Vuitè lliurament

h) En Genuí Lanosa (àlies, na Genuïna Quical)





Quan entaulats a la rambla de Tarragona, en Carles i n’Amb Pa són als llevants de taula d’un altre tec crepuscularment assolellat, atzeroles amb vi dolç, en Genuí Lanosa se’ls atansa.



—Ei, què fotem? —fa el becgroc i, hàbil golafre, els pren qualques fruits dels sengles plats, bo i fent veure, amb una cara de pec barroera d’allò pus, que és del tot fallit d’enteniment.



L’ombra faduga, funesta, de l’estruç els agreix les atzeroles. La pugnaç escriptora disfressada de ciutadana corrent li dóna una moneda i, a l’hora de donar-l’hi, de sotamà li torç la manoquella la qual cuida trencar-l’hi en escruix.



Abassegadora barjaula, carall, tira peixet; prou pot. En Genuí, nyicris, canyiula, massa aprenent, què hi fumbrem, estrafà un ai mut, molt escarafallós; la cara de lluç se li estergeix tota d’un estalzí porprat, de punxeguda dolor; tot el vernís daurat de nen ric que duu a la pell se li ascla i esquerda, escrostona i escalaborna, malastrugament. L’estarrufament esponerós i lluent dels seus cabells, i cabalment el seu xurrimpàmpol massa sensacional, s’emboïga i se li panseix, tot d’una, bleït pel flagell d’aquell maltemps.



—Ara fot el camp —mana en un rauc fos l’heroïna.



En Genuí, doncs, fugia de recules, bo i servant-se el braç aclapadorament botxinejat. Com aquella noseta ventissa que se’n diu eclipsi es fon i el Solell resplendeix més bel·lipotent, enaixí les llums dels llums del local il·luminaren els vults dels nostres dos ben peixats guerrers quan en Lanosa tocà el dos.



Bleixós, pitjor: panteixant densament, sense buf, com el qui suara s’estalviava l’estimbada letal, bo i arrambant-se esmeperdudament faitís ans providencial assagadell endins, darrer replà abans de la magna trompada esglaó a esglaó avall de la piràmide més bèstia, peu ferm al relleix, uf, entre el pedruscall relliscós ans inestable per amor al terratrèmol sobtat, s’assegué en Genuí a la taula d’un raconet oblidat, i, encara marejat, bascós, leri-leri, vull dir, si caic no caic, escrigué tremolosament amb la mà bona (l’esquerra) damunt un tovalló de paper:



“Perdoneu-me, si us plau; jatsia que, bo i pretenent tafaneria de ximplet, és evident que feia cala buida, insisteixc que, en realitat, sóc l’imatge colta de la lleialtat quan amb prou legítim urquet es guaita al mirall.



“És oimés palès que l’enganyifa de la dissimulació que he trobada per tal de reexir a fer-vos-em proper — reïra, ca?, i n’era, de mal escafinyejada a collons! Eu, o és, si això doncs no, que, al capdavall, tampoc no sé fer de carallot ni de capdecony. I això és assolir els cims de l’impotència representativa. Car sembla que dingú no hi perd el lleixiu, i que tothom en sàpigui un pilot, de fer’s passar per ruc — o potser és que ni els cal fer-ho veure, i en són.



“Vull rescabalar’m amb eixa nota que redact cuita-corrents i, llas, amb la mà borda. Jove com sóc, nogensmenys, no hi ha hora d’ençà que fui nat on no hagi mogut un nervi que no apuntés cap al motiu ulterior d’un avenç per a la nostra pàtria. Com ho diré? Doneu-me, per pietat, una segona avinentesa d’adreçar-vos-em.



“M’inspiren enardidament els rebecs titelles a l’esmalt incorruptible de les rajoles clandestines. Sé que puc esdevindre’n un en un esdevenidor potencialment potent. Vull dir, cercar per a trobar, cavà? Això ocupa una vida, això dóna ales de realitat a l’esperit qui sura envant, a la percaça del concret, jamai desfet per cap depressió per l’inactivitat i el desesme i la manca d’objectiu causada. Qualcú perdut a l’involguda, l’absència del qual místicament t’obsedeix. Així cerques ton fill, o la teua dona, o qualsevol mitificat individu — un amic, un compatriota — i adu qualque mítica personalització: com ara la llibertat de la pàtria sota el llord, barroer sabatot del merdós enemic — fem-ho per l’honor i la presència de tots els avantpassats.



“Com abans hi havia el terrorisme d’església — amb milers d’exemples: En Miquel Servet, En Jordà Brunet, En Juli Vaní, En Galileu, i especialment, ahir mateix, com aquell qui diu, En Francesc Ferrer, home marcat d’ençà qui es pleveix a la llibertat i promet a l’infant una educació sense falòrnies… Fa n’Emma Goldman: l’immens educador català fou un home marcat per l’odi immediat de l’església i el feixisme eh-panolista (redundància, llas!). The sappy spaniards, they are such soldier-ridden creeps, per culpa d’una educació secularment plena de merda… Ara hi ha sobretot el terrorisme d’estat. L’estat ha esdevingut l’església d‘aleshores. Els interessos (financers!) de l’estat creen un feix repugnant d’idees rebudes que tothom qui figuri res ha d’anar esbombant, i ai de qui gosi qüestionar-les, car són, com els dogmes carrinclons i tan tocats del bolet d’adés, aitambé inviolables — l’exemple més ignominiós i repugnant que tenim a tocar: eh-pana és una, o, prou a prop: la fran-grr és grandària, i: the ameri-jaquets som generosament amples de butxaca, amb: els moros déu ens gui-gui-gui, aaa-ah…, merdegades semblants rai pertot arreu on l’estat plutòcrata hi fiqui la puta pota. Tot de favades dogmàtiques que si vols dubtar’n ja saps a què t’arrisques: la punició et cau com el cel, i els mètodes són sempre terroristes, per descoratjar heretgets — els estats han esdevinguts l’església vera, i la font de totes les terrors — jotflic, per això els lliures ens plevim a destruir’ls.



“Vull ésser un home marcat, i doncs remarcable i remarcat!



“Només la lluita ens fa reviure — caminar àrduament per les muntanyes, feixugament armat, fotent ací i allà una cardada amb les companyes o amb les amables pastores, i tot de sobte trobant-te amb el traïdorenc enemic, ah, i destrossar’l, desconfir’l en escruix i fer’n bocins de carnús i de budells — això et fa viure! Car això altre que patim sota l’ull terrorista de l’estat i tots els seus vils turiferaris qui es fan dir periodistes, això no és vida, aquest ensopiment a ciutat pertot escomés pel contumeli constant de l’inferior, casernari ocupant, i aquest tuf irrespirable de botifleria ambient.



“El meu avi al seu llit de mort, voltat de monges feixistes qui el volien convertir a l’eh-panolisme fastigós, em va fer jurar odi etern als merdanyols; mon pare el feixisme eh-panolista el va assassinar; fiquem que sobrevisc, els meus fills i els meus néts tots juraran odi etern als merdanyols i llur nissaga, sigui on sigui, duri el que duri, i així serà pels segles dels segles. Odi etern als qui d’ençà que existeixen no tenen altra obssessió que la d’anihilar’ns. Cal delir’ls com sempre ens han volgut delir. Portem més de mil anys de resistència. Els portem tot aquest avantatge. Per això hem patits tants d’anys. L’odi nostre és i continuarà essent molt més durable i pregon que no el llur. Car ells no tenen perdó.



“Se m’ha acabat el tovalló. Mercès per la paciència d’escoltar’m. Ara passeu-ho bé; que déu ens empari tots plegats.



“Signat: La nosa genuïna, vull dir, Lanosa, Genuí.”



Enllestit el gargot, aixecà la mà i la féu voleiar perquè el cambrer li’n fes cas i llavors li fes cap, ço que al capdavall fou capaç de fer abans que aquell parell d’enyorats bemparits no se li n’acabessin d’anar de taula. Tot seguit, com dic, ben recompensat després de tibar el tènar per atènyer més pistrincs, amb quatre gambades (tac-tac-tac-tac dels ferrets dels talons), el cambrer els lliurava l’escrit a mitja porta. Pareu compte, ca?, maleïts infiltrats uniformats rere les barres dels bars i cercant a qui servir com cans bavosos. Un pèl més d’aitan terrabastallós xivarri i, esverats, s’haguessin tretes les pistoles.



Des del seu racó, en Genuí regraciava tanmateix els fats — amb l’emoció, ni els ossets rebregats ans fonyegats del puny no li feien aitan de mal.



El seu temperament de faluga malestatgera el duia a saltirons a veure signes o portents trop prenys en cadascuna de les mitges ganyotes que feien els dos veterans atletes en tractar de confegir ans d’afilerar les lletres furfuràcies damunt el llardós tovalló.



—Reïra, vós, ja hi som; ja em volen a l’equip —sospirava, molt esperançat, l’aprenent—. Ara hò i tant, això rai, que guanyarem. Enigmàtic sacrilegi; ja m’hi veig: els venuts qui fan rutllar tota la mentidera premsa del món qüestionant les esfinxs de pantalleta: les sibil·les i pitonisses; les extrasensorials i les auguratrius; les grafòmanes, vull dir, les grafòlogues; les quiromàntiques, les ocultes avesades a tots els secrets i foscors de l’ocult; les espiritistes, posseïdes i comonidores en general; les saurines, les arúspexs i pontífexs (o arúspiques i pontífiques, tant se val), en un mot: totes les (macro)psíquiques, vull dir, psicòtiques, estrafolles i entabanatomanys.



“—Senyoreta, sa santedat, quin camuflatge més perfecte, no us fa? L’agosarat sacríleg sembla que, si ha entrat a l’hermètic tabernacle cortesà, no n’ha eixit pas encara, és a dir, encara hi és — i tanmateix dingú no l’hi sap ensumar: ni gos, ni comptador, ni radar ni sonar, ni càmeres d’ultravioletes ni de lasers ni d’infraroigs, ni cap altra rampoina de darrera tecnologia, i ara vós també la cagueu?



“Quina cerimònia de la coerció, reïra, no us fot?



“Sapastre, cordons; d’ençà d’avui, amb aquest fracàs abassegador, ja us podeu penjar o, si més no, penjar els hàbits i uniformes d’ensarronabeneits, jotflic, talleu-vos-la, si en teniu, o expliqueu-me on aneu a parar en acabat d’un nyap, bunyol, aitant sonat i davant per davant de tot l’univers embadalit a la televisió?…



“Car aquest criminal ha d’ésser per força (ja no dic pas un il·luminat, un messies o adu el capdavanter universal nat) un ungit directament per la mà del déu únic, creat només per tal de néixer’l; afillat i ensacat, doncs, per l’unió (de totes totes excepcional ans per aventura irrepetible) de les quatre forces de la natura, l’únic espècimen, doncs (o millor: inassolible model), qui ens ha tocat ni ens tocarà a la humanitat d’aquesta nostra casa Terra, i qui sap si en d’altres de constel·lacions i galàxies cada camí, ah, llas, més llunyanes.



“Prou cagarel·la, som-hi: atès que ens ha guanyat, i contra quin fins ara invençut enemic, congriat per totes les forces obscurantistes de la més merdosa Terra, Visca ell d’empertostemps i per tota l’eternitat; que la seua gesta romangui consignada al capdavant de totes les històries menys falornioses de cada nacionalitat ja estorta del jou terrorista de l’estat, i que sempre i pertot arreu sigui festa el semestre senceret que calgui recordar el seu nom.



“Que cada megàpoli dugui l’avinguda més ampla i llonga al seu coltíssim nom, i que cada poblet, per no-res que fos, pertot al món, hi tingui a lloc d’honor si més no la rajoleta xiroiament esmaltada amb la seua imatge molt heroica dins.



“Naltres, les noies i nois de la premsa humilment i enriallada ja hi signem; albíxeres, al·leluia i anar fotent.”



On repapieja la bruixa, amb carota de monja d’aquelles qui tant hostilitzaren son avi:



—Maleïts, maleïts; d’aquesta feta morc desfeta, oimés: esmicolada, feta pols, una pols que s’endurà el vol de les faldilles més lleu; no! No! No us bellugueu; que dingú no avenci mai ni un pas; dimonis, dimonis, enrere!



Molt esverada, car se li atansaven els monstres de l’infern obert que la xuclava, fogós, sense remei.



Així somiava truites, dementre que li llegien la proposta aitan plena de veritats punyents.



Tret que, tot d’una, malament rai. Ja no li calgué frisar ni trefugir gaire pus — esbotzat, desumflat Genuïnot.



Car es veu que, en no trobar cap paperera prou propera, la mestra havia rebregat el paper i n’havia feta una piloteta que llençava al bell mig del plat tot brut d’una taula justament suara deserta.



Sense tombar els caps, en Carles i n’Amb Pa feien via i es fonien com ombres per un carreronet lateral. Devers la fosca on els esperits s’esfumen, eteris, cel amunt. En Genuí romangué aclaparat, com en acabat de rebre un tacó ausades constant.



—Ves, que m’ho han notat. Massa d'agoludam (d’aviditat, d’esbojarrat desig d’haver quelcom). Perillava de fotre més mal que no cap pedregada, devien haver conclòs el parell de ferrenys lluitadors per l’alliberament. I, reïra, deu ésser veritat que no els cal pas afegir més noses inexpertes al delicat programa. Prô n’apendré. Cal mai no abandonar ni tasca ni esperança.



Es guaità la cara a un aparador lluent — dins hi venien galenes i d’altres objectes de guspireig pampallugós. Aquest cop, per comptes de fer-hi ganyotes, o ganyolar-hi i abuixir-hi com un gos, no hi féu cap paper. Domini propi, ve-li, es digué, aixines, dallonses, amb això comença hom.



No pas amb balbes xerrameques de dur enlloc. Això de xerrar i no fer és d’impotent, d’inferior, de casernari, d’eh-panol. O potser com ells sóc un cagat, i llavors esdevinc propagandista xerramecós. Ei, tots ens calem. Why not? Atès que no em volen armat, m’arm amb la ploma, i envant. Pseudonímic, larvós, abstrús, tàcit, incalculat.



(…)



Li n’escric, a ell, qui sembla menys adust, una altra lletra: “Estimat Carles, per amor a vós em faig com vós — localitz el cirurgià Pasqual i amb el seu ajut esdevinc també filipèndulic, vull dir, priapúlic. En pic, d’aqueixa moral obligació meua, en sóc quiti d’allò més reeixidament, dingú dubtarà de la meua devoció. Continuaré segurament esperant autobusos, i visitant pisots de lloguer fins el jorn que em mori, ullant i xerrant sempre amb les xicotes de cada dia, obreres sobretot, n’hi ha milions, fan oloreta de suat i tenen uns pits grossos i flonjos i porten unes faldilles amples d’on les cuixes els treuen uns nassos molts pàl·lids. M’agraden totes, però. Tret que gairebé cap no s’ho creu. Amb la filipèndula, vull dir, el priàpul, segurament tot millorarà. Preguem déu que ho vulgo.”