Cinquè Lliurament

e) En Lluïsot Condó i na Xàron



En Lluïsot Condó havia tornat de l’exili només per tal de mostrar a na Xàron la (de moment, llas, encar sotsmesa, pels canfelipencs ocupada) pàtria — ves, o màtria, tant hi fot.



D’Alacant a Perpinyà en veurien un bon bocí, i cabalment l’excel·lent rugositat del terreny, un terreny alhora ferm i variat, on estavellar-s’hi encara rai: Vós, prou fóra una apoteosi.



És clar, però, que no s’estavellaren pas. Tot allò, de la mortal trompada i el retorn al record que és al capdavall viure, no eren sinó al·lucinacions d’aquell capcalent d’en Xeiquàtgejonç (de nom corrent n’Edmon Xicolí), aquell jorn s’esqueia que força baix de liti, és a dir, amb la química del seu cervell a can Pistraus. Tot plegat, l’afer explosiu només se li realitzava, vull dir, li tenia lloc, clepsota endins.



Des de dalt, en joli, en Lluïsot assenyala amb el dit estès el pla verd.



La visió de n’Edmon era diferent. Els véu cardant. “Els viu cardant. Cardaven per aprofitar els darrers instants, i per no consirar ja pus en l’escruixidoríssima ensopegada.



“Carden, doncs, per manguis de ben a propet vists. I que en sent les manxades. Xic-xac, xic-xac de xic-i-xic.



“De sobte, un cop de pedra al cap. Per comptes d’allunyar-me’n, me’n tornc cap a ells, amb sang que em raja... pertot. Caic a l’aigua, entre l’esfereïment i els giscles d’esglai muts de la noia. Se m’enduu el nervi forçut del riu. Una branca forcada m’estalvia. Ara, un parell de jorns en acabat, els diaris d’Alacant duen la notícia: Un anònim cadàver botit... apareix.



“Anònim; te n'adones?: anònim. Tres personatges marcats d’empertostemps. Saluda’ls, doncs: ei.



“Des de les alçades, espectres, arreu on fóssiu, entre aquesta atmosfera i les altres.”



La mestra n’Empar sabia que aquell pobre home al·lucinava, records antics se li barrejaven amb el trauma de suara.



Mentrestant na Xàron no respon. Consira quines en triarà, hò, pensa en quines més o menys inventades confessions no li caldrà llavors proferir a tornajornals.



—L’home, de qui la dona s’entenia amb l’home amb qui també la meua dona s’entenia, vingué a veure’m —feia en Lluïsot Condó, buidant el pap, perquè creia que ja eren cendra tots.



—“Mireu, és delicat. Prepareu’s-e, ca?”, em digué, aitan aviat com érem asseguts. “La cosa és peluda, hò. No coneixeu pas en Philibert Pic-i-Poc?”



—“En Phili, i tant. Molt amic de la meua dona.”



—“I de la meua.”



—“Ben xiroi. Content rai de sentir que som del ram. De tindre la dona ben ocupada, se’n cull mant benefici. Si no us abelleix de cardar gaire, un altre us la té tranquil·la, i no us cal fer gaire feina. Tot això que us estalvieu. En canvi, si us abelleix, us ve tota calenta, i el remordiment us la fa més mal·leable que no fóra si la teníeu carregada de raó. Totes ens ponen.”



—L’home aixecà les espatlles, desentès. “Com vulgueu”, digué. La qüestió: guaiteu.



—Es va treure un carallot d’aquells llargs i gruixuts, amb el capoll pla com el cap d’una serp. Un d’aquells matrassos, vull dir, qui, ben trempats, no creixen gaire, potser un 30% i prou, i, doncs, molt contràriament al meu cuquet, napoleònic, un parell de centimetrets, que, a l’hora de la veritat, tanmateix, esdevenen fàcilment vint o trenta o trenta-cinc...



—El tap, però, és que l’home la seua xil·la la portava clapada d’un xarampió molt virolat; per això me l’ensenyava, és clar.



—“Cony, i què hi ha dit el metge?”, fiu.



—“Fatal”, que ell respongué. “I ara! Sí?”, poguí dir en acabat d’engolir’m els sobtats glops de por. D’una falconada, amb la mà esquerra, l’hi prenc, alhora que, bo i en havent-me mullat amb saliva un dit de la mà dreta, amb aquest dit li frec vigorosament una de les clapetes per tal d’esborrar-l’hi. Perquè em pensava que se les havia fetes amb bolígraf…



Tot i que en Xeiquàtgejonç no hi estava gaire interessat (prous d’altres feines tenia, amb l’estavellament en curs i tot allò!), es veu que es tombà cortesament cap a en Condó, el seu company de seient dalt l’avió, i li demanà:



—I ho eren?



—La fricció el féu escórrer’s —respongué en Condó, mig a la dona, mig al veí—. La lleterada, o hauria de dir les flaires i els vapors de la lleterada em marejaren. Vaig caure i no em vaig aixecar fins que era de nit.



—Tu —digué a na Xàron. I a n’Edmon, a l’altre costat li digué—: La Xàron, al meu damunt, em mullava els polsos amb glaçons.



—“Ensenya’m el cony immediatament!”, vaig manar, llas, gens polidament. Li pujava rabentment les faldilles (oi, preciosa, te’n recordes?); veia que no portava calces; allò, segurament, volia dir que encara havien volgut enllestir una darrera cardada damunt mateix del seient del cotxe amb què en Phili la menava de la feina fins a casa, com qui deia a baix davant l’entrada; ruc de mi, potser els hauria vists des de la finestra i tot; allò m'hagués escalfat adorablement.



—I el cony? —es veu que tallava n’Edmon.



—Home, el tenia tot escarxofat, és clar, vermell, unflat, adolorit —respongué en Condó, una mica empoixevolit, no gaire—. Sempre que tornava d’una sessió d’aquelles, venia amb un cony magnament enfellonit, irritat, vostè ja m’entén.



—Taques de bolígraf? —en Xeiquàtgejonç volia, es veu, que li acabés el conte i el jaquís en pau, preparat per al traspàs.



—Ni una. Ara, granets, hò, sí, veu?… Uns granets sospitosos d’allò pus.



—Què hi deia el metge?



—La metgessa. Sóc eu qui hi va. Hi vaig, doncs. Me la fa treure, i la punyetereta se’n riu: “On aneu, amb això aitan petitet? Si sembleu d’aquells qui ni cuca ni moixó, homenet de déu!” Em féu riure, tot i l’acolloniment que portava que no em digués, fet i fet, que entre tots m’havien encolomada qui sap quina isnella malaltia letal i colcaire de matràs amunt. M’ho deia, és clar, perquè no li estigués tan tens, bona psicòloga.



—Psicòloga? Harpia!



—No pas; desenganyi’s; escolti, una metgessa d’allò més aprofitable. Hum-hum, qui la manxés.



—No m’ho conti. No m’ho conti, si li plau.



—Es va treure el bolígraf amb les seues ungles totes llargues i pintades, i començà de pintar’m tota la pitxolina amb marques de: “Veu ací? Per ací hi puja la llet. I veu ací? Per ací s’esponja el gland, i ací s’arregussa el prepuci, i aquesta durícia i aquest grumoll a la vena ve de massa pelâ’us-la…”, és clar que tot m’ho deia en anglès de barri de puta, que encara fa trempar més.



—Però… I la malaltia?



—Re. Sa com un mardà. I encara ara, vós. A desgrat que, tot i que han passats trenta-tants anys, tampoc encara no m’he pogudes despintar del tot les marques. L’orcòlega, la proctòlega, llurs col·legues, encara se’n riuen cada camí que hi vaig de visita.



—Merda, sou trist! —féu, melangiós, n’Edmon; i se n’anà a canfelip per tal de no sentir-lo pus. Al canfelip, malassegut entre els sotracs, és clar, somià, carregat de raó, que s’acabaven d’estavellar.



(…)



On es veu que hi havien haguts morts a pler, inclosos qualques estavellaments molt espasmòdics d’estrambòtics aparells voladors, era a la pel·lícula que en Condó i la seua dona havien vista a la pantalla de l’avió entre Phoenix i Barcelona. Era una pel·lícula americana d’aquelles tan esfereïdorament i carrinclonament falses, on els militars són al cel, vull dir, ei, allò és la glòria dels militars: tot hi és mort, mort, mort. Vet ací perquè (per quin contagi?, se n’explicaven la parella veïna entre festejadissa confessió i confessió?), perquè en Xeiquàtgejonç havia acabat aitan nerviós.



Les sublims, ornades, ben treballades, rajoles commemoratives, que honoraven els herois de la resistència part de per tots els panys dels carrers del territori patri, les quals son pare, el mestre escudeller d’Oriola, en Boi Xicolí (sovint, ah, clandestí, amb greu perill; sovint ben anònimament i a correcuita), havia plantades tot al llarg d’aquells cinquanta anys abans no es morís, no foren al capdavall també una mica esperonadores de la folla malaltia bèl·lica? Allà hi havia En Pau Claris, En Roger de Llúria, N’Indíbil d’Ildirda, En Macià, En Cucurull, En Xirinacs, N’Artís-Gener. És clar que també hi havia En Ramon Sibiuda, En Miquel Servet, N’Arnau de Vilanova, En Francesc Aragó, En Josep Trueta, munts de poetes i novel·listes, músics, cantaires, pinzellaires, arquitectes i escarprers; mes, ah, llas; i llas, i rellàs; també hi havia, molt repetit i prominent, el rei En Jaume.



Com s’encobeeix? Un rei? Cap merda de Vagínula forastera, és clar, mes, ei, un rei?…



Li feia l’efecte a n’Edmon Xeiquàtgejonç (segons piulà, força descoratjat, a la mestra n’Amb Pa, aquell jorn que l’anà a veure a Perpinyà), de fet, estava convençut que els monarques anaven de bracet amb els buròcrates i la resta del rebuig humà — boigs, drogats, assassins, jutges, ensotanats, uniformats, jerarquies... I n’Amb Pa, qui ja no sabia com treure-se’l de damunt, li havia de sortir amb veritats de peu de banc — que qui esguarda la Història d’una faisó anacrònica més val que ho lleixi córrer, i el poc senderi que deu posseir millor que l’esmerci ja a adobassar cossis i bicicletes, o a llogar’s de voluntari a la bòfia, súmmum grau on es gradua el degenerat, o de simi a la gàbia o, ço que és el mateix, de cambrer més o menys pixallevent (ço és, caralldispost).



Tot i que n’Amb Pa i Sense (n’hi havia per a sucar-hi) se li eixarrancava i li proferia un cony suadet i flariós (i gens ragut, vull dir, sense raure gens ni molla, és clar, atès que ella no s’afegia pas — ni s’afegeix, en sóc llong testimoni — a femar, bogar, el costum bàrbar i cagat d’afaitar’s justament on es congria tota la sentoreta sagrada), n’Edmon ni cas. Pixabalb, marrit, afusellat, encara es planyia per amor al sentiment d’alienació que li produïen les pel·lícules i llur relació amb l’inframon dels militars, l’oomon de les plaques de commemoració, i així anar fent…



—Abans: víctima badoc de l’anacronisme. Ara: sebollit per la trivialitat; minyó, fotrem goig —la mestra el boní—. Qualsevol persona sana i comcal, ja un pèl granada, ha cardats pel cap baix deu mil camins, n’ha cagats cent mil, n’ha menjats tres cents mil, i n’ha assassinats zero (zero!). Ho comprens? El món de les pel·lícules és un món de ninots, una pèrdua d’estona; dingú sinó un boig se’n pot lleixar influir gens; la gent les esguarda per a distreure’s i descansar quan no tenen ganes altrament de fotre re de profit, o si massa de pegats forans els omplen de gom a gom un cervell impropi. Ignars, analfabets, bestioles. M’entens, capgròs? Volen veure per aventura allò que no fan de normal ni tenen prou imaginació d’aesmar’s o somiar. Pega la llur, què hi fotrem. Però tu, qui has estudiat! La teua capacitat per al tedi ja ho sé que és molt més grossa. Potser ja t’aniria bé esguardar (no pas cap pel·lícula) per un foradet allò que als altres ja els passa normalment. T’estimaries més veure pel·lícules on hom menja deu o dotze cops, en caga dos o tres, s’encaborieix per quatre ximpleries, i se’n va a dorm…?



—A les de més de les pel·lícules, hom hi carda cada camí que hom hi mata, d’això em planyc! —l’interrompé en Xeiquàtgejonç, ara fort alçurat—. Em planyc que totes les pel·lícules, o les de més, van adreçades exclusivament vers el gaudi del subgènere militar. Un mort, una cardada; un mort, una cardada. Aqueixa equació només es realitza a l’ànima mesella de l’assassí. L’assassí, el qui mortreix i mata per gust, és a dir, el qui només pot trempar i escórrer’s mal i matant. Ho proven una vegada i s’hi avicien. Penjats i penjaires, escapçats i destralers morros-de-vaques, afusellats i afuselladors, tots plegats morim trempant i escorrent’ns-e. La violència és el sexe de l’impotent. Tots els guerrers són assassins!



Un mastegot t’apaivagarà, pensava n’Amb Pa, bo i entaferrant-l’hi. I ensems esmenava:



—Vols dir tots els guerrers tret dels guerrers de la resistència, suposarem, oi? Vergonya, minyó. Si et sentís en Priàpul! Si depengués de tu, la resistència que se n’anés a parir panteres, ca?



—Tots els guerrers! —insistia en Xicolí, amb un ull que ja se li vellutava i tot—. I els de les pel.ícules americanes encara pus! Impotents de merda. Per cada cardada els calen mil morts.



I, com la mestra el tornava a estovar, esgaripà, entre les barrades, fresquet, mofeta adu: “Atupa, atupa; això, rai. Sóc mort; no em puc pas tornar a morir!”



La mestra, un pèl frustrada de no poder-se’l xonar, es cansà al capdavallet d’ataconar’l; els bacteris qui li xarrupaven la suoreta del cony començaren de fer ferum i tot — hum, deliciosa. S’assegué, retuda, a la cadira de braços. Amb les faldilles a mig melic, els genolls aitan separats com els era humanament possible, hom s’adonava, calmat i perspicaç, que el borrissol rosset de part dedins les cuixes i el pentenill rovellat d’entrecuixes eren tot mollets amb rosariets de perles de perspiració.

I doncs, efectivament, ja n’era hora: macat i fet malbé i tot, en Xeiquàtgejonç s’aixecava, ranc, i amb una pinta que s’havia treta de la butxaca de part darrere els pantalons, es ficà a pentinar-los-els (vull dir, tots els pelets, aitan els llargots com els curtets).



Alhora el pec rapsoditzava fluixet: “La resistència pacífica, dona. Meravellós, com la cliterectomia, és a dir, la cimcumcissió faraònica, on, sense pipeta ni llavisons del parrufet, i amb el tubet de l’embut cosit fins a jaquir-hi amb prou feines l’obertureta d’un ull d’agulla (un cos), cardar esdevé un ritual cabdal, una cerimònia mística, vull dir, quelcom que t’ho fa important fins a límits inoblidables de mort i de dolors.”



—Vés-te’n a la merda, vols? —només tingué esme ella de mormolar entre les sensacions delitoses que les pues i els puells de la dolça pinta no eixorivien en els llavis del seu parrufó tot escarxofadet, ah, i sobretot en el piu del niu, ara en ple arret (vull dir, tot estarrufat), tot roent i coll-alt, dos centímetres o tres que guaitaven el cel de déu com déu mana.



Del tot fleumenc, n’Edmon li contava com en Priàpul (en Carles Càncer dels ferotges i heroics maquis, el mestre sangonella de l’acadèmia de senyoretes acabalades, la simpàtica àvia cuinera del blanc-i-negre), avui com avui en la pau, lluitava tanmateix per la pàtria i els drets de cada humanet — ço és, homenet i doneta, al·lotella i al·lotell, adu nadons, aitan xiquetes com xiquets, i així anar fent.



—Es banyaria a la platja suau d’un univers harmònic, on la musica de les onades segueix adu partitures beatífiques de mestres històrics i tanmateix, com els escau, tots beatificats. Nedant-nedant, ha pescat, mà-nu, un enorme pop tot ben arec, l’ha dut a la casa i les dues dones venustes, mare i filla, s’hi han agafades encaterinades d’allò pus. Got such a treat out of your octopus, our pussies by its sweet suckers so deliciously sucked; oh, darling, and aren’t you the original sea wolf! Ah, pop enamorós, que bé que no ens tractes, immensament agraïdes (thus the rich ladies); les teues ventoses o xucladors ens xuclen, incessants, els cotxons, els tabolls (els conyarrins) com el botri de la sangonella d’en Priàpul, sangnador mestrívol, ens guareix de tot mal.



“Enllestida la feina solacera de l’aparionament mansuetament lúbric amb la parella de femelles popades pel pop i per ell, en Priàpul, com tothom, no es banyaria pas solament en l’aigua de roses de la mar alegroiament gronxaire, ans es banyaria assíduament en the exhilaration of survival, en el sentiment exhilarant de sàpiguer’s sobrevivent d’empertostemps, car tothom fóra viu, i dingú no podria morir’s, nelleix (ni tan sols) els accidentats, els estavellats d’ençà del capdamunt d’un coet o bòlid de bòlit enjòlit accelerat enllà de la velocitat de la llum, els esclafassats per un asteroide, els embolicats per la lava d’un volcà, els endrapats i xemicats entre dents i queixals de sílex de l’esquerda de qualsevol terratrèmol amatent…



“Quan fóra hora d’anar-se’n a clapar, estendria els deu dits de les mans, i als panxells (com als artells dels deu dels peus hi duu anells tous de minerals lluents) pel elles i llurs xones xuclats i rexuclats, l’hi solcarien, sucosos, tot de colors diferents i ben esborneiadores en la tria de llur vibració cromàtica. Llavors, amb mans mortes, abans d’adormir’s, tot infòs pel sentiment del ioga, jaqueix automàticament els dits pintar-li meravelles artístiques que sensacionalment es vendran a preu de no pas res d’altre de pus car — tot plegat, doncs, forces fons obtinguts amb què, ho veus tu?, podrà finançar fins a la fruïció del darrer reeiximent l’autèntica revolució de la resistència pacífica on dingú, dingú (dingú!) no mor!"



Contràriament als deu o vint dits, estalviem-nos d’estendre’ns-hi gaire pus.



Pleguéssim, let’s fold. Recordareu que aquest bocí d’Història ventissa s’acabava, un pilot d'anys més tard, amb n’Edmon Xicolí retornat penedidament a Oriola, on a vuitanta anys reobria la bòbila d’en Boi i (ara elleix el nou mestre escudeller) afaiçonava la seua millor rajola commemorativa justament en honor d’en Priàpul, eximi guerrer ans ínclit i escrú — el qual recordareu que tota la seua força ans adu bon tros de les seues gestes venien i eren perfetes en paper imprès per a ús massiu per l’escriptora disfressada, és a dir, la mestra, mon amant, n’Amb Pa, amb qui tot és bo — n’Amb Pa, hò, qui manta de llonganissa entrepana (no solament la meua, pas hi donava l’abast, son desig prou m’ultrapassa).



La mestra, dic, bel·lipotent i tot plegat tan formosa, xamosa i galana: cardívola de totes totes, mai no seguidora de cap moda repugnant empescada per modisterris impotents qui odien les dones.



Mes, dit i fet, prou d’aqueixa esvaïda color.



No; anem per altre, deixeléssim no pas l’aigualit, ans el viu i vivaç.