instituïren primer a Albatàrrec, posteriorment a Montsó, i ara han anat reculant fins al cor mort mateix de llur terra merdosa i sense vàlua. Dins l’AME més pregona, dins Aquella Merda Estranya, com en deia, per comptes de dir’n Eh-pània, aquell cubà, el català Pep Martí, heroi en terra adoptada, de qui l’odi a l’estat cagalló és tan intrínsecament català que ni cal cercar-hi més perquès. Ei, tant hi fot; la qüestió: que abans d’escapolir-me’n, del camp de càstig i d’enxarneguiment accelerat, en Tirant Alapà poguí conèixer’l si fa no fa una mica. Valgui dir’t oimés que cada camí que hi enraoní, un dels merdanyols qui hi feien d’escarcellers apareixia amb el seu aerosol de DDT i ens l’entaforava (de per riure, el filldeputa feixista) oronells endins, o al guaita de la torre se li desencallava tot d’una la metralladora (de casualitat, creu-t’ho) i a una altra dotzena dels nostres veïns desnodrits els era segada la vida dementre que clapaven dins les arnades tendes. És clar, tothora una dissort o altra. Car sàpigues que amb en Tirant Alapà Perera, malvestats rai, un riu seguit; pus: sovint i tot una torrentada sense fre. Es veu que, malastruc rai, ha estat fet i fet destinat a tindre una vida tota feta de projectes fallits, mig embastats — salades, enfangades, caigudes al bertrol, en volguessis. I tant. Trompades sense repòs. Rebuigs, ve-t’ho aquí, cadascun dels episodis de la seua trajectòria vital, com ara produïts a la biorxa per molts d’escriptors cansats, fastiguejats, sense esme… Per l’oficialisme asfixiats.”



—Ací t’oeixc —amaní la mestra—. Tot propagandista es sap un cagat, tret que sovint n’hi ha qui no ho saben pair prou bé, i llavors el sentiment de nelet els duu al suïcidi, o al del personatge. I tanmateix: prou que, per tal de perdre tot el lleixiu, prou cal més d’un aiguavés, amb això vull dir que: no pas un sol detall guerxat del viure, ja t’ha de dur a la desesperació i el suïcidi.



—No.



—Això rai. D’altres eixides hi ha. Com fan ara aquells altres agents seràfics de sant peret de baix, qui, al capdavall massa sensibles, ai, més que no pas escriure, ah, rosegats d’impotència en haver de suportar els greuges continus i travetes que han de fer a la pàtria per veure’s mica publicats, és palès que amb molt més de gust (pus eficaços, oidà) es dedicaven a ficar bombes davall els cotxes i els tancs de nyigui-nyogui del bofiam de tota casta (en un bombeig eximi, pels segles validat i perfeccionat), damunt les irrisòries carrossetes reials (arrossegades per rucs de forat del cul tonsirat per a usos magnes), i ensems els carretonets adjacents d’esguerrat de llurs acòlites, llepaculs i ximpletes — totes les botifleres repugnants, massa meselles i balbes per a sentir cap càrrec a l’esment, com na Gaspara Garrins, de qui m’estalviaré de relatar’n la vera biografia, no fos cas que encara se n’aprofités com s’ha aprofitat i plevit fins ara, puta golafre, de tots els altres treballs nostres. Ai, doncs, ja et dic jo que fotrem goget.



—Raó, hò i tant, n’Amb Pa, tota teua; mes lleixa’m tirar envant, fa?, que encara no haig enllestit això d’en Tirant. Xst, s’esqueia que si fa no fot, ah, vint-i-nou anys, un fotògraf, tramès per l’ONU amb un equip d’investigadors, un pèl abans, esquimat per l’ús, no se li enferritgés a mort l’objectiu, vull dir, el diafragma, allò que s’obre i tanca (redéu, isnell) com una parpella o un esfínter, i la màquina se li n’anés a parir panteres, assolia de captar’l, per cabal i sencer, destacat, amb la millor llum, en una instantània de prèmit — més tard, quan la foto aparegué als diaris, hom el coneixia pertot arreu (i ui, esfereïts) com a l’esquelet d’Albatàrrec. Les legions sens fi dels hipòcrites del món, els quals que la nostra pàtria al capdavall guanyi i esdevingui lliure se’ls en fot un all podrit, s’escridassaren fins que els invasors i sucursalistes no l’estorcien. L’esquelet arribà a casa seua i declarava que cap altre neguit no tenia que no fos tastar les famoses carns d’olla i escudelles (hum-hum, nyam-nyam-nyam) de sa mare. En Tirant Alapà, qui quan l’estorcen del camp de desnutrició de resistents, ara fa dues tardaós, només pesa divuit quilets, n’ha recuperats quinze més a l’hospital de Ginebra. El terratrèmol ginebrí que destruïa també l’edifici on el curaven accelerà el seu diguem-ne guariment; li donaven cuita-corrents l’alta i el ficaven a una ambulància, la qual tingué la bolla o xiripa de no estavellar’s mitja hora durant i tot al llarg d’uns vint quilòmetres. Amb carro, carretó, patinets i empenyent-lo, el cas és que les diferents nacions occitanes se’n desempallegaven a poc a poc fins a lliurar-lo, oidà, a terres autèntiques de la pàtria; en acabat, tot ha estat bufar i fer ampolles. L’esquelet més famós de les nostres contrades, tret el de Talteüll, és clar, i el d’alguna altra símia antiga, tothom li profereix obsequis, inclòs aqueix descapotable encara miraculosament sencer, es veu, tot i que ja veurem demà què en diuen els diaris — i ausades la secció d’accidents molt esborronadors.



—Nogensmenys, és estrany així poc que no n’hagi sentit a enraonar ja no dic gaire, gens, d’aquest nyèbit de debò faduc i matusser.



—El pot de la pega, filla. Ara, ja et dic, en canvi, milers l’han vist retratat i n’han llegides a bastament les adversitats i malaurances. És clar que re no el distingeix com les panxades; les rascades de llumí bord; les flamarades de ble negat que petarrellegen i s’esmorteeixen sense remei; les espifiades i fallences sense respit; tots els actes iniciats que afollen en el silenci més flonjo i desmenjat; les palles borratxes mullades, xopes, que malreïxen, mai no s’encenen, ves, que li fan llufa, i buf, què? Tant se val, dingú no se’n cura, dingú no se n’esperava molla; i és clar, això no és digne de notícia, es veu, i el poble no se n’ha assabentat; aitants d’intents gavanyats, aitants de torbs, desoris; tot allò que emprèn, ho emprèn debades; desfetes quotidianes se li fonen com la neu en el brac bufat, lleugerament pudent, del pas perdut, de la drecera inútil; amb prou feines incoats, gest rere gest se li esfigava; entelèquies eixorques, sense esdevenidor, són cadascuna de les seues possibles propostes; ni ací no ateny, els pensaments elleixos se li ofeguen encadenats, sense enunciar del tot, cascun el cap no pas a la cua ni al cul del precedent, sinó al melic, a la panxa tova, fofa, laxa, liqüefacta; la forma més completa de tot allò que esbossa és el monyó barroer de l’amputació, el nyap sapastre, el bunyol amorf, l’esvaïda blana, sense cap importància. Prô, tot això, qui ho sap ni se’n fa cap pedra al fetge? Dingú, és clar. Això només l’afecta a ell; ara, la seua imatge, això fa mal a tothom.



—Estampeta de la pega amarga.



—Sa mare mateixa diu a la premsa que durant l’estada a l’hospital l’esquelet ha rebudes lletres rai; i adu elleixa, d’ençà que l’esquelet eixia al diari, només ossos i la pelleringa, en rebia a cor-què-vols i qui-sap-los. Diu que una lletra gosava difondre, amb força volubilitat i parençosa, el dubte que no fos que tot aquell retrat d’insecte escrofulós, sorrut, llangorós i sense estómac, sant tornem-hi, no fos, tot plegat, tot el virtuós que calia, ans es maliciava l’escàndol d’un trucatge vil.



—Ah, corcs i baluernes (s’esgargamella sa mare), ensumar-hi la falòrnia; carallot, no pas! Ni amb una espurna de ductilitat eixelebradeta no hem aigualida la total veritat ni, noteu, el verí patètic d’un pom d’orquídees no afegíem, baladrers, enfal·leriats per l’ovació. Altrament, a crítiques cròniques d’aqueixes en fem l’orni, incongrus; menys balders, ens subtilitzem, sorneguers i a l’uníson, a la temptació que ens duria a damnatges i flastomies, i, per comptes, ens esbaldim com brolladors a l’èxtasi del jorn nou. Romanen enrere les foscors del col·lapse; del nostre enteniment de fresc il·luminat, n’abolim d’empertostemps escarcellers i ultimàtums i, radiants, adu enlluernats, no perdem, en voreres i paviments semi-àrids, jamai pus el temps recent en foragitar parracs i greixums de pidolaires i gastaments, qui amb mans de pop, com cercapous, volen manipular’ns perquè els ruixem, ni que només fos d’esquitllèbit, amb les nostres aixetes de la caritat i la fama. “Heus-el!”, indiquen, en guipar’l (el meu fill), i de seguida manen: “Heus-lo!” o més aviat: “Heus-l’hi!”… “Ja l'hec, ja l’hec!”, fan entre ells, en un desori d’engavanyaments, escarafalls, estiracabells i polsegueres; cap altre bé semovent, però, no tenen tret de la balba misèria de llurs sengles (o pus tost recíprocs) vits, els quals s’arrenquen i desarrelen en llur neguitós delit; on, ja els planyc, es moren; l’espitxen escolats pel forat que enyora a mort, llas, la pèrdua immortal del samaruc sacrosant. Ara, tant és (continuà la mare, de poc temps ençà cinyell ben fosc en judo), car, fos qui fos l’heretget qui trameté la lletra malcreient també negligí de signar-la. Tanmateix, som-hi, noies i nois de la premsa, pareu i entomeu, si feu el cor fort, que ara us hi desenllosseixc a l’engròs cinc centimets d’allò que s’hi moca.



On redacta aqueix peix podrit, verbàtim, jotflic: “Us compadiríem, senyora, ans ens sabria pler de greu per vós si aqueix espantall malpintat i malretocat fos de debò algú, i de més a més el fruit del vostre entreví o bòtima; el cert, però, és que d’altres feines tenim tots plegats, cabalment mirant de no esdevindre bec-grocs histèrics, bo i esbalçant’ns-e a plom tràngol avall de la manca apocalíptica de nodriment; somiem, escèptics, ultra botifarres ni que fossin ràncies, l’alliberament i la sostinguda llibertat de la nostra pàtria. Escartejant els rúfols episodis del vostre brètol de diguem-ne fill, gairebé renyíem, la meua dona i eu, tractant d’adscriure’n l’enfarfegada malestrugança (ella, amb temeritat, a la gana; i ací, el tit: man, més filantròpic, a la set de llibertat, dinamo endèmica que produeix tota mena de penes i doncs malalties en els lleials patriotes), prô això rai, atès que a temps hem descobert que aqueix vostre artefacte per a regirar budells era, i prou, la vostra manera de fotre-us-en del personal i, reaccionàriament, de surar al tron del domini i l’anomenada, quan, de fet, només sureu, com un altre drap brut oblidat i una altra nosa, a la trona-orinal on, sense embuts, els espantalls esvaïts de l’ànima de cada soldat, escombriare, mestre, buròcrata i bòfia de l’exèrcit invasor tibadament es caga. Nascut amb la flor al cul, se’n ve de mena, sabeu vós? Altrament, tot fóra fotre-ho de creus i fer saltar la banca. Un consell, ensarronaire marmanyera de palla a l’ull per a espantalls qui ni la fam tot plegat no espaordeixen, malprofit no us faci, pitjor encar que no ens fa a naltres; i llavors deseu’s-e. Deseu’s-e i deseu’s-el. Feu, per comptes, pas als peoners clandestins qui el llambreig dels paviments massa escalfats en escruix ja asclen; tot miratge es mereix d’ésser rebentat en esclat i que l’esclafin. Apa.”



—Carall, xiquets; oi, hi ha gent qui amb bona fe no es creu nidéu —comentà la mestra, eqüànime.



—En tinc adu el martirologi, senceret eixit dels seus llavis —presumí en Priàpul—. Saps? La història de la seua vida.



—Vols dir, la biografia de l’altre escriptor anònim, sacrificat per les forces de l’ordre?



—No pas, dona; la de l’esquelet afamegat, vull dir. Sàpigues que... Para l'orella. Pel·lícula: un-dos-nyec. En Cesc Alapà, pixatinters, s’havia acabat de cardar na Fina Gutierres, secretària, bo i havent-se-la encavallada a la falda. Quan acabà, pessigà el condó regalimós i pegallós i, bufadament, tifa rai, ell, el llençà cap a la paperera del costat de la taula de na Treseta Perera, qui, a través del corredor, s’havia guaitat, inconscientment eixarrancada i plorosa de cony, la cardada fugaç del gran Cesc. La tirada de condó a la paperera no encertà pas el centre de la cassoleta. De fet, fou feta d’una manera tan matussera, tot i que el jugador es trobava a tres passes del cistell, que el condó reboté al cercle de la vora i, talment una serp mig trepitjada, estrebà el coll cap enrere i escopinà un gargall de lleterada que anà a fer cap part dedins d’una de les cuixes de na Treseta. Aquesta, per amor a l’impressió rebuda pel contacte repel·lent amb aquella secreció llefiscosa, esfereïdament bellugà la cadira cap enrere, i amb aitanta de força que la tombà. En tombar la cadira, és clar, ella perdé l’equilibri i caigué adu de cul, cosa, ausades, que el gargall tan fastigós aprofità per tal d’esmunyir’s múrriament cuixa fineta avall fins a ficar-se-li al forat del secret, pobra Treseta. El tub del secret, oimés, s’esqueia d’estar tot mullat d’aquella substàcia mocosa d’on s’omplen els tubs dels secrets de les dones quan voldrien que hom se les cardés. Car, en veure cardar na Fina, també na Treseta n’havia volguda part. I ara, senyor-senyor, n’havia tinguda una part molt més grossa i diferent que ella no havia volguda, car cap al cap de nou mesos li’n neixia en Tirantet. Lògicament, els cognoms d’en Tirant: Alapà (de part de son pare en Cesc) i Perera (de part de sa mare Treseta), què hi fotrem, el marcaven sòcraticament per al romanent. Ça com lla, d’ençà del jorn que fou nat, portà una vida que, efectivament destinada pels fats, semblava sempre obeir a projectes mal lligats, a mig pastar — al capdavall rebutjats. Per definició mal definit, els àngels guionistes de la seua vida no acabaven mai de pendre-li i trenar-li comcal els fils adients, com ara si a cada nou episodi que li toqués de viure esdevingués un altre afoll d’aquells tot just iniciats, prô de seguida sense recança apagats; un de tants personatges víctimes, els actes dels quals mai no sobreviuen l’estadi de gargot; trist producte de molts d’escriptors ploramiques, d’aquests a qui els costa sempre tant d’acabar mai res de bo. Li deia, per a consolar’l: “Home, això rai; fet i fet, tot ben sospesat, si fa no fa com la vida de quisvulla, no et fot?” Ara, noia, la veritat, eh? Capbrevat en el capbreu dels elets, el marrec, a fe de déu. Escolta’m.



—Espera’t; també: amb quina mena de vaccí deuen vaccinar’s els elets per tal de mantindre’s elets d’empertostemps? Em fa que cap vaccinet no vaccina millor els elets de cada contrada que el vaccí mocgroc de l’enveja. L’enveja és vesc i ciment que els tanca dins llur predi plutocràtic una miqueta més hermèticament. Hom enveja els qui hi són dins, al cercles molt reduïts de la riquesa poderosa, i bo i envejant-los hi despèn cada dia les vint-i-quatre hores. I alhora, en conseqüència, ni sap que hi ha gent fora dels cercles — aquests els percep només com una nosa. Sovint no n’és del tot segur, prô sospita que, si fa no fa, sobretot quan les trepitja fent-se’n cancaneta per delit de poder espiar damunt les tàpies altíssimes del cercle, les noses són encara vives, i belleu serven adu traces de consciència, fent la viu-viu, aguaitant generacions millors, temps belleu perduts en l’esdevenidor — justament com varen fer antanyasses certes races de lèmurs i d’ai-ais.



—Ep, no caiguis, ara —féu continent d’aturar-li la relliscada; sense ajut, però, ella romangué estampada al mur i en Carles esmenà el gest, s’acaronà el pèl moixí i blanc de la seua barba—. Vols dir que encara no podem treure el nas?



—L’enveja els reforça part dedins també — impermeabilitzats part defora per l’enveja mocosa dels forans, i part dedins per la secreció dels qui hi són i que raja a doll encara més profús. Com allò que al rusc hi fiquen les abelles, com se’n diu?, àmec?, màstic?, pròpolis. Car com més poderós més envejós. Perquè al poderós li fa l’efecte que la felicitat de l’altre (de l’abellot, de l’obrera), per petita que sigui aquesta felicitat, és com si l’hi pren, a ell. La pròpia felicitat (pensa, infeliç babau) ha d’ésser absoluta! Exemple: el religiós qui no vol que dingú s’esplaio gens — i menys sexualment!, car això de religiós i fotre pel cul sempre va junt. La religió, que només fou un invent repugnant dels poderosos per a tindre acollonits els de baix. Tret que hi ha camins que la bestiesa ateny límits inaesmables. Te’n recordes el Vagínula I? Es cregué la puta mentida, es cregué l’escandalosa falòrnia dels inferns i els pecats originals i tota la merda del contracardar paradisíac. Cal ésser filldeputa datpelcul, i popar’s els cagallons, per autoenganyar’s tan favament. Ja et dic que perill al món, rai. Car ja veus qui són els qui manen.



—Som-hi, que faré tard. Aquells de la persecuicó abrandada de bòfia retardat, tots plegats deuen ésser prou lluny. Som-hi, ja hi som…



Doncs, i eixien de l’ombra, i, tafoi, quin ensurt, però — vull dir, quin esglai més fort. De trascantó, els tombava la cantonada i, voltorenca, rampinyaire, com si els hagués estat escoltant l’estoneta, els queia part damunt la Germana Jagasdecrístol, monja eh-panola, és clar, qui de jorn mortreix infants a l’hospital i de nits fot de puta.



—Ja et tinc! —féu la bandarra, ronca com la qui prega fent-se estacions de rosari.



Dos mastegots ben entaferrats i simultanis l’esterrossaven. Plana del tot, bocaterrosa, gens a la xamberga ni escarxofada, covaria amb el cul de la boca un llambordí fins a la matinada.



—Totjorn diuen que ens tenen —apuntà no me’n record pas ben bé si l’heroïna o l’heroi.



—No ens teniu! —féu l’altre, cridant; i reprengué llavors, rient—: Ens tenim tot sols.