Quart Lliurament

d) N’Edmon Xicolí (àlies, Xeiquàtgejonç)

Ja hem establert que tot el joc bèl·lic d’aleshores raïa (o reia, com diem per aquests environs) en l’esdevinença que situava en camps contraris en Priàpul i en Vagínula.

Doncs bé, s’esqueia que l’heroi amagat de tota aquella força ben comcal (republicana i de resistència, ei!), és a dir, la mestra (de nom diari n’Empar Empar i Sança) — escriptora amb un cert pòsit en els seus instants on, disfressada de mestra heroica, no lluitava pel seu cap nominal (en Priàpul) — rebé la visita d’un capdecony o altre.

—Amb Pa! —li va dir, quan ella obrí la porta, en acabat de guaitar per l’espiell macroscòpic i veure quin fleuma més inofensiu (i desarmat, deia el comptador de metalls dissimuladament enganxat al pany) no se li presentava—. Sóc eu, n’Edmon Xicolí!

N’Empar Empar i Sança (“Amb pa i Sense, n’hi ha per a menjar-se-la”, plaguejàvem els seus companys de vida literària, cada cop que l’esmentàvem a les reunions; altrament, n’Empar, quin remei, tothom, és clar, li’n diu “Amb Pa”), es demanava: Mani? N’Edmon Xicolí?… Ah, recordà, aquell qui li havia fet un pròleg a un llibret en clau una vegada. Ella li havia escrit en una lletra que si mai passava per Perpinyà, que pugés a veure-la.

Llavors, a desgrat que el llibre que aquell torsimany tot tort li havia prologat era més aviat verdet, és a dir, pler de xones i xil·les combatents en llices més o menys representatives i simbòliques, aquell camí se n’estigué de fer-li la més petita al·lusió fastigosa de sexe improvocat. Al contrari, se li empatollava a propòsit de la mort. Amb Pa pensava: Ah, que d’aquest cagat malaguanyat no en farem pas cap resistent!

—Sóc mort, Amb Pa —se li embolicava ell—. Per això sóc viu, car la mort és l’única naixença. Només cal posar el temps cap per avall, vull dir, enrere!

Es veu que aquell matí en Xicolí havia agafat l’avió a Alacant i, fames efímeres de famós, els periodistes insistien a demanar-li qüestions que li semblaven abstruses d’allò pus. Tret que no el confonguessin per una altra celebritat, no hi sabia veure l’entrellat. Si et demanen res que faci cas a l’ull i maneres de vúlguer’l destrènyer, tu què has de respondre?: Hum… “El gos andalús?”… “Els guàrdies civils?”….

Ves, es veu que els recitava qualque prou críptic poema i envant.

—Poc sóc bo per a gaire altre, Amb Pa.

(…)

No, però pensem-hi.

Què altre els podia dir. Prou sabem que gairebé la totalitat dels periodistes són agents del règim.

—Manual del toreret comcal, recití. “Contemplant la mort... I etcètera.”

Elaborem-hi (en clau d’humor tranquil). Per a un personatge amb un cert nombre d’anys, és clar.

—Capítol divuitè: Si com hem dit en els capítols precedents, / el brau, / uh, quina por, / com una dona qui cal picar’s / un amic qui cal enganyar, / enemic amb qui lluitar, / infant a amanyagar i escórrer, / ull a esbotzar, / botifarra a esmorzar, / trau de cul a embussar…,/ i ara, com a la mort! / El brau és la mort. Tu-tut, / tu-tut. Torer comcaleret,/ banya esmolada et dallarà la vida, / oidà, i bon profit, i per molts d’anys, / com abans et dallaven els ous, / i, per xò, com hem discutit al capítol setzè, / ens hi plantifiquem, entaforem,/ una collonada artificial, com més aparatosa millor…

Però ells, els pseudoperiodistes del llepaculeig feixista, escandalitzats rai. Et denuncien, i et descarten, i no t’anomenen mai més — o t’anomen a cridòries tot de sobte i n’exigeixen ferm, quan els ajusticiaments van una miqueta flonjos, l’escapçament.

Et buiden un ull d’avís. Què faràs tu ara amb un ull només?

—Jo només sé que M = M i que les forces d’en Vagínula ens han llençat sobre, per a fer’ns callar, qualque antiaeri que ens esclatava al musell, i que el vol s’ha esfigassat. Ens estimbàvem, enfonsàvem i ve-t'ho ací, ací sóc. Nat en esdevinença d’un estavellament d’avió. Sóc el teu home. Reversal of time. Em projectava a l’inrevés. Sóc sense ésser. Sóc on no fui. Re-sóc abans de no ésser…

—Eh? —demanà Amb Pa—. M = M? Quina fòrmula? Massa Mogut igual a Mort Marxa-Enrere?

—Military = Murder; Militar = Mortridor, Matador Assassí —respongué ell.

(…)

Ell s’hi estenia: "Quaranta jorns passats, tres-cents vint-i-cinc per a passar. Febrer, dia nou, diumenge. Seixanta-cinc anys que ja faig, doncs. I ara encontinent m’haig de veure de cap a l’infern més destrenyidor del no-re etern. En Xeiquàtgejonç, em faig dir (no pas n’Edmon), fill d’en Boi, l’artista ceramista a Oriola, fa?…

“No val a badar. Cada hora que s’escola ho tinc més segur; ni accidents no hi ajudarien, a aqueixes alçades; tothom diríeu: Pobre n’Edmon, massa de cabòries, prou s’ha degut suicidar.

“Ahir vaig tornar de colgar el pare. La gentada. Avui guaitava els obituaris. Fa riure i plorar alhora. Jaquim-ho anar. Els insults, no val la pena. Que peni la seua memòria, ell ja no pena enlloc. El que vull ara és jaquir escrita la meua part, que després de més vius no vinguin a fer-m’ho tot bocins; la meua vida no fa tanta gràcia, ja ho sé, i tanmateix, oi, per comparança amb les vides dels altres, açò meu, a mi me la duu més enterca; oh, no en feu cas; una expressió; ja ens coneixem.

“Som-hi.

“Vint-i-cinc anys més, no crec pas que els pugui traure d’aquest cos, ja us ho diré. Mon pare és mon pare. Jo, dissortadament, ja sóc una altra casta de mena de colló de cosa.

“Pairem’ns-en, de la palla. No tinc gaires ganes de fer massa el ruc.

“Com l’altre diumenge, a l’especial dominical, aquell rèptil ensotanat (un altre xuclacagallons dels poderosos enbigotinits i ulleraenfosquidits) qui em tracta la marastra de poca-solta. Ai, l’animal. Volia occir’l.

“Pobra dona, una santa de debò, caritativa amb les necessitats sexuals (ço és, subjectives) dels qui anem fent. No pas gens com les santes llurs, putes resseques, fanàtiques, obscenes, malignes, nocives...”

Es veia que n’estava massa tip, que es volia escapolir de tot, i tot d’una havia pensat en ella, aitan endalt, a Perpinyà. Puja al rònec avió de l’aeroportot d’Alacant. Esguarda finestrella enfora...

(…)

—E s c e n a r i p e r f e c t e.

Part defora li feia l’efecte que nevava. Mannà feixuc gruixut de cendra, dunes burelles de desert en joli.

Mentre l’avió flamíger es va estimbant, al seu enteniment el triomf rabent (oh-oh, totus floreo!), l’entusiasme dels càrmina orffians (oh-oh, totus ardeo), ateny els àpexs extàtics, (novus, novus amor est, quo pereo!).

A baix, el ponent descarnat. New Mexico — escurçons, giles, calaveres, rares orquídees, eixuts matolls tomballants, iuques, O’Keefe…

Al seu costat, en Lluïsot Condó, i la seua dona Xàron, matemàtics retirats, pensen la mort. A cavall i vora la llar d’espesses flames, altressí a l’aguait, al viu, armats, o jaguts esmorteïdament entre pells romàtiques, pensen (mea manus est cupida, cupida, cupida, cupida, cupida..., udolen nitament els coiots), (vos stupidos, stupidos, stolidos), la mort.