Quinze truites

Truites (15) 43. Al camp d’autors nudistes, el cos de na Minerva Mur relluïa com el d’una deessa. El seu marit, en Zacaries Mur i Cec, escriptor de llongues novel·les històriques – el gènere més fàcil, fastigós i carregós: impaïble – sempre el tenies enfeinat amb patracols grocs i arnats, tractant d’escatir-hi qui havia matat qui, i qui confessava qui, i qui embolicava pitjor la troca perquè el novel·lista historiador no en tragués mai l’entrellat, i sempre donés en conseqüència guanyador a qui havia estat pitjor assassí. Així el vantava pòstumament i tot, banau de merda. Na Minerva tothom qui no fos marieta la cobejava. Tres autors sobretot sé del cert que tingueren sort. Vaig veure com l'excel·lent exòtic B.G. Aston, el contundent flastomaire Jacques Cellier, i el gegantí narrador gràfic Gianfrank Goita se la cardaven profusament rere les roques – i adu dins, a la borda mateixa – mentre sota les espelmes el panxut Zacaries treballava de valent en nits d’estridents cigales a la cambra del costat. Sabia que na Minerva era parcial a les bones requestes. Els bons autors afeccionats a l’arrar i boquir i bitllar, a l’esvergar i al querar i xonar i boixar, i tot plegat al bon endollar-la (i, millor, embadalits amb la delícia del cardar amb la qui en sap un món i, sobre, és ferma i d’allò més asalta), doncs, li feien arribar llurs més recolats poemes de verriny i arret i cardera – posats, això sí, en clau amorosa i adu flèbil – i ja, alhora si el penjoll també prometia, diguéssim si a l’afeccionat a godallar gadolla li davallava el cigalot fins a mitja cuixa pel cap baix (millor, és clar, fins a mig genoll), l’autor despullat havia llavors feta sorteta. Per als poetes menors, com en John Battle, en Kimura Koji, i jo, llas, les possibilitats de reeixir-hi minvaven bontròs. Tant en Battle com en Kimura els vaig veure (d’esquitllentes, espieta esmunyedís) lliurar-li composicions prou flòrides, adu il·lustrades. Se li inclinaven com cavallers a l’aimia. Ves, ni això no gosí. Li envií el meu entortolligat esforç per correu anònim. Prou sabia que els meus versots no anirien enlloc. I encara menys un cop vist qui els confegia. La revulsió que les dones senten al meu devers és universal. Això quan no saben que sóc poeta. Quan se n’assabenten, es dignen fer devers meu un segon cop d’ull. No fos cas. I qui fóra l’autor de poemes tan poca-soltes i menors...? Llas, la desil·lusió – i, sobre, si vaig despullat, l’ultradesil·lusió, adu l’escarn. Els bons escriptors, en B.G., en Gianfrank, en Jacques, destrempats i tot en fan tres, del meu mesquí atzep trempat. Trempant, oh, en fan cinc o sis. El japonès, l’anglès i jo, per moltes de mels de mistagògia, si doncs no fèiem pas el pes pel que feia a llargària i amplària del que convé...! Poc a pelar-hi! Ni les rimes ni les cebes fent doncs prou el pes; nàquisses, ai; massa curtes, ni prou llargues ni dobles, ni prou substancioses, no. Poetes de dos rals, i de mig collonet i mig. Se la cardaven els bons autors hores i hores – l’endemà na Minerva la veies qui es banyava a l’aigua tebieta plena de sangtraïts i sofregalls, i estireganyaments i vermellors de fenelles i esfínters... I el seu cos, és clar, en sortia guanyant – els senyals a la pell lluent com els senyals del millor marbre. Estàtua gens estàtica, la seua perfecció es bellugava amb la mateixa gràcia d’una pantera blanca. (...) A l’hora dels adéus, tothom vestit, de camí cap als autobusos, en Zacaries esbufegant i carregat de maletes amb els fragments podrits de la seua mòmia de propera novel.la mal entaütada dintre..., els millors amants de la seua dona ja reunits amb llurs famílies – burgesos tapats i de vint-i-un botons sobre... Jo a un raconet... I... La deessa se m’atansà. Tocà’m la mà. Ah l’escalforeta! Benaurada proximitat, benaurat toc, benaurada dolcesa, benaurada promesa d’amor... No diem res. Amb grats ulls collats que se’ns enllagrimaren ens ho diguérem tot. Encara no ho entenc. Mes aquella visita al paradís estintolarà la ruïna cada dia més precària del que em roman. Havia endevinat qui jo era l’anònim, el qui la requestà d’amors amb el més fogós i entranyablement inepte poema? Que aquell simulacre anagògic molt sentit es mereixia si més no aquell petit estrenyiment de maneta? Aquell hàlit d’amor? Se’m compadeix la deessa. Què en penses? N’Isis Campensis feta per al teu ops una verge miraculosa qui et somriu i et toca – estàtua un instant abastable, accessible, humana. Car això és amor: el voler ésser a prop de la desitjada. I, com és lluny, enyorar-la. Enyor, i doncs am, na Minerva – com vull creure (molt apiadat de man mateix) que ella deu enyorar a rars instants vagarosos el seu pobrissó anònim qui enlloradament l’adorava, líric, poètic, gens satíric, sempre trempant amb el seu atzep mínim, sempre versificant amb el neguitós deler de plaure-la. Magarrinyes, carrincló, mes tant se val: molt orgullós de fer-ho. * * * * * 44. Sempre he estat molt aferrissadament a favor de l’adulteri. La sal i el pebre de la terra, l’única arma contra la corrupció de la sang, la repressió, la bogeria, la ràbia i la guerra. La sang, massa estantissa en l’esmortidora fidelitat per obligació, se’t corromp i t’encomana al cervell idees de destrucció. Que les lleis siguin contra l’adulteri, només vol dir que les lleis les dicten, no pas les persones de seny, ans els dements: els nihilistes, els cruels, els del partit de la mort, els pagats per propietaris i comerciants, i els vils esclaus dels gèns, és a dir, els religiosos. Tota la por de l’adulteri és que el nom fetitx de la família el porti al capdavall un bord. Això rai! Per això no calia fotre tant d’enrenou marcidor! Només cal que l’infant, cada infant, porti sempre el nom de la mare qui el pareix. Tothom qui es casa amb dona n’adquireix el nom i la nacionalitat – com he fet jo mateix, car só home de seny i comcal – i tot s’esmena naturalment. El fill segur que és de la dona: ei, li surt d’un foradet adient. I, en portar el nom de la mare, i tothom portar el nom de la mare llur, cascú de la seua, no hi ha nyap enlloc, ni enlloc possibilitat de nyap! Tot això del cabal genètic és una merdegada més: un truc de la genètica que ens vol esclaus seus – no cal fer’n cap cas. No som gens esclaus del sistema feixista dels gèns. * * * * * 45. Com era jovenot, i ja poeta, m’havia convertit, durant un estiu entre turistes, en prostitut (bandar, bagàs, meuc, marcolf, marfant, barjaul, bisaroc, manan, bardaix, maul, grémoles, public, drut, put...); no fotem, cal anar fent, i això de poeta paga poc; en el meu cas, gens. I gana rai. Tot d’una esdevinc gità, ateu, vietnamès, cambodgià, bruixot... Donota sense cap altre títol. Eh que m’enteneu? Algú dispensable, a despendre, a despatxar sense cap recança ni mala consciència darrere. Ara sóc reu de tot pecat de sobte inventat. I em volen tots matar, tota la gent de bé em vol mort i assassinat allí mateix; i au, avant va; bona neteja. Totes les bòfies, i els caps d’esglésies i de govern, i de partits de pressió, tots llurs estiracordetes, aplegapets, merdacaners, batllius, sorges, saigs, sicaris, culers, devots..., s’hi fiquen bé i rebé. Veuen la meua mort sense solta ni volta no solament com quelcom que és de llei – ho veuen com quelcom guanyador de medalla, de guardó, de vots, d’indulgències i de perdons, i de triomfs i homenatges populars i entrevistes amb els datspelcul de la televisió. Ep, per si no se n’adonaven, els ho dibuixaré: l’únic que feia era acceptar un bocí de túrgida carn d’altri al meu recte o a la meua boca així honorats. Quin crim he comès? Almenys no he aplaudit i vantat l’assassinat per bòfia, per vigilant o per altre mitjamerda, per jutge, per ministre, per mormó, per diputat, d’una persona qui no feia mal a ningú; al contrari, es guanyava la vida donant plaer. Aquest crim no l’he comès. L’han comès els qui aplaudeixen i vanten els assassins, els qui els voten, els qui els són devots, els qui n’imploren indulgències i lleis a favor; l’han comès ells, i han esdevinguts llurs estiracordetes, llurs aplegapets, llurs merdacaners, llurs batllius, llur sorges, llur saigs, llurs vils botxins; han esdevinguts els sicaris aquiescents i molt cruels dels assassins. A la merda amb tanta de gent de bé.

Catorzè de Truites

Truites (14) 40. A tomb de no res altre que pel fet que passava pel carrer i acaronava el seu gos, mentre ella era al jardí, la veïna m’ha convidat al salonet per si volia enviar’m un xerriquet. Després m’ha vist monejant amb un objecte decoratiu que sempre hi té damunt la tauleta – sembla una cafetera estranya, amb un embalumet cilíndric i un mànec de vori. Una antiguerada màgica d’aquelles a les quals els burgesos tant ens arrapem, com si fossin relíquies, amulets, o, com se’n diu, fetitxs. Em demana: “Cavà que no saps què és?” –Una cafetera dels anys de la quica...? “Banau, guaita”, digué. I en va despullar el mànec de vori, en va fer relliscar com qui diu l’embolcall de vori, i una fusta fina, llisa, aromàtica en va eixir. Una fusta llisquívola, empradíssima, i de bec relluent. S’hi esmunyeix fi d’allò més... Oli en un llum... Mamella de monja... Em vaig enrojolir. Me n’adonava que allò, com la majoria d’objectes antics, era un bisbe. La veïna somreia, angèlica. The proud owner of a bona fide, certifiably prehistoric, and probably bewitched, amuletic, dildo. Empegueït i tot, no vaig poder evitar de dur’m la fusta llisa al nas. Ah, meravella! La fava em fa un bot espectacular – “se’m torba”, com diria un llatí, i la mà se me n’hi aniria sola a “torbar-la” encara més, si no fos que..., llavors... Mentre estic ensumant la fusta encantada que milions de dones, d’ençà de fot milions i milions d’anys, s’han anades ficant cony amunt... La veïna una trucada la sol·licita... Ho aprofitaré. Massa curiós, doncs, ambtant, vull veure què hi deu haver dins el cilindre, d’on, en destapar’l i anar-hi a tocar el mecanisme, clafert de rovell i teranyines seculars, i pols antiga i cagarulles de l’any de la picaó, furgant endins, treient els dits per una mena de boca que duu al mànec – [al que m’havia pensat que era el mànec quan el mànec en realitat és el cilindre on recaceig, i el fals mànec és (o era) el bisbe qui recaceja(va) els entrellats perfumats de l’orgasme...] Ai...! La mateixa mà que no havia volguda dur al bategós torpede, ara una cuca mortífera la fibla! Una cuca deletèria de l’any de les mòmies! Ja he begut oli. Terroritzat davant la mort imminent, començ de cridar “Mama, mama...!” Com un boig, esgargamellant-me, perquè m’estic morint i no em vull morir. –Mama, mama...! I els esgarips i els ganyols fan baixar tothom esverat per les escales: Mames, manels, maulets, maries, marmessors... Macips, mainatges, mags... Maimons, mamelucs, manescals, masturbaires... Maoris, manyans, maniqueus... Maçons, marrans, marits, màrtirs, marsupis... Matalots, masoveres, marabuts... [Quin paperot. Em sembla que cap d’ells no em convidaran mai més.] * * * * * 41. M’emprenyen qui-sap-lo tota aquesta merdegada de pel·lícules de mafiosos, de guerra, d’indis, de bòfies... Com a bon català, sempre m’identific amb els morts, és a dir, amb els qui en el fons tenen raó de revoltar’s. No puc pas encobeir ni molla els covards “herois” de pel·lícula – maleïts feixistes qui assassinen a bastament. Com pot ningú aplaudir els mitgesmerdes qui serven l’ordre, és a dir, la cruel mentida on el més armat enderroca l’inerme? Tot està escrit. I encara més cada empastif de pel·lícula – pagada pels qui posseeixen les xurriaques amb què fenen impunement la carn sense vàlua dels empobrits. Qui esperaria doncs que els escrits que paguen no fossin repel·lents panegírics sense solta ni volta, on els brutals llepaculs (generalment uniformats) qui els defensen les possessions sempre surten guanyant per vil taconada? Mai no m’identificaré amb el xic. El xic és l’assassí pagat pel cruel alzinat. En canvi, aquests són els meus: els morts qui sovintegen. Els morts barats, sense interès. Els morts encenall. Els morts no-ningú qui la bòfia, el gàngster, l’àvol datpelcul qui envaeix i colonitza, i els sorges repugnants, maten per no res. Per això m’emprenya el cine d’acció. Tota acció hi és contrària als meus neguits, i als dels meus. [Així feia de petit de xic, de bo de pel·lícula: Com tenia, què ho sé jo, quatre o cinc anyets, a sant Guim, al flairós bosc de roures de vora l’estació, anava a arroplegar, entre les cassanelles i la marmanya, entre els matolls i els ocells, hi anava a arroplegar cagallons de gos o de ferroviari. En triava el més grosset, fermet, ben formadet i pudentet, i el duia a amagar al carrer tampoc no gaire concorregut que naixia directament de l’estació (on mon padrí hi feia de cap en cap, amb uniforme blau i gorra de capità i bandereta vermella, i xiulet i fanal i tot) i (el carrer) anava a parar al cafè (que alhora era l’hostal). Ara, doncs, aquell cagalló tan preciós (triat, elet!) que duia a amagar no és pas tampoc que l’amagués gaire... Qui el trepitgés, per a ell el nelet, volia dir que no havia vigilat gaire (tret que fos de nit). Passar de cagallons a bastonets de dinamita, és un pas que no tothom gosaria de fer. Si hagués gosat, ara no hauria escrit això. Ni allò. Ni allò altre. Només escriuria arguments de mort. I tindria una oficina a la capital de qualque estat molt ple d’acció: hi fóra ministre, general, cap de molt de buròcrata qui per no res t’ha matat, i et mata i remata, covard heroi de pel·lícula d’acció.] * * * * * 42. A l’hora de la mort, al mort anònim assassinat pel covard heroi qui s’ha venut als malparits... A l’hora de la mort, un flum se li enduu l’ànima – un riu com el riuet que feia quan la minyona li servava el pipinet perquè fes un flumissell de petitet – i amb la llengua la minyona li n’eixugava les darreres gotetes – gràcies, doncs, mort (va dir); ets tan bonica i deliciosa, i suau i flairosa, i toveta i amorosa... Que aquest sigui el seu viàtic. No n’hi ha de millor. I el paradís, serrall. Per què creure altre? Aquesta és la pel·lícula (“la seqüela”) on el vull. [El meu heroi és el qui el fals heroi (el bo, el xic, el protagonista) sense solta ni volta mortreix i s’esclata amb fruïció (perquè un pobre desgraciat venut als assassins així ho ha escrit; vol que l’indefens la palmi molt espectacularment, i que el rebel també, en acabat de molt de patir). (Dissortat, malastruc escriptor venut, ho fiques tot capgirat.) El bo és el dolent, el dolent el bo. El xic és el dolent, el dolent el xic. Que guanyi doncs el dolent! Que guanyi el qui dol. No puc veure aquesta merdegada de pel·lícules de guerra. Duc dol pel mort, per cada mort! Pel japonès, per l’alemany, pel català, per l’indi, pel negre, pel moro. Pel pòtol, pel “criminal”. Això vull: que si algú ha de morir, que mori la bòfia, que mori l’agressor. Au.]

tretze truites - nyam!

Truites (13) 37. Li dic (i em dóna tota la raó): “Turning a corner, the common ephemeral aggravation of a noisy party on a garden at the side of the path I had leisurely taken. Their distressed bodies – even from here, I can sense the annoying slightly dizzying whiff of unease, restlessness, inquietude they forlornly emit. I put myself in any of their insulted bodies and through their wispy eyes I look at the path, at me, at the shocking realization of the self-contained unity of unimpaired singularity at peace with itself and the natural envelope where it moves as an lithe insect in its perfect habitat, and I envy myself, powerfully, deeply. Ah, who could be, what wouldn’t I give to be (they say,) the solitary walker enjoying his hallowed solitary walk!”* (*Quina enveja no em faig, solidari, quan passant vora cap festa vora el carrer se m’estampen coents els ulls d’algú a la gerda pell – sensitiu polsim d’ala se me n’aixeca com ara si qui em fes les anatrípsies oculars hi insistís amb els dits roents dels raigs dels envejosos ulls. N’hi ha qui d’esquitllentes guipen cap on sóc. Els espetarreguen els ulls, els en brollen espurnes. Què no donarien per ésser al meu indret: un caminant solitari caminant solitàriament, mestre de l’ambient!) * * * * * 38. Bo i consirant pregonament què fóra l’ànima, l’esperit..., se’m belluga la cigala, i aleshores comprenc que l’ànima és això justament, el fluix vital que anima el vit a trempar! Cames ajudeu-me, me’n vaig anar a veure el meu vell amic el savi. Li vaig dir: *–After all the meaningless parties with noisy compeers, my prick and I enjoyed a quiet eloquent conversation; my prick wore a small congruent hat in order to gain in seriousness. We talked at length about weighty matters, contingency and conscience and so on, all in a sedate cogent manner. At last somebody, I said to myself, at last somebody indeed who understands me – the personification of my soul...! –By golly, you’ve got it! Aquell era el seu eureka! Al capdavall comprenia el secret de l’ànima. Eufòric, continuà: –Now I get the secret of the soul. The sensus numinis unveiled! I’ve spent the whole life trying to comprehend why women had no soul! Va morir content i somrient, amb el problema de l’existència (i alhora la irrealitat) de l’ànima resolt (l’existència de quelcom irreal.) L’ànima només era la personificació espiritual de la cigala. Sense cigala ni ànima qui els l’aixequés les dones no podien tindre’n, vull dir, ànima. No anaven gens lluny d’osques els sacres pares de l’església, ca! (*“En acabat de totes aquelles festes i reunions sorolloses amb els compares taral·lirots, la meua cigala i jo fruírem d’una conversa tranquil·la i prenyada de significat. La meua cigala portava al cap una menuda còfia normanda que li donava un aire encara més seriós. Enraonàrem i raonàrem, sense mai aixecar la veu i escoltant-nos mútuament d’allò més educadets i comcals, i congrus, de matèries filosòfiques de l’abast més il·limitat. De la consciència, de la contingència, de l’efímera vel·leïtosa insubstancialitat... Sempre seguint de cada lema avall, amb tota coherència. Vet ací, em vaig dir, algú amb qui realment entendre’m, amb ningú altre mai no m’he entès així. És com si fóssim bessons arrelats a un mateix tronc de rels qui xuclen a l’essencial..., imbricats anímicament..., d’alè vital infusos..., la personificació... La personificació ausades de la meua ànima! Ara ja l’he enxampada, ara ja la tinc!” “Recony que ho endevines (s’admirà el savi). Hem trobada l’ànima! Deixelàvem el misteriós sensus numinis. Jo qui m’havia passada la vida tractant de comprendre per què les dones no en tenien!”) * * * * * 39. Al rebost dels destins tot hi eren estatgers, relleixons, prestatges. I a les lleixes doncs tot hi eren potets i llaunes, receptacles. N’encetí i en tastí qualcuns. Eren de sucres secretats, destil·lats per insectes. Llurs anus dolcets. L’estona s’escolava. Vaig comprendre que no pots pas aturar el temps. El temps és una conseqüència de l’estireganyament de l’espai per l’erm il·limitat del no-res. I el sucre del viure quelcom produït pels insectes. Volia belleu barrejar sucres d’insectes, destins, mes encontinent em vaig dir: A què treuria...? Car els destins dels terraqüis ja són prou de plànyer. No hi afegirem pas dolenteria. I m’envolí als firmaments com falena a qui les tortes trompes dels sucre amarg els plors li encallen.

Dotzè de Truites

Truites (12) 34. Sempre puc dir millor que no dic. Em puc corregir el cos com un text. Esmena’t la plana fins que t’abelleixi prou, ço que em dic. I, si doncs no m’agrada la coma que és el nas, la trec, o la pos entre els dos punts que són els ulls. I aquests dos punts me’ls puc posar a l’entrecuix, i fer-ne tres... Suspensió, el·lipsi, aposiopesi, ultravisió... I cada dit del peu pot ésser una i o una l o qualsevol altra torta lletra, i doncs em pot fer més clar, o en tot cas més engrescador, el moment. Car tot m’hi és intercanviable, elidible, afegible, transformable. El text del meu cos. Metamòrfic. Ovidi d’individu dividit. Palimpsest triat, autèntic inèdit cada nit que em fic a esmenar’m. Els budells endreçats en espirals d’eternitat. El cervell un paisatge de cenotafis cridaners. Monuments a un mateix. I les muntanyes i serralades, i clots i cràters dels planetes. Ei, horitzons, panorames... Qualque jorn gloriós em descobriré, part incògnita, terra ignota que espletada (i pròpiament confegida) produeix un univers. * * * * * 35. Per un d’aquells sòlits embolics genètics, hom em neixia amb 20 vitets per comptes de dits a mans i peus, i amb un ditot d’ungla forta per comptes de vit. Per un altre malentès genètic, va néixer ella amb una orella molt ben formada entrecuixes, i, a canvi, al costat del cap, a l’esquerra, en tost d’orella, un cony rudimentari. A aqueixa pseudo-orella flairoseta és on em plau de rabejar’m en el plaer de xiuxiuejar-hi cosetes de no-res. I de fer-hi sovint pessigolletes amb la punteta de la llengua. A ella li fa força gràcia el meu ditot de meravelloses ditades. La meua identitat amagada. Petja de l’ànima. Circumvolucions de laberint d’ésser. No se’n pot estar de demanar’m: Noi, grata’m l’orella, vols? qui sap les vegades. * * * * * 36. No me la pelaré mai més. Car, com era pelant-me-la aquest matí mateix (com me la pel amb cura i afecte durant tres hores cada matí, lliurant-m’hi despesec, magnífica gimnàstica espiritual que m’equilibra entre els estireganys de les pulsions matèriques), quelcom de nou s’escunçava – s’esquinçava, si voleu. El cigalot se’m tornava tren. A poc a poc, vagó a vagó, la negra cigala, feta com tènia cúbics bocinets, se me n’anava cap a horitzons inabastables, enllà de la tèrbola, fumegosa, estació intercrural..., fins que només romanc amb un pam de nas i, entre tremolosos dits, amb el vagó darrer – un vagó que diríeu troleibús: descapotable, amb els seients desocupats i a frec de finestra sense finestrons ni vidres, un vagó prou airós i estiuenc, mes... ah llas, estancat, empeder, reguitnós, i en flames. Mai més no anirem ensems enlloc.

3 escaients d'ara mateix

Imploració, reconeixença, benaurança a) Imploració de la deessa dels mots diuen les mans jaculatòries de la deessa mots! mots! (o es morirà) (en ineluctable esllanguiment per inanició...) mes els mots que li oferim tots ben embolicadets com codonyac no són prou nous... en vol d’amfigòrics mes tots els amfigòrics no els tenim prou preparats... massa de verd algú els ha pintats massa de verd els ha carregats de verd fosc i el verd no s’acaba d’eixugar... i les mans suplicatòries de la deessa s’envelleixen ràpidament... els meus venien ben pintats de teula de teulada de callol de blat farinosos de barutell de rovell de bigalot... mes els de verd de prat foscant no volen dir res la deessa se n’ennuegarà si encara té prou forces per a dur-se’ls al pap... capriciós anafrodita inclinat al crim deien els meus... massa tard esversat, s’hi fa, amb zel ranera estreba amb ses urpes els bigots del tigre de l’agressió s’esgruna la deessa pàmpols de llums, circells de tendresa la pols i que fàcil mor un home llençat per un vehicle! ja res. – – – – – b) tothom em coneix (massa) reconegut per botigues i hotels per dones i minyones interessades en la bagatel·la – somrís humit em dóna cascuna mentre els retorn capcinada – les possibilitats són immenses, diu el meu llambrec, mes en est instant altes cabòries de filosop em posseeixen – fóra com bufar i fer ampolles, encara més fàcil, com trempar i fendre ascletes i fenelles [bombant assíduament, fent amb totes bisbes d’orgasme] – magnet irrevocable mos texts nuncupatius, banal confegir d’eloqüents tirades, pitjar el gallet i engegar els trets de les lletres qui sempre fan fitó – i ara arriben les besties amb llurs gossets i llurs tuties – enrenou d’infants esclats, espetarrecs piula priàpica, tro, masclet... aprofitaré l’empopada que aixeca la pólvora i fugiré. – – – – – c) ah benaurada guerra ah, benaurada guerra, hò tothom l’havia estada esperant amb candeletes tothom esperava una excusa major per a matar... tenia el seu amor d’excusa el pedòfil qui assassinava infants tenia l’excusa l’assassí de pedòfils que allò que amaven era prohibit i tenia l’excusa el pare o el familiar assassí que allò injuriat li pertanyia tenia l’excusa l’amant assassí que el marit maltractava la dona i la dona assassina que el marit no la tractava prou bé i el marit assassí que l’amant li prenia la propietat i la dona l’escarnia tenia l’excusa el bòfia assassí que tot el que altri fes a qui tingués esquírria era vedat tenia l’excusa el religiós assassí que tothom sense religió es mereixia segons els llibres sagrats assassins la mort... tenia l’excusa el cristià assassí que el jueu o el moro tenien el déu errat i el moro assassí que el cristià i el jueu i el jueu assassí que el moro i el cristià, i tot era excusa, i merda i falòrnia rai... el jutge assassí no li calia cap excusa, tenia, com el botxí, permís per a matar... com el carnisser qui penja dones en ganxos al trebol i les obre en canal i tothom en menjarà amb delectança... i el general, el legislador, el polític assassins tenien l’excusa que el poble assassí prou els volia així: assassins... i llavors arribà la guerra, i tothom n’exultava, car ara a ningú no li calia excuses ni que hom matés per ells, per procuració... generals, bòfies, jutges, propietaris, capellans, botxins, polítics, afrontats, caçadors de recompenses... la gent no en teníem prou... volíem també matar sense excuses – alliberar el nostre deler i trossejar occir mortrir botxinejar de franc sense conseqüències de maldecaps i paperots... i allò era paradís.

Onzè de truites

Truites (11) 31. Els flixancos Ernest Stovalles i el seu fill Ernest Tovalló s’han fets d’or amb un invent que ha fet forrolla pertot lo món; el venen a les femelletes més jovenetes de tot arreu; la canalleta femenina estalvia a cor què vols: ja no compren ni ninos ni ninots ni ninotets, ni llepolies ni androminetes, ni cançons – a canvi, urbi et orbi les xiquetes de 3 a 8 anys ho compren com desesperades – són uns comprimits que adormen el pare, el papa, el papà, com els els fas beure barrejats amb la cervesa, el vi, la llet o l’aiguota – s’hi desfan isnellament – el pare s’adorm trempant a tentipotenti durant 48 hores i mitja – les filles i llurs amiguetes se n’aprofiten llavors – se’ls carden pels descosits – disbauxes infantils i pares violats pertot arreu al món, amb cigales botxinejades després de dos dies seguits de vagines massa estretes. El somni de cada minyoneta – paradís terrenal. Els dos flixancos, els dos Ernest, pare i fill, en Stovalles i en Tovalló, ja hom no sap quins i quants de prèmits Nobels de donar’ls, ells qui sols amb llur invent han rescatada la família pertot arreu i voltants. Les mares fent fotos de les disbauxes i ensenyant-les a les padrines, les quals avien bleixos de pregons sospirs: Ah, recollons, fillets, els avenços de la ciència, si naltres haguéssim pogudes de petitonetes cardar’ns el pare, qui la feia enorme; ah, filla meua, ah; ara és quan al capdarrer es veu el progrés de l’humanitat! * * * * * 32. “Sense plors ni gemecs, ni truculències ni juraments inquisitorials, l’Associació de Pares Violats ens plevim solemnement de mai més acceptar líquids de les mènades en flor, en herba, pipiolis, tirones, passerelles, i tanmateix, ai, ja tan roents, i de clítoris esbojarrats i barrinaires, com nyores en pic esponcellades o com vits de cadell rabiüt o com fiblons d’estevet acabat de néixer, o com ullal d’escurçó tot just desclòs. I ens plevim oimés de vigilar de valent de deixar’ns injectar de trascantó pentotals i altres solucions on se t’adorm el cervell i la cigala se t’eixoriveix sense ujar-se’n per a hores i hores. Aquest és un martiri que de cap de les maneres no volen tornar a patir.” Tornaven els pares per les escales grataculs dels carrers que feien baixada, i hi davallaven doncs com canalleta feliç, gratant de culs i cama ací cama allà, sense trencar’s venturosament res. Ara, per a qui ha sobreviscut l’atac de les nimfòmanes infantils – llurs ungles, llurs dents, llur bal·lisme descordat, llas, llur poc enteniment ni mirament – què foren, pobrissons, uns innocus esglaons de ciment per on hom s’estimba alegrement...? I a l’hora de sopar refusaven la carn. Tothom qui ha patit una llau de vagines massa estretes, com qui és atacat per estols i esbarts grinyolaires de ganuts vampirs de color rosa, sap les calamitats que la carn pot provocar: esqueixos, esquinços, esgarranys, sofregalls, torçons... Al club de l’Associació hi ha llibres monotemàtics (que és com dir monomaníacs), d’on tothom se’n fa un panxot, se’n riu un cabàs. Altrament, cal dir que, entre xipòtols educats, les coses es fan amb una lentitud exasperant. Els qui volem emigrar, allí hi som, jorns i nits, tothom amb llur farcellet, esperant l’hora de pagar. Amuntegadets i a la gatzoneta; sempre se’ns fa fosc, i n’hi ha qui ens hi adormim fins l’endemà, on l’amuntec si amb prou feines ha minvat d’un dit o dos d’amplada. Som tots pares qui volem fugir a indrets on els paradisos siguin pas encar inventats – ni els lletovaris i tuties i aixarops i giripigues que els poguessin induir. Aboleix el desconsol – ens diuen les filles, harpies infernals disfressades de tendres nimfes – lliura’t per comptes al plaer d’ésser objecte de gaubança generalitzada. Les minyonetes exultem com gínjols, el desdesig ens apaivagues i fas l’humanitat ans l’univers més harmònics – i et pots declarar en els teus somnis emperaire de trempat ceptre i no pas magnat de nyigui-nyogui amb molts de calers a escrinys i caixes fortes mes amb un carall sense més força que un ceballot atuït per la glaçada. * * * * * 33. Soterranis lluminosos on tot és joc i negoci. Per a canalla i els solitaris i àvols hi ha jocs de màquines en foscs tunelets on el soroll es barreja amb l'habilitat. El festeig entre el jovent una mica més granat es barreja amb els qui d’estranquis actuen, i et pispen la cartera i el rellotge, i et pessiguen o t’acaronen les natges de la dona. Aquí ve el nyicris – ni pit ni vit! – criden alguns boldrons cruels de jovent pseudomascle qui per lleigs i incapaços encar els és ops de dejunar de cony – ni mai en tastaren – i quan en tastaran serà massa tard i se’n moriran de fàstic. Sedecs per eixir a la natura i escampar-s’hi – rere els balustres d’albeques enllustrades, en astruc esgambi doncs, d’espolsar’s de la brossa cultural, civilitzada. Tota aquesta pols ambulant, ecs, quinta essència de la cendra. No; el que volen els marits violats és viure rústec, al bròfec, com senglar, o daina, prenent-se no res a la valenta, sabent que per a ells s’han acabats tots els misteris – caçant-hi doncs bolets i capolls i castanyes, brostejant pels prats i sotaboscs, rosegant crancs, descolgant tòfones... (...) Mes cal deixar de somiar – no hi ha bosc que no sigui fet de microbis i de feres. A canvi, rats orelluts qui s’escorren per les galeries, el ressò de llurs obscenitats que t’agredeixen els cucs cuscs a les orelles i que reboteix llavors pels murs aspres dels soterranis d’on les llums fa estona que s’apagaven mentre més us endinseu cap a la llar esgarrifosa, i per on rels fredes com dits de mans de mares et volen fermar encara més fortes les sivelles del boç perquè demà sigui encara com avui. Harpies t’esperen de menys de nou anys per a estripar’t de carn, rostar-te’n els ossos que s’esgrunen... Crides: Mama, no vull tornar a casa, no! I la dona t’estreba les orelles. Quin déu més assassí ficà les dones a la terra perquè us martiritzessin...? Pujant per les escales fosques cap al pis de les tortures, la rateta qui escombrava l’escaleta diu que n’ha fets fins ara més que no tu – de dinerets. Deus tindre la butxaca foradada. La seua rialla és de bruixa maligna, la pols que aixeca ennuega, fa rodar el cap, i t’entrebanques; cauràs part damunt la barana, com embriac. Tinc un foc als ulls. Infern que m’esborrona. Civada o farratge en sarró que m’enverina, aclucalls sense espiells, que m’obsedeixen cap la foguera embogida, on nanes diablesses amb llurs forques em burxen i burxen, sense ujar-se’n gens.

amb t de tou, tu

T. El Sol s’ofega – fogueres de l’escrit. Folre rosat de l’atmosfera: paper d’embolicar el caramel·let blau del tot que ara d’ací no res com qui diu el drac encès ans roent es fotrà. Amb quina facilitat, com un peix qui es mor i es tomba panxa enlaire, la coma cau del text celestial. I tot hi esdevé absurd d’entendre. T trencada. L’avió al calm del cel es capgira i s’estavella damunt el museu. Ha estat un accident vist de prop per tothom dels qui hi som prop. Baixàvem pel carrer sollat i tot va esclatar en flastomia contra l’ànima ja prou púsil·la. Car collons quin esglai! Ara, al cap de l’estona, és més fàcil d’enraonar’n. La gent s’ha carregada amb raons de pes. Hom hi opina pels descosits. Vacu, hom diu estimacions com hom estima – contra qui o contra què. Cal estimar contra quelcom per omplir’s ni que fos de buidor. Tothom contradient-se. Ha caigut així o aixà. La massa ultracrepidària de sempre. La massa amb llurs ulls de rata. Res no ha caigut, dic. Només un canvi d’escrit. No hi ha lapses a l’esdevindre del que hi ha. Tot és ple. Res no és re. L’escrit cafit dels mateixos signes a bocinets compresos. Prelapsari, ço és, abans de caure i trencar’s, l’avió només era enrenou i fum: coma a l’indret adient, i el cel doncs entès. Postlapsari, ço és, tantost sencer i de sobte havent-se romput en mil bocins, creu estellada. Estelles d’on només algunes dels més viscerals i contretes rellueixen al Sol del reconeixement. Els dic que allò per a mi era un palter del cel. Gargot, rebrec. En pic atenys el lapse, els dic, ets nou. Has traspassat fora del territori del que entens. No vulguis caure en la temptació del més enllà. Els ulls en T. En T: mort. Ve la bòfia i em diu: Nom...? Li dic: Carles T. i aquesta és la meua dona Scarlet. A la qual, degut al trauma, no se’m faria estrany que li calgués qualque mena de molt apujat consell psiquiàtric, psicòtic, com se’n diu, de boja. Diu: Allà hi ha l’ambulància. Que no se’n torni de buit. Amb el cor restrenyut m’abandon a un soliloqui que és lamentable penyora del meu estat de pregona depressió. Se m’han enduta la dona sota l’estranya pluja. Col·legues, els dic, insurrectes i obstinats ens cal escapolir de l’estretor de la quimèrica coherència. Qui és planer et dóna garses per perdius. Amb flatulents col·lotges ens assetgen els il·lustres – en canvi naltres som allò que no som, i només hi venim a divertir’ns. Oblidéssim l’inassolible – metges de boig ens l’han acomboiada en alta precarietat per bacs d’ensurt i per dolguts trencacolls en forma de tisores. Desaparegut el paisatge de bursada, els precaris exèrcits ara en bescunç empenyeran de grat o per força fins que la perplexitat no els garanteixi cap altra opció que la d’estimbar’s. Amb vitalitat sobirana potser vacil·laran un instant gratuït, mes, subjacent, els rau el rude dubte de l’honor. Ah, l’honor, fills meus. Els duels – hom hi encreua sabres – i la testosterona errant per les quadriculades dreceres cap a la feridura. Les ordalies a sobrar per tal de veure qui és més mascle per a criar un altre brètol brutal i datpelcul. L’honor depèn sovint de l’hora que decreta el pèndul. L’honor és cosa de coses pèndules: assenyaladament, dels qui pengen. A això es redueix l’honor: a collonades més o menys afligides. La massa, llur molla rialla, mentre el Solell del coll acoltellat greument s’escanyava. Crepuscle sanguinolent. Tots hi arribem a deshora. Tinc un cap on serps hi carden. Se’m cargolen al niu del cervell les serps. La primera serp era negra, llarga, i escrivia tota ajaguda a les escorces – damunt les pells d’elefant dels faigs. Afollava nius i se’n trobava una altra i, cardant, em queien al cap. Enfolliment transitori. Ara hi tinc un formigueig part de cervell – cada formiga a la feina, cascú al nostre treball. S’aixeca la serp negra tronc amunt – hi ha ocells qui la prenen per branca – desconeixen que és una branca ascendent i que se’ls menjarà els ous, i als esquirols els menuts. Anava d’arbre a arbre bo i fent pont, tenia uns 3 metres de llargada, posava la cua enxampada a un bony, i amb el cap i el coll cercava cap altra nafra a l’arbre. I em vaig adonar que escrivia. Va escriure “r L 7”. 7 rellotges perduts a les ones. Els sets pènduls ofegats. Mai més no tremparé. Breu instant de greu esfereïment. Aquest matí, quan m’aixecava, eixonava pugó; artigava; eixermims d’arítjols cremava en foguera. Era l’eixermataire massa endreçat – “en deu covar alguna de grossa”: això podia consirar la massa. Genuïnament sorprès per l’avió estimbat. Aquesta era providencial. L’arquetípica estructura... amb escarafalls se m’alçura. Fusta bategant. Els déus (o el que sigui) s’han posats de la meua vora. En canvi, la massa, vull dir, la pasta llefiscosa que la donguin pel cul. Se t’aixeca de sobte: el llevat eixelebrat perdent el senderi, umflant-se com pet de veixiga... i catacrec! – sang a dolls. Qui defensa la massa, defensa el bunyol. Per això en realitat no vaig dir res. Merda per a la massa. Em pix en el formiguer. Cascú per la lletra marcat. Cada cara marcada amb la xifra, la xeix, la creu, doncs, dels qui són brossa a llençar i cremar. Celles i nas la lletra, amb llurs ulls de rata les cornises de la T. Com ho saps, que el teu pirulí és petitó, guerxo, i tort i lleig? Un gargotet fastigós? No canviéssim de subjecte. Amb qui s’entén, l’estesa és gruixuda: vull dir, el cau de l’entrecuix, la teua dona, i se li tornen angelicals els trets. (Era assegut a l’eixida de ca seua i, rere la mosquitera, damunt les escorces blanquinoses – de pell d’elefant – del faig dels tres amples troncs, se n’adonà que una serp negra, molt llarga, s’hi passejava i, bo i anant lentament de tronc en tronc, i hi confegia clarament lletres. –L O r S J C U P q V I z... Consirà: “Missatges...? Què em dius, intermediari de les forces fatídiques...? Què hauria de conèixer que desconec?” Se li burinava al cervell el lema: “Missatge de la serp negra damunt l’escorça blanquinosa del faig dels tres troncs. La mèdium llambresca s’alça fins al llivell dels meus ulls com sóc a l’eixida i em diu...” –Sol – lloc – prou – or – vi – joc – roc – clos – cruor – jup – ruc – cru – clic – pruu – cus – suc – pus – orcs. Va fer un bot del banc. “On prou vi, or, joc, clos, rocs, ruc, jup, lloc sol, un suc cru pruu, cus, pus, crúor, orcs, clic!” Es va esfereir bontròs. Car allò era sibil·lí, oracular. Es va dir: “Això defineix cada vida. Tot en re. Tot de molt, se’t torna de sobte molt de re, i aleshores: clic.” Abans de sucumbir, es va llençar obsedidament a l’exercici físic. S’enfilava com simi pels arbres de les serps pitonisses. Aviat esdevenia forçut com goril·la. I els seus escrits, lletres burinades, mirall de mil·lennis, hi creixien com l’arbre mateix.) “Oda al nu” – d’en Çòl·luc Umçàl·luc, el foll clòric. (Va dir – i encara mullava amb els llavis el bec del burí.) Així cantem, ell i jo: “Cuc, cuc, llaor, oh llum.” (Ullà el rellotge – rebrec, envitricoll de serps en cervell.) Cuc qui es desprèn del patoll de cucs en el pot dels cucs. Tot de lletres T en vast enganxifall indestriable. Cuc lluminós, únic, cap a la posta encesa. (Tornarà doncs dels metges i es penjarà...? Per què no...? D’un fil, com tothom.) Carles T. estreny, de retorn, Scarlet. En estàtua al port s’aferma n’Isis deessa, com suro qui sura, de braços estesos. I naltres als seus peus, com cucs amb els nervis cordats pel desig de l’incest. Car sempre cardem en creu. I dic: Que atès que tots els homes som germans, estimar és qüestió d’incest. D’on cal enderrocar l’estàtua de la deessa, i cardar’s només el mul o el cul de cap gallina... Cantem: “I el cuc, el cuc, oh llum, llaor, a tu qui ens guies com cap T d’ales caigudes cap al cadàver del déu inresurrecte – llas, i, damunt, la civilització hi havia cardada, vora l’estàtua, un aeroport bombardejat; només en queden les miques – només en queden els cucs, cucs, cucs, la llum, com un llum, ble, qui ens guies.” “Carles Taràntula, la meua dona es deia Scarlet” – els dic. Taràntula qui l’exúvia atrapa – la muda tendra s’endureix de cop sobte i el trenc t’estrangula. La T et té. T de Thànatos – creu on et creuclaves ans no fas cap – cruïlla que t’atraça al mai més. Si mai vols ésser altre, pararàs compte, car et pots perdre en la muda dolenta, la despulla a llençar, mentre el nou exosquelet t’escanya. Ànima estavellada. Palter. (Sóc en Carles Taràntula, ara vidu, ves.) – – – – –

/>

amb t de tou, tu

T. El Sol s’ofega – fogueres de l’escrit. Folre rosat de l’atmosfera: paper d’embolicar el caramel·let blau del tot que ara d’ací no res com qui diu el drac encès ans roent es fotrà. Amb quina facilitat, com un peix qui es mor i es tomba panxa enlaire, la coma cau del text celestial. I tot hi esdevé absurd d’entendre. T trencada. L’avió al calm del cel es capgira i s’estavella damunt el museu. Ha estat un accident vist de prop per tothom dels qui hi som prop. Baixàvem pel carrer sollat i tot va esclatar en flastomia contra l’ànima ja prou púsil·la. Car collons quin esglai! Ara, al cap de l’estona, és més fàcil d’enraonar’n. La gent s’ha carregada amb raons de pes. Hom hi opina pels descosits. Vacu, hom diu estimacions com hom estima – contra qui o contra què. Cal estimar contra quelcom per omplir’s ni que fos de buidor. Tothom contradient-se. Ha caigut així o aixà. La massa ultracrepidària de sempre. La massa amb llurs ulls de rata. Res no ha caigut, dic. Només un canvi d’escrit. No hi ha lapses a l’esdevindre del que hi ha. Tot és ple. Res no és re. L’escrit cafit dels mateixos signes a bocinets compresos. Prelapsari, ço és, abans de caure i trencar’s, l’avió només era enrenou i fum: coma a l’indret adient, i el cel doncs entès. Postlapsari, ço és, tantost sencer i de sobte havent-se romput en mil bocins, creu estellada. Estelles d’on només algunes dels més viscerals i contretes rellueixen al Sol del reconeixement. Els dic que allò per a mi era un palter del cel. Gargot, rebrec. En pic atenys el lapse, els dic, ets nou. Has traspassat fora del territori del que entens. No vulguis caure en la temptació del més enllà. Els ulls en T. En T: mort. Ve la bòfia i em diu: Nom...? Li dic: Carles T. i aquesta és la meua dona Scarlet. A la qual, degut al trauma, no se’m faria estrany que li calgués qualque mena de molt apujat consell psiquiàtric, psicòtic, com se’n diu, de boja. Diu: Allà hi ha l’ambulància. Que no se’n torni de buit. Amb el cor restrenyut m’abandon a un soliloqui que és lamentable penyora del meu estat de pregona depressió. Se m’han enduta la dona sota l’estranya pluja. Col·legues, els dic, insurrectes i obstinats ens cal escapolir de l’estretor de la quimèrica coherència. Qui és planer et dóna garses per perdius. Amb flatulents col·lotges ens assetgen els il·lustres – en canvi naltres som allò que no som, i només hi venim a divertir’ns. Oblidéssim l’inassolible – metges de boig ens l’han acomboiada en alta precarietat per bacs d’ensurt i per dolguts trencacolls en forma de tisores. Desaparegut el paisatge de bursada, els precaris exèrcits ara en bescunç empenyeran de grat o per força fins que la perplexitat no els garanteixi cap altra opció que la d’estimbar’s. Amb vitalitat sobirana potser vacil·laran un instant gratuït, mes, subjacent, els rau el rude dubte de l’honor. Ah, l’honor, fills meus. Els duels – hom hi encreua sabres – i la testosterona errant per les quadriculades dreceres cap a la feridura. Les ordalies a sobrar per tal de veure qui és més mascle per a criar un altre brètol brutal i datpelcul. L’honor depèn sovint de l’hora que decreta el pèndul. L’honor és cosa de coses pèndules: assenyaladament, dels qui pengen. A això es redueix l’honor: a collonades més o menys afligides. La massa, llur molla rialla, mentre el Solell del coll acoltellat greument s’escanyava. Crepuscle sanguinolent. Tots hi arribem a deshora. Tinc un cap on serps hi carden. Se’m cargolen al niu del cervell les serps. La primera serp era negra, llarga, i escrivia tota ajaguda a les escorces – damunt les pells d’elefant dels faigs. Afollava nius i se’n trobava una altra i, cardant, em queien al cap. Enfolliment transitori. Ara hi tinc un formigueig part de cervell – cada formiga a la feina, cascú al nostre treball. S’aixeca la serp negra tronc amunt – hi ha ocells qui la prenen per branca – desconeixen que és una branca ascendent i que se’ls menjarà els ous, i als esquirols els menuts. Anava d’arbre a arbre bo i fent pont, tenia uns 3 metres de llargada, posava la cua enxampada a un bony, i amb el cap i el coll cercava cap altra nafra a l’arbre. I em vaig adonar que escrivia. Va escriure “r L 7”. 7 rellotges perduts a les ones. Els sets pènduls ofegats. Mai més no tremparé. Breu instant de greu esfereïment. Aquest matí, quan m’aixecava, eixonava pugó; artigava; eixermims d’arítjols cremava en foguera. Era l’eixermataire massa endreçat – “en deu covar alguna de grossa”: això podia consirar la massa. Genuïnament sorprès per l’avió estimbat. Aquesta era providencial. L’arquetípica estructura... amb escarafalls se m’alçura. Fusta bategant. Els déus (o el que sigui) s’han posats de la meua vora. En canvi, la massa, vull dir, la pasta llefiscosa que la donguin pel cul. Se t’aixeca de sobte: el llevat eixelebrat perdent el senderi, umflant-se com pet de veixiga... i catacrec! – sang a dolls. Qui defensa la massa, defensa el bunyol. Per això en realitat no vaig dir res. Merda per a la massa. Em pix en el formiguer. Cascú per la lletra marcat. Cada cara marcada amb la xifra, la xeix, la creu, doncs, dels qui són brossa a llençar i cremar. Celles i nas la lletra, amb llurs ulls de rata les cornises de la T. Com ho saps, que el teu pirulí és petitó, guerxo, i tort i lleig? Un gargotet fastigós? No canviéssim de subjecte. Amb qui s’entén, l’estesa és gruixuda: vull dir, el cau de l’entrecuix, la teua dona, i se li tornen angelicals els trets. (Era assegut a l’eixida de ca seua i, rere la mosquitera, damunt les escorces blanquinoses – de pell d’elefant – del faig dels tres amples troncs, se n’adonà que una serp negra, molt llarga, s’hi passejava i, bo i anant lentament de tronc en tronc, i hi confegia clarament lletres. –L O r S J C U P q V I z... Consirà: “Missatges...? Què em dius, intermediari de les forces fatídiques...? Què hauria de conèixer que desconec?” Se li burinava al cervell el lema: “Missatge de la serp negra damunt l’escorça blanquinosa del faig dels tres troncs. La mèdium llambresca s’alça fins al llivell dels meus ulls com sóc a l’eixida i em diu...” –Sol – lloc – prou – or – vi – joc – roc – clos – cruor – jup – ruc – cru – clic – pruu – cus – suc – pus – orcs. Va fer un bot del banc. “On prou vi, or, joc, clos, rocs, ruc, jup, lloc sol, un suc cru pruu, cus, pus, crúor, orcs, clic!” Es va esfereir bontròs. Car allò era sibil·lí, oracular. Es va dir: “Això defineix cada vida. Tot en re. Tot de molt, se’t torna de sobte molt de re, i aleshores: clic.” Abans de sucumbir, es va llençar obsedidament a l’exercici físic. S’enfilava com simi pels arbres de les serps pitonisses. Aviat esdevenia forçut com goril·la. I els seus escrits, lletres burinades, mirall de mil·lennis, hi creixien com l’arbre mateix.) “Oda al nu” – d’en Çòl·luc Umçàl·luc, el foll clòric. (Va dir – i encara mullava amb els llavis el bec del burí.) Així cantem, ell i jo: “Cuc, cuc, llaor, oh llum.” (Ullà el rellotge – rebrec, envitricoll de serps en cervell.) Cuc qui es desprèn del patoll de cucs en el pot dels cucs. Tot de lletres T en vast enganxifall indestriable. Cuc lluminós, únic, cap a la posta encesa. (Tornarà doncs dels metges i es penjarà...? Per què no...? D’un fil, com tothom.) Carles T. estreny, de retorn, Scarlet. En estàtua al port s’aferma n’Isis deessa, com suro qui sura, de braços estesos. I naltres als seus peus, com cucs amb els nervis cordats pel desig de l’incest. Car sempre cardem en creu. I dic: Que atès que tots els homes som germans, estimar és qüestió d’incest. D’on cal enderrocar l’estàtua de la deessa, i cardar’s només el mul o el cul de cap gallina... Cantem: “I el cuc, el cuc, oh llum, llaor, a tu qui ens guies com cap T d’ales caigudes cap al cadàver del déu inresurrecte – llas, i, damunt, la civilització hi havia cardada, vora l’estàtua, un aeroport bombardejat; només en queden les miques – només en queden els cucs, cucs, cucs, la llum, com un llum, ble, qui ens guies.” “Carles Taràntula, la meua dona es deia Scarlet” – els dic. Taràntula qui l’exúvia atrapa – la muda tendra s’endureix de cop sobte i el trenc t’estrangula. La T et té. T de Thànatos – creu on et creuclaves ans no fas cap – cruïlla que t’atraça al mai més. Si mai vols ésser altre, pararàs compte, car et pots perdre en la muda dolenta, la despulla a llençar, mentre el nou exosquelet t’escanya. Ànima estavellada. Palter. (Sóc en Carles Taràntula, ara vidu, ves.) – – – – –

/>

Desè de Truites

Truites (10) 28. Ets el visionari de l’estany. Els teus ulls i els de l’estany, idèntics. Si mai s’atansa el propietari t’has d’amagar, silent, feixuc i relliscós com serp, a l’altre cantó d’on els seus patatxaps ressonen, inharmònics. Vigila i ho escoseix tot amb els ulls de camaleó, malcarat, mentre recorr la propietat, i no hi veu altre que l’absència d’intrús. No sap que tot hi és viu i en equilibri gràcies als teus ulls que els llimerols de l’aigua imiten innombrables. Quan el ganyó fot el camp, i torna doncs a pendre el comandament del lloc el bonjan d’encarregat, tu tornes a seure, immòbil, damunt la roca, tot guaitant el cresp com el cresp guaita, amb els teus ulls, el cel, i les capçanes, i els ocells qui hi viuen, i, sota el cresp, els peixos. Sap l’encarregat que només amb els teus ulls pot l’estanyol veure enllà del vel obstructiu de la realitat. La tempesta us duu el malson, mes el malson al cap d’estona es fon, i els ulls es desemboirinen, es desenterboleixen i tot torna a ésser nítid – tot hi torna a ésser joiosament i enjogassadament, i enrioladament cridaner. Ets el visionari de l’estany, i quan periràs, l’estany perirà, i tota la vida que serva. Un cotxe tot vermell s’ha aturat a la vora de la propietat. Arriba, com qui fot d’escolta, un noiet xipollejant damunt les vores del cresp. Sense sobtar’l, amb un gest suau li dius: “No remogos les aigües; els peixets en pateixen.” Les quatre noies que han baixades en acabat del noiet s’han arrenglerades i ara pixen dempeus, s’han abaixats els pantalons, o apujades les faldilles, i apartades les calcetes. L’encarregat les esvalota. “Això és un lloc per a pixar-hi? Faríem goig!” Se li escridassen com nimfes sorpreses. Escarafallegen com ara violades en llurs intimitats sagrades. Una mica més tard, se’n van els cinc plegats, rient... El soroll del motor del cotxe tot vermell es perd entre el rebombori somort de dellà l’estany – l’enllà comerciant, de niu caòtic, inhumà. L’home encarregat, qui sap que ets essencial per al manteniment de la vida – els ulls de l’estany i els teus, els mateixos – remuga una mica; et saluda amb una capcinada; et jaqueix a lloc, somiant, veient, tu, amb les grisors de l’aigua (tota de follets, de cabdells, de revesses, de romballs i torterols que són ulls ara esbatanats i tantost closos) tot el que hi ha al voltant: vida enfeinada, sense crits estridents, en la baralla elegant d’un món eixerit i en equilibri. L’home propietari no en sap res; si sabia que hi vius, t’empaitava a garrotades; no sap, ni voldria saber-ho, que l’estany, orb, es decandiria i tota la vida al voltant esveradament en fugia – o ja es marcia fidelment amb ell, fins que l’asfalt i la brutícia se n’engolien les romanalles, i tot era oblidat: ni memòria d’estany vital no n’hi restava al cap de molt pocs dies. De ran d’un cresp d’ulls que es fonen i reapareixen com fosfès d’aigua, guaites l’ambient sencer amb intensitat. L’estany torna a ésser ple de vida: els teus ulls són els de l’estany. I amb els teus ulls oberts, l’estany és viu, i quan clouràs els ulls, l’estany els clourà – i l’encarregat sap que tot hi serà mort. Ni insectes a la fullaraca, ni humitat als troncs, ni raigs de Solell filtrats pel ramatge, ni bellugeig d’ocells, ni remor de peixos. Tot serà ciutat. Tot serà mort. * * * * * 29. Fins als collons de sentir bordar en barceloní, ço és, en xarnec llepalladre, me n’aní a la selva. Mai més no fóra el babuí a qui tantost com trempa hom li mutila l’erecció. Carnum i sangassa, botxins! Ja us ho fotreu. No entrevindré més els cimintiris dels catalonis, i llurs dimonis se’n poden anar a pendre pel cul. Ací no hi ha vidres per terra ni grinyols de màquines ni censures pel que dic. Les dones més bandarres, impertinents i ignorants, com els bocins de merda putrefacta qui foten de crític a l’“Avui”, les qui més m’insultaven perquè parlava com manava en Fabra, ordenador i seny! I perquè escrivia meravellosament, no pas com els obedients. A quin fàstic i desori no ens hem doncs enfonsat, si perquè deia per exemple “llur” aquelles llepamocs es fotien com fúries i harpies i volien apedregar’m! Ací hi escric el que pels collons em balla. Ací cap general no m’introdueix als ascensors de cap supermercat. Cap supermercat que és una torre de babel amb els pisos en forma de calaixos – alguns oberts, d’altres tancats, d’altres encara mig i mig... Resolut i taciturn, anava fent. Esclet, mai enfarfegós ni lat, anava fent, i anava dient en clar català com es deia cada cosa – i no solament el xarnec forà per culpa d’això volia reptar'm i reprendre’m ferm, pobre ridícul, ans el xarnec casolà s’hi afegia, puta cruel i lletja, i repugnant i cancerosa, i menjada pels verms verinosos de l’enveja. Qualsevol excusa els és bona per a robar’m, per a matar’m, per a anihilar’m. N’Ísop i la llegenda del xai i el llop em venia a l’esment. Car sóc home de bé (i sobre ben enraonat!) la mort em pertoca. Si fos un maleït llop llepalladres i putarra ressentida i vessa-odis potser em jaquien romandre en llur companyia. Mes qui fóra prou merdós de voler-s’hi barrejar! Que em rebutgis m’apuja el desig d’esdevindre encara més gegantí i gens pol·luït. Que piulis com piules encara em treu més clarament de la clandestinitat: amb eufòria d’autòcton il·lusionat amb el compromís amb els avantpassats no ajornaré l’instant ni un instant de dir el meu rebuig, molt més ferotge, perquè d’ençà d’ara ni existiràs en el meu esment, que és de l’amplària de l’univers. El tel creixent de la meua bel·ligerància esdevé l’escarnidora mortalla que et cobreix amb tots els avantatges de la totalitat. Llaminer per l’ofec de tanta d’humiliació, amb gens civilitzat capteny em captinc, humiliat, arbitràriament tip, amb els panxells de les cames endurits fins a l’empal·lidiment, si em faig davallar els camals, de dos nous Solells sense lleganyes. De sotamà, la meua revenja ara l’avaluaran els lleons de qui com de molt rectes papagais n’extrec el millor catalanesc que al món sia. Marmanyera adotzenada qui puts a sofre, ecs; vens ous de basilisc, eixorbes una fulla de bleda amb un excés d’ulls, has eixalat un lluç a qui el queixalam li lluu. Entesa en quimeres. I ultracrepidària: “crítica qui no en sap prou” – i tracta els altres de no saber-ne prou. Si sabia que tot el que et retreu de lleig t’ho ha afegit un savi de l’editorial! I tot el que et retreu de bo és massa carrinclona per a comprendre-ho! Només escric per a algú tan bemparit i intel·ligent com jo, i no n’hi ha gaires a ciutat. Potser tots som a la selva. Home en forat d’arbre, com mussol, apreciant comcal els escrits d’un altre excels. * * * * * 30. Nin desnonat qui hom abandonava al llindar de ma barraca. Qui l’abandonava sabia que sóc home bo, i raonable, i ben enraonat. Ara l’infant esdevé qualcú, amb salut i seny. Vénen a pendre-me’l les altes instàncies internacionals. Era el príncep qui batllirà l’imperi suara tantost l’emperaire l’espitxés. Saben que serà un príncep bo i just. L’endemà del dia mut – (el dia mut és el dia mundial on ningú no diu re; és el dia sense raons, i doncs l’única diada a l’història de l’humanitat on no hi ha assassinats, car parlar i desentendre’s, com tothom sap, és el mateix...) L’endemà del dia mut, dic, gran festa. Presentació del príncep per mi salvat ans pujat. L’antic president es descorda en elogis. Diu que aquest príncep, si hom atén l’educació rebuda, governarà bonament i justa. I afig, sorprenent tothom, i parlant en català: “I parla català.” Els aplaudiments esclataren. La bona gent ho trobava magnífic i cor-entendridor. Dia mut seguit del dia català: l’humanitat camí de la bona esmena. (L’humanitat humana de mena? Dubtem-ho fort. Recordeu, és una espècie qui s’ha donada déus amb la pròpia imatge, i són déus horrorosos qui hom anomena de bons no fos cas que encara s’emprenyessin pus.) “–Parla just i bo, bon mestre ha tingut. I parla el català de Lleida, que encara és més bonic.” Els aplaudiments encara esdevingueren més forts. No per no re tothom tenia ganes d’aplaudir, i hi havia set de justícia al capdavall. Un dia de silenci fa tant de bo!