Guaitajorns del guaitaconys

ou-de-reig




Guaitajorns del guaitaconys.



31 de juny:

(…) des de petitet que sóc un inveterat, empedreït guaitafinestres… D’ençà (qui sap) que atret, enllaminit, engrescat pels palesos esquers de les padrines… Ah, sí, elles, i les dones en general, vós, cavà…? Quina oloreta de fer trempar! Sobretot la sentoreta torbadoreta que ix de llurs culs… Per llurs culs les coneixereu…!

Hi ha el cul bru, ben ple, sempre flairós, de la meua padrina del Gaió… Bru, com si sempre el duia enlaire, colrat a la platja, ella que mai no s’ha banyada enlloc… Només asseguda jugant a cartes, renegant i contant acudits verds… Sense por de mi, no sóc ni roba estesa, massa carallot per entendre-hi re… I llavors, ah els encantats premigjorns d’estiu, les suoses migdiades de l’ensumar-li ans llepar-li els secrets tendrums que deia l’eximi…!

I hi ha, és clar, el cul tan blanc — mòrbid, l’en descriuen els científics del cas qui se n’entenen — més flonget, i furtiu i amagadívol, ei, escàpol — llas, i netet, la fortoreta neutralitzada qui sap si per sabonets de pudor de perfum (ecs!) — el cul amb prou feines filustrat de la meua altra padrina, la de Montgai. És tot el contrari, missaire, del bon mot, casta, decent, com se’n diu, recta, màniga-estreta, mes tan bona dona; me l’estim com l’altra. Me les estim d’allò pus totes dues. I en seré i els seré fidel fins que em mori i al cel, déumeu, me’ls reuneixi — només m’esperen que hi faci cap, els sóc el lligam perfecte que fa sencera la tríade felicíssima, tan escaient; sense mi allà dalt, òrfenes, com qui diu, sense manera d’endollar, sulles, rònegues; no s’entengueren mai; els calc; ningú altre ni en aquest món ni en cap altre no les estimà les dues i fou per les dues estimat. Ja me n’enyor prou, ja… Mes… Cal espinyar la ceba, vull dir, espinyar-se’n, acabar el trajecte obligat…

Ho deixarem per endavant. Ara tot allò tant se val. La qüestió que em faig grandet i hom em priva del cul de les padrines. Hom, vull dir, les circumstàncies, la dura vida. I sense culs, què altre hai de fer que espiar per traus i escletxes, i panys i portes i finestres — a sobtar-hi, ensumar-hi si puc, culs!

És tan evident!

Al cap dels anys — anyocs d’anys espiant — podeu gosar-hi messions, si me n’han passades de grosses! Una rata m’ha mossegat el nas — mesos pendent, angoixat, que m’agafés la ràbia. Mossades de gos a natges i panxells, això rai, vint-i-dues o vint-i-tres. Trets de fusell, tres o quatre, déun’hidoneret, sense que cap, gràcies al cel i a la sort, em toqués de ferm-de ferm. Mes enxampades pels maleïts vares, pels molt cruels saigs nocturnals, dotze o tretze — això sí que fa mal, se t’enduien a torturar’t a llurs ergàstuls i gardunyes — mastegots a betzef, cada vegada pitjor, més subtils no, més grotescs, barroers mitjans de fer’t malbé: el forat del cul ferrenyament manxat, bombat, els collons en serjant, en llassís…, i tu oprimit, sense gosar dir ai, com ànima de pòtil, com un pòtol…, deixat anar fet a parracs…, un cassigall…, amb prou feines capaç de fotre un peu davant de l’altre... Tres mesos o més per a refer’t.

De tal manera que ara últimament, aquests darrers quinze anys o així, ho deixava estar, massa atrotinat, fent catúfols, decadent, deprimit, vull dir, decrèpit, sí, me’n pairava totalment.

Tret que anit, ai, anit em trobava fortet, i una galivança vinguda d’allonre, angèlica, demoníaca, un neguit punxegós, pertinaç, una fal·lera pessigolloseta, un enyoret tenaç, arreludet i dolcet, de tornar-hi…, de tornar-hi, se m’encastava als com se’n diu, als nítols, als entretalls, i sense ni saber com m’ha fet eixir al carrer… Eren cap a les dues de la matinada. Nit fosca, com se’n diu, afòtica, cavà?, sense lluna.

Ves, no hi trobava gran cosa. Res. Un foll qui calava foc a la pròpia casa, delerós d’expulsar-n’hi d’altres qui també hi habitaven. Passava de llarg. I també m’esquitllava d’un tiroteig entre bandes. Les lluminàries, els espetecs, les olivetes arbitràries, els pinyols rebotuts molt perillosament… Una festeta estranya. Un intercanvi una brinet caòtic de trets, i jo de casualitat entremig, amunt i avall, una micoia perdut — un fuselleig rialler, gairebé exhilarant — tantost hi sóc entre amics, tantost entre enemics — n’hi ha qui hi van de debò, se m’esmunyen part la vora, mig ajaguts, d’esbiaix, serrant les dents, remugant paraulotes, suant, amb tot el desig gairebé fluorescent de matar… Hai caigut, hai rossalat avall, per un carrer que feia força baixada, i els espetecs ara eren llunyans…

Massa silenci. I llavors hai vista la casa — una casa bona, de ric… Relliscós, sense fer gens de fressa, hai pujada la reixa, m’hai atansat a la finestra amb llum, i ai, llavors hai presenciat lo crim. L’assassinat. Una dona, una noia matant amb un ganivet un vell.

Hai fotut lo camp corrent, amb un ferro de llança m’hai esgarrinxats els pantalons… Marrec, quina destrempada! Ja començava d’encebar la bomba de la lleterada, com qui diu, manxant amunt i avall el trempat, el batec accelerat amb l’anticipació de l’espectacle, quan, ganivetada va, ganivetada ve… Corria com un esperitat. Fotia uns bots. Com de jovenet. Un poltre esguitat, com se’n diu, guit. Cap a cai, cap a cai, cap a cai hi manca gent. Hai tancada la porta amb vint mil forrellats. A ca meua, ben seguret.


13 de juliol:

Els diaris i els rum-rums encara en van plens — de l’assassinat molt misteriós i ultratjós del cap superior de la bofiassa. Ningú no troba qui hauria pogut ser qui fos qui gosés fotre la pell a un ésser tan desitjat i estimat per tothom, diuen, fent-se’n una pila de creus, els mitjans…

Sóc l’únic testimoni doncs del tort majúscul, de la malifeta exorbitant, això sembla. Tothom altrament anant de cul. Els bòfies emprenyant totdéu. Aviat no es podrà viure. Ningú ni gosant eixir al carrer. Els negocis a can pistraus, la ciutat migrant-se, pàl·lida, morent… Què faré…?


32 de juliol:

M’hai presentat. Els hai dit què. Tot el xorrèstic. Hai fet cua entre el xurriburri i quan m’ha tocat hai confessat. M’han degut pendre per un altre tocat. Molts qui volen sacrificar’s per la ciutat, o eixir als diaris, o fer penitència per d’altres pecats, o folls de tancar hermètic i llençar la clau a mar. No m’han fet gaire cas, no. Massa avesats, empedreïts, foguejats, fastiguejats. Mes, això sí, han preses totes les meues dades. I un batlliu bròfec, sorrut, m’ha acompanyat tornant a casa. Ha comprovat que havia dita la veri. Que no els havia anat a aixecar la camisa; són molt malfiats, allò els enfelloneix un colló. Ha vist que vivia a casa meua. Que era d’aquell qui fan bondat. Una mica curt de gambals, mes obedient, atent a les bateroles de l’autoritat, això rai; home, amb el defecte de l’anar espiant finestres, cosa antiga, per dissort arrapat, atrapat a l’espiral maligna de menudet, mes què hi farem, tothom amb un tap o altre, ja se sap.


14 d’agost:

Els pudents m’han trucat que em presenti demà. Marededeueta, senyor, que no sigui re.


33 d’agost:

Collons quins quinze dies! M’han fotudes les mil-i-una. Tortures a tort i a dret, a dojo, vols-ne! És que no se’m volien creure de cap de les maneres… I mira que els ho explicava bé!

—Com us penseu que m’hai poguts passar quinze anys sense guipar culs, conys…? Recordeu si n’era addicte. Enxampat tres milions de cops. I aqueixos darrers quinze anys, gens, ni una vegada, verge, salvat, com mort. Prou ho diqueleu a la meua fitxa criminal.

—I és clar, desenvolupava una tècnica de substitució gairebé perfecta. Hi estudiava bon tros, me’n cremava les celles, milions d’hores fullejant profunds tractats, llapis al puny, llibreta al costat, guixant, guixant eternament, il·luminat, il·lustrat, saberut. Ho havia llegit en llibres científics de pornografia científica escrits per pornògrafs científics diplomats científicament de la cosa al cas. I, escolteu, és matèria cent per cent encertida.

—Cada tret de la cara es correspon a un tret del cony. Només cal estudiar-ho, seriosament, hores i hores, esdernec, esclau, amb sereny afany. El nas amb el clítoris — mateix embalum, mateixa forma, congreny, gàlib, nòlit, com se’n diu, contorn. Els llavis amb els llavis — el de baix, dalt, els dels costats, prims, grassets, arrugadets, suaus, sinuosos, fimbradissos, tortets… Llurs tonalitats… El borrissol s’adiu al borrissol — mostatxudeta, glabra, mig i mig, anar fent… L’humitat amb l’humitat… Saliveja… Llagrimeja fàcilment… O és rebeca, durícia, gallimarsota, comare, ermota… Ah, els ulls, llur nineta i el trau central, la mateixa foscor, el mateix cercle màgic, ja ens entenem… I cal fer escaure les orelles amb l’amplor dels ventalls, cavà…? L’eixumflaó… La finor, la transluciditat… Etc. Etc. Una ciència descrita perfectament i latament als llibres estrènuament estudiats. I el tit, un servidor, un estudiant molt reeixit, modèlic, qui hi excel·leix, nota alzinada, la millor d’aumon — qui hi excel·lia aitant…? Traçaferit, talentcurull, gràciaborrut — inoït, un cas, cum laude, tot allò. Tècnic en la matèria, doncs, i tant — tan científic com els propis exaltats professors, acadèmic, palmari, un superdotat. La culminació, el súmmum, ningú aumon portant-li altre que el voraviu de les faldilles d’ínclit conferenciant, si volgués, als quatre paranimfs més gegantins del savi univers.

—Tret que d’ençà d’aleshores, és clar… Només em calia anar pel carrer i trempar-hi de punta a punta — de l’instant d’eixir’n, per la porta, guaitant cares, és a dir, comptabilitzant conys, fins a tornâ-hi a entrar — desfet — massa escorregudes… — eslleteradat manta vegada — quinze o setze orgasmes pel cap baix. Cada cara de dona que veig alhora li veig, per comptes, immediatament, el cony. Automàtic. Perfectament: qualitats — mullena, flaire, tint, vernís, amplada, estretor, poblament, ús, desús, somrís, carès, ganyota — tot!

—I, doncs, que això s’esdenvingué, cavà…? Aquella nit malastruga del mortriment totdestarotador. En veig pus tost el cony — no hi puc fer re. Automàticament… Inevitable. De totes totes. Cal comprendre-ho, ficar-s’hi, sense prejuís, amples de cor, francs de cervell, ja sé que els és difícil… Mes s’hi posen, si els plau, s’hi posen — és essencial… Si en veure una cara de dona ja en veig el cony… Per tal de tornar a reconèixer la dona qui occí l’ultrageneral qui tant amaven cal que li guaiti el cony. No n’hi ha d’altra, ves.

Els bòfies, sempre tan limitats, pobra gent, armats fins a les orelles, mes no pas de matèria grisa, no — i poc que se’m creien pas! Diuen: aquesta no ens l’empassem. I garrotada de plat de resistència, batzac, abonyec, entoma, clatellot, pinyac, rebentada. Diuen: un altre estratagema oblic teu. No et coneixem gens! Per tal de poder espiar conys, tot sa i estalvi, i encara empadronat, com se’n diu, padrinejat per la Secció de gànguils viciosos del Viciós, qui vetlla, coratjosament i esfetgegada, per servar les morals comcaleroses — falòrnies rai, tindre la gent prou acollonida, per això serveix l’autoritat, jo que consir, d’amagatotis, rebent rai.

Creu-t’ho, animal, que et deixarem ullar conys — i per obligació! Esgaripen, i barrada va.

Mes aquella era la pura veri! Porteu-me alcorans, que els reprenc, i bíblies i totes les samfaines sagrades, i capellans que hi juri i m’hi confessi — és la veritat de totes les veritats: només veuré la cara de l’assassina si li veig lo cony! En tinc lo cony gravat al collons de cervell! Això i prou, s’ha acabat. La mare qui em va parir. No hi puc altre.



15 de setembre:

Avui que m’han donada l’alta a l’hospital, els mateixos grofolluts destralers qui a tacons m’hi ficaven, m’hi han vingut a cercar. Tenen la ciutat paralitzada. Tres mesos o quatre que ningú no en pot sortir ni entrar. Ara es donen; no ho diuen, mes es donen. Cap altre expedient, es veu. Volen doncs que comenci de guaitar conys. Detingudament, que no la cagui. Esbrinant-hi, escatint-hi — hi perquireixes amb totes les de la llei; tens la llei a la vora, tothom s’hi acotxa, submís — instrueixen. Dic: som-hi.

Diuen: t’hi concentres. Cada cony. Triguem el que triguem. Valgui el que valgui. Tant com calgui. Anys i panys. L’assassina l’heurem.

Volen que guipi conys, tots, tants com en càpiguin fins a l’instant gloriós de l’eureka, ca…? A veure si hi veig la cara de l’assassina. Al capdavall, quin orgasme de sang per a ells! Volen revenjar’n la mort molt vil de llur quòndam cap molt adorat, molt entronitzat, molt divinitzat, molt d’ells, ells.

Els hai dit que allò que recacejàvem aitan esdernegosament, que allò es tractava d’un cony, vull dir, d’una cara, tant se val, d’una cara jove. Entre els setze i els quaranta anys…

I doncs, així fou establert… Totes les dones i minyones entre aqueixes edats — els setze i els quaranta inclosos, i els quinze i els catorze i els tretze, i fins al quaranta-cinc per a bona mesura, no fos cas — m’havien d’ensenyar llurs conys. Cap excusa, amples d’eixarrancament, franques, d’urt a urt, de nas a clítoris, clavat. Que bo i estudiant-ho tot ben atentament en puguis deduir la cara de l’amant secreta qui occí barement i roïna el bòfia al món més immens. Apa, doncs, som-hi, envant, i pit enfora, heroic minyó — seràs la nostra salvació, restabliràs, intactíssima, la nostra sollada, ara llorda, honor.

I així anar fent. Què us diré…?


34 de setembre:

Ep, hai vists, ben acuradament, aquests darrers dies, uns quaranta mil conys. Verosos i a mig verolar, per fer i a mig desfer’s… Nyam-nyam. Nyam-nyam, gairebé tots plegats. Hi hai furgat una micoia, a destriar-hi tendrumets, esbaldir-hi pelets, estarrufar-hi plecs, arrufar-hi el nas, assajar-hi elasticitats als indretets erèctils… En fi, ja se sap. Cosa que calgui. Ara sí, això també, n’estic un si és no és massa tip. Gairebé. Costa d’ujar-se’n. Quarant mil més i plegaré. Em sembla. Me’n començ d’enfitar, potser, com qui diu…

Ple de dubtes. Avui dia de descans. El cap d’any del difunt bofiàs — hauria fets diuen si els quatre mil o així, si fa no fa…

Demà a tornar-hi. Quaranta mil conys més…

Tost, un dia d’aquests ja en tindré prou. Ho veig al caure. Se m’haurà acabat d’estar’n tothora sedec… Hi han passades totes… Hum, de les millors veremes… Tall excels… Qualitat soberga, supernal… Mamella de monja… La bona sentor… De l’oró del racó secret… Com en diuen…? Exquisit. De l’amagat i tancat amb catorze mil panys. Quina perla hi coves, garneueta, eh..? Ui-ui-ui, diamants gegantins, i tant preciosets… Pobre de mi, cançons, i anar esbrinant….

Un se n’atipa, sí. No t’ho hauries cregut mai. I la xicotella encara per descobrir. La noia, la dona, la mortridriu, com se’n diu, mortridora, l’assassina, sí. Anava a fer’ls cridar els de les ciutats veïnes, vull dir, els conys, les dones, les cares… I potser a poc a poc les dones de tot el món. Després he consirat: carallot, mai no en donaràs l’abast… I potser ja n’estàs fins més amunt, com qui diu, guarit, gairebé guarit, a frec de guariment…

I potser se n’atipen ells, els gurrípies. Sembla que ja els comença de pujar la mosca al nas. Neguitosos, rudes, bròfecs, trencats, un bri escanyats, com aquell qui diu. Em fa l’efecte que si no els trobava prest algú, qui fos, em sembla que començarien d’acusar’m que, assenyaladament, que tenien raó de bell inici, que tot era un estratagema oblic meu per tal de rabejar’m en la devastadora passió que tinc. I, la ràbia, ja els veus, em pelaven allí mateix; no, abans em farien patir molt, és llur estil, s’hi xalen, això és la porta ferma i tibant, fer mal a la pobra gent com el tit, tan bon noiet com sóc… M’escorxaven, de la pitjor manera, o de la millor sota llur punt de vista, lentament, tireta a tireta, a pleret, a la xinesa, subtils…? Subtils i alhora barroers, com lligar-ho?, tornem-hi...

Els triaré una dona. Qualsevol. Una dona o altra. La qüestió que tinguin la teca sucosa que com gossos rabiüts volen que els llenci. No, qualsevol dona no. No cal fer malbé un bon cony. Dóna gust de passejar i veure bons conys pel camí… Ara n’estic enfitadet, mes d’ací uns dies de dejú, veuràs… Els en trobaré una que se li vegi pel cony malmès que ja es vol morir… Li faré aquesta favor… I a mi… I a la ciutat… Tothom tan agraït! Sóc així de generós… Ei, i àdhuc beneficiaré l’assassina — l’assassineta, hum, en deu tindre un de meravellós, més gerd encara — ardit, i tanmateix mal·leable, com se’n diu, vivaç… Qualque dia, de bolla, quan tot l’enrenou ja és enfonsat, me la trobaré — quina joia no me n’haig d’endur…! Assaborint-ne el cony defès, com qui diu, veient-li la cara esculpida per la densa voluntat — estatuesca, deessa a la proa, desconfint els elements… Quin cony més bel·luí, potent, valent; un pèl agre, salat…! Mes quin cony! Déumeu, el santgreal dels conys. Ja me n’esmol els ullals, vull dir, me’n llep els bigots, en amaniment de l’avinentesa, més: l’esdeveniment; millor: ja en consult als tractats més gruixuts de les universitats més atapeïdes els volums més eminents que en disserten un no-dir; entre tanta d’espurnejant ciència, capllevant, com si em feien l’aleta pampallugosa, tan atraients! — enraonem de l’únic cony! I jo dient: ara hi vinc, ara hi vinc! Per totes les vastes catedrals, biblioteques, de les universitats alemanyes, mallorquines, d’ontocom, monumentalment arrecerades rere els cabalosos, amplíssims, calms rius de l’Europa Central, de l’altra; tan energètic encara, després d’un altre lustre, o més; ja tinc programa per a l’esdevenidor, no fotem… I tot de sobte, què…? Encara sóc viu i, heus-te’l, manel!, entre els conys innombrables qui caminen pel carrer, ella, el seu, el seu, el cony!

I tant. Mes de moment… No. Triarem un cony pansit, eixutot, caduc, desanimat, esgrunat, esgranívol, sens esme, frèvol, trenquívol, plorem-hi, el veus i dius: malament rai, suïcidari… Suïcidari, palès, finim-hi, catacroc, pel bé de totdéu, i és clar.

Car… Una mica fartet de conys, ara com ara. Potser m’emmedallaran. Segur. Fanfàrries, com se’n diu, cascàrries, no, cridòries, alards, ovacions — festasses. Trompetades, pirotècnies. Espetecs, orquestres. Aital servei tan gros estintolant l’ordre públic. Li imposem l’insígnia al mèrit xim-xam, xam-xim, xim-xam… Merdegades rai. Què hi fotrem. La vida. Sí-ves. Pse. Ja ho veurem…