Setè lliurament

g) N’Apostroféssim (àlies, n’Alliberament)





La lletraferida guerrera trobava en Priàpul tot rebregat en un racó fosc de l’armari.



—Què cony hi foties?



—Escoltant-hi un compacte antic (vol dir, dels originals i primigenis; no pas de la trista imitació d’en acabat) de «Blat Suat Amb Ties» i pelant-me-la.



—Blat suat amb teies?



—Amb ties.



—Amb tietes, doncs.



—Amb nimfes menàdiques, coribàntiques, menjaxil·les. “Rou Al Rostoll De Noieta Qui S’hi Pixà”, títol següent. Fort bo, altressí. “Llepant-ne D’Espigolaires Al Baterell del Solell Despietat”, el vinent.



Retrunyien de lluny els sermons de n’Amadeu encaterinant a crits na Trini gaudent. “Hipòcrites! (burgesos), falòrnies! (d’ensotanats), xaronades! (d’artistes), carrincloneries! (de cronicaires)…”



Ni en Priàpul ni la mestra no en feren cabal.



Pel que feia al capità, es veia que aquella agonia durava d’ençà de l’empelt d’en Pasqual. Ah, el seu vit, manllevat hoste, benvingut i alhora avorrit, encara el duria a l’hospital. Als hospitals, on es veu que la gent es caga en bossetes de plàstic transparents perquè hom els n’estudiï els cagallons, i on els escombraires de corredor lluent són els qui manen més, senyors de les bossetes qui hom lleixa penjades i regalimoses al pom de la porta i que ell trastoca ans acunça a lloure i com li passa pels collons.



No; però es veia que sovint, com qui digués a cada moment que la guerra guerrejada s’abacallania i minvava, en Carles, son carall, tothora inflexible fratricida, molt neguitós per la manca d’activitats bèl·liques ans concupiscents, l’atacava a manès d’esfereïdora menjaó, anorreadora pruïja, i el brètol, és clar, no trobava aitampoc d’altre remei per tal d’estroncar-li l’embranzida que de contraatacar’l amb l’aplicació tòpica d’una mica d’energia cinètica eixida dels tendons del seu braç, amb què, naturalment, es cansava doblement.



El xamós setí d’aquell vit, l’elasticitat del qual ja us dic que enamorava la vista, extragué bigarrades ovacions de les esferes vitals de la mestra.



Part d’enfora n’Amb Pa, en canvi, digué, força equànime: “Tafoi, doncs pas que et preocupis tantet. La tita (volia dir, ella, la petita) te’l calma; endolla-me-l’hi sense més romanços.”



Mes part de dins, prou consirava: “Uix, el mullader voluptuós que em vol moure la meua figa tabolla — aitan madureta (un cony comcal de cinquanta anys, tovet, llordet i llefardós, germans, d’allò més) que encara per poc que badem lloqueta se’m tornaria — haurem de tractar de resoldre’l encontinent amb mitjans radicals. Esbrinem quins i ben tost, no fos cas que la dinyéssim negats d’excessiva frisança.”



Xarrupava bavallosament la sangonella amb afany boig de torcar-l’en del tot; és clar que, com més en xuclava ell, més en rajava ella, ja se sap.



Bèstia de musell tot llefiscós, pitofa com de xampany pels sucs de la vagina, el vit viu d’en Priàpul finalment caigué retut. Uf. Llavors, dementre que feia la migdiada, païa el tip o clapava la trompa, els dos herois del poble enraonaren d’estratègia.



—He rebuda la visita d’un espia meu qui viu i escoseix pels voltants d’Oriola i em conta (sense obrepció, n’estic convençuda) que a migjorn tot empitjora —féu la mestra.



—Què mana? —esbiegà en Carles, encara no restablerta del tot l’electricitat del seu cervell ja de normal més aviat a les fosques; no cal dir-ho, ennaquissat i minvós de vigoria pel fet que un bocinet cabdal del seu ésser, arronsadet i retrògrade, mantes gens estètiques ardideses expiava en somnis — solecívola serenor alhora refent-lo — i no piulava i mudament sinó de carnívores samfaines sense gaire lligam recíproc.



L’escrua mestra barrinava: “Ambdòs sargeixen pedaços de boira. Fins ací arriben. Galdosa perspectiva, fotrem goget. Si n’ets, de suro, collons. Vet aquí la dinàmica de la teua banalitat, vull dir, la banalitat de la teua dinàmica, germà. Només et bellugues quan et burxen”, és clar, i això abans d’entaferrar-li un bon carxot eixorividor.



—Afanya’t, filla, i fila-hi! Et deia que a mitjorn, merder, rai —n’Amb Pa repetí.



—Ep, doncs, som-hi, som-hi, que cap a baix de tot diu que hi manquen almogàvers. Qui és el neòfit incidental i anecdòtic qui amb desavesades contorsions d’estaquirot instintiu ens voldria xemicar l’idil·li de les nostres unànimes terres migjornes? La puta qui el cagà, eh-panol de merda. El que dic: prou caldrà arribar-s’hi de mantinent i desenguerxir-hi les guerxeses. Ves que l’ataülli i, amb un parell de batzacs, no solament rebrà l’adulació de l'asfalt ans ha d’esdevenir-hi isnellament aberració aritmètica. Hosts amb el tit! Ostarem els mals hostes qui massa entequen —s’aixecà arbrant la falcada, com n’Indíbil.



—Prou podem —incidí n’Empar, qui sovint reeixia a excel·lir, com aleshores, que havia volgut desensopir el capità i ja ho vèieu amb quin èxit—. T’hi fiques a sang i fetge, i sense ometre adu els detalls més superficialets. Anéssim a dinar abans, no et fa? Aprofitéssim que som a setembre, mes dels tiberis, i que una cargolada amb totes les de la llei no ens la tregui nidéu.



S’apariaven, doncs, a eixir del cub pudent i inhospitalari d’en Carles, quan a l’altre cantó de borda asclada una mà grassoneta ajudava a fer tombar el pom.



—Us interrompc en re?… N’Amadeuet m’ha dit que us trobaria dalt de tot, a un raconet del terrat, dins la caseta rònega de quòndam el gos?



—Qui cony ets, lladra? —saltà en Carles, i, seguit, palpant-l’hi amb la mà estesa, ignomniosament atacà—: Saps que tens un cul pessiguívol i de ben inocular d’allò pus, uà!



Car en trobar-se davant qualcú amb qui no es coneixien gens, típicament, com allò, aquell impuls àvol, orc, enze i barroer que fa presumir de grans collons els més acollonits i merdanyols dels subhumans, quelcom de tan maleït, doncs, el feia agradar-se de tifejar del seu vit davant els qui no sabien que ell era en Priàpul i, que per comptes de quelcom comcaleret, només hi té, llas i rellàs, qualque impertinència ortopèdica de puta sanguinyola fastigosa, inaregable, sedega i enderiada.



—Nena, si fos cirurgià d’art quirúrgica, mare meua, pararàs compte què no t’hi filtrava pas encara d’homogeni, translúcid, anquilosat, fèrtil i aromàtic! Al quiròfan del llitet, ni te’m preocupis, l’abís fins ara escabrós i procel·lós on us estimbàveu en rombollós vertigen tu i la teua ingènua cuca, te l’anestesiava i feia llis, suau, moll, humit, flairós i esllenegós, només amb un petonet amorós, saps?, del meu moixó.



—Vols aixantar la mui, groller. Garlar lleig no és gens lucratiu, oi? —demana la noia novella cap a l’altra dona, d’aspecte mestrívol i un pèl lèsbic.



I la mestra mestressa li fa costat; respon: “Perdona’l, fillona; no et pensos pas que sap el que diu, cavà? Parlant d’esclerosi, hauries de vereu-li el cervell; com tots els qui pontifiquen, li sembla que amb iconoclàstica eloqüència ens avia un cicló d’elegies que ens hauria de colgar com runes d’apoteòsica apocalipsi, i de fet, ja ho veus, ni fu (ni fred ni calor). Qui ets?



—Em dic Apostroféssim Totdéu Perpocquecalgo (un nom indi, fotem-li’n; ca?). Ara que venia cap ací, perquè tot de sobte em trobava tan desemparadament aïllada enmig de la gentada de la ciutat, voluda nícia i abassegadora, m’ha esdevingut de sobrecreix quelcom que em lleixa tota neguitosa. Veureu. Sempre m’he demanat: si fos orba, com em defensaria de les cuques qui t’ataquen de cop-descuit pertot arreu, vull dir, teraranyes, estisoretes, centpeus, escarbats, carbassaires, els pilots de vils cuquets maleïts qui tothora et volen rosegar, xuclar’t, fer’t malbé. Doncs bé, badant-badant, tot d’una ensopegava amb un orb qui demanava almoina abocat pel terra de la vorera, malrepenjat a una paret escrostonada i molt esgrafiada amb insults antipatriòtics, els oficials de rigor i els dels infiltrats a delir encontinent o aitantost com es pugo. Tant se val. Palps i antenes se m’han disparats com folls; he despullades les dents, anava a comonir (exorcitzar, fer sortir cagant-s’hi), amb totes les forces, les meues ungles de felí més verinoses, retràctils — les dec tindre amagades qui sap a quin plec remot de la meua voluntat — quan me n’adonava i, ei, llavors he romasa de pedra. Hò, car, aleshores, per a aquell pobrissó orb apàtic, justament, exactament i cabalment jo, jo li n’esdevenia la cuca! Era la seua cuca de la por. Aprehendre això, aqueixa veritat contundent, i acabar d’esbalçar’m depressió avall, tot fou u. El tribut d’unes llàgrimes de pena meues han caigudes al cul esparracat, ronyós, del seu barret estès.



—Tafoi, doncs. Una historieta de pronòstic, diagnosticaré —xanxejà en Carles—. Au, que tinc gana, tu.



—No en faços cas, pobletana salada. I continua —esperonà aquell benigne cavallot, la mestra.



N’Apostroféssim digué, en acabat d’haver’s torcats els llagrimalls amb la cua d’un mocadoret de flors molt bufó: “He lleixada la gentota mesella ans ignara; ja us ho fotreu; fastiguejada, massa sola; em dic: escolta, no; me’n vaig cap a casa; ja en tinc prou; on aneu, tan divertits i enganyats, burgesos, buits, cofois? És que sobretot em trob aitan soleta; embarcada nàuticament, derelicta, vull dir, com ara negant-me en un naufraig endemig de les onades insignificants de gent aclaparadora i llur ximecs i capellans que boïgues m’enceten a la pell nua si part la vora els pas. Desfil doncs a peu rabent. Llavors, doncs, estic a punt de sortir del centre de la vila; encara hi ha algunes paradetes, em referesc, les botigues, els establiments, s’han reduïts a uns quants taulells precaris sota un tendal; d’altres ni això, aprofiten que són davall els minsos porxos d’un magre mercadal de suburbi i estenen les cols, els enciams i tomàquets, les carxofes, les cebes, per terra, damunt uns sacs ajaguts, o, en uns sacs plantats i oberts, venen a lliuradors cacauets, xufles, segó, civada, ordi, panís, sègol, blat... Faig camí, esverada; tinc pressa de fer cap a casa; em trob esvaïda, però no gos ficar’m en cap forat; pertot arreu hi ha jovent esbellegat qui juga; canalla, cassigalls, sobretot; són genteta pobra, agitanada; de fet, se’m fa estrany que tots enraònon en català; tampoc no gaire ben enraonat, és clar, perquè tenen l’accent de Barcelona, i no el saben gaire; les marmanyeres, les bricallaires, si fa no fa tothom qui ven una rampoina o altra (joguines, caramel·lets, plats-i-olles, adu paraigües adobats, tot i els dies que fa que no tempira), aquests sí, el parlen bé; fa temps que són de casa nostra; però la canalleta? Això m’agrada. Tots, poc o molt, han après d’enraonar’l si fa no fa comcal; troben, amb raó, que el català és la llengua de la pàtria; encara que vés a saber què els deuen fer xampurrar a casa llur; tota aqueixa gent, de moment encara, ja dic, força agitanada, parlen foraster en família; fa poc que han vinguts; de fora vénen qui de casa ens treuen, això havia temut fins no feia gaire; avui m’he repensat; estic contenta, amb això; tornc cap a casa més lleugera, vull dir, sense aitant de pes a l’ànima. Sóc a punt de sortir del mercadet de la placeta; veig que, a l’alçada de la penúltima paradeta, hi ha damunt el taulell un meló groc, mig obert, sucós; estic rumiant de comprar-me’n una, dues tallades; abans de fer cap a casa, encara hi tinc un tram ben llarg; a la darrera parada, hi ha, no pas darrere el taulellet, sinó davant, un homenot alt i lleig, molt pagesívol; segurament que l’han encarregat que vigilés (a més a més de la seua tendeta) la penúltima, perquè és buida; ell menja meló; sense bellugar la boca altrament que per a mastegar, sent dins el meu cap una veu, que sé que me la diu ell; mentalment, d’una manera psíquica, psicòtica, embruixadora, fa: “Trosdequisca, filladeputa, fes camí; em jaquiràs en pau, em cag en els collons d’endéu; mitjamerdosa, també, no m’emprenyessis ara que em menj lo meló; fot-te-la ben lluny, mal-llamp, i toca la pera a ta puta mare”, molt desagradable, el minyó; no gos doncs demanar-li re; amb recança, empegueïda, pas de llarg pel seu costat, sense dir ni hola. Ixc dels porxets; sóc dins la llum sobtada; vessant amunt, aixec els ulls cap al castell de Montjuïc; per un forat entre les capçanes dels arbres de l’aiguavés aterrassat, hi veig, retallada damunt la lluna geperuda, grisa en el blaucel del cel, una ampla, embolicada, teranyina, amb una aranya grassa gairebé enmig, expectant, somrient, penjada displicentment d’un fil; vessants aterrassats avall rossolen alguns roquets; de sobte me n’adonc: una sorollada i una polseguera esgarrifoses; a la part oposada del vessant, hi ha tres simis qui volen atènyer un colomet al capdamunt de la barana d’un balconet baix. De primer, m’ha semblat tres homes si fa no fa nus, hirsuts i àgils, però ara veig que són de bo de bo tres mones — tres símies, vull dir, grosses, altes com persones, amb pèl curt i groguenc, amb cares força humanes i unes cues llargues i nerviüdes, fortes… També veig que m’he tornat a equivocar: de fet, no és pas el colom qui volen atènyer i fer caure a pedrades; el colom és allà damunt múrriament i cruelment etzibant cops de bec i alhora bevent la sang que raja del trep d’un dels tres simis; un simi aterrit, mig mort d’esfereïment, qui s’ha enfilat al balcó per tal d’escapar l'atac i els rocs dels altres dos, qui fan esbojarradament tot allò que poden per tal d’esterrossar’l, i estimbar’l; la barana del balcó tremola, cuida ensulsiar’s; sang pertot arreu; veig la cara del pobre simi — quan l’esguard, m’esguarda amb ulls esglaiats; la sang que li davalla del trep al front li xopa i eixarreeix els pèls de la cara i el pit; ara que passava part davant, ara que el simi s’ha distret una mica amb mi, i el colom li clava el bec amb més esquírria dins la nafra i un dels bugiots l’encerta a mitja esquena amb un cop de roc (de tants de rocs de totes mides i arestes com han rodolats vessant avall damunt el camí polsegós, sense asfaltar), sembla que l’altre ferotge atacant li ha arrapat un turmell! Quan amb prou feines no he tombat el cap per a tornar a mirar davant meu i vull trencar el revolt reforçat de les faldes de la muntanya del castell, de dret cap a casa meua pel viarany més rost, he pogut copsar l’esguard suplicant de l’agredit i que un dels dos simis qui el volen matar ja el té pel canó de la cama i s’enfila elleix paret amunt cap al balcó — ara es penja de les cames del nafrat aferrat als barrots de la precària barana. Les pedres encara plouen cada vegada més encertades, car l’altre les llença de més a prop. Tinc tanta de por que no puc córrer; acceler el pas tant com puc, esgarrifada, plena de tremolors; haig de mig tombar el cap, guaitar de cua d’ull; perquè vull fugir i no puc; ah! Un esgarip com un coltell rugós i ferruginós qui t’asclés el cor. Tot ho veig ocre, rovellat. I desenvolupant-se amb una certa lentitud. Sóc conscient que suara tornaven a encertir’l de mig a mig, part de la clepsa abonyegada: un altre trep segur; d’aquesta el pobre simi és a frec de caure; s’agafa a les brèndoles només amb una mà; gairebé és pell; el bugiot de terra, qui suara l’encertava amb un pedrot al clatell, avia xisclets molt aguts d’esperonament cap al seu xerec congènere qui ja abasta el nafrat; els atacants despullen completament les dents, arregussen els llavis, salvatgement excitats; es moren de gana — de gana: volen menjar-se’l de viu en viu llavors mateix; cau el nafrat; s’escarxofa a terra; pel seu voltant, veig aixecar-se’n una polseguera; la cridòria creix; els asperges i corredisses m’ho confonen tot: panorama obtús; el xivarri és enfollidor; de sobte, tots tres surten disparats, corren cap al lluny a tota erra; el colom se’n riu al capdamunt de totdéu, sinistre com un sant esperit. L’ensagnat sortia ivarçós i els qui l’empaiten darrere, més enfellonits, empoixevolits (irritats) que no mai. I tots tres vénen cap a mi! Dic: Déu meu, i ara què faré, què faré? No puc pas salvar’l; els altres dos, tan agressius, enrabiats, afamegats, se’m tiraran part damunt, i encara rebré — llur mossades, quina infecció, i això si no se’m cruspeixen també a mi — potser amb un tastet en tindran prou, decideixen que valc més la pena de menjar allí mateix — ai, ai, tinc tanta de por; les cames se m’esfigassen, eslleneguen, escaguitxen; sóc tota tova, llefiscosa, enganxifada a terra; no em puc ni bellugar; si gosava o assolia de pujar terrasses amunt! Qui en reïx? Massa costós… El moribund ve al meu damunt, gairebé ja em té; els altres dos són a un parell de metres d’ell; aviat l’atenyeran, i m’atenyeran; se’l volen menjar, esfereïdorament menjar allí mateix, i jo de testimoni involuntari — o adu de part del tec? La por em sega les cames; encara perdré esme i senderi i m’esbaldregaré — no puc, no puc escapar; ja hi sóc! Se m’ha tirat damunt; se m’abraça; em vol, m’estima, sóc la seua única esperança; sóc el seu amic; haig de salvar’l! Mona nafrada, tota de sang, a frec d’ésser pell, se m’estreny perquè l’estalviï, però què haig de fer? Ara que la tinc posada sobre, i poc me’n sé deseixir gens, què codonys faran les altres dues bestiarres bojals, vull dir, esbojarrades, amb els queixals patents? És clar, se m’abocaran també damunt; ja ho sé, ja ho sé — llàgrimes de por m’ennueguen; l’ofec cuida ficar’m al sac abans del tot no m’heguin — molt esmolades (genives esquinçades, sangoses, vermelles), les dents. Vermelles de sang, com les meues parpelles, que vibren i bateguen i no em giquen sinó veure onades i més onades de sangs i de dents.”



—Doncs, xicarrona, ja n’hi ha prou; ara que no t’hi veig ni un esgarrinx, haig de concloure que tot això no ha estat sinó somiar despert; una al·lucinació, si m’haig de fer el pedant un pèl, ço que m’escau i se m’asseu d’allò millor: és com vestir els músculs amb toga de savi, no fa? —hi torna amb les seues xufles sonses en Carles—. Fos com fos i ça com lla, ei, senyoreta Perpocquecalgo, uh-uh, quina por. Una visió infusa com aqueixa ha de tindre la mateixa vàlua d’un somni prenys de qualque averany tenebrós o altre, és clar. El mestrívol vaticini de l’oracle... Un moment, lleixeu-m’hi inspirar. Hò, eu diria que aqueix traeix o significa que... Tant se val; som-hi, anem a a dinar, que n’hi ha qui ja se n’esvolen.



—Et fas enrere? Veig que has dubtat. No goses pas enunciar la conclusió que en treies? —burxa la noia.



—Cranc —respon, picat, molt ruc, ell—. No t’has pas trobada malalta, darrerement?



—M’ha sortit un bony al genoll.



—Bony! Ja has begut oli. Tumor de l’os: metàstesi del pit —de la pròstata, si en tinguessis, què ho sé jo; la qüestió: que fotràs goig; malament, rai.



—No l’espantis, gamarús —empenyé n’Amb Pa el còmic arúspex; tot seguit, s’adreçà amb aspecte compassiu cap a la xicota—: Però faràs-t’ho mirar ben aviat, cavà?



On respongué n’Apostroféssim, ferma, capalta, ardida: “No cal. Ho he comprès tot d’una. He esbatanades les parpelles i tot s’ha aclarit. Abans de tancar els ulls, m’esgarrifava forassenyadament: Ai, què faré amb aquesta mona damunt, tota ensagnada, esgarraposa, arreluda i arrelada? I a les fosques, amb lletres lluents, roents, escanyades de sang bategosa, em demanava: És càncer?... Quan una mona tota d’ungles llordes t’agafa, et posseeix i se t’incrusta, les altres qui l’empaiten, tard o d’hora l’assoliran, i llavors t’han d'agafar també; i, bo i mossegant-la, et començaran de mossegar pertot arreu. És càncer. La primera símia era un primer càncer; les altres són els càncers qui l’encalçaven; la primera és una mena d’amic qui t’ha triat bonament, casualment, i, sense saber-ho, sense adonar-se’n, esdevé enemic; només per metàstesi, per simpatia, per amor a la companyonia, per afecció, per familiaritat, per ferum entre compares, coneguts i afins, atrau els enemics qui t’ensumen i encontinent et comencen de rosegar, de mastegar, de menjar; aquesta és l’explicació; tu ets sola, per cabal, ignorada, enmig de la ciutat, sempre sola amb el teu càncer, sola amb els teus simis qui et devoren, sola, sola.”



—No ets sola, no ets sola —insisteix, abraçant-la, la mestra.



I m’espurnejaven els ulls, també neguitejats per certs records massa propers.



—Justament —precisà la jovençana—. No en sóc. Temps ha, m’havia assabentat de la teoria del condemnat, eixeixamplada d’allò més lluïdament per l’excel·lent Amadeuet (amistançat o amic meu d’estudi — fa més de deu anys que el conec). Fa l’exacta teoria: “Si la malaltia et condemna a la mort, morir per morir, prou més val que moris amb algun profit per a la pàtria, bo i fent-te màrtir si més no, o propaganda viva, i adu, si ja mors, mor bo i matant qualque dolent qui s’ho hagi merescut. La planificació de l’execució t’entreté el romanent de vida damnada. Quan ja siguis a frec d’espitxar-la, llavors pela’l! Magnífic planteig. Un pas de pus vers la llibertat; darrera acció per la pàtria, de pòstum ressonet; ja no seràs mai més sola.” Ve-t’ho ací, doncs; per això he vingut; n’Amadeu, un bri enfeinat allà baix aleshores, humilment m’atraçava cap a la vostra adreça, a les coves superiors.



—Tret que allò teu no era cap somni, era truc de n’Amadeu perquè te’ns unissis. Tot s’esdevingué, t’esdevingúe: el mercat orgue de gats, els burgesos mesells i antipàtics, l’atac dels orangutans… —burxà en Carles, a qui concerneix sobretot la salut mental dels qui se’ns afilien. No vol cap altre boig com el cirurgià Pasqual a les files.



—Només calia dir-ho. Tanta d’escenificació per a un resultat tan magre? Voleu dir que aneu aitan sobrats de recursos? —dubtà, amb tota la raó, el nou rebrot.



—Vols dir que te’ns unies només si t’ho indiquem, i tu amb tota la salut part endavant?



—Com tants i tants si sabíem on calia anar i no caure a la trampa dels botiflers, dels infiltrats i de tanta bòfia emmasquerada. Ipso facte us ens afegíem.



—Doncs saps què et dic, que aquest Amadeuot és molt puta. Gos messions que tot aquest tripijoc el muntava a tall de hazing, de bizutatge, de desponcell o deminyonament, d’espassarellatge, d’enveteraniment; com diuen els rusos: et fèiem de bursada àvia al regiment.



—Què diu? Una quintada xarona? —demanà a la mestra per si li ho aclariria, tret que aquesta brandava el cap indicant així que creia el capità cargol-fluixenc anar-se’n mollament part de boca.



—Ve-li —respongué ell—. Paga la patenta el pipioli: res de tan estrany, s’escau pilots de cops cada dia pertot arreu.



—Em feu rodar el cap, ja és bo per al càncer?



—Gens —intervingué la mestra, i bandejà en Carles amb una espenta amarga, tot i que sabia que allò, com el bromejar, ho feia de bon cor.



Més tard, en acabat de dinar, la continuïtat gens sollada amb dingú pitof ni amb mal indument ni fora de caràcter, la mestra fica al calaix dels mals endreços tota la cerimònia dels compliments i reesdevé l’escrua guerrera.



—Tornem-hi amb l’estratègia. Quin cortesà et sembla que viltens amb més de fàstic, n’Apostroféssim, digues.



—N’Alliberament Llibertat, així és com em dic ara: eix és mon nou nom.



—Fot-li’n—s’anima en Carles, com un cadell—. Sí, senyora, massa poc!



—Muts i a la gàb!ia, tu, trist vehicle de sangonelles, eh? —talla la forta, i ell, és clar, la llengua al culet.



—De son vit en parla tothom. Del mercat de Calaf fins als diaris internacionals —féu N’Alliberament—. Tinc curiositat de sàpiguer això: els espermatozous qui la sanguinyola treu, són els d’ella i no pas els del capità, doncs?…



—Exacte. I pobra de la pobra qui n’esdevingués prenys.



—Tan ofensius són?



—Més. Passes tres mesos on ets sents com l’engarjolaire d’un monstre qui estreba la badiella per sortir tot i que madur, gens. T’hi has d’embotir cotó-fluix a betzef, embegut, llas, dels menstrus de les altres, car gens no menstrues, fa?, pel fet que ja vas prenys, i ell llefec rai, i molt qui n’és sedec, de les sang de les dones.



—Doncs et dic que em faria il·lusió. Només tres mesets? Això rai.



En Carles Càncer, el capità Priàpul, somrigué part dessota el nas i no digué res. Les conquereix com vol, en té prou amb l’anomenada; ni amb la seua dona davant tractant de descoratjar-les amb històries d’horror, les dones volen passar-se’n. Ha esdevinguda la vuitena meravella del món antic del futur.



N’Empar estava picada. “Si vols fer fills d’algú, el teu vell enamorat ja en fóra un candidat perfecte. I com ell en tenim a cabassos. Car amb les fornades (o diguem-ne, millor, covades) marcades amb la bolla o pagella del ferro roent de la tècnica de n’Amadeu Amadéu arribarem lluny; pels vòrtexs de les bigarrades estratègies geopolítiques, són nòmades improvisos, qui, meravellosament coreografiats, destrueixen bo i reconstruint uns fonaments molt més antics, fidels, avials i genuïns; m’hi jug tot plegat que aquests caràcters trempats faran de debò foradet, i els hauries de diquelar les aquilotades musculatures, nyam-nyam.” Es tombà d’espetec cap al capità : “Ei, aprèn-ne, vols?” Féu, força agra.



—Home, ells rai. Joves, i nus, i tantes d’hores al Solell de les muntanyes nevades.



—No, si deia de n’Amadeu i els seus entrenaments.



—No tinc gaire d’intel·lectual; jo, renoi, només les faig espetegar, les seues idees; no em diràs, però, que ja tampoc no us calc.



—Déu me’n guard, pobrissó, i ara! I tant, i és clar, que ens cals.



—Doncs?…



Els tres (els quatre, si incloc la sangonera; els cinc si m’hi incloc, tot i que no hi sóc sinó potencialment, de tot assabentant-me’n ulteriorment, quan ja he remut en Càncer del canivell i la seua dona se m’amistança i els tres — els quatre! — durant aquests darrers quinze anys tan amics), els tres feren les paus.



Damunt la taula, entrellacen braços estesos, triple abraçada, i la sanguinyola roncant. No, però és veritat: tothom és prou necessari; com més som, més ens en fotem.



Me’ls esguard en la distància, remot en l’espai, a tres quarts de quinze d’enlloc en el temps. Car no hi era ni hi sóc. Ni els somiava, com volenters som tots plegats somiats i prou, gràcies a déu. Saps què? Em faré dir Desdentegat Sal·lusti, ficant el nas com tascó bistre (color de fetge, com mon nas) als ben oliats i empolleguerits afers dels heroics — els actes dels quals, sense la meua intervenció, encara més de pressa es nul·lifiquen. Car immediatament perdem actualitat — allò que fem i diem esdevé l’endemà residu en aigües semes, aviat estantisses, de ja per cap llimerol d’influència pessigollejades, i aviat pudents, aviat moc eixut que la terra absorbeix i torna en re distint dels voltants — residus, doncs, dissolts en re. Per xò us vinc, com em vinc, a donâ’us un cop de mà, artistes de l’ara mateix aleshores relluents, i a qui ara, amb tots els llums fosos, noves bombetes us hi instal, no pas mai tan fortes com les originals, mes, déunhidoneret, fem el que podem.



Així són la gent d’acció. Ni s’emboiren de cabòries ni balafien l’instant percebut (per qui sap quina intuïció vital) com a essencialment adient. D’espetec la mestra, amb l’assistència gairebé únicament nominal d’en Priàpul, encarreguen tot plegat n’Alliberament Condemnada (“vejam si t’hi saps tanmateix fer durar la vida”) de planejar amb tots els ets i uts de cobrar’s el coll d’un capgròs particularment nociu i de fer-li la puta pelleringa del mou o manera pus esporugueïdor — ben entès, és clar, que aquells escrús ensenyaments només es podien aplicar en temps de resistència.



—Altrament, no val a badar: si de per cas s’escaigués que, entre les subtils indicacions d’ara i l’avinentesa de ficar-les a la pràctica, havíem retrobat l’estat lliure nostre que aitant freturem, com tota persona normal, la qual avorreix d’ésser l’esclau llepaculs de dingú, llavors, tot es glaça, ei, i l’estratègia és tota una altra. Car com tothom sap i hauria de recordar tothora sense excusetes ni oblits ni excepcions: nacionalisme d’estat és feixisme —recalcà l’espartana caramasera— nacionalisme d’estat és sempre feixisme, tat?



I allí tant en Carles com la jove caquèctica, les vèrtoles i minoves de la qual s’encenien i apagaven com impacients llumenets d’alarma atiant-la a l’acció salvadora, aviaren capcinades solemnes d’aprovació.



A l’hora d’acomiadar-se’n, li espolsen l’espatlla i li desitgen bon vent entre els mesells pobletans.



En acabat, ves, ell i ella se’n van anar tranquil·lament a jeure — o a sopar, ara no me’n record; ja era vespre colgat a muntanya.